Als cinquanta anys de la meua vida,
quan davallen les aigües, tèrboles, pels espills,
molt modestament inicie aquest cant.
Amb aquests versos, Vicent Andrés Estellés inicia el llibre Declaració de principis, el primer dels seixanta que conformen els tres volums de la que serà l'obra més extensa i ambiciosa del poeta de Burjassot: el Mural del País Valencià, un abrandat cant a la terra, als pobles i a la seva gent.
Al segon volum del Mural (Un poble en marxa) hi ha un llibre, concretament el XIII, la tercera part del qual -Ofici permanent a la memòria de Joan Baptista Peset, que fou afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941- és un homenatge a aquest metge valencià condemnat a mort després de dos consells de guerra:
A la sentència del primer dels consells es va valorar la conducta humanitària del metge que es va dedicar durant tota la guerra i de forma exclusiva a salvar vides als hospitals de Castelló i de València, i de la persona que va ajudar a civils i a religiosos perseguits a la zona republicana amb el perill que per a la pròpia vida això li podia significar.
Va ser per aquestes raons, doncs, que a la primera sentència es demanava al doctor Peset la commutació de la pena màxima per trenta anys de presó.
Un parell de dies després del dictamen d'aquesta sentència, però, l'oftalmòleg José Roca Meca va demanar un segon judici aportant una prova tan “contundent” com ho era el text d'una conferència pronunciada al Paranimf de la Universitat de València on el doctor Peset hi manifestava els seus sentiments democràtics i el rebuig a l'alçament militar.
La segona i definitiva sentència no contemplava, ja, la commutació de la pena de mort.
Juan José López Ibor, que havia estat un dels més destacats alumnes del doctor Peset, si bé va declarar en el consell de guerra que “si hubiese podido evitar [referint-se al doctor Peset] los asesinatos dichos, lo haría”, no va bellugar un sol dit per demanar clemència a favor del seu professor, tot al contrari que un altre destacat alumne del doctor Peset, Pedro Laín Entralgo, el qual, l'any 1982, escriuria: “Me cabe la amarga satisfacción de haber acompañado, de despacho en despacho, implorando clemencia, a la que pronto iba a ser su viuda.”
Totes les portes, però, es van tancar, malgrat que fins i tot qui aleshores era l'arquebisbe de València, Prudencio Melo, val a dir que d'un forma tímida, bellugués, també de manera inútil, algun fil per obrir-les.
Aquesta, és l'hora dels morts,
morts que tenien pare i mare,
morts que tenien esposa i fills,
que tenien una promesa,
morts que tenien dignitat
i morien per sols un pètal.
Així, doncs, aquell que, segons la Real Academia de Historia, va ser un intel·ligent, moderat, valerós i catòlic general va signar el “vist i plau” a aquesta segona i definitiva sentència, pel que, pocs dies després, concretament el 24 de maig de 1941, el doctor Joan Batista Peset i Aleixandre va ser afusellat a la tàpia del cementiri de Paterna.
oficieu amb mi, companys,
pels afusellats, pels nostres morts.
pujarem els morts a l'altar,
un per un, en un silenci extens.
els morts, de cara a l'assemblea,
inermes amb la seva mort.
Joan Baptista Peset i Alexandre (Godella, 1886), provinent d'una família de metges i d'intel·lectuals de gran i llarga tradició liberal, era, als 23 anys acabats de fer, pèrit químic i pèrit mecànic, així com doctor en Medicina, en Ciències Químiques i en Dret, i, becat pel govern espanyol, va poder ampliar estudis mèdics a Weisbaden i a París.
Catedràtic, des de 1910 a 1916, de Medicina legal i toxicologia a la Universitat de Sevilla, vitals van ser els seus coneixements en la lluita contra una epidèmia de tifus que l'any 1912 es declarà en aquesta capital andalusa.
L'any 1916, el doctor Beset es va fer càrrec de la càtedra de Medicina legal i toxicologia a la Universitat de València, ciutat on emprendria importantíssims projectes sanitaris, tals com ho van ser la creació de l'Institut municipal d'higiene -l'edifici del qual va costejar amb diners de la seva pròpia butxaca-, la direcció, des de 1928 a 1939 de la revista Crónica Médica, així com els de la investigació que el van portar a descobrir un tractament contra la meningitis purulenta.
Vicerector, des de 1931 a 1932, i rector, des de 1932 a 1934, de la Universitat de València, el doctor Peset va promoure durant el seu mandat la vitalització democràtica de l'ens així com la millora de les instal·lacions. Cal destacar, també, que va ser un dels impulsors de l'Institut Cossio, de València, escola seguidora del model de la Institución Libre de Enseñanza.
Aquesta, és l'hora dels morts,
per allò que no fou possible,
i era possible, i és possible,
hores d'intensa claredat
i de mudable firmament,
tothom en pau i llibertat.
El febrer de l'any 1936, Joan Baptista Peset es va presentar a les eleccions generals per Izquierda Republicana, eleccions de les que en va sortir com a gran guanyador en la seva circumscripció, una dada que avala la gran popularitat i estimació que per a ell sentia el poble de València.
Pocs mesos després, però, a l'esclatar la guerra, va ocupar-se bàsicament de l'organització d'hospitals fins que, pràcticament perduda la guerra pels republicans, al febrer de 1939 va traspassar la frontera francesa amb les Corts de la República, frontera que tornaría a traspassar de bell nou, però en sentit contrari, per la convicció moral d'estar fins al final amb la República.
Ja tot perdut, el doctor Peset va intentar fugir amb la seva família pel port d'Alacant, però com d'altres milers de persones, esperaren debades uns vaixells que mai arribarien.
Detingut per les tropes franquistes, Joan Baptista Peset va ser reclòs a diferents camps de concentració fins que el dia 15 de gener de 1940 va ser ingressat a la presó Model de València, d'on en sortiria el 24 de maig de 1941 amb tres companys més (Antoni Agustín Gil; Leopold José Milla, i Jacint Ferrer Llàcer, llauradors de 37 i de 35 anys, respectivament, els dos primers -del tercer no n'he sabut trobar informació), amb destinació, tots quatre, a Paterna, on van ser executats.
Vora el barranc del Carraixet,
torna el camí de la lluita:
alliberem la nostra terra
de tota mena de traïdors.
Pujarà el sol a les murades,
i mirarem tota la terra alliberada,
intensa i nostra
vora el barranc del Carraixet.
(Els versos que s'han intercalat al text pertanyen tots a Ofici permanent a la memòria de Joan Baptista Peset, que fou afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941 -Llibre XIII del Mural del País Valencià).
Vaig saber de l'existència del doctor Joan Baptista Peset i Aleixandre gràcies al Mural del País Valencià, i val a dir que em va deixar molt impressionat, i com que feia temps que tenia pensat dedicar-li un apunt però sempre, per una cosa o una altra, no acabava de buscar tota la informació necessària per poder-lo confegir amb cara i ulls, m'ha semblat adient fer-ho, tot i que, com m'acostuma a passar, a corre-cuita, afegint-me a aquest segon homenatge dels blogs a Vicent Andrés Estellés, amb la bona fe de pensar que la memòria del poeta servís per honorar, a la vegada, la memòria de Joan Baptista Peset i Aleixandre, símbols ambdós de la lluita a favor de la Llibertat al País Valencià.
Per acabar, la transcripció del poema VII de l'Ofici permanent..., titulat In memòriam:
El teu matí, la difunta dolcesa,
entre fusells de tenebrós metall
abandonat, abandonat pels déus,
abandonat, caminaves segur.
Els criminals dels ossos criminals,
més criminals que mares han parit,
els criminals de plom i tenebra,
t’obrien pas, i segur caminaves
vers una mort, vers el mur popular
que se’t donà un matí qualsevol.
Tu, l’home bo, tu, l’home intel·ligent,
tu, la raó de tot un poble, caus,
sempre dictant correcció, benigne,
assenyalant les normes de conducta,
oh mort, oh mort, oh mort que necessite
cantar jo, brusc, perquè torna el record,
torna la llum que els ulls impartien,
torna la llum que endevinava, clar,
aquell matí de fusells i pistoles!
Et deixaré un ram d’amargues síl·labes,
i vetlaràs perquè seguesca sempre fidel,
fidel al nostre extens país.
DIGUEU LA VOSTRA