PRESENT, FUTUR... I PASSAT

22 de gener de 2012


El passat dia 1, la Mariàngela Vilallonga donava des del seu blog la benvinguda al recent estrenat any 2012 amb una cita d'Ovidi: Un fragment dels Fastos, l'obra que el poeta llatí va deixar inacabada, ja que dels dotze llibres que tenia previst escriure, cada un d'ells dedicat a cada un dels mesos de l'any, Ovidi només en va deixar escrits els sis primers a causa d'haver estat desterrat de Roma per ordre de l'emperador August. Als Fastos, Ovidi descriu l'origen dels noms dels mesos i les festivitats del calendari romà, així com els ritus que s'hi practicaven.

El fragment citat per la Mariàngela corresponia al dia 1 de gener, festivitat que a l'imperi romà es dedicava al déu Janus, de l'etimologia del nom del qual prové el mot gener del nostre calendari.

Janus tenia una característica única entre tots els déus de la mitologia romana, i és que era un déu amb dues cares, gràcies a les quals podia mirar endavant i enrere a la vegada.

Bust del déu Janus (Museus vaticans)


Mirar endavant (present i futur) i mirar enrere (passat) és el que proposo, a manera de reflexió, en aquest primer apunt de l'any 2012 amb la lectura-audició de dos poemes de Salvador Espriu pertanyents al Llibre de Sinera: el XXIV i el XVIII.


Esplèndidament musicat i cantat pel cantautor valencià Raimon, el poema XXIV del Llibre de Sinera va convertir-se en He mirat aquesta terra, una de les cançons que més m'emocionen cada vegada que l'escolto, tant és així que sense cap mena de vergonya confessaré que fins i tot vaig plorar amb emoció incontenible quan, ja fa bastants anys, li vaig sentir cantar a Raimon en un recital que va fer al desaparegut Cine Nou de Badalona.

Feia molt poc que jo havia tornat d'un llarg viatge que vaig fer per motius de feina a alguns països d'Europa i als Estats Units per aportar tota mena d'informació de com funcionaven els centres on es produïen llibres en sistema braille, i quan vaig veure, per exemple, que a Alemanya tenien un model de l'estereotípia com la que jo encara utilitzava per fer els clixés..., però exposat en un petit museu!, em va fer l'efecte que aquí encara vivíem a l'Edat de Pedra.

En els països que vam visitar en aquella època, tota la producció de llibres i de revistes en sistema braille estava ja completament informatitzada, amb la gran quantitat d'avantatges que això significava a l'hora que els lectors cecs tinguessin accés a tota mena de lectures.

A Holanda, per exemple, les grans novetats bibliogràfiques sortien el mateix dia en tinta i en braille, i mentre nosaltres publicàvem una revista mensual, els cecs suecs rebien per correu a casa seva... un diari en sistema braille!

Al tornar després d'aquella fructífera experiència, vaig passar una època en què, mig en broma i mig seriosament, jo deia als amics que volia ser suec, que no ens n'adonàvem però que vivíem en un país que feia pena..., però aquell vespre, en aquell recital al desaparegut Cine Nou de Badalona, la veu de Raimon transmetent en forma de cant la serenor que les paraules d'amor que Salvador Espriu havia escrit dedicades al meu país em va fer adonar de com continuava estimant-me'l.

He trobat a You Tube aquest preciós vídeo de Marcel Puig i Puig, que amb fotografies del mateix autor il·lustren el text d'Espriu fet cançó per i en la veu de Raimon.


XXIV
Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s’enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l’aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l’olor de la pols
de les fulles aspres dels llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan el vent em parla en la solitud
dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre m’envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan l’estiu ajaça per tot l’adormit camp
l’ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l’hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l’aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
I si després de proposar la lectura, o l'audició, o la lectura i l'audició d'aquest magnífic poema per fer referència al present i al futur en aquestes dates inicials de l'any, tot seguit proposo la lectura, o l'audició, o la lectura i l'audició d'un altre magnífic poema de Salvador Espriu per fer referència al passat és perquè, com deia al començament, el déu Janus tenia dues cares, gràcies a les quals podia veure el present, el futur i el passat, i era precisament per aquesta característica, la de poder tenir la visió del present i del futur, alhora que la del passat, que Janus era un dels déus més venerats pels romans.

Roma. Arc de Janus. (Fotografia de Mariàngela Vilallonga)

Vaig llegir no fa pas massa que, a part de l'edat real que pugui tenir, una persona és jove quan parla sobretot d'il·lusions i que, en canvi, ja és vella quan acostuma a parlar només de records. Com dirien els italians, “si non è vero, è ben trovato”..., però hem de tenir en compte que la paraula record no té perquè ser precisament un sinònim de nostàlgia d'un temps ja passat, i crec que si bé és bo sentir-se jove i parlar d'il·lusions, també és bo recordar, recordar per no oblidar, per exemple, que, tal i com inicia Salvador Espriu el poema que proposo per fer referència al passat, hi hagué un temps, no massa llunyà i que sembla que alguns enyoren, en què “No s’entenia la cançó de la nit, / de tan clares com eren les paraules.



XVIII
No s’entenia la cançó de la nit,
de tan clares com eren les paraules.

«T’avens a vendre per engrunes d’or
l’antic solar on has bastit la casa.
Als fills imposes, car els vols senyors,
guisofis agres d’una llengua estranya.
Arran sempre de terra, el teu musell
s’afina barrigant entre deixalles.
L’amo t’encerta cada dia el llom,
en fer-ne dòcil blanc d’escopinades.
Grunys de plaer i ben humil t’ajups
sota el fuet i les burles més grasses

D’aquella mar venia l’aspre cant
d’una veu d’ira que no pot cansar-se.
Des de molt lluny volà com un falcó
d’esteses ales amples.
Entrava llargament en el recer
del jardí dels cinc arbres. (*)
(*) El “jardí dels cinc arbres” era com Espriu anomenava el pati que hi havia a la casa on vivia a Arenys de Mar, la Sinera gairebé omnipresent en la seva obra poètica.

Vull expressar, una vegada més, l'agraïment que dec al bon amic Joaquim, del blog In Fernem Land, per haver-me suggerit la melodia que ha servit de coixí musical a la lectura del poema XVIII del Llibre de Sinera. Es tracta d'una delicada i bellísima peça titulada Amorosa, composta per Agustí Grau i interpretada per Kalina Macuta al violí i Daniel Blanch al piano, en una gravació de Columna Música.

9 comentaris:

Francesc ha dit...

Benvolgut Enric, com t'enyoràvem!! He llegit i escoltat els poemes d'Espriu. El que tu recites amb eixa música de fons tan malenconiosa ens ha agradat molt a Oreto i a mi. Tens una veu molt bonica i recites molt bé. L'Espriu i el Raimon són un "matrimoni" que fa molt bona cara. Nosaltres també ens estimem "aquesta meva (nostra) pobra, bruta, trista, dissortada pàtria", malgrat tot... Gràcies per haver-nos reconfortat amb les teues reflexions. I, jove com ets, ple d'il·lusions, sigues com un Janus que només té la cara que mira el present i el futur.
Salutacions

Joaquim ha dit...

Ja era hora!
Ens has tingut amb dejú molts dies, és clar que com sempre l'espera ha valgut la pena.
Espero que la teva regularitat en publicar canvii el ritme, però no la qualitat de la proposta.
La música ha quedat magnífica.

Assumpta ha dit...

Holaaa!!

Tenia aquí el teu blog obert (ja llegit el post i escoltat l'àudio amb la teva magnífica lectura del poema d'Espriu... ja només em faltava el YouTube, que el deixava pel final) quan ha arribat un comentari teu al meu blog :-)) Em fan gràcia aquestes coincidències!!

Moltíssimes gràcies per l'enllaç dickensià!! Ara escolto Raimon i després vaig a Londres :-))

Assumpta ha dit...

Bé, un vídeo preciós, amb unes imatges magnífiques, com a fons de les paraules cantades i recitades per en Raimon... Quina il·lusió tornar a veure un post teu! ;-)

Jo no tenia ni idea d'això de Juno, ja veus! Ara ja he après una altre cosa :-)

Suposo que hem de trobar l'equilibri entre mirar endavant i endarrere, no? És maco tenir records... i també ho és tenir il·lusions :-)

José Luis ha dit...

Com quan esperes el plat fort i et diuen que el bo es fa esperar. Il•lusió per el futur i estimació per els records.

josep ha dit...

Hem de viure el present, sempre mirant endavant però no oblidant mai ni el passat ni d'on venim.
Gràcies per recordar-nos aquests preciosos textos del mestre Espriu.

Titus ha dit...

Si el futur ens porta més entrades a Ca l'Assur, benvingut siga!

kalamar ha dit...

M'ha fet molta gràcia veure al sr Janus a casa teva. Jo el tinc repetit en alguns apunts, ja que és un Déu molt artítsic.
Ja era hora que tornessis, que ens tens ben abandonats. A veure si el futur està ben farcit d'Assurades ben mesurades!

Assur ha dit...

No podia, amics Francesc i Oreto, tenir una més generosa primera rebuda que la que em feu amb els vostres mots carregats de bonhomia envers la meva persona i de passió per la llengua que tant ens estimem. Moltes gràcies!

Amic Joaquim: Saps perfectament que no ha estat per falta de ganes aquest llarg silenci, i que tinc una manera de fer que he d'estar molt pel que he d'estar a l'hora de publicar qualsevol nou apunt. Procuraré, és clar i segur, continuar el blog amb més assiduïtat i ja veurem què en surt. Gràcies, un cop més, pel suggeriment musical, i celebro que el “casament” música-paraula t'agradi tant com ja et vaig dir que m'havia agradat a mi.

Ai, Assumpta!: Com m'admira l'espontaneïtat que reflecteixen sempre els teus escrits, així l'encomanadissa il·lusió que hi ha en els comentaris que m'envies! A veure si, de mica en mica, vaig agafant ritme i, sense proposar-me cap fita que em lligui i m'impedeixi treballar com a mi m'agrada o, millor dit, de l'única manera que sé treballar (a poc a poc), surto d'aquest petit entrebanc -encara no acabo de trobar-me situat del tot al nou ritme de vida- que em va fer silenciar el blog.

No sé, José Luis, si perquè s'ha fet esperar serà prou bo. Jo espero -i desitjo- que sí. El temps ens ho dirà. No em manca, malgrat tot el que ens està venint a sobre, il·lusió, i t'ho dic de debò, i tinc una gran estimació per a magnífics records de bons moments que m'ha donat la vida, però la idea del concepte del déu Janus -veure, alhora, el present, el futur...., i el passat- em sembla una gran mostra de la intel·ligència que ens van llegar les civilitzacions antigues.

Com en tantes coses, Josep, estem completament d'acord: Si un nou dia comença és per una raó tan senzilla com ho és el fet que se'n va acabar un altre, amb tot el que això comporta, per bé i per mal.

Apa, Titus: quines floretes! :)) De tota manera, no saps com te les agraeixo sabent-te sempre tan sincer.

Ho intentarem, benvolguda kalamar, ho intentarem... I mil gràcies per l'espera!... Ah!!!, i recorda a la família de Palma que no els passés per alt que ja és aquí a tocar el 2 de febrer, i s'ha de matinar per anar a la Seu per admirar aquella meravella que la llum del sol provoca, amb la "complicitat" de les rossasses, a la Porta de l'Almudiana. Tant de bo els faci un bon dia!

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL