JOSÉ BENLLIURE GIL, UN GRAN PINTOR VALENCIÀ

24 de maig del 2010

Molt al principi d'entrar a Internet, em feia molta il·lusió trobar-hi fotografies de pintures i escultures que m'agradaven, i durant un temps em vaig dedicar a confegir-me un museu virtual. Aquest és un dels quadres que hi tinc:


Tal i com acostuma a passar quan s'entra a Internet per buscar-hi una cosa determinada, vas veient que te'n surten, també, d'altres que no coneixies, i com que et criden l'atenció, ja estàs perdut, perquè resulta que buscaves, posem per cas, un quadre de Miró, i en aquella mateixa pàgina on l'has trobat veus que n'hi ha un altre que t'agrada però que és d'un pintor que no coneixies; busques, aleshores, informació sobre aquest altre pintor i trobes que està englobat dins un corrent artístic del qual no n'havies sentit a parlar mai; et sembla interessant, mires quins altres pintors també en formen part i, buscant un fotografia millor d'un altre quadre que t'ha agradat, has entrat a la pàgina d'un museu de...

... I així, com en el joc de l'oca (d'oca a oca i tiro perquè em toca) acabes, saltant d'una pàgina a una altra, -si és que acabes- entrant..., què sé jo!, al web oficial de Pompeia (per dir alguna cosa).

Doncs bé, un dels pintors que vaig “descobrir” mitjançant aquest “laberíntic procés” de què parlava va ser el valencià José Benlliure Gil (1855-1937), germà de l'escultor Mariano Benlliure i dels pintors Blas i Juan Antonio Benlliure, així com el pare del també pintor José Benlliure Ortiz, a qui se'l coneixia amb el nom de Peppino, l'autor del quadre que il·lustrava l'anterior post dedicat al Sanctus, de Gounod, titulat La sortida de missa a Rocafort, un jove i prometedor pintor, aquest darrer, continuador de la saga dels Benlliure, però que, malauradament, una malaltia pulmonar va acabar amb la seva vida quan només tenia trenta-dos anys.

L'obra que encapçala aquest post, El descans de la marxa, propietat del Museu del Prado, però cedit com a fons al Museu de les Belles Arts de València "Sant Pius V", és una clara mostra de l'indiscutible tècnica acadèmica que Benlliure Gil mostrava des de ben jove, ja que aquest quadre data del 1876, és a dir, quan el pintor només tenia vint-i-dos anys.

Pintor molt del gust de l'època en què va viure, es fa difícil, no obstant, integrar Benlliure Gil en un sol estil concret, tot i que sol etiquetar-se'l com a pintor costumista, una faceta en la que va excel·lir amb obres com aquesta Missa a l'ermita:

amb aquesta Missa a Rocafort:

o amb aquest lluminós Hortalà...


... o amb aquest impagable retrat d'un Mestre d'escola...


... i que tant em recorda la figura de don Joaquín, aquell també mestre d'escola tan magistralment retratat per Blasco Ibáñez a la novel·la La barraca, el qual perorava als pobres xiquets que li feien d'alumnes:

Son ustedes unos bestias. Me oyen como si les hablase en griego. ¡Y pensar que los trato con toda finura, como en un colegio de la ciudad, para que aprendan ustedes buenas formas y sepan hablar como las personas!... En fin, tienen ustedes a quien parecerse: son tan brutos como sus señores padres, que ladran, les sobra dinero para ir a la taberna e inventan mil excusas para no darme el sábado los dos cuartos que me pertenecen.”:

Però continuem amb Benlliure Gil: Treballador incansable, va conrear altres estils, i m'admira poder gaudir-lo com a pintor preciosista, amb claríssimes influències de Marià Fortuny.

(Deixeu-me dir entre parèntesis, ara que anomeno Fortuny, com em va emprenyar haver comprat un DVD dedicat a aquest gran pintor reusenc i sentir que la veu en off del narrador pronunciava una vegada darrere una altra “Fortuni”!)

De la seva etapa a Itàlia, on Benlliure Gil va anar-hi becat quan tenia només 17 anys d'edat i on va acabar intal·lant-s'hi durant uns anys, a Roma, són aquestes tres delicioses pintures. El tema de les dues primeres és el Carnaval de Roma,



 i el d'aquest tercer, el Gran Canal de Venècia:

 L'any 1897, Benlliure Gil va viatjar a Tànger, i fruit d'aquella estada van ser tota una sèrie de pintures orientalistes, com ara aquest Interior d'un cafè àrab,

o aquest Armer itinerant:


Benlliure Gil no va conrear massa el retrat, però el domini que en tenia queda ben manifest en aquest que va fer a la seva filla Maria,

en aquest del seu fill Peppino,


i en aquest Autoretrat datat el 1917:


Tal i com s'apuntava al començament, Benlliure Gil va ser un pintor molt considerat en la seva època perquè oferia obres molt del gust dels seus possibles clients a les galeries d'art més importants de Londres, de París i de Nova York. Els gustos, però, de la clientela de finals del segle XIX i de principis del XX van evolucionar, i Benlliure Gil va intentar, seguint al seu gran amic Joaquim Sorolla, esquematitzar la seva pinzellada, i és quan, per exemple en aquest quadre on va retratar aquest Racó del jardí, de casa seva la pintura de Benlliure Gil esdevé lluminosament mediterrània:


Però on jo trobo al gran Benlliure Gil és a uns quadres on crec que és ell mateix qui gaudeix amb total llibertat del seu art, i és quan pinta el que li agrada més pintar: la gent del seu entorn, i ho trobo en aquests Escolanets trapelles,


 o en aquest esplèndid retrat d'un Fagotista,


i, sobretot, en aquestes dues figures:

El tio José de Villar del Arzobispo:


i, sobretot dels sobretots, El tio Andreu de Rocafort, un quadre, aquest, on Benlliure Gil aconsegueix que la senzilla figura d'aquest llaurador, que mig somriu, mofeta, com si allò de deixar-se pintar fos per seguir el corrent de les vel·leïtats capricioses pròpies d'aquell artista de la capital, esdevingui l'autèntic retrat, aliè del tot a barroques o idíl·liques interpretacions, de la vida en aquell temps a l'Horta valenciana.


Me l'he mirat tantes vegades, aquest quadre, que em fa tot l'efecte que el tio Andreu i jo som ja dos vells amics. És un bon jan, creieu-me, i, quan em parla, m'agrada sentir la inigualable vivacitat de la llengua que només tenen els valencians quan parlen.

Si aneu a la ciutat de València, no deixeu de visitar la Casa-Museu Benlliure,


ni el magnífic Museu de les Belles Arts "Sant Píus V",


un preciós edifici convertit en museu on, a part d'excel·lents taules gòtiques, així com d'obres renaixentistes, barroques i academicistes, hi trobareu una valuosíssima representació de la pintura valenciana de finals del segle XIX i principis del XX, una època anomenada, amb tota justícia, el Nou Segle d'Or de la pintura valenciana (Sorolla, Pinazo Camarlench, Muñoz Degrain, Agrasot, Fillol Granell...), una època en la qual Benlliure Gil hi figura amb lletres ben destacades.

I com que m'agrada això de poder fer dedicatòries quan penso que als destinataris potser els farà il·lusió, dedicaré, després d'aquests dies que, forçat, he hagut d'estar en via morta, aquest post als autors de cinc magnífics blogs escrits des del País Valencià i que intento, sempre que puc, seguir: En Francesc i l'Oreto, de A la taula i al llit...; en Titus, de El imperio de los sinsentidos; en Maac, de El blog de Maac;  l'Atticus de El blog de Atticus, i en Paco, de Pau&Vell.

13 comentaris:

maac ha dit...

Estoy tan habituado a convivir con estas imágenes, que he visto en mil y un calendarios de las cajas de ahorros valencianas, que nunca tiendo a prestarles atención y si me quedo con algo es con lo anecdótico, al encontrarlas aquí uno las mira de otra manera pero le cuesta desprenderse de los tópicos costumbristas.
Por cierto, la fachada del San Pío V se está cayendo a trozos sin que nadie haga nada por remediarlo.

Titus ha dit...

Gràcies per la dedicatòria. Coneixia molt poc sobre l'obra d'aquest pintor, i això que el seu germà és un escultor que m'apassiona. Em tornaré a llegir la teua entrada amb més cura i estudiant bé totes les imatges i ho faré amb gran plaer.

paco ha dit...

enric, molt grat per la dedicatória de veres, y ára per nó ferme cap lio en la escriptura del catalá, o faré en castellá, aqui en mi pueblo se conoce muy bién la obra de los hermanos benlliure, quizá la figura del fenomenal pintor jose benlliure en su tiempo quedó un poco eclipsada debido a la figura de su hermano mariano benlliure, extraordinario tallista imaginero, de hecho aqui hay algún cuadro de josé benlliure, péro sobre todo hay muchas imágenes de su hermano mariano, las cuales desfilan todas cuando llega la semana santa, en definitiva dos grandísimos artistas valencianos, otra cosa, para titus y maac, soy muy aficionado al llamado Bel Canto, en numerosas ocasiones he entrado en vuestros respectivos blocs, péro nunca puse ningún comentario, por que quizá me daba un poco de timidez dada vuestra grán sabiduria musico-vocal........salutaçións paco

Titus ha dit...

Paco, no em digues això, home. Tu quan vullgues entrar i comentar fes-ho amb tota llibertat, que totes les opinions són benvingudes i al cap i a la fí jo no sóc més que un aficionat, sense cap coneiximent de música, dificilment podria retreure res a ningú. Anima't a escriure, encara que només siga per dir "això m'ha agradat" o "això no tant".

Helena Bonals ha dit...

La pintura "Racó del jardí" és bellíssima. El seu autoretrat, molt bo.

Joaquim ha dit...

M'agrada molt l'autoretrat i el fagotista. En general tots els que tenen l afigura humana com a principal objecte. Els altres quadres no els trec cap valor, però no m'arriben gaire, em recorden els decorats de "teiatru", saps el que vull dir?.

josep ha dit...

Enric,
Estic totalment d'acord amb el que diu en Joaquim i sense treure cap dels molts valors que contenen els quadres de paisatges o multituds, em quedo de totes totes amb els retrats de personatges i molt especialment amb l'autorretart. Per cert, el Museu de Belles Arts de Valencia es una meravella per dins, però està força "damnificat" per fora, tal com apunta l'amic Maac.
Una abraçada

Francesc ha dit...

Estimat Enric, quina sorpresa!!!! Moltes gràcies per la dedicatòria!! Jo no em puc estar de visitar sempre el teu blog, per tal com és "del bo i millor" de la catosfera.
És cert, tenim grans artistes al nostre País de Països. Trobe que tens molta sensibilitat quan expliques les coses i que ens estimes molt, als valencians. ;D
El Museu de Sant Pius Vé és, com diu Maac, un museu que té la façana una mica rompuda. Deixadesa institucional en diria jo.
Besades valencianes des del sud.

Assur ha dit...

Maac: Entenc perfectament el que apuntes respecte al fet que, moltes vegades, per culpa de l'ús -i de l'abús- que s'ha fet d'algunes obres d'art -ja bé siguin plàstiques com musicals-, sobretot amb fins propagandístics, se'ns fa difícil superar que no acabin arribant-nos com a tòpics, però en això, precisament, també pot raure la força que pot tenir l'art per si mateix quan “juga en el seu propi terreny”, al lloc on li correspon.

De jovenent, cansat -per posar un exemple, eh?- de sentir als “discos solicitados” a la ràdio allò de: “Dedicado a María y a José en el día de su boda...”, i acostumat a sentir cantar en un anunci de sabó de rentar allò de: “Case su ropa con Persil” la música de la Marxa Nupcial (ni sabia, de quan et parlo, que era de Mendelsshon..., ni qui era Mendelsshon!), un dia -tindria jo 17 o 18 anys- vaig sentir, també a la ràdio, ”El somni d'una nit d'estiu”... Em vaig quedar tan parat quan vaig reconèixer la "Marxa nupcial"!... Però si allò, dins d'aquell deliciós i delicat context musical, era preciós, preciós! Res a veure amb el tòpic amb què fins aleshores m'havia sempre arribat.

Quin “rollo” t'he clavat, oi?... I no sé si m'he explicat prou bé, però vaja, així m'ha sortit perquè m'ha semblat molt interessant el teu comentari.

Una abraçada, Maac!

Titus: Efectivament, dins de la història de l'art, el nom de Mariano Benlliure m'atreviria a dir que ha eclipsat la figura del seu germà, amb l'afegit que, en pintura, la figura de Sorolla és, sense cap mena de dubte, l'estel que més refulgeix d'aquella època en aquell esclat de producció artística que va sorgir a València, però això no obsta perquè a José Benlliure Gil se li reconegui, també, un lloc que jo, modestament -i no és falsa modèstia-, crec que mereix.

Celebro que hagis trobat interessant l'obra d'aquest artista.

Paco: Quan buscava informació per fer aquest “post”, vaig saber del Museu de Crevillent que cites, i vaig veure que és molt interessant poder contemplar, mitjançant diferents alçades i, per tant, amb diferents perspectives, les peces que s'hi exposen. Pel que he llegit, també, es veu que va costar déu i ajut arribar al dia de la inauguració però, al final, tot es va solucionar, i l'obra d'imatgeria de Mariano Benlliure té, a Crevillent, un espai digníssim on estar instal·lada i, a la vegada, poder ser admirada.

