Hi ha oratoris, com per exemple la magistral Passió segons Sant Mateu, de Johan Sebastian Bach, considerat un dels cims més alts de la música de tots els temps, i multitud de misses de diferents autors que em tenen el cor robat.
Recordo que un dia en què escoltava la ràdio vaig sentir per primer cop una missa que em va deixar garratibat, tant és així que l'endemà mateix vaig anar expressament a Barcelona a comprar-me el disc, i recordo també que el dependent em va comentar que ja era la tercera persona que a aquell mateix dia li havia demanat el mateix disc, pel que era d'imaginar que no va ser només a mi a qui, el dia abans, li va fer “efecte” aquella audició a través de la ràdio. Vaig tenir la sort d'emportar-me l'últim disc que els quedava i, tan bon punt vaig arribar a casa, de pet cap al tocadiscs!...
... I com que el disc era meu i el podia començar a escoltar per on volgués, en lloc de començar a fer-ho pel Kyrie vaig anar directe al track del Sanctus, perquè va ser el Sanctus el que més em va frappar de tota la aquella missa i sentia la necessitat -sí, sí, la necessitat!- de tornar-lo a escoltar...
...I ho vaig fer una vegada darrere una altra..., i no sé quantes vegades!
La missa a què estic fent referència és la que duu per títol Missa solemne en honor de Santa Cecília, del compositor francès Charles Gounod, l'autor, d'entre d'altres composicions, d'una de les òperes més celebrades de tot el repertori operístic, una òpera per a la qual, sigui dit de pas, sento una especial predilecció: Faust.
També és de Gounod el cèlebre Ave Maria, un arranjament basat en una peça per a clave de Johan Sebastian Bach, i de la qual se n'han fet infinitat de versions, així com -i això ho dic com a curiositats- l'himne del Vaticà i una altra melodia famosa arreu del món pel fet d'haver estat triada pel director de cinema Alfred Hitchcock com a sintonia per a la seva sèrie de televisió Alfred Hitchcock presenta: La Marxa fúnebre per a una marioneta.
Gounod va ser un home de profundes conviccions religioses, tant és així que va estar a punt d'ordenar-se sacerdot, i el seu llegat de nombroses obres de caire religiós (misses, oratoris, motets...) en són la mostra més evident. S'ha dit i s'ha escrit que aquesta Missa solemne té en molts moments un excés de teatralitat que l'allunya de l'intimisme i del recolliment que caracteritzen la música religiosa del compositor francès, potser sí..., però a mi, personalment, no hi puc fer més: m'entusiasma tota ella, i no puc evitar trobar reflectida en la seva música la sincera convicció d'un home molt creient.
El Sanctus, tant en la missa catòlica, com en l'ortodoxa i en molts dels oficis protestants és un himne d'alabança a la Trinitat, i d'aquí que, a l'inici, el mot Sanctus es repeteixi tres vegades: "Sant, sant, sant és el Senyor...”, i aquest Sanctus, en concret, té la virtut de fer anar creixent en intensitat i emoció aquesta alabança fins al moment de l'Hossanna, on l'orquestra, el cor i, sobresortint d'entre tots ells, el solista, arriben al punt àlgid d'una intensitat que només se m'acut poder definir, un cop més, com a frappant.
És un immens esclat de joia, que si bé hi ha a qui pot semblar-li teatral, a mi, ben al contrari, em fa tot l'efecte que només pot ser fruit de l'esperit d'un convençut i sincer creient.
Gounod va compondre el Sanctus d'aquesta Missa solemne perquè el solista que l'interpretés fos un tenor, però he trobat un vídeo a You Tube on una esplèndida i pletòrica Jessy Norman la va cantar com a cloenda d'un concert a París, en el marc incomparable de la catedral de Nôtre Dame.
Espero que, si us ve de gust escoltar aquest Sanctus, us provoqui la mateixa emoció que continua provocant-me cada vegada que el torno a escoltar.
En aquest enllaç al Rapid Share hi trobareu, tota sencera, la versió de la Nouvel Orchestre Philharmonique de Radio France, dirigida per Georges Prêtre. Solistes: Barbara Hendricks (soprano), Laurence Dale (tenor) i Jean-Philippe Lafont (baríton).
DIGUEU LA VOSTRA