EL GRAN INICI DE LA PASSIÓ SEGONS SANT MATEU, VIST A TRAVÉS DEL PINZELL DE HIERONYMUS BOSCH

22 d’abril del 2011


Ja se sap: Si per Sant Joan no hi pot faltar la coca o, per Sant Jordi, la rosa i el llibre, per Setmana Santa, La Passió segons Sant Mateu, una de les cimeres més altes de la música universal -sinó la que més- és present d'una manera o una altra a ca l'Assur.

¿Com oblidar l'efecte que em va produir la primera vegada que la vaig escoltar després d'haver “descobert” Johan Sebastian Bach el dia que vaig anar al Palau de la Música per veure l'arpista Nicanor Zabaleta, que interpretava amb un conjunt de cambra francès el Concert per a flauta i arpa, de Mozart, i em vaig quedar petrificat quan aquest grup va tocar com a última peça del programa el Concert número 6 de Brandenburg, i vaig poder copsar, gairebé des de la primera nota, que la música de Bach era tot un altre món?...

Les mans em feien mal de tant i tant aplaudir, i no solament -i ho dic de debò- dirigia l'aplaudiment al grup de cambra sinó que també el dirigia al gran músic alemany a qui jo, als meus vint-i-pocs anys, tenia titllat de difícil de comprendre, gairebé d'inabastable i que, en canvi, mentre l'aplaudia, em semblava veure el seu esperit, satisfet, volant i saludant amunt i avall per la preciosa sala de concerts.

Ni sé les vegades i vegades que, quan em vaig comprar en format “cassette” aquesta Passió, que desconeixia, vaig escoltar la primera de les corals (Kommt, ihr Töchter) la que avui, en forma de YouTube que he confegit i que us convido a veure i a escoltar, és la protagonista d'aquest post!

Jo no sóc, ni molt menys i com he dit moltes vegades, cap entès en música -i la veritat és que no en sóc en res, d'entès-: La música, quan m'arriba, ho fa a través de la pell, i em resulta impossible descriure l'emoció que em provoca cada vegada -però és que cada vegada, eh?!- que el cos em demana escoltar aquesta Passió, que arrenca amb aquest plany d'impotència per a fer front a la injustícia que es comet condemnant un home innocent i, a la vegada, admirant la fortalesa en forma de serenitat, sense un bri de desesperació, d'aquest mateix home, que sap que ha de morir de forma cruel per donar exemple de fe i per demostrar que la mort no és un final sinó un començament.

Tant li fa si un és creient o no per copsar, de la mateixa manera que van der Weyden ho va saber manifestar a través de la Pintura en el Davallament de la creu, el que Bach ens manifesta a través de la Música: el dolor, sense que aquest ens faci perdre l'enteniment i la reflexió del perquè, davant la injustícia.

A l'hora de voler confegir un vídeo per penjar aquesta coral a YouTube em va semblar que estaria bé il·lustrant-lo, precisament, a través de la visió contrària al dolor, és a dir, a través de la visió dels qui es rabegen amb el dolor dels altres, pel que vaig tenir molt clar de seguida que les figures esperpèntiques del món fantasiós i oníric que va crear Hieronymus Bosch podrien ser les més idònees.


Al vídeo, doncs, hi apareixen, per aquest ordre, quatre olis de Hieronymus Bosch pintats sobre taula:

1. Ecce Homo (Museu d'Art, de Filadèlfia)
2. Ecce Homo (Städelsches Kunstinstitut, de Frankfurt)
3. La coronació d'espines (National Gallery, de Londres)
4. La coronació d'espines (Museu del Monestir de San Lorenzo del Escorial)

El primer Ecce Homo que hi apareix, conegut també per l'Ecce Homo de Filadèlfia, va ser durant molts anys atribuït a H. Bosch, però mitjançant unes proves dendrocronològiques que es van fer a aquesta taula es va demostrar que l'edat de la fusta sobre la qual es va pintar no concordava amb els anys en què va viure el pintor flamenc, ja que aquest va morir l'any 1516 i, segons les citades proves, la fusta es calcula que era d'entre els anys 1557 i 1563. De tota manera, però, és pràcticament segur que es tracta de la còpia d'una obra de joventut del pintor flamenc.


Al segon Ecce Homo del vídeo se'l coneix com l'Ecce Homo de Frankfurt i també com L'Ecce Homo  dels donants, pel fet que a la part inferior esquerra de la taula hi apareixen, molt difuminades, les figures de la família que en va fer donació, unes figures que al segle XVI es van eliminar de la taula però que gràcies a una restauració van tornar a aparèixer, encara que molt borroses fins al punt de semblar fantasmagòriques.


Com en altres taules gòtiques, en aquesta hi podem observar unes inscripcions que tenen una funció equivalent a la dels globus de les tires dels còmics, és a dir, una forma de visualitzar diàlegs entre els diferents personatges que hi surten retratats:

Com si sortís de la boca de Ponç Pilat s'hi pot llegir: “Ecce Homo” (“Heus aquí l'home”); de la gernació que apareix a sota, “Crufige eum” (“Crucifica'l”) i, de la dels borrosos donants, “Salve nos, Christe redemptor” (“Salva'ns, Crist redemptor”).

A totes dues taules hi apareix la figura torturada i vexada de Jesús tal com Pilat, segons els cànons, va mostrar-lo a la multitud abans de rentar-se les mans després d'haver sentit el crit unànim de la multitud exigint la crucifixió d'un home a qui el governador romà no havia trobat cap motiu perquè mereixés ser crucificatt, una multitud a qui el pintor retrata amb exagerades expressions facials per remarcar l'odi; una multitud que branda, amenaçadorament, llances i tota mena d'instruments punxants; una multitud representada amb estranyes vestimentes evocadores dels considerats grans enemics en aquella època del cristianisme: el paganisme i l'Islam.

La tercera i la quarta de les pintures de H. Bosch que il·lustren el vídeo són, també, dos olis sobre taula,  i totes dues, també, tenen el mateix títol: La coronació d'espines.

La primera d'aquestes dues Coronacions és la que es conserva a la National Gallery, de Londres, una taula en la que la figura de Jesús apareix envoltada de quatre personatges que representen cadascun d'ells un temperament: el flegmàtic (a dalt a l'esquerra), el melancòlic (a dalt a la dreta), el sanguinari (a baix a l'esquerra) i el colèric (a baix a la dreta).


Observem que el personatge que està a punt de cenyir al cap de Jesús la corona d'espines ha estat representat just en el moment en què la corona suggereix l'aurèola sobre el cap del reu, i observem, també, que per significar la maldat del melancòlic, ja que el gest i l'expressió del qual no són gens suggeridors de crueltat, Bosch l'ha pintat amb un collaret, amb punxes, de gos.

Ha estat gràcies a Art Project, programa del que ja se'n va parlar en aquest blog i amb el qual es poden veure, amb excel·lent resolució gràfica. imatges ampliades de moltes de les obres d'art exposades a alguns dels museus més importants del món, que he aconseguit captar un detall del simbolisme emprat per H. Bosch en aquesta taula i que passa bastant desapercebut a les imatges que he trobat a la xarxa: El personatge retratat a baix a l'esquerra duu dibuixades a la toca vermella una mitja lluna i una estrella, símbols de l'Islam i del judaisme.


I ja, per fi, la darrera de les quatre taules que il·lustren el vídeo: La coronació d'espines conservada al Museu del Monestir de San Lorenzo de El Escorial:


A les figures d'aquestes dues darreres taules hi podem apreciar la influència de la pintura renaixentista italiana en l'obra de H. Bosch, el qual, segons sembla, va viatjar, pels voltants del 1500, a Venècia, però l'emprempta Bosch s'hi manifesta de forma més que evident en les extravagants vestimentes, com és ara la del barret del personatge situat al primer pla a mà esquerra d'aquesta última taula, el qual duu a la mà un bastó amb una bola de vidre dins la qual hi ha pintada una imatge de Moisès (no es pot apreciar a la fotografia) per poder identificar-lo amb el judaisme.

Un altre detall propi del genial pintor flamenc que podem observar en aquesta darrera taula és la complicada postura del botxí que posa la corona d'espines a Jesús ja que, per poder fer més força, el botxí té el peu dret -calçat, a més a més, amb una extravagant sabata amb plataforma- recolzat sobre la taula.

En fi, així, doncs, com que la veu del dolor amb la visió dels qui s'hi rabegen ha estat el que m'ha dut a confegir aquest vídeo, si us ve de gust escoltar Kommt, ihr Töchter, aquesta estremidora primera coral de La Passió segons Sant Mateu, de Johan Sebastian Bach, us diria que no ho féssiu com s'acostuma a fer quan sentim una música que ens arriba al cor: amb els ulls tancats, ja que les imatges de Hieronymus Bosch que l'il·lustren volen ser la visió del mal, provocador del lament.

Aquí teniu el vídeo,




i aquí sota la traducció de la lletra:

Kommt, ihr Töchter

-Veniu, Filles, auxilieu-me en l’aflicció, vegeu!
-A qui?
-A l’Espòs.
-Contempleu-lo!
-Com?
-Com un Anyell.
-Mireu!
-Què?
-Observeu la seva Paciència.
-Mireu!
-On?
-En els nostres pecats.
-Contempleu com, per Amor i Misericòrdia,
carrega la seva pròpia Creu.

Oh, innocent Anyell de Déu,
sacrificat a la fusta de la creu,
pacient en tot moment,
malgrat l’escarni i els turments.
Carregues tots els nostres pecats.
D’altra manera, hauríem desesperat.
Compadeix-te de nosaltres, Jesús!

I com que ja feia temps que em rondava pel cap dedicar un post a algú a qui m'aprecio d'una forma molt especial, avui ho puc fer amb la gairebé total i absoluta seguretat que li agradarà ja que, malgrat aquella punta d'ironia i de bon sentit de l'humor que sempre demostra en totes i en cadascuna de les pàgines del seu blog  -Ancha es mi casa-, quan parla de Bach se'ns mostra tal com és: una persona amb una gran cultura i, sobretot, amb una gran sensibilitat. Per tu, José Luis!

10 comentaris:

José Luis ha dit...

No podia sentir i veure aquest magnífic vídeo com cal amb el sentiment que m’ha deixat al cor aquesta punyalada del darrer moment i ho deixo per quan se’m tregui el somriure i la cara de bobo que m’ha quedat, que no es el que pertoca. Estava pensant una mica avergonyit que amb el que m’agrada aquesta Passió no li havia dedicat res aquesta Setmana Santa i em disposava a veure amb els teus ulls que ho veuen tot aquestes meravelles acompanyades de l’ esfereïdor cor inicial quan he vist aquesta dedicatòria i he llegit aquestes paraules teves tan immerescudes com afectuoses, i que venint de tu, a aquesta casa vostre tan estimada i precisament amb aquest regal m’han fet moltíssima il•lusió. No trobo paraules, i sé que ho entendràs. Moltes gracies, amic.

kalamar ha dit...

Assur,
Felicitats per aquest impressionant post. Me l'he mirat i sentit amb tota la cura que es mereix. Aquestes oportunes escenes de la Passió son extraordinàries i molt curioses. Amb els detalls que ens ensenyes, de seguida em venen tota mena de conjectures..

kalamar ha dit...

Sobre les figures transparents del 2on Ecce Homo, també n'hi ha de petites a la dreta, i sembla que entre el tamany i l'esborrada, vulguin passar desapercebudes entre la gent enfurismada.
A la Coronació de Londres, les figures superiors semblen nobles i els de sota, més del poble. El que porta el collar de gos té una curiosa branqueta d'aglà (el melancòlic és un porc?) i un platet que no sé quina funció deu tenir.
A la darrera Coronació, una obra molt violenta, hi ha, potser, més imatges lligades amb els porcs (com ara aquesta mena d'esclop de fusta que es portaven en entrar a la corraleta dels garrins),
una estranya varilla a la mà de Jesús que acaba a la roba del botxí,
i la mirada tan irònica de Jesús cap al jueu traïdor.
I és que tots els signes deuen tenir significats,
perdona la meva tafaneria.
M'han encuriosit molt les obres que has posat,
moltes gràcies.
Bona Pasqua.

Joaquim ha dit...

Amic Assur, impressionen les imatges amb el poder que elles mateixes tenen, però sense cap mena de dubte amb l'ajuda de la banda sonora, prenen una corporeïtat tridimensional i més força dramàtica, si cal.
La versió solemne i parsimoniosa que Klemperer ens ofereix, en la millor versió possible segons la meva particular opinió, no podia ser més adient.
Passaran anys i panys, passions i criteris històrics i prehistòrics, però aquesta Passió continuarà sent La PASSIÓ.
Un vídeo meravellós per a un apunt de reclinatori, que no m'estranya que hagi deixat mut a José Luis.
Bona Pasqua!

paco ha dit...

enric no entenc de pintura, peró em fascina admirarla, de música sí entenc algo i Bach el gran mestre del barroc es fassinant, recordo cuant de jove, jó vaig asistir a un aplec de bandes de música valencianes, a la plaça de bous a Valencia, la peça obligada fou l´Tocata i Fuga....la plaça es caia de els tronades de aplaudiments dels asistens. una auténtica maravella.......abraçades paco

Margarida ha dit...

Quina classe de pintura ens has fet! Sembla mentida que hi hagi tants petits detalls que ens passen desapercebuts a la majoria de mortals!!!
Una abraçada

Assur ha dit...

José Luis: Celebro -i com!- haver-te dedicat aquest post i que t'hagi fet tantíssima il·lusió, perquè sé que els teus mots són sempre fruit de la sinceritat, i m'has arribat a emocionar mentre llegia el teu comentari.

Bé, quan estiguis refet :)) i si vols, està clar, ja em diràs què t'ha semblat el “yutub”.

Una forta abraçada, bon amic! (Ja et contestaré l'e-mail)

Assur ha dit...

Kalamar: Sí; efectivament hi ha més de dos personatges dels que es veuen borrosos, i és que eren les figures, pel que es veu, no només dels donants, sinó les dels donants i les de la seva família.

La branqueta d'alzina i l'aglà, plasmats, val a dir-ho, amb la perfecció d'un naturista, sens dubte deuen ser símbols per referir-se al porc, i posats com a ornament al distingit barret potser fins i tot és per remarcar-lo com si fos una mena de capità dels porcs.

Pel que fa al platet, crec que deu ser més aviat un ornament sense cap mena de simbolisme. Si t'hi fixes, a l'altre “Ecce Homo”, una mena de platet gairebé idèntic orna la sabata amb plataforma que duu el botxí, un tipus de calçat, per cert, que ignorava que, tal com m'expliques, era el que es feia servir per entrar a la corraleta dels garrins.

Pel que fa a la vareta que mentes que duu Jesús, forma part de l'iconografia dels “Ecce homos”, ja que, com a escarni, Jesús apareixerà davant el poble com a "rei" dels jueus, i és per això que li han posat una corona d'espines, li han cobert l'espatlla amb un “mantell reial” i, entre les mans lligades, li han posat una canya com si fos un ceptre.

Una cosa que no he dit, per no allargar massa el post, és l'efecte que em produeix mirar el rostre de Jesús de l' “Ecce Homo” de la National Gallery (el qual, per cert i curiosament, Bosch el va pintar pèl-roig) depenent en quin ull del reu fixi jo la vista:

Si ho faig en el seu ull esquerre, m'apareix un rostre de Jesús que em mira serè i, en canvi, si fixo la vista en el seu ull dret, l'home de carn i ossos em mira però no em veu, ja que tant és el dolor que ha d'aguantar que ni domina on dirigeix l'esguard.

Amplia't la fotografia i mira si et fa el mateix efecte, i res de perdonar, sinó tot al contrari, la teva tafaneria.

Assur ha dit...

Joaquim: Ai, nen... Aconsegueixes, cada cop que m'envies un comentari tan elogiós com aquest -i t'ho dic amb tota la sinceritat amb què sempre et parlo-, que em ruboritzi, i amb més raó perquè et conec i sé que no ets dels que va tirant floretes a la gent per quedar bé, sinó que ets una persona oberta i sincera , però amb la discreció suficient, si una cosa no t'agrada, de restar callat. Moltíssimes gràcies, doncs, pel teu comentari!

I pel que fa a “La Passió”, ja saps que estem completament d'acord que la de Klemperer és LA Passió.


Paco: Com he dit al començament del post, jo tampoc em considero cap entès en res: La música, la literatura, l'art en general... m'entren per la pell i en gaudeixo a la meva manera, i m'agrada compartir els meus gustos amb la gent que, com tu, en gaudeix.

Una abraçada!


Margarida: I no, dona, no... Res de classe de pintura. És, com deia a en Paco, la il·lusió de compartir tot allò que m'agrada i fer-ho, això sí, amb el suficient respecte pel fet d'intentar sempre ser conscient a on tinc els meus límits, que creu-me -i no és falsa modèstia- que sóc molt conscient de tenir-ne molts, i és per aixó que sempre procuro, quan faig un post com aquest, d'anar amb peus de plom. De tota manera, moltes gràcies i celebro que t'hagi agradat el post.

José Luis ha dit...

Ja l’he pogut veure, però segueixo sense poder dir gaire cosa mes que es maquíssim. Aquesta passió no era la meva, que vaig quedar marcat com un vedell de l’oest per la d’en Karajan, però dic que no era, per que després de sentir aquest lent i emocionantíssim cor, veig que haure de fer un pensament i sentir-la tota. Quin sentiment, quin respecte, quin patir… es immens. I de les pintures, encara menys. Mirar i admirar aquet psicòleg de fa tants anys i un art que sempre m’ha semblat mes difícil que el de la música, vull dir de fer-ho. I admirar també la curiositat i la estimació que hi ha darrera de la teva mirada als detalls i a les mirades. Gracies un altre cop.

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

lectors


Facebook Twitter Subscripció al feed Rebeu les actualitzacions al vostre e-mail
Vitralls de Nadal
REBITAR. Arquitectura. Reformes i rehabilitació d'edificis.

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL