ELS FRUITS SABOROSOS: PASTÍS DE POMA AMB AMETLLA, A PROPÒSIT DE LA POMA ESCOLLIDA

1 de maig de 2012

Paul Cézanne. Cistella amb pomes

Vet aquí un dels poemes del llibre Els fruits saborosos, de Josep Carner, que més m'emocionen, un d'aquells poemes que si bé basta només amb una primera lectura per copsar-ne tota la bellesa, gairebé exigeix una immediata re-lectura per gaudir amb més intentsitat de la tendresa que tot ell destil·la.

Es tracta de La poma escollida, un bellíssim poema del qual en són protagonistes Alidé i Lamon, una parella d'ancians que reflexionen sobre el paper que els pertoca fer a la vida a l'avançada edat a què han arribat, amb els molts inconvenients que comporta el fet de fer-se gran i d'haver-se de sentir gairebé, o no tan gairebé, arraconats, com una nosa, però...

... Però res! No diré res més, de moment. Si us plau: llegiu-lo..., i rellegiu-lo:



Alidé s'ha fet vella i Lamon és vellet,
i, més menuts i blancs, s'estan sempre a la vora.
Ara que són al llit, els besa el solellet.
Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.

-Oh petita Alidé, com és que plores tant?
-Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada
i sempre sec, i envejo les nores treballant,
i quan els néts em vénen em troben tan gelada.

I no et sabria péixer com en el temps florit
ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen,
i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen
i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit.

Lamon fa un gran sospir i li diu:
-Oh ma vida, mos peus són balbs
i sento que se me'n va la llum,
i et tinc a vora meu com la poma escollida
que es torna groga i vella i encara fa perfum.

Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror,
criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa.
Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor? 

Josep Carner

Una curiositat d'aquest poema és que és l'únic del llibre Els fruits saborosos en el que un personatge masculí hi té un protagonisme tan rellevant, però hi ha, també, uns detalls tècnics que corroboren la gran mestria de Carner i que m'agradaria comentar, sense ni tan sols pretendre que aquest apunt esdevingui un minuciós anàlisi del poema, anàlisi que, sigui dit de pas, no tinc, ni molt menys, els suficients coneixements per poder fer.

Es tracta, per exemple, d'observar al primer i al segon quartet la utilització de la figura retòrica anomenada polisíndeton, la qual consisteix en la sovint repetició d'una mateixa conjunció (en aquest cas la “i”) quan Alidé explica a Lamon les raons que li provoquen el plor:

"[...] i sempre sec, i envejo les nores treballant, / i quan els néts em vénen em troben tan gelada. // I no et sabria péixer com en el temps florit / ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen, / i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen / i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit."

Amb aquest recurs, l'autor no solament aconsegueix traspassar-nos les frustracions que per culpa de l'avançada edat la dona pateix en el dia a dia que li toca viure, sinó que gràcies a aquesta repetició de la conjunció “i” amb què Carner enllaça les oracions d'una forma tan seguida ens mostra també la clara i plena consciència, la maduració interna que s'ha anat fent Alidé d'una més que evident i, alhora, crua realitat.

Els tres quartets que conformen les tres primeres estrofes són fets amb versos de dotze síl·labes, és a dir, amb els anomenats versos alexandrins (en castellà els alexandrins en tenen catorze, de síl·labes), uns versos, els alexandrins, que es caracteritzen pel ritme intern que tenen, ja que la sisena síl·laba de cada un d'ells sempre és tònica, o el que és el mateix: la sisena síl·laba ha de ser o bé un mot monosíl·lab o bé la síl·laba d'una paraula on hi recau l'accent, i si a aquest ritme intern s'hi afegeix la musicalitat de la rima final dels versos, tot plegat conflueix en una deliciosa sonoritat.

Arriba un moment, però, concretament en la quarta estrofa, que en lloc de quatre versos en té cinc, en què tant el nombre de síl·labes, com el ritme i la rima es trenquen en els tres primers versos, just després que Alidé ha acabat de confessar a Lamon les angoixes que li provoquen aquell desassossec que l'ha dut fins al plor, una fòrmula, la d'aquest trencament, que serveix a l'autor per emfasitzar el breu silenci que es produeix en aquell moment (“Lamon fa un gran sospir...”) així com també li serveix per remarcar els primers mots amb què Lamon, per referir-se al seu també més que evident deteriorament físic, respon a Alidé: “-Oh ma vida, mos peus són balbs / i sento que se me'n va la llum”.

A partir d'aquestes tres versos i amb el darrer mot (llum) d'aquesta quarta estrofa, Carner recobra la rima i el ritme dels alexandrins per tornar a dotar de musicalitat els tendres mots finals amb què Lamon parla a Alidé per expressar-li el que només un amor com el d'ells, que a base d'anys i anys han anat madurant, pot aconseguir: Que, com de la poma quan madura, s'apreciï més la invisible flaire d'aquest fruit que no pas la bencossada aparença.

Aquest trencament i la posterior utilització de la rima i del ritme mitjançant els versos alexandrins per cloure el poema el trobo, i que se'm perdoni la passió, simplement... GENIAL!

I aquí teniu, per si us ve de gust escoltar-la, la lectura gravada del poema amb un bellíssim coixí musical que, una vegada més, m'ha suggerit, i una vegada més de tot cor li ho agraeixo, el bon amic Joaquim, del blog In Fernem Land,  Es tracta del Nocturn número 2 de l'Opus 27, de Fréderic Chopin.




* * *
I ara passem a la recepta: Un exquisit pastís de poma, la massa del qual està feta amb ametlla mòlta i farina. És de senzillíssima i ràpida elaboració, i la vaig trobar a Bocados de cielo, un magnífic blog on hi ha etiquetades, fins al dia d'avui, dinou receptes, tant de plats dolços com salats, en les que hi intervé la poma. Les fotografies de tots els plats d'aquest blog són molt cuidades i les explicacions per elaborar-les, molt detallades. Un blog, en definitiva, del que els aficionats a la cuina en podeu treure molt bon profit.


Ingredients:
3 pomes grosses.
100 gr. d'ametlles mòltes.
3 ous.
120 gr. de sucre.
50 gr. de farina.
Un grapadet d'ametlles filetejades.

Enceneu el forn a 180º

Unteu amb mantega un motlle circular d'uns 20 centímetres de diàmetre (millor si és desmuntable).

Barregeu ben barrejades la farina i les ametlles mòltes.

Peleu 2 pomes, ratlleu-les i incorporeu-les a la barreja d'amentlla mòlta i farina.

Amb el batedor de varetes, bateu els ous amb el sucre fins que vegeu que la mescla blanquegi.

Ara es tractrà d'unir les dues barreges, i ho farem, sense batre i mitjançant una llengua pastissera (o una espàtula, o una cullera metàl·lica, grossa, de les de servir), amb suaus moviments de dalt a baix fins que vegem que ambdues barreges han quedat ben incorporades.

Aboqueu la massa resultant al motlle.

Peleu la poma que us queda, talleu-la a quarts, traieu-ne el cor i, de cada quart, feu-ne mitjes llunes de, si fa o no fa, 1 centímetre de gruix, amb les quals anireu formant un cercle sobre la massa. Finalment, al buit que us haurà quedat al centre hi posareu les ametlles filetejades (o laminades).

Enforneu-lo durant uns 30 o 35 minuts.

Per abrillantar-lo i que així faci més goig, pinzelleu-lo amb gelatina de poma, fosa amb una mica d’aigua al microones, o bé amb melmelada d’albercoc, escalfada també amb una mica d’aigua al microones i passada per un colador fi.

4 comentaris:

kalamar ha dit...

Res de rellegir: escoltar-te i reescoltar-te que encara se sent més la musicalitat i la tendres d'aquest preciós poema,
gràcies Assur,
voldria que el meu home de vellet em digués això i moriria feliç

Assumpta ha dit...

Ai... porto tres començaments de comentari i cap em sembla bo! ;-)

És que m'ha agradat tant aquest post! Quin poema tan maco!... Jo no el coneixia... Ja vaig comentar una vegada (perdó!!) que jo li tinc una mica de por a en Carner, pobre... però és que sempre tinc la sensació que no l'entendré i suposo que per això m'estic perdent unes magnífiques traduccions de Dickens...

Però així, explicat com tu ho has fet, poc a poc, l'he pogut entendre una mica, llegir-lo i, finalment, escoltar-lo en la teva veu! :-))

I què dir del pastís!! Quina pinta tan deliciosa... m'encanten les ametlles! Crec que jo el sabria fer... no porta clares muntades!! :-DD

José Luis ha dit...

Preciós el poema, Assur, i no cal rellegir-lo. Ideal per negats per la poesia com jo. Em sembla que aquesta “i” repetida, es fonamental també perquè fa parlar a l’avia com un nen petit neguitós, es maquíssim. He vist al diccionari que “péixer” (paraula que vaig conèixer per allò del “donar peixet”) no implica necessariament ficar l’aliment a la boca, però potser sí que aquí vol dir això: “I no et sabria péixer com en el temps florit”, que bonic. De les pomes, ja et diré si mai hi arribo.

Assur ha dit...

Kalamar: Encara et queden mooooolts anys per ser una deliciosa velleta a qui el seu marit li agradarà encara dir-li que ha estat feliç estimant-la. L'important -ara- es que cap dels dos us esteu mai de dir-vos-ho cada vegada que ho desitgeu.


Assumpta: Tu continua amb la franquesa de sempre, però tal i com fas sempre, també, sempre oberta. Que no agrada el Carner traductor de Dickens?... Doncs no agrada i ja està, però de ben segur que en l'extensíssima obra de Carner hi pots entrar i remenar tant com vulguis perquè és també segur que hi trobaràs moltíssimes coses que t'agradaran.

I pel que fa al pastís, ja veus que més senzill no pot ser, eh?: I sense haver de pujar les clares a punt de neu! :))

José Luis: Encertes plenament, segons el meu parer, amb la comparació del plany d'Alidé amb el parlar neguitós d'una criatura quan vol deixar anar tot el que duu al pap, i és que a mi em fa el mateix efecte que el que tu apuntes, tot i que em va semblar (no sé si dir-ne "prudent") no dir-ho ja que potser -que ja passa, a vegades- els lectors hi veiem "missatges" on els autors no han volgut anar més lluny que escriure el que han escrit i prou.

Estic molt content que t'hagi agradat tant el poema, i a veure si un dia em dónes la sorpresa i publiques el pastís, eh? :))

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL