ELS FRUITS SABOROSOS: CODONYAT, A PROPÒSIT DE "ELS CODONYS TARDORALS"

25 de novembre del 2009

Els codonys tardorals és el poema que duu el número XVI dels divuit que conformen el llibre de poemes Els fruits saborosos, de Josep Carner, i el fet que hagi estat precisament aquest el triat perquè sigui el primer de tota la sèrie és, simplement, perquè ara és època de codonys i, per tant, l'època de fer codonyat.

Codonys

Però anem a pams: En primer lloc i tal i com ja es va anticipar en el "post-pròleg", en cada un dels divuit posts dedicats a aquest llibre de Josep Carner es parlarà una mica de cadascun dels divuit poemes, i m'agradaria, a cada lectura que de cadascun d'ells en faci, saber expressar-ne no solament el ritme que li donen les diferents rimes -en el cas d'aquests Codonys tardorals, les de les quatre quartetes de què està format el poema-, sinó també saber-ne expressar la musicalitat interna assolida amb l'exquisida i minuciosa tria de tots i cadascun dels mots que, com si fossin conscients de saber-se protagonistes d'un poema, semblen bressolar-se, desinhibits, per la brisa de la lluminosa mediterrània.

Escolteu, si us ve de gust, doncs, aquest poema que també trobareu transcrit sota el reproductor:




                                     Els codonys tardorals

                    Diu l’un amic a l’altre: —Ligea, ta promesa,
                    té una blancor molt gerda en tot el cos diví,
                    i corre, embriagada de tanta jovenesa,
                    i és com el tany que es gronxa en l’aire del matí.


                    Però ja saps com elles es tornen malgirbades
                    per fills i feines, o perquè no n’han tingut,
                    i amb cara tediosa caminen desmarxades
                    i són codonys, diries, el fruit més boterut.


                    I l’altre amic que deia: —Quan fina tot esclat,
                    nosaltres rondinem, esgarriant les passes,
                    i flagel·lem el dia amb folles amenaces,
                    saturns a la memòria del goig mal escampat.


                    Llavores, el codony, que es féu vell en la branca,
                    dins el calaix perfuma la nostra roba blanca,
                    i si l’amorosim al caliu de la llar
                    i l’acostem als llavis sorruts, és dolç, encar.
                                                                         Josep Carner


En el diàleg que dins el poema mantenen dos amics queda ben palesa la utilització que Carner fa d'un fruit propi de la tardor, com ho és el codony, per relacionar-lo amb l'etapa tardoral de la vida humana, i ho fa amb la intenció de convidar-nos a reflexionar sobre el pas del temps, un recorregut, aquest, que repercutirà físicament tant en l'home (“nosaltres rondinem, esgarriant les passes”) com en la dona (“amb cara tediosa caminen desmarxades”), però si bé, en un princip, l'home esdevindrà taciturn i li costarà acceptar de bon grat l'inexorable pas del temps, serà gràcies a l'aixopluc que dins la llar hi trobarà en la companyia de la dona, la qual, com el codony (“que es fa vell en la branca”), haurà madurat dins la llar, que acabaran tots dos gaudint de la vellesa fent-se companyia l'un a l'altra.

Si us plau, per favor, atenció, un moment, ei, ei, ei!!!... Que ningú s'esvaloti, ara, pel que s'acaba de dir: Tal i com s'anirà veient poema a poema, Carner descriu a Els fruits saborosos situacions del tot quotidianes..., però situacions protagonitzades per una societat acomodada, la societat burgesa de finals del segle XIX i de princips del XX (la primera edició d'Els fruits saborosos data de 1906, quan Josep Carner, nascut el 1884, tenia 22 anys), una societat burgesa idealitzada pel poeta segons els cànons a què aspirava l'ideari noucentista: una societat liberal i culta, però, com és lògic, una societat que duia arrossegant un feixuc llast de conceptes heretats, el quals, a ulls d'ara, ens semblen del tot desfasats i, almenys pel que fa a la lletra, superats.

No sabria acabar aquest comentari sense fer esment de la preciosa i sonora metàfora del darrer vers de la primera quarteta, on l'autor compara la lleugeresa de moviments de la joveníssima Ligea amb "el tany que es gronxa en l’aire del matí".

* * *
I ara deixem ja la lírica i anem a parlar dels codonys des d'un punt de vist molt més terrenal, tot i que us puc ben assegurar que en aquest codonyat que veieu aquí baix hi cantaven els àngels, i dic "hi cantaven" perquè dels dos quilos que en van sortir ja no en queda més que el record.

Codonyat


Per confegir-lo necessitem:



      ► 2 quilos de codonys.
      ► 750 grams (aprox.) de sucre.
  Opcional:
      ► 1/2 branqueta de canyella.
      ► 1/2 pela de llimona.


Posem a escalfar aigua en una olla on ens hi càpiguen els codonys sencers, que tirarem quan l'aigua comenci a bullir. Al cap d'uns 25 minuts, traiem els codonys de l'aigua i, quan siguin freds, els pelem i els tallem a trossos. Els pesem i els hi afegim el mateix pes de sucre.

Passem la barreja de codonys i de sucre pel pímer i la posem dins una cassola on hi afegirem la branqueta de canyella i la pela de llimona, si és que decidim posar-n'hi. A foc mitjà, i amb una mica (de 20 a 25 minuts) de paciència ho anirem remenant tot sovint perquè no se'ns enganxi.

Quan tingui la textura desitjada, posarem el codonyat dins un o varis motlles i deixarem que es refredi del tot abans de desmotllar-lo. Els motlles ideals són els de silicona, i el codonyat, a la nevera i ben tapat, es conserva molt de temps (diuen que sis o set mesos), tot i que a casa, dels dos quilos de codonyat que em van sortir amb aquestes proporcions ja no en queda ni una engruna, pel que tinc previst fer-ne un parell de quilos més aquest cap de setmana.

Formatge i codonyat

Sé que sona a tòpic, però no té res a veure el codonyat fet a casa amb el que normalment es compra al mercat.

9 comentaris:

MaryLou ha dit...

I tant que no!!!! jo en faig cada any i cada vegada más quantitat, per a tenir-ne sempre, i regalar.
Precios poema de Josep Carner!!

Petonets

El cullerot Festuc ha dit...

És ben curiós, de petita no m'agrada gens i ara em xifla, tant que com tu sempre el fiag jo (tens tota la raó, el comprat no es pot ni comprar en sabor)! Saps? jo li poso 2 cullerades de vi negre pq quedi d'un color més fosc...A veure si quan el torni a fer penjo la recepta!!!
I el plat de codony i formatge, un maridatge espectacular! :)
Petunets,
Eva.

BuenasMigas. ha dit...

Hola Enric,

Mai he fet codony i mira que m'agrada. M'ha agradat molt el toc de la canyella. Si algun dia m'animo a fer-la vindré a buscar la recepta al vostre bloc.

Ja he solucionat el problema que tenia amb les coses de so, abans no ho podia escoltar i em donava errors en segons quines coses del teu bloc, em faltaven aplicacions. Felicitats Enric, perquè dóna gust entrar al teu espai, tan diàfan i amb tanta llum, i tan ple de coses maques i interessants. Enhorabona.

Una abraçada.

pfp ha dit...

hola Enric, ¡que precioso poema¡ (aunque no entiedo el signifacado de todas las palabras), pero me suena a entrañable música catalana.

tus comentarios como siempre amenos y muy aclaradores.

mi abuela tambien hacía cada año un riquisimo dulce de membrillo, (no sé si la variedad riojana es más oscura, pero el de ella tenía una tonalidad marrón claro), hacía para todo el año ylas ponía en pequeñas rabaneras de cristal.

Gratos recuerdos me traes.

Un fuerte abrazo

Glòria ha dit...

Un poema per reflexionar sobre el pas del temps i gaudir de cada instant i una recepta per assaborir aquest fruit tardorenc. No he fet mai codony, m'has fet agafar ganes de fer-ne.

ELS PEIXOS ha dit...

Bona nit , Enric
La mava avia sempre en feia de codonyat i jo no ni sapigut fer mai.Com dius tu com fet a casa res de res , però amb tot és igual.
Fins aviat

Josepb.Menja de bacallà. ha dit...

Enric; "Codony" quins versos tant i tant generosos va donar-nos Josep Carner -l'he escoltat 3 vegades-... i menjar-los de segur... dolços encar¡¡ Que vaigi de gust Enric¡¡. Josepb.

La cuina vermella ha dit...

Ostres quin rapsoda que tenim a la catosfera. Renoi amb aquesta veu deus fer estralls punyetero. A mi no hi ha res que m'embadaleixi més a la vida que em llegeixi poesia la vermella. Un dia l'has de sentir recitar País petit d'en Llach o qualsevol d'en Neruda. Demostra que la poesia es per ser sentida no tant sols llegida.

El poema d'en Carner fantàstic. Quin país tant petit i quin munt de plomes meravelloses van coincidir en el temps i en el espai. Llàstima que l'atzar de l'historia malmetés tant talent.

Ah si, a més a més de punyetero ets un gormand: codonyat i formatge; sublim!

Salut amic i fins aviat.

Assur ha dit...

MaryLou:Sí que ho és, sí, de preciós, el poema d'en Carner, com ho són també els de la resta del llibre, que cada cop que el rellegeixo em sembla com acabat de fer tal i com m'ho va semblar la primera vegada. I, pel que fa al codonyat, vaig comprar uns motlles petits per fer-ne uns quants per regalar en aquestes festes.

Montearriba!!! Un petó, guapíssima (dijous ens veurem amb la Carbó, oi?... Em fa molta il·lusió després de tant de temps). Jo tenia entès que quan més couen els codonys amb el sucre, més fosc queda el codonyat, però està més que clar que tampoc és bo que quedi cuit en excés per tal d'enfosquir-lo. Crec, doncs, que és una magnífica idea la d'afegir-li vi. Moltíssimes gràcies!

Moltíssimes gràcies, benvolguda Anna, per l'amabilitat que transpiren els teus mots, i espero que sempre t'hi trobis a gust a Ca l'Assur, que és casa meva i, no ho dubtis, també casa teva. I, pel que fa al codonyat, és tan senzill de fer i el resultat és tan agraït que, ja ho veuràs que si el fas et penediràs de no haver-lo fet abans.

Pilar: Ja et vaig enviar per correu el significat de les paraules del poema que més em van semblar que no entenies, però deixa'm, per favor, que faci públic el meu reconeixement pels mots que, a la teva carta de resposta, vas dedicar a la llengua que tant m'estimo.

Glòria: Una de les coses que més m'agraden d'aquesta sèrie de poemes de Carner il·lustrats amb receptes és mostrar l'agermanament de la cuina amb l'Art (així, sí: l'Art que va en majúscula). T'animo a fer codonyat, ja que si bé et pot semblar que en surt massa, pots deixar-lo espessir dins petits motlles amb diferents formes, i et serviran per regalar. No saps la il·lusió que li fa a la gent, de debò.

Benvolguda Dolors: Vinga, vinga... No em diguis que, una cuinera de la teva talla (i no t'estic raspallant, eh?) no sap fer codonyat, perquè no m'ho crec. Va, t'animo a fer-ne, i ja veuràs com et torna el record de quan et menjaves el que feia la teva àvia! I és que és ben cert que no hi ha res millor que el que es fa a casa, quan es fa de gust, és clar.

Ja ho veus, “Rafaelito”, el que vau aconseguir l'Anna Maria i tu que fes una mica a contracor pel gran respecte que mereix Carner, però la veritat és que n'estic força content i que celebro aquest “Codony!” que t'ha sortit per encapçalar el teu comentari.

Ai, Kike... la veu... Saps que des que no fumo m'està canviant i que, de tant en tant, però sobretot al vespre, en ben sopat, em surten, com quan era adolescent i em canviava la veu, uns galls que fan riure?

No sabia aquesta faceta de la vermella, encara que, tot s'ha de dir, diga'm que no faria ella per complaure't, eh?... I em dius punyetero a mi! Vinga, vinga!

Una abraçada a tots!

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

lectors


Facebook Twitter Subscripció al feed Rebeu les actualitzacions al vostre e-mail
Vitralls de Nadal
REBITAR. Arquitectura. Reformes i rehabilitació d'edificis.

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL