UNA FELICITACIÓ EN FORMA DE VERS

7 de febrer del 2010

L'altre dia, al magnífic blog Una cosa molt gran en una de molt petita, blog dedicat a la poesia i que, amb una constància admirable, publica l'Helena Bonals, l'autora hi va dedicar un post a un petit poema del llibre Bruixa de dol, de Maria-Mercè Marçal (Barcelona 1952-1998):



      Pujaré la tristesa dalt les golfes
      amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
      el cartipàs vençut, la tralatana vella.
      I baixaré les graus amb vestit d'alegria
      que hauran teixit aranyes sense seny.

      Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.



Retrat de Maria-Mercè Marçal
Colita: Retrat de Maria-Mercè Marçal

Feia temps, molt de temps, que no rellegia res de Maria-Mercè Marçal, la poetessa, escriptora i traductora que va néixer a Barcelona però que va passar tota la infantesa a Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell), d'on sempre se'n va sentir filla, fins que va tornar a Barcelona per estudiar-hi Filologia Clàssica. Un cop llicenciada, va exercir, fins a la seva prematura mort l'any 1998, com a professora de Llengua i Literatura Catalanes a diversos instituts (a Sant Boi de Llobregat i a Barcelona).

L'any 1973 va participar en la fundació de l'editorial Llibres del Mall, i el 1976, a l'edat de 24 anys, va guanyar el prestigiós premi de poesia Carles Riba amb Cau de llunes (Edicions Proa), llibre on hi deixà escrita la seva divisa: “A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona / de classe baixa i nació oprimida. / I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”.

No sóc, ni mai he pretès semblar-ho, cap expert en poesia. M'agrada, això sí, la poesia, i sóc del tot conscient de ser-ne un simple i desordenat lector, però avui tinc ganes de parlar d'un bellíssim poema de Maria-Mercè Marçal, les dues primeres estrofes del qual són, sempre segons el meu entendre, la més tendra de les imatges poètiques del que pot arribar a sentir una dona embarassada d'un fill desitjat:







      Aquesta capsa dolça
      de molsa
      que et guarda, amb pany fadat;
      que oneja sense fressa,
      ni pressa,
      amb bleix extasiat,

      és el meu cos que et serva
      com l’herba
      serva el crit del seu verd;
      que es corba al teu creixent
      i  aprèn
      el teu batec obert.


Aquests deliciosos dotze versos -i perdoneu el que pot semblar una ensucrada, per repetitiva, adjectivació- són les dues primeres estrofes del tercer dels quatre poemes que conformen les Cançons de l'enforcall, del llibre Sal Oberta, uns versos que, des que els vaig llegir arran que Llibres del Mall va publicar-lo l'any 1982, sempre em tornen al cap quan sé d'una parella que espera amb il·lusió el naixement d'un fill.

Quanta tendresa i quanta força hi ha, alhora, en aquestes dues estrofes -així com en la resta del poema, tal i com ho podreu comprovar al final d'aquest post, on el trobareu transcrit tot sencer-, amanyagades per la musicalitat que els proporciona la bellíssima combinació dels mots que les conformen:

El ventre matern esdevé, en la veu de la poetessa, una capsa feta amb molsa i tancada amb un pany encantat, a l'interior de la qual hi impera, bressolat per la calma, un pacífic silenci; una capsa feta de molsa que es va corbant a mida que la vida que hi batega hi va creixent. Es podia trobar una imatge més poètica d'un embaràs que aquesta que ens deixà escrita Maria-Mercè Marçal?...

He sigut dues vegades pare il·lusionat i, per tant, he compartit amb l'Anna Maria les il·lusions i -per què no dir-ho?- aquelles pors del tot normals, i lògiques, fruits naturals, sobretot, de la temença de no estar molt segurs de si ens en podrem sortir com cal d'un esdeveniment d'aquesta magnitud.

Per tot això, doncs, és pel que em veig en cor de poder dedicar, amb tota la meva estimació, aquest post a l'Eva Montearriba, l'autora del blog El cullerot festuc, la qual ens va comunicar des del seu blog, amb l'alegria i la il·lusió que la caracteritzen, que esperava, amb en Riqui, el que serà el seu primer fill.

Eva i Riqui: Viviu amb tota la intensitat que us sigui possible aquest temps d'espera, ja que us asseguro, i perdoneu-me si us semblo amb el que us dic un “iaio” xaruc, que poques coses a la vida us faran sentir tan feliços i, sobretot, tan units l'una amb l'altre com aquest intens periode de les vostres vides que esteu vivint.



            Aquesta capsa dolça
            de molsa
            que et guarda, amb pany fadat;
            que oneja sense fressa,
            ni pressa,
            amb bleix extasiat,

            és el meu cos que et serva
            com l’herba
            serva el crit del seu verd;
            que es corba al teu creixent
            i aprèn
            el teu batec obert.

            ¿Quina remor petita
            m’invita
            a abocar-me al pou clar?
            ¿Quin ressò de salobre
            mig m’obre
            finestres al demà?

            Sento els dits de la pluja
            que puja
            vidre amunt del meu cor.
            I els nusos del llevant,
            trucant
            per fer fora la mort.

            ¿Com granarà el paisatge
            que, en gatge
            de tendresa, m’ofrenes,
            si l’ombra del neguit
            ha ordit
            paranys a les carenes?

            ¿Com obriré la fruita
            que lluita
            amb armes de festí,
            si la dansa d’arrels,
            amb tels
            d’enyor, trena el camí?

            ¿Com tindré del teu cau
            la clau,
            si tristor m’esgarria?
            Per copsar el teu senyal
            em cal
            vestit nou d’alegria!

               Maria-Mercè Marçal, Sal oberta

12 comentaris:

ELS PEIXOS ha dit...

Bon dia, Enric!!!!
No se si saps que ahir vaig con eixa al teu germà...

Com sempre , un post preciós ...d'aquells que emociona ..!!

Jo també felicito, a la parella que estan esperant el primer fill ..s'oposo que això en aquest moments , el lo mes gran.
Una abraçada

Helena Bonals ha dit...

Gràcies per la cita.

No puc estar-me d'admirar els que volen tenir fills, i hi troben felicitat, perquè jo no en vull tenir pas.

Josepb.Menja de bacallà. ha dit...

Enric; No em creuràs... però quant he començat a llegir el vers... Aquesta capsa de molsa que et guarda amb pany fadat... m'he he dit; anirà dedicat a L'Eva "petonets"...? i quant he llegit una "micona" més avall que així ho feies, per ella i la seva parella, tant sols he de dir-te - a part dels meus "petonets" dedicats a ella- una molt bonica dedicatória, carregada de tendresa. Felicitats per aquest "post" tant i tant "dolç"¡¡. :-D

paco ha dit...

creo haber leido que, r. tagore dijo en cierta ocasión "que a veces la mas bella de las palabras és el silencio", debo decir que ésa máxima es en cierto modo inexacta, és decir, en muchísimas ocasiones es cierta, por la inmensidad de necedades que el ser humano dice y escribe, péro en multitud de ocasiones la palabra és la más bella de las sinfonias, por poner sólo un ejemplo ahora, la poesia que has expuesto, narrado y su dedicatoria, y dicho ésto, por mi parte sí, se impone mi silencio........saludos paco

josep ha dit...

Enric,
Estic totalment d'acord amb la cita de Tagore que menciona el Paco. El silenci es la més bella de les paraules, sempre i quan les paraules no siguin com les que tu dius i amb el sentiment que les dius, de la Maria Mercè Marçal.
Una abraçada

Joaquim ha dit...

Fa temps, superant un prejudici estúpid contra la Maria Mercè Marçal vaig quedar captivat per un llibre que em van recomanar i deixar, La passió segons Renée Vivien.
No he tornat a llegir mai més res d'ella i potser ja sigui hora. Qui sap si aquesta preciosa felicitació servirà per esperonar-me a fer-ho.

Francesc ha dit...

Quin post més bonic!!! M'encanta la Ma Mercè Marçal. Vaig tindre la sort de conèixer-la a Gandia una vegada que hi va anar. Recorde que parlava de la dona i la literatura, i de com els prejudicis masculins havien menystingut les dones fins no feia massa. Vam parlar una estoneta i em va semblar una dona intel·ligentíssima, dolça i molt i molt culta. Fins i tot em va dedicar un llibre seu, justament el de "La passió segons René Vivien", que esmentava el Joaquim. Salutacions

Oreto Doménech ha dit...

Que bonic Enric!!! I la Marçal és massa. Una de les meus preferides... besets

El cullerot Festuc ha dit...

Ai Enric!!! Que m'has fet emocionar!!! Moltíssimes gràcies per aquesta dedicatoria amb un vers tan i tan bonic...Realment és l'espera més dolça que hem viscut mai!!!
Ara mateix em copio aquesta poesia de la Maria-Mercè Marçal que no coneixia i que m'ha fet vibrar d'emoció!
Mil gràcies!!!
Petunets,
Eva.

Assur ha dit...

A part de demanar-vos a tots els comentaristes disculpes per, un cop més, trigar tant a contestar-vos tal i com m'agrada fer, voldria que em permetéssiu que fos a l'Eva Montearriba, a qui està dedicat aquest post, a qui contesti primer:

Eva: Celebro que t'hagi agradat el poema de la Marçal, que amb tanta il·lusió he parlat en aquest “post”. No es tracta, tant aquest poema com la resta dels que componen el llibre “Sal oberta”, d'un poema dels que en podríem dir “ensucrats”, ja que “Sal oberta” és un llibre de poemes basats en la reflexió de ser mare.

Estic convençut que amb la gran il·lusió de la teva maternitat que, com en tantes altres coses, ens retransmets hi ha, també, la madura reflexió pel fet de saber que no tot són flors i violes, i que tant tu com en Riqui donareu al futur Jan fins i tot el que mai podríeu imaginar que seríeu capaços de donar.

(¡¡¡!!!¡¡¡¡! ! !!!¡!¡!!¡!¡¡¡!!: Les admiracions em diuen que pari, que semblo un “iaio”.)

Una fortíssima abraçada, Eva!

Dolors: Sí, sí: Ja m'ho va dir el meu germà que t'havia vingut a veure, i em va dir que no solament tenies una parada tan magnífica com ell -i tots els teus lectors- s'imaginava, sinó que eres, també, una magnífica persona tal com ell -i també tots els teus lectors- t'imaginem per l'esperit que respira el teu magnífic “blog”. Gràcies, un cop més, per la visita.

Helena: No m'has d'agrair per res que t'hagi citat, ans al contrari he de ser jo qui t'agraeixi des d'aquí la visita d'una persona com ho ets tu que, gràcies a la constància i al rigor del teu “blog”, he descobert i redescobert poemes i poetes. Com que de tant en tant també vull continuar parlant-ne, de poesia, de ben segur que més d'un cop tornaré a citar-te.

No sóc dels que titllen d'egoistes els que opten per no tenir fills, ja que crec que és una opció tan madura com la dels que opten per tenir-ne.

Josepb: Moltes gràcies, “Rafaelito” frustrat, pels teus sempre amables comentaris que, com que em coneixes com si fos ton germà, saps que tant em plauen i m'animen.

Paco: Un cop més m'has fet posar la pell de gallina amb el teu entusiasta i, alhora, reflexiu comentari citant Tagore, a qui un mestre que vaig tenir la immensa sort de tenir li entusiasmava tant que en aquella època en què a les escoles només es parlava de “las glorias nacionales” ens el va fer conèixer llegint-nos i, sobretot, fent-nos reflexionar els seus pensaments. Mil gràcies, Paco!

Josep: Sí, noi: en Paco, amb la cita de Tagore sobre el silenci ens ha deixat ben muts. Moltíssimes gràcies, també, pels teus emocionats mots que, com a amic que et sé, sé que no són afalacs.

Joaquim: Moltes vegades, malgrat que, també a vegades, ens costa dominar-los, els prejudicis no fan sinó que empobrir-nos. Un cas ben clar -pecat de joventut- va ser la meva tossuderia en negar-me a llegir a Josep Pla, però em vaig anar fent gran (ara ja sóc, comparat amb tu, un iaio) :)) i cada vegada que el llegeixo no puc evitar dir-me: “Que n'arribaves a ser, de “burrrrru”, Assur!”

Ah!!! I mira si n'era, de "burrrrrru" que ni sabia qui era l'Assur! :))

Francesc i Oreto (per ordre de recepció dels vostres comentaris) :)) Celebro estar, com en tantes i tantes coses, un cop més d'acord amb vosaltres dos. Jo també la vaig conèixer personalment, un dia per casualitat, a la Marçal, ja que coneixia molt al que va ser el seu marit i editor i ens la vam trobar que va entrar a un bar on nosaltres havíem quedat. Me la va presentar, i tot i que ja estaven separats, vam mantenir tots tres una conversa molt agradosa.

Una companya de la feina la va tenir de professora, a la Marçal, i diu que mai més ja va tenir la sort de de tornar a tenir una professora tan especial com ella, i és que, jo també ho vaig trobar, transmetia, quan parlava i et mirava, una llum molt especial.

Cuinagenerosa ha dit...

magnífica forma de felicitar la nostra estimada eva, un post molt bonic i un poema deliciós.

Anònim ha dit...

bon comencament

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

lectors


Facebook Twitter Subscripció al feed Rebeu les actualitzacions al vostre e-mail
Vitralls de Nadal
REBITAR. Arquitectura. Reformes i rehabilitació d'edificis.

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL