25 ANYS SENSE FOIX

30 de gener del 2012



A la secció setmanal Un sofà a la riba, que Josep M. Fonalleres té al diari El Punt Avui, l'escriptor i articulista gironí escrivia el passat dia 27 un article dedicat a J. V. Foix, en el qual feia referència a Jorge Luis Borges i on explicava que l'escriptor argentí parlava d'un llibre de contes del qual no en recordava més que les il·lustracions a la vegada que es lamentava de recordar alguns dels llibres que havia llegit tan sols pel color de l'enquadernació o per saber en quin prestatge el podria trobar, però que, en canvi, de la resta del llibre no en recordava res..., “O potser sí -acabava reflexionant Borges-: Potser ho hem incorporat com si la memòria fos una pila on s'amunteguen els palimpsestos”.

Aquesta reflexió final de Jorge Luis Borges servia a Josep M. Fonalleres per adonar-se que ell també tenia aquesta sensació amb l'obra de J. V. Foix, ja que si bé durant molt de temps l'havia acompanyat, pensava que, potser, amb el pas del temps, precisament, no la recordava com quan es va atrevir a llegir, anys enrere i davant el mateix poeta ja ancià, els versos que ara creia oblidats..., però a l'hora d'escriure aquell article, Fonalleres s'adonà que, “a poc a poc, sense voler-ho, com una pila de palimpsestos, s'han anat acumulant tots els versos que em pensava que havia oblidat. I les imatges i no t'omplo de flors perquè ja no t'estimo, i tots hi serem, al Port, amb la Desconeguda, i a cal fuster hi ha novetat, i la vetusta gonella, i m'exalta el nou i m'enamora el vell...

No he trobat millor inici per poder retre des del blog aquest humil homenatge a J. V. Foix que la referència a aquest magnífic article de Josep M. Fonalleres, ja que també jo, sense cap mena de dubte ni de bon tros tan bon coneixedor de l'obra de l'obra del poeta de Sarrià com la que, també sense cap mena de dubte, té Fonalleres -i ja sabeu que no practico la falsa modèstia-, vaig tenir la mateixa sensació quan, dies enrere vaig assabentar-me que es preparava a la xarxa aquest homenatge.

"Quant de temps sense obrir un llibre de Foix -vaig dir-me-, tant i tant que vas arribar a gaudir amb la riquesa del seu llenguatge transformada en música gràcies a la perfecció rítmica impresa en els seus versos!"

Vaig saber de l'obra de J. V. Foix -com la de tants autors que escrivien en català!-, en una època en què vaig decidir no ser un analfabet de la meva pròpia llengua i em vaig matricular a Català, com a assignatura optativa, al primer curs de la carrera que als anys 70 del cada vegada menys recent segle passat se'n deia Filosofia i Lletres.

Va ser la professora d'aquella assignatura la que ens va llegir un dia a classe el poema És quan dormo que hi veig clar, i val a dir que em vaig sentir avergonyit en adonar-me, després d'escoltar-lo i de les posteriors explicacions que la professora ens en va fer, així com de les posteriors lectures que hi vaig dedicar gràcies al full ciclostilat que ella mateixa ens va repartir, si n'era, d'ignorant!

I és que m'havia matriculat a aquella assignatura de català bàsicament perquè en acabar aquell curs havia de marxar a fer “la mili” molt lluny de casa i pensava que em sentiria molt estrany havent d'escriure cartes en castellà tant a la meva família com a l'Anna Maria, amb qui ja feia uns quants anys que sortíem junts, però va ser a partir d'aquell curs, que no vam poder acabar sencer degut a la quantitat i quantitat de vagues que durant aquella època hi havia a la universitat, que vaig adonar-me que només voler saber les quatre regles justes per saber escriure en aquella llengua en què jo només sabia parlar era com si algú que diu que té interès en conèixer algun personatge a qui admira té l'oportunitat d'anar a sopar amb ell i l'únic que l'interessa és poder acabar fent-se, al final, una fotografia junts.

Retornant ara a les reflexions de Borges i de Fonalleres que es citaven a l'inici d'aquest apunt, he de dir que se'm va posar la pell de gallina quan, al moment de començar a recordar alguns dels versos de J. V. Foix, els primers que em van venir al cap van ser els dos darrers del primer dels poemes que Foix va enviar per felicitar les festes de Nadal als seus amics -ho va fer des de l'any 1948 fins el 1958-, i que posteriorment es van editar en forma de llibre amb el títol de Onze Nadals i un Cap d'Any. Són aquells dos versos plens de tedresa que diuen: “Vindré mudat, al costat de la dona, / amb els vestits de quan ens vam casar.


Doncs encara que Nadal ja fa dies que ha passat, seré fidel a aquest meu primer pensament dels versos de J. V. Foix i, com a homenatge al gran poeta per commemorar els vint-i-cinc anys de la seva mort, reproduiré i llegiré, del llibre Onze Nadals i un Cap d'Any, el poema També vindrem, Infant, a l'hora vella.

També vindrem, Infant, a l’hora vella
Com a pagès, per ser més sols amb Tu;
Deixarem rella i la mula de sella,
I a peu, pel rost, allà on l’estel ens duu.

Et portarem vegetals esperances
I el que jo tinc en el graner tardà:
Llibres marcits, amb versos de vacances
On Tu no hi ets, i el camp és de secà.

Els vaig escriure en el parlar dels pares,
Que és el més dolç per qui el sap confegir,
Però hi fa nit en platges i sahares,
I el teu Nom és de sol i de jardí.

Guardo per Tu gallines ponedores
A camp obert, darrere el mur herbós,
Tocant al rec on maduren les móres
Per als infants que Et saben dir de Vós.

En embolcalls que em fan la passa curta,
Porto una leica i pàl·lids pensaments,
Cançons d’hivern en fontanes de murta
D’un monestir i un castell transparents.

Mantells eslaus i Florències alades,
Poliol de la Nou, brucs de Lladurs,
Illes ardents i gorgs negres amb fades,
Llavor de goig i guies del Pertús.

I els segells nous de la Teva naixença
En atlas filatèlics estel·lars,
Vàlids per tots, per l’amo i pel remença,
Pels llibertins, els pròdigs i els avars.

Porto els papers d’una casa forana
Escumejant vora la mar i el port;
—Omple-la tu amb Ta divina ufana,
Deixa-hi un àngel si m’hi ve la mort.

I quan tot just si la tenora sona,
Pastors i estels perduts serrat enllà,
La Verge i Tu tots sols, a l’Hora Sola,
I els corns reials qui sap qui els sentirà,
Vindré mudat, al costat de la dona,
Amb els vestits de quan ens vam casar.
El Port de la Selva. Nadal de 1948
Com he fet al començar, manllevaré de l'excel·lent article de Josep M. Fonalleres, i acabaré amb els mateixos mots amb què ell l'acabà: “Totes aquelles lectures que ens van marcar [...] tornen per instal·lar-se. De fet, no van fugir mai. S'estaven amagades, somortes, a l'espera d'una inesperada erupció.

PRESENT, FUTUR... I PASSAT

22 de gener del 2012


El passat dia 1, la Mariàngela Vilallonga donava des del seu blog la benvinguda al recent estrenat any 2012 amb una cita d'Ovidi: Un fragment dels Fastos, l'obra que el poeta llatí va deixar inacabada, ja que dels dotze llibres que tenia previst escriure, cada un d'ells dedicat a cada un dels mesos de l'any, Ovidi només en va deixar escrits els sis primers a causa d'haver estat desterrat de Roma per ordre de l'emperador August. Als Fastos, Ovidi descriu l'origen dels noms dels mesos i les festivitats del calendari romà, així com els ritus que s'hi practicaven.

El fragment citat per la Mariàngela corresponia al dia 1 de gener, festivitat que a l'imperi romà es dedicava al déu Janus, de l'etimologia del nom del qual prové el mot gener del nostre calendari.

Janus tenia una característica única entre tots els déus de la mitologia romana, i és que era un déu amb dues cares, gràcies a les quals podia mirar endavant i enrere a la vegada.

Bust del déu Janus (Museus vaticans)


Mirar endavant (present i futur) i mirar enrere (passat) és el que proposo, a manera de reflexió, en aquest primer apunt de l'any 2012 amb la lectura-audició de dos poemes de Salvador Espriu pertanyents al Llibre de Sinera: el XXIV i el XVIII.


Esplèndidament musicat i cantat pel cantautor valencià Raimon, el poema XXIV del Llibre de Sinera va convertir-se en He mirat aquesta terra, una de les cançons que més m'emocionen cada vegada que l'escolto, tant és així que sense cap mena de vergonya confessaré que fins i tot vaig plorar amb emoció incontenible quan, ja fa bastants anys, li vaig sentir cantar a Raimon en un recital que va fer al desaparegut Cine Nou de Badalona.

Feia molt poc que jo havia tornat d'un llarg viatge que vaig fer per motius de feina a alguns països d'Europa i als Estats Units per aportar tota mena d'informació de com funcionaven els centres on es produïen llibres en sistema braille, i quan vaig veure, per exemple, que a Alemanya tenien un model de l'estereotípia com la que jo encara utilitzava per fer els clixés..., però exposat en un petit museu!, em va fer l'efecte que aquí encara vivíem a l'Edat de Pedra.

En els països que vam visitar en aquella època, tota la producció de llibres i de revistes en sistema braille estava ja completament informatitzada, amb la gran quantitat d'avantatges que això significava a l'hora que els lectors cecs tinguessin accés a tota mena de lectures.

A Holanda, per exemple, les grans novetats bibliogràfiques sortien el mateix dia en tinta i en braille, i mentre nosaltres publicàvem una revista mensual, els cecs suecs rebien per correu a casa seva... un diari en sistema braille!

Al tornar després d'aquella fructífera experiència, vaig passar una època en què, mig en broma i mig seriosament, jo deia als amics que volia ser suec, que no ens n'adonàvem però que vivíem en un país que feia pena..., però aquell vespre, en aquell recital al desaparegut Cine Nou de Badalona, la veu de Raimon transmetent en forma de cant la serenor que les paraules d'amor que Salvador Espriu havia escrit dedicades al meu país em va fer adonar de com continuava estimant-me'l.

He trobat a You Tube aquest preciós vídeo de Marcel Puig i Puig, que amb fotografies del mateix autor il·lustren el text d'Espriu fet cançó per i en la veu de Raimon.


XXIV
Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s’enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l’aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l’olor de la pols
de les fulles aspres dels llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan el vent em parla en la solitud
dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre m’envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan l’estiu ajaça per tot l’adormit camp
l’ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l’hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l’aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
I si després de proposar la lectura, o l'audició, o la lectura i l'audició d'aquest magnífic poema per fer referència al present i al futur en aquestes dates inicials de l'any, tot seguit proposo la lectura, o l'audició, o la lectura i l'audició d'un altre magnífic poema de Salvador Espriu per fer referència al passat és perquè, com deia al començament, el déu Janus tenia dues cares, gràcies a les quals podia veure el present, el futur i el passat, i era precisament per aquesta característica, la de poder tenir la visió del present i del futur, alhora que la del passat, que Janus era un dels déus més venerats pels romans.

Roma. Arc de Janus. (Fotografia de Mariàngela Vilallonga)

Vaig llegir no fa pas massa que, a part de l'edat real que pugui tenir, una persona és jove quan parla sobretot d'il·lusions i que, en canvi, ja és vella quan acostuma a parlar només de records. Com dirien els italians, “si non è vero, è ben trovato”..., però hem de tenir en compte que la paraula record no té perquè ser precisament un sinònim de nostàlgia d'un temps ja passat, i crec que si bé és bo sentir-se jove i parlar d'il·lusions, també és bo recordar, recordar per no oblidar, per exemple, que, tal i com inicia Salvador Espriu el poema que proposo per fer referència al passat, hi hagué un temps, no massa llunyà i que sembla que alguns enyoren, en què “No s’entenia la cançó de la nit, / de tan clares com eren les paraules.



XVIII
No s’entenia la cançó de la nit,
de tan clares com eren les paraules.

«T’avens a vendre per engrunes d’or
l’antic solar on has bastit la casa.
Als fills imposes, car els vols senyors,
guisofis agres d’una llengua estranya.
Arran sempre de terra, el teu musell
s’afina barrigant entre deixalles.
L’amo t’encerta cada dia el llom,
en fer-ne dòcil blanc d’escopinades.
Grunys de plaer i ben humil t’ajups
sota el fuet i les burles més grasses

D’aquella mar venia l’aspre cant
d’una veu d’ira que no pot cansar-se.
Des de molt lluny volà com un falcó
d’esteses ales amples.
Entrava llargament en el recer
del jardí dels cinc arbres. (*)
(*) El “jardí dels cinc arbres” era com Espriu anomenava el pati que hi havia a la casa on vivia a Arenys de Mar, la Sinera gairebé omnipresent en la seva obra poètica.

Vull expressar, una vegada més, l'agraïment que dec al bon amic Joaquim, del blog In Fernem Land, per haver-me suggerit la melodia que ha servit de coixí musical a la lectura del poema XVIII del Llibre de Sinera. Es tracta d'una delicada i bellísima peça titulada Amorosa, composta per Agustí Grau i interpretada per Kalina Macuta al violí i Daniel Blanch al piano, en una gravació de Columna Música.
Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

lectors


Facebook Twitter Subscripció al feed Rebeu les actualitzacions al vostre e-mail
Vitralls de Nadal
REBITAR. Arquitectura. Reformes i rehabilitació d'edificis.

 

  

 

 

 
INICI FINAL