Titus i Paco (o Paco i Titus): Permeteu-me que em fiqui al mig:

Paco: Té raó en Titus en això que et diu. Al seu blog, i al d'en Maac, no solament l'entrada és lliure, sinó que a l'ambient que s'hi respira no hi ha, ni per part dels autors ni dels comentaristes, gens ni mica de pretensions de saber-ne uns més que uns altres i, en canvi, sí que s'hi nota que hi ha moltes ganes de compartir.

Titus: No sé si hi has entrat, i en tal cas et recomano molt el blog d'en Paco, un autèntic especialista, sobretot, en tota mena d'arrossos que veuràs, mitjançant vídeos, com els va fent a la vegada que sentiràs la música de fons que per cada plat ha triat.

Helena: En aquest “Racó de jardí” s'hi veu claríssimament la influència de la llum que va a aportar Sorolla, gran amic del pintor i mestre del seu malaguanyat fill, Peppino Benlliure, i t'he de dir que, per a mi, aquest autoretrat és una de les seves millors obres, i un dels més imponents autoretrats que he vist.

Assur ha dit...

Joaquim i Josep: Jo, com que sóc una mica “carca” (no en el sentit polític, eh?), sóc un gran admirador del preciosisme, que Fortuny va portar a nivells insuperables, i del qual Benlliure Gil en va ser un admirador i seguidor (la influència sobre Benlliure Gil del reusenc -com m'emprenyo cada vegada que em ressona dins el cap aquell locutor del DVD dient Fortuni!!!- en les pintures anomenades orientalistes també són ben paleses). M'admira la vida i la quantitat i quantitat de detalls qui hi ha dins aquests tableautins, molt del gust de la burgesia de finals del XIX: Són per passar-se estona i estona contemplant-los i trobar-hi elements -com ara els coloms que volen, espantats, a la part de baix a mà dreta, de la segona reproducció del Carnaval romà.

Francesc: Ha estat un gran plaer per a mi dedicar-vos a l'Oreto i a tu aquest “post”, i moltes gràcies pels elogis que ja saps que no et menteixo si et dic que m'han fet pujar els colors de la cara.

Pel que ja havien dit en Maac i en Josep sobre l'estat de la façana del Museu de les Belles Arts San Píus V, de València, tu ho acabes reblant qualificant-ho de deixadesa institucional, i és vergonyoós que això succeixi en el que és el recinte d'un dels millors museus de tot l'Estat (la col·lecció de taules gòtiques hauria de ser una prioritat a l'hora de visitar València), però encara te'n diré una altra:

Quan, anys enrere, vaig començar a fer-me el museu virtual de què parlo al començament del “post”, vaig trobar una magnífica pàgina d'aquest museu (era l'oficial), amb fantàstiques reproduccions i explicacions de les principals obres que s'hi exposen i on s'hi deia que la versió en valencià estava confegint-se. Doncs bé, ara n'hi ha una de nova on no solament no hi ha -ni s'hi anuncia- la versió en valencià (ni en anglès!) sinó que no té ni punt de comparació amb l'antiga, ja que, per exemple, els cercadors no funcionen ni a la de tres. És una pena!

paco ha dit...

estimat enric, te he enviado un correo por tu pregunta que me hiciste en mi blog, espero que lo hayas recibido, en caso contario me lo dices y te lo vuelvo a enviar.........saludos paco

xisca ha dit...

M'ha agradat molt conèixer aquest pintor de la teva mà. Jo , he de reconèixer a mi també em passa com a en Josep. Però t'he dir que el quadre del fagotista i el que m'ha cridat l'atenció i m'ha agradat sobremanera i no se ben bé perque ha estat el quadre de "missa a l'ermita".

Molt interessant tot el que ens mostres .

Una abraçada

Assur ha dit...

Xisca: Celebro que t'hagi agradat conèixer aquest pintor, i és que a la història de la pintura no tot són Picassos i Van Goghs, com en el món de la literatura no tot són Rodoredes o Garcíes Márquez. Hi ha multitud d'excel·lents pintors, com és el cas de José Benlliure Gil, que val la pena conèixer.

"El fagotista" és un magnífic quadre que vaig "descobrir" fa poc, precisament quan buscava informació per fer el "post".

Una abraçada.

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

lectors


Facebook Twitter Subscripció al feed Rebeu les actualitzacions al vostre e-mail
Vitralls de Nadal
REBITAR. Arquitectura. Reformes i rehabilitació d'edificis.

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL