Com a senzill però sentit homenatge, tenia previst que el primer post del 2010 en fos un de dedicat a ell amb la lectura d'un poema d'un Hernández encara jove i ple d'il·lusions...
(Em permeto fer aquest petit parèntesi per dir que acabo d'adonar-me que he escrit “encara jove” referint-me a algú que va morir quan havia acabat de complir 31 anys!)
... Anava dient, doncs, que em feia il·lusió llegir en veu alta un poema, que m'estimo d'una manera molt especial, de Miguel Hernández, però, com ja sabeu alguns, he deixat de fumar i això m'està provocant notoris canvis a la veu. He fet vàries proves a diferents hores, però no hi ha hagut res a fer. És un poema bastant llarg i, mentre el llegeixo, tant em pot passar que em quedi sense veu, sobretot al final d'una frase, com que em surtin uns “galls” com els que em sortien quan, d'adolescent, vaig fer el canvi de veu, uns “galls” que si bé aleshores em feien avergonyir, trobo que ara fins i tot em fa il·lusió fer, ja que em sembla que retorno als meus joves tretze o catorze anys.
En fi, bromes a part, queda pendent la lectura del poema, però no el petit homenatge al gran poeta. Així és que he pensat que serien idònies les bellísimament esgarrifoses Nanas de la cebolla interpretades, en la versió musical que en va fer Alberto Cortez, per un jove Joan Manuel Serrat en un concert celebrat l'any 1974 al Casino de l'Aliança del Poblenou, de Barcelona.
El setembre de 1939, just acabada la guerra civil espanyola, Miguel Hernández estava reclòs a la presó de Torrijos, on li va arribar la notícia que les penúries per les que estava passant la seva dona (Josefina Manresa) eren tan grans que només podia alimentar-se de pa i cebes... Josefina havia de donar de mamar al seu fillet, de vuit mesos, Manuel Miguel.
Al cap d'uns dies, el poeta enviava a Josefina les dotze estrofes del que serien conegudes com les Nanas de la cebolla (Hernández no va arribar a posar-li títol) acompanyades d'una carta on li deia:
“Estos días me los he pasado cavilando sobre tu situación, cada día más difícil. El olor de la cebolla que comes me llega hasta aquí, y mi niño se sentirá indignado de mamar y sacar zumo de cebolla en vez de leche. Para que lo consueles, te mando esas coplillas que le he hecho, ya que aquí no hay para mí otro quehacer que escribiros a vosotros o desesperarme...”
No cal dir res mes.
M'agradaria afegir un parell de detalls que crec interessants.
El primer és que en aquesta versió musical, que data del 1972, es de suposar que es va emprar la primera edició, publicada l'any 1946 per la revista Halcón, de Valladolid, i no va ser fins l'any 1977 que l'editorial Zero, de Bilbao, va publicar l'Obra poética completa amb tota una sèrie de correccions. Una d'elles, i prou important, és que on hi diu, tal i com Serrat canta, “Ríete, niño, / que te traigo la luna / cuando es preciso.” ha de dir: “Ríete, niño, / que te tragas la luna / cuando es preciso.”
I el segon detall que m'agradaria afegir és que en aquesta mateixa versió musical hi manquen dues estrofes del poema original, i són les dues que a continuació s'han transcrit:
Alondra de mi casa, ríete mucho. Es tu risa en tus ojos la luz del mundo. Ríete tanto que en el alma al oírte bata el espacio. La carne aleteante, súbito el párpado, el niño como nunca coloreado. ¡Cuánto jilguero se remonta, aletea, desde tu cuerpo! |
DIGUEU LA VOSTRA