CARME GUASCH EN VEU ALTA

Una de les coses que tenia previst a l’hora d’endegar aquest blog era que, de tant en tant, hi penjaria algun poema llegit en veu alta. Doncs bé, amb aquest post ja ha arribat l’hora, i em fa una especial il·lusió començar amb tres poemes que he triat de la Carme Guasch i Darné, poeta i escriptora de Figueres i molt vinculada amb Badalona, on hi va viure un bon grapat d’anys.

De la Carme Guasch he triat tres poemes, i si he triat precisament aquests tres és perquè tots tres m’agraden moltíssim, tant és així que, malgrat haver-los llegit, segurament, dotzenes de vegades, sempre que m’ha vingut de gust tornar-ho a fer m’han tornat a emocionar.

Aquests poemes pertanyen a una trilogia formada pels llibres Amat i amic (Edicions 62, Barcelona, 1986); Pràctica de vida (Ed. Columna, Barcelona, 1993), i Interiors (Ed. Columna, Barcelona,1996), una trilogia que la mateixa autora va definir com a "clarament elegíaca" i "sota el denominador comú de la nostàlgia", una nostàlgia que de per vida va acompanyar Carme Guasch arran de la mort del seu marit l’any 1982.

Anell Anell d'or, òrfena baula, cercle de vida i d'amor, anell d'or, ull sense nina, roda del temps, breu ex-vot. Anell amb una grafia -promeses d'ànima i cos- escrita en llengua remota que és mare de tots els mots. Anell d'or, vana aliança, boca de pou sense fons, baga que el buit empresona, cintura del desconhort. Anell d'or, símbol estèril, joiell sense vocació, espoli darrer del viure, llegat primer de la mort. (Tan petit, abraces tota la soledat d'aquest món.)                            (Del llibre Interiors.                                    Columna,S.A.,                           Col. Àuria, núm. 82.                              Barcelona, 1993.)

* * *

"Quina cosa, Déu meu, quina cosa!"                                   (Josep Carner) Quina cosa, amor meu, quina cosa! És la cosa més trista d'enguany: és Sant Jordi i no tinc cap més rosa que una rosa de dol i de plany. És la rosa no-rosa, reclosa dins un llibre, taüt i parany; una rosa de mort que reposa en un son insensible i estrany. Puntual amorosa collita que no arriba aquest any a la cita. I han florit els rosers sense tu! No em cal pas una flor que em recordi que no hi ets. Però avui és Sant Jordi i el silenci és tan dur, és tan dur...                                               (Del llibre Amic i amat.                     Edicions 62, Col. Els llibres de l'escorpí.                            Poesia, núm. 89. Barcelona, 1985.)

* * *

"Viuré, si em vaga encar de viure, com una pedra en el seu clot..."                                 (Josep Carner) Viuré, si em vaga encar de viure, com una pedra en el seu clot, com un infant sense somriure, com l'aigua negra al pou remot. Viuré amb l'afany de fer reviure el que la mort, cruel, no pot