JO CONFESSO, UNA ALTRA GRAN NOVEL·LA DE JAUME CABRÉ

14 d’octubre de 2011




Pel fet que, com molts bé sabeu, senti una gran admiració envers l'obra de Jaume Cabré, fruit des que, un bon dia, vaig llegir la seva magnífica novel·la Fra Junoy o l'agonia dels sons, i que a partir d'aquella lectura vaig descobrir un món literari en el que em plau i em complau rabejar-m'hi, potser pugui semblar que aquest apunt dedicat a comentar la darrera novel·la del recent Premi d'Honor de les Lletres Catalanes tingui un més o menys marcat, i fins a cert punt reconec que inevitable, tint “partidista”, però és amb tota la sinceritat del cor que ja avanço dir que Jo confesso, la darrera novel·la de Jaume Cabré, m'ha agradat molt, moltíssim.

Quan tot just l'autor comença a donar les primeres pinzellades al que, pel volum (són gairebé mil pàgines de text) saps que acabarà convertint-se en un enorme llenç, el lector (en aquest cas, jo) observa, encuriosit, com l'autor utilitza petits i dispersos tocs amb el pinzell a fi i efecte de començar a donar forma al qui serà el principal protagonista de la novel·la.

Tot comença l'endemà de quan un home de seixanta anys, l'Adrià Ardèvol, entoma la pluja -la pluja, sempre present en els moments més dramàtics en l'obra de Cabré- tot caminant, pensarós, per Vallcarca. Ve de casa d'un tal Dalmau, amb qui havien estat parlant de la mort, de la seva mort, a la qual l'Adrià pensa enfrontar-s'hi amb resignació ja que “Malgrat el pànic, ara ja no accepto cap fusta per surar. [...] Em sento vell, i la dama de la dalla m'invita a seguir-la. Veig que ha mogut l'alfil negre i em convida, amb un gest educat, a prosseguir la partida. Sap que vaig molt curt de peons.

Tot i així, però, l'Adrià Ardèvol no vol acabar abandonant la partida, que sap perduda, i mou peça: “Sóc jo sol davant del paper, la meva darrera oportunitat.

A partir d'aquí, l'Adrià Ardèvol començarà un llarg escrit dirigint-se a l'autoretrat d'algú, un autoretrat que hi té penjat a una de les parets del seu despatx, el despatx que ja va ser el del seu pare i que ell, des de ben petit, en va fer el seu univers “on hi té cabuda quasi tot excepte l'amor”.

Vol començar i no sap com. Diu que, en realitat, hauria de fer-ho quan cinc-cents anys abans, al monestir de Sant Pere del Burgal..., però no, no; i pensa que potser seria millor començar des de més ençà, quan “—El pare... A veure, fill meu. Al pare...”, una frase, aquesta, que fins nou capítols després no n'entendrem la importància dins el llarg relat, però no, tampoc.

Monestir de Sant Pere del Burgal (Pallars Sobirà)

Tot són, de moment, petits esbossos, retalls de la memòria de quan era petit, amb ràpides evocacions d'instants viscuts amb alguns dels personatges que al llarg de la novel·la aniran apareixent: el pare, la Lola Xica, la Trullols, en Bernat, la Cecília..., així com la ubicació de dos indrets que van marcar la seva infantesa: el despatx d'un gran pis de la dreta de l'Eixample barceloní, i una botiga d'antiguitats de la mateixa ciutat, on un dia hi entrà un senyor que, sense treure's el barret, va preguntar si tenien instruments musicals, i la Cecília li va ensenyar “un parell de violins i una viola que no sonaven gaire bé però que tenien cordes de tripa que miraculosament no s'havien trencat. I, també, una tuba abonyegada, dos fiscorns magnífics i una trompeta...”, i aquí, seguit en el mateix paràgraf, Cabré ens transporta a finals del segle XVII, a un maleït dia en què d'aquesta trompeta en va sortir el desesperat toc d'alarma que es va poder sentir a molts dels pobles de les valls del Tirol italià per avisar del devastador incendi que acabaria arrasant completament un bosc, amb les catastròfiques conseqüències econòmiques que aquest sinistre significaria per a moltes famílies dedicades al mercadeig de la fusta.

Ja tenim, doncs, en marxa l'inconfusible estil de Jaume Cabré, que se'ns enduu, en un obrir i tancar d'ulls, d'un indret a un altre per fer-nos conèixer històries que si bé en principi semblen inconnexes entre elles, anirem veient, al llarg de la lectura, com les va fent coincidir i trenant-les amb el fil de la narració, amb algun que altre joc, com ho és el cas de les xifres de la combinació d'una caixa forta.

Em fascina l'agilitat que té Cabré a l'hora d'entrellaçar diferents temps, ja bé sigui en els diàlegs o en la narració dels fets, una tècnica, aquesta, que si bé hi ha qui pensa que són només (!) filigranes sense cap valor literari, en el cas molt concret d'aquesta novel·la, on l'autor es proposa mostrar que la maldat -i no només a la “civilitzada” Europa-, no és solament un “patrimoni” del segle XX, li permet, per exemple, fer parlar al mateix temps a l'inquisidor gironí Nicolau Eimeric i al més alt comandament del camp d'extermini d'Auschwitz, Herman Höss (per cert, nat, aquest darrer, a l'idíl·lic Baden-Baden un 20 de novembre) a fi i efecte que, malgrat la distància de set segles d'història que separa la vida d'aquests sinistres personatges, ambdós esgrimeixin les “poderoses raons” que tenen per creure's, cegament, que han estat destinats a aquest món per poder decidir sobre què és el bé i què és el mal, amb el conseqüent “dret” que els ve de “més amunt” a poder decidir qui mereix i qui no mereix viure.

Cabré, un cop més, fa viure, també en aquesta novel·la, personatges reals amb d'altres de ficticis i, un cop més, melòman entusiasta com ell mateix s'ha declarat, incita -almenys en el meu cas- a escoltar les peces musicals que va citant al llarg de la narració, unes peces musicals que, per a molts, com també és el meu cas, descobrirem per primera vegada, i que en una novel·la com Jo confesso, on un valuós violí, un storioni fabricat a Cremona el 1764, hi té un protagonisme essencial, amb l'afegit que dos dels principals protagonistes de la novel·la toquen el violí -un d'ells professionalment-, són moltes i s'avenen a la perfecció amb els moments de la narració en què són citades.



A tall d'exemple, escolteu, si us ve de gust, el primer moviment de la Sonata número 2 per a dos violins (opus 3), de Jean-Marie Leclair, un compositor francès del XVIII, considerat el fundador de l'escola francesa del violí. Leclair, protagonista, també, en aquesta novel·la, és, després d'Alessandro Stradella, el segon compositor assassinat de la història, i aquesta és una de les sonates d'aquest compositor que l'Adrià Ardèvol i el seu amic Bernat Plensa assagen durant algunes tardes de divendres a requeriment del primer: “I tots dos violins, ara un storioni i un thouvenel, van començar a omplir la casa d'enyorances, com si la vida pogués tornar a començar, com si volgués donar-los una nova oportunitat.

De cap de les maneres voldria xafar la guitarra a possibles lectors si explico detalls que puguin ser reveladors de les diferents trames que convergeixen en la novel·la, i no crec fer-ho si dic que dos dels personatges que hi surten -el sheriff Carson i l'indi arapaho Àguila Negra (dues figuretes de joguina, inseparables de l'Adrià Ardèvol des que era un nen)- m'han semblat una troballa magnífica pel vital paper que en moments determinats tenen a l'hora de “tocar el crostó” a la consciència del protagonista, així com tampoc voldria obviar el protagonisme d'una medalla d'or de la Madonna dei Ciüf (La Mare de Déu de les flors, en llengua romanx) que va passant de mà en mà i que, jo confesso, em va fer plorar de ràbia i d'impotència quan, gairebé al final de la novel·la, algú se n'apodera mostrant, així l'autor, que la maldat no només és patrimoni d'assassins despietats.

Voldria destacar, ja per fi, d'una manera molt particular la sensibilitat de l'autor a l'hora de fer-nos arribar els sentiments i les reaccions de l'Adrià Ardèvol de petit: un nen que s'adona que no és estimat amb el mateix afecte amb què són estimats els altres nens de la seva mateixa edat pels seus pares, un fet, aquest, que el marcarà per tota la vida. Torno a confessar que alguns fragments dels capítols de la segona part de la novel·la, la titulada De pueritia, en què el protagonista ens fa reviure la solitud i la manca d'afecte que l'Adrià Ardèvol sent, de nen, de part de la gent gran que l'envolta em van emocionar i fer somriure alhora per la tendresa i la innocència que a la narració dels fets s'hi destil·la.

Jaume Cabré -i de debò que ja acabo- posa en boca del pensador Isaiah Berlin una frase molt semblant a una altra que, curiosament, un parell de dies abans de llegir-la a la novel·la havíem comentat amb una bona amiga a la feina, ja que un dels professors que aquesta bona amiga té en el curs de biblioteconomia que està fent els hi havia esmentat a classe: “Només rellegeixo allò que es mereix el privilegi de la relectura.”... Doncs bé, jo, que no sóc cap pensador, he decidit tornar a rellegir-me aquesta novel·la, i a fe que cada dia m'està agradant més i més, tant és així que, com acostumo a fer amb les lectures anteriors que he fet de Jaume Cabré, el rellegeixo a poc a poc per tal de poder-ne degustar tant la forma com el contingut.

13 comentaris:

assai ha dit...

He leído con fruición tu estupenda crítica mientras escuchaba la sonata de Leclair, que no conocía.

Te felicito porque es dificilísimo, sin contar de más, centrar y resumir lo esencial de una novela. Has conseguido ese buen apunte que con cuatro rasgos o gestos es capaz de representar al personaje.

Me interesa mucho la novela, dudo si mi nivel de catalán será suficiente para entenderla en toda su extensión, si se me perderán toda esa riqueza de matices que te da el dominio pleno de una lengua. Supongo que esa es la asignatura pendiente de muchos de los valencianets, al menos ese es mi caso.

Enhorabuena Assur.

Queti B. ha dit...

Frise per llegir-me-la, després de Les veus del Pamano, i ara, en acostar-m'hi a través del gran treball que n'has elaborat, encara més. Com tu dius, amb delectança, rellegint, capturant aromes, llums, ambients... Un gran escriptor. majúscul.
Gràcies mil.

Quadern de mots ha dit...

Magnífica i entusiasmada ressenya. Jo encara tardaré a llegir el “Jo confesso" però hi ha detalls que dius que semblen més que interessants.
“Fra Junoy o l'agonia dels sons” em va agradar moltíssim.

Joaquim ha dit...

Jo encara m'estic confessant i ja pateixo en veure que les pàgines que em queden per endavant, cada dia van minvant.
Quina meravella Assur i quin fruir d'altíssima literatura, del mestratge en l'us del català i de la construcció de l'entramat d'històries que em tenen absolutament enganxat.
No esperava menys del estimat Cabré, que crec que sent el més gran escriptor català de l'actualitat i un dels més grans de tots els temps, era normal que després de set anys d'espera ens delectés amb aquest tresor.
Quan arribi a l'esperat i temut final ja en faré cinc cèntims.
Gràcies per aquest apunt, bé, gràcies per tot, com sempre.

Josepb.Menja de bacallà. ha dit...

Enric; - Ca l'Assur- Jo l'estic llegint, vaig molt a poc a poc en fer-ho... doncs, em passa que com si apretés el ratolí de l'ordinador -un simple "clic"- mirant i tocant un pergamí et transporta a segles passats... et passa com a mi, no vull perdre cap detall...
Moltes gracies per aquest relat.

josep ha dit...

Jo també l'estic llegint. Gaudeixo molt de l'escriptura, de les expressions, de l'ús de la llengua... Sobre la història, ja t'ho diré al final, hi ha moments que m'enganxen de mala manera, que no trobo el moment per dir: demà més, i en canvi n'hi ha d'altres que ... , bé ja t'ho diré quan l'acabi.
Una magnífica entrada que demostra el molt que has gaudit llegint-lo; jo també ho estic fent eh!.
Una abraçada

Assur ha dit...

Assai: Moltes gràcies pels teus amables mots!

Fa de mal aconsellar, ja que ignoro quin és el teu nivell de valencià a l'hora de llegir-lo, però sí que et diré que l'estil de Jaume Cabré no es caracteritza precisament per utilitzar una sintaxi complicada sinó que, tot al contrari, tendeix molt a la frase curta i sense ornaments, però, això sí, molt concentrada, o potser millor seria dir contundent.

Permet-me que, a tall d'exemple, te'n transcrigui una, de frase, que pertany a un moment en què una família jueva, després de setze generacions d'haver viscut al call de Girona, ha d'abandonar la ciutat per fugit de la “Santa” Inquisició:

La formen, aquesta família, dues dones, cinc criatures i un home que guia un carro tirat per tres mules: “En la fosca mandrosa de l'alba de Sant Jaume, escalfada per dies de sol inclement [...] Dolça Xarom, l'única criatura que es va despertar a temps de poder veure per última vegada les parets orgulloses de la catedral retallades contra les estrelles, va plorar, a pas de mula, silenciosament, la mort de tantes coses en una sola nit.”

Plorar “a pas de mula” per reflectir el que sent, al despertar, aquella nena veient que, a poc a poc, va allunyant-se per sempre del lloc on va néixer em sembla d'una contundència colpidora.

I, pel que fa al lèxic, Jaume Cabré no és precisament un autor de paraules rebuscades. En surten unes quantes, això sí, que vaig haver de buscar al diccionari. Recordo, per exemple i com a dada curiosa, el mot “estrenu”, aplicat com a adjectiu a l'heroi Siegfried (estrenu -ènua: coratjós, intrèpid), així com també fa servir paraules, lògicament pel context de la novel·la, tant de l'argot musical com de l'argot referent al món de les antiguitats. Res, però, que no es pugui solucionar amb qualsevol diccionari... o amb el Google! :)

En fi, assai: tu mateix. Jo -ho he dit sempre al blog- mai recomano res, sinó que tan sols dono opinions personals, i d'algunes, com és el cas d'aquesta obra, amb més apassionament que d'altres, i és que l'obra de Jaume Cabré em fascina: Tots els llibres que d'ell he llegit, incloent-hi els dos assajos (“El sentit de la ficció” i “La matèria de l'esperit”), m'han agradat molt, moltíssim!

Una abraçada!

Assur ha dit...

Benvolguda Queti: Pel que he llegit, hi ha qui compara aquesta novel·la amb “Les veus del Pamano”, i crec que és un error. Penso que “Jo confesso” té la més que suficient qualitat com la tenia “Les veus del Pamano”, que ningú va comparar amb les també magnífiques “Fra Junoy o l'agonia dels sons”, o “La teranyina”, o “L'ombra de l'eunuc”...

A mi, fins ara, Jaume Cabré no m'ha decebut mai, i això que el llistó de les seves obres sempre l'ha mantingut molt i molt amunt.


Quadern de mots: Efectivament, tota l'obra de Cabré, no ho puc negar, m'apassiona: no hi puc fer més, però, tot i així, cada vegada que he començat a llegir una nova novel·la seva he procurat fer-ho, precisament per això, sense pensar que m'ha d'agradar i, sobretot, sense pensar si serà millor o no que les altres, però el molt “punyetero”, de seguida se m'emporta amb ell i em fa gaudir de la lectura, com ho fan -per citar-te autors completament diferents- en Sergi Pàmies o García Márquez, que saben “enamorar-me” de seguida i ser feliç quan els llegeixo.


Ai, Quimet, Quimet!... Menys amb Bbagner -i molt més del que, amb les meves “assurades” et manifesto, pugui semblar-te-, ja saps que ens entenem a la perfecció. Som, tots dos, molt apassionats, i com que les obres de Jaume Cabré ens arriben al cor, ens agrada manifestar-ho als quatre vents, i és per això que entenc perfectament el que estàs sentint llegint aquesta darrera novel·la i no saps com ho celebro.


Josep (Menja de bacallà): A poc a poc es com un es delecta amb el menjar, amb l'observació d'un paisatge o d'un quadre..., o llegint, en aquest cas i tal i com tu estàs fent, la darrera novel·la de Jaume Cabré. Desitjo que la gaudeixis plenament!


Josep (noctàmbul): No temis, sobretot, dir el que vols dir amb aquests punts suspensius quan l'hagis acabat., perquè et sé, a part d'una magnífica persona, una persona sincera i, com molt bé ja saps, no sóc dels que practiquen aquell infantilista “ahora no te ajunto” quan no s'està d'acord amb mi: Només faltaria!

assai ha dit...

Moltíssimes gràcies Assur pel teu comentari, tan amable com didàctic. Gaudeixo del fet de compartir una unitat lingüística amb el català i m'interessa conèixer tot allò que vosaltres estimeu, totes les vostres recomanacions, i més quan van precedides d'un apunt com el que has fet a "Jo confesso"

He de dir-te que no parlo el català amb fluïdesa, malgrat que vos llig amb fruïció, perquè trobe molt de bo en el meus veïns del nord.

El paràgraf que m'has reproduït l'he sentit como una mena de regal, que em convida de una manera subtil a llegir el llibre, a fer un esforç com ara estic fent quan t'escric en la llegua que compartim.

He d'agrair també a la meva amiga Carme que m'haja fet una ullada per a no fer massa el ridícul.

Assur ha dit...

Assai: Una de les coses bones que ha portat Internet és que la gent escriu molt més (mails, blogs, fòrums...) del que mai s'havia escrit anys enrere i, una altra, és que el català, amb totes les variants, hi és molt present fins al punt que s'ha convertit en la vuitena llengua més utilitzada a Internet. Quan un blog té molta categoria, com és el cas -i ara que no ens sent, t'ho diré fluixet, no sigui que s'ho cregui massa :))- el d'en Joaquim, la llengua no és cap obstacle (només has de veure el nombre de visites i de comentaris, i d'on vénen aquestes visites i comentaris, que rep cada dia), ja que els que estan poc avesats a l'hora de llegir i/o a escriure en català s'esforcen a fer-ho i els que no en tenen ni idea utilitzen el translator.

Tornant a la novel·la “Jo confesso”, jo confesso :)) que m'agradaria que et decidissis a llegir-la. Tal com et vaig dir al darrer comentari, Jaume Cabré no és un autor complicat ni per la sintaxi ni pel lèxic que empra i, si la llegeixes, no saps la il·lusió que em faria que em diguessis que t'ha agradat.

Una abraçada!

P.S. Ah!: Estic segur que no l'haguessis fet, el ridícul, oi que no, Carme?

Marta ha dit...

La frase que Cabré posa en boca d'Isaiah Berlin és la que em va convencer a rellegir Jo confesso. Em pregunto si la va posar amb tota la picardia? De tota manera no era la primera vegada que Cabré parlava dels llibres que mereixen una relectura.

M'ha agradat el teu comentari.

Una relectora

assai ha dit...

Ya la he leído, Assur, en catalán y en apenas quince días -y ahora que releo veo que son menos-, por esa resistencia a separse, a interrumpir la lectura, que solo generan las buenas novelas.

Ha sido un auténtico descubrimiento y todas esas tardes y noches en las que al volver del trabajo he disfrutado tantísimo leyéndola, se las debo a tu apunte que supo acercarme el libro, despertarme la curiosidad por su lectura.

No recuerdo haber leído una novela de estructura tan original, con un tratamiento tan novedoso del espacio y del tiempo, como un todo continuo, sin solución de continuidad. Y me hizo sonreir el argumento literario de la causa: que se habia escrito bajo el dictado del "Alzheimer, el Gran". Genial.

El personaje de Adrià Ardevol es entrañable, consigue meterse en las entretelas del corazón del lector: inteligente, solitario, sensible, violinista ocasional... quizá ese sea uno de los grandes hallazgos de la novela, puede que sirva para resaltar la bipolaridad por la que discurren todas las historias que cuenta: entre lo bueno y lo malo de la condición humana. Unas historias que se desarrollan en un tiempo agil e instrumental que avanza siglos con solo poner un punto en una frase. También genial.

Despues de leerla, me compré fray Junoy o l'agonia del sons, que terminé en un intenso fin de semana. Y hoy, me acabo de comprar les veus del Pamano, quién sabe cuál será la que le siga.

Disculpa que me exprese en español, sigo teniendo un miedo reverencial a escribir con faltas de ortografía, quizá eso sea un lastre de una educación de otra época, del que debería algún día deshacerme. Por otra parte, también me sabría muy mal dejarlas -las faltas de ortografia- en mi comentario a este estupendo post.

Es una suerte para vosotros contar con un escritor como Jaume Cabré y todo un regalo para mí -catalaneta del sud- haber podido leer esta magnífica novela en la lengua en que fue escrita.

Assur, ojalá que tu reciente jubilación nos regale muchos post como éste. Mil gracias.

kalamar ha dit...

Per fi l'he acabada. La vaig començar guiada per les vostres entusiastes recomanacions, Assur. Aquí la meva modesta crítica:
http://kalamarlee.blogspot.com/2012/02/confiteor.html
espero que no siguis molt dur amb mi..
una abraçada

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL