25 ANYS SENSE FOIX

30 de gener de 2012



A la secció setmanal Un sofà a la riba, que Josep M. Fonalleres té al diari El Punt Avui, l'escriptor i articulista gironí escrivia el passat dia 27 un article dedicat a J. V. Foix, en el qual feia referència a Jorge Luis Borges i on explicava que l'escriptor argentí parlava d'un llibre de contes del qual no en recordava més que les il·lustracions a la vegada que es lamentava de recordar alguns dels llibres que havia llegit tan sols pel color de l'enquadernació o per saber en quin prestatge el podria trobar, però que, en canvi, de la resta del llibre no en recordava res..., “O potser sí -acabava reflexionant Borges-: Potser ho hem incorporat com si la memòria fos una pila on s'amunteguen els palimpsestos”.

Aquesta reflexió final de Jorge Luis Borges servia a Josep M. Fonalleres per adonar-se que ell també tenia aquesta sensació amb l'obra de J. V. Foix, ja que si bé durant molt de temps l'havia acompanyat, pensava que, potser, amb el pas del temps, precisament, no la recordava com quan es va atrevir a llegir, anys enrere i davant el mateix poeta ja ancià, els versos que ara creia oblidats..., però a l'hora d'escriure aquell article, Fonalleres s'adonà que, “a poc a poc, sense voler-ho, com una pila de palimpsestos, s'han anat acumulant tots els versos que em pensava que havia oblidat. I les imatges i no t'omplo de flors perquè ja no t'estimo, i tots hi serem, al Port, amb la Desconeguda, i a cal fuster hi ha novetat, i la vetusta gonella, i m'exalta el nou i m'enamora el vell...

No he trobat millor inici per poder retre des del blog aquest humil homenatge a J. V. Foix que la referència a aquest magnífic article de Josep M. Fonalleres, ja que també jo, sense cap mena de dubte ni de bon tros tan bon coneixedor de l'obra de l'obra del poeta de Sarrià com la que, també sense cap mena de dubte, té Fonalleres -i ja sabeu que no practico la falsa modèstia-, vaig tenir la mateixa sensació quan, dies enrere vaig assabentar-me que es preparava a la xarxa aquest homenatge.

"Quant de temps sense obrir un llibre de Foix -vaig dir-me-, tant i tant que vas arribar a gaudir amb la riquesa del seu llenguatge transformada en música gràcies a la perfecció rítmica impresa en els seus versos!"

Vaig saber de l'obra de J. V. Foix -com la de tants autors que escrivien en català!-, en una època en què vaig decidir no ser un analfabet de la meva pròpia llengua i em vaig matricular a Català, com a assignatura optativa, al primer curs de la carrera que als anys 70 del cada vegada menys recent segle passat se'n deia Filosofia i Lletres.

Va ser la professora d'aquella assignatura la que ens va llegir un dia a classe el poema És quan dormo que hi veig clar, i val a dir que em vaig sentir avergonyit en adonar-me, després d'escoltar-lo i de les posteriors explicacions que la professora ens en va fer, així com de les posteriors lectures que hi vaig dedicar gràcies al full ciclostilat que ella mateixa ens va repartir, si n'era, d'ignorant!

I és que m'havia matriculat a aquella assignatura de català bàsicament perquè en acabar aquell curs havia de marxar a fer “la mili” molt lluny de casa i pensava que em sentiria molt estrany havent d'escriure cartes en castellà tant a la meva família com a l'Anna Maria, amb qui ja feia uns quants anys que sortíem junts, però va ser a partir d'aquell curs, que no vam poder acabar sencer degut a la quantitat i quantitat de vagues que durant aquella època hi havia a la universitat, que vaig adonar-me que només voler saber les quatre regles justes per saber escriure en aquella llengua en què jo només sabia parlar era com si algú que diu que té interès en conèixer algun personatge a qui admira té l'oportunitat d'anar a sopar amb ell i l'únic que l'interessa és poder acabar fent-se, al final, una fotografia junts.

Retornant ara a les reflexions de Borges i de Fonalleres que es citaven a l'inici d'aquest apunt, he de dir que se'm va posar la pell de gallina quan, al moment de començar a recordar alguns dels versos de J. V. Foix, els primers que em van venir al cap van ser els dos darrers del primer dels poemes que Foix va enviar per felicitar les festes de Nadal als seus amics -ho va fer des de l'any 1948 fins el 1958-, i que posteriorment es van editar en forma de llibre amb el títol de Onze Nadals i un Cap d'Any. Són aquells dos versos plens de tedresa que diuen: “Vindré mudat, al costat de la dona, / amb els vestits de quan ens vam casar.


Doncs encara que Nadal ja fa dies que ha passat, seré fidel a aquest meu primer pensament dels versos de J. V. Foix i, com a homenatge al gran poeta per commemorar els vint-i-cinc anys de la seva mort, reproduiré i llegiré, del llibre Onze Nadals i un Cap d'Any, el poema També vindrem, Infant, a l'hora vella.

També vindrem, Infant, a l’hora vella
Com a pagès, per ser més sols amb Tu;
Deixarem rella i la mula de sella,
I a peu, pel rost, allà on l’estel ens duu.

Et portarem vegetals esperances
I el que jo tinc en el graner tardà:
Llibres marcits, amb versos de vacances
On Tu no hi ets, i el camp és de secà.

Els vaig escriure en el parlar dels pares,
Que és el més dolç per qui el sap confegir,
Però hi fa nit en platges i sahares,
I el teu Nom és de sol i de jardí.

Guardo per Tu gallines ponedores
A camp obert, darrere el mur herbós,
Tocant al rec on maduren les móres
Per als infants que Et saben dir de Vós.

En embolcalls que em fan la passa curta,
Porto una leica i pàl·lids pensaments,
Cançons d’hivern en fontanes de murta
D’un monestir i un castell transparents.

Mantells eslaus i Florències alades,
Poliol de la Nou, brucs de Lladurs,
Illes ardents i gorgs negres amb fades,
Llavor de goig i guies del Pertús.

I els segells nous de la Teva naixença
En atlas filatèlics estel·lars,
Vàlids per tots, per l’amo i pel remença,
Pels llibertins, els pròdigs i els avars.

Porto els papers d’una casa forana
Escumejant vora la mar i el port;
—Omple-la tu amb Ta divina ufana,
Deixa-hi un àngel si m’hi ve la mort.

I quan tot just si la tenora sona,
Pastors i estels perduts serrat enllà,
La Verge i Tu tots sols, a l’Hora Sola,
I els corns reials qui sap qui els sentirà,
Vindré mudat, al costat de la dona,
Amb els vestits de quan ens vam casar.
El Port de la Selva. Nadal de 1948
Com he fet al començar, manllevaré de l'excel·lent article de Josep M. Fonalleres, i acabaré amb els mateixos mots amb què ell l'acabà: “Totes aquelles lectures que ens van marcar [...] tornen per instal·lar-se. De fet, no van fugir mai. S'estaven amagades, somortes, a l'espera d'una inesperada erupció.

4 comentaris:

Joaquim ha dit...

Benvolgut Assur, se’ns acumulen els homenatges aquest any, els literaris i els musicals.
Gràcies per aquest magnífic apunt. Jo si t’he de ser franc, encara és l’hora que acabi d’entendre la importància de Foix, a vegades si, però altres no.
Hauré de fer (molts) deures, ja ho sé, no em renyis.

Assur ha dit...

Ai, bon amic!... Ja ho veus: Ens han deixat ben sols, a tu i a mi :)), però no hi fa res, ja que saps perfectament que això dels comentaris va com va, doncs més d'una vegada has comentat a “Can Infernem” que apunts que preveies que obtindrien una bona resposta no la van tenir i a l'inrevés, i és que ja és ben cert, ja, allò que diuen en els “realitys” quan han de fer fora algun concursant: “L'audiència és qui mana”.

No et renyaré, tranquil; ja saps que sempre, de la mateixa manera que procuro ser el màxim de sincer amb el que m'agrada i amb el que no, entenc perfectament que hi hagi coses que m'agraden i que a un altre no li puguin agradar o, en aquest cas teu respecte a Foix, que no t'acabi d'agradar del tot.

M'agradaria, no obstant, recomanar-te un dels apunts que es van publicar amb motiu d'aquest homenatge a la xarxa, ja que crec que hi trobaràs prou “matèria” per fer-te una mica més amb la poesia de Foix. Aquí tens l'enllaç.

Una abraçada!

Joaquim ha dit...

Prometo fer els deures amic Assur.

Assur ha dit...

Si m'acceptes el consell, bon amic, de moment estigues pel que és més urgent: els problemes del Liceu. De ben segur que el senyor Foix sabrà esperar.

Per cert, i com que estem de petit comité, et comentaré, com a curiositat, que quan vaig començar a col·laborar amb la ja desapareguda llibreria “Al Vent”, de Badalona, estava ben cagadet pensant que, quan hauria d'atendre el primer client i amb la quantitat de llibres que allà hi havia, de ben segur no sabria no ja on era, sinó quin era el llibre que em demanarien...

Per una qüestió de sort, el primer llibre que em van demanar va ser la “Crítica de la raó pura”, i jo, que a punt vaig estar d'abraçar de content el xicot que me'l va demanar, li vaig dir, exultant: “Vine, vine... Aquí, a la secció de Filosofia, per ordre alfabètic d'autors. El trobaràs a Kant, amb `k´.”

El noi -me'n vaig adonar, eh?- em va fer una mirada, com volent dir: “Potser sí que aquest es deu imaginar que Kant ho escric amb c trencada, jo!” :))

Doncs bé -i ara vaig on volia anar:- El segon client a qui vaig atendre va ser una senyora, que em va demanar si teníem llibres de Foix...

Allò ja va ser -per a mi, està clar, perquè suposo que la senyora ho deuria trobar com la cosa més natural del món- el súmmum de l'orgull de ser, ja des del primer dia, un llibreter amb tots els ets i uts:

“I tant, senyora, i tant!!!... Vingui amb mi, a la secció de poesia.”

(A ella, com pots imaginar, no li vaig dir que Foix s'escrivia amb “f”)

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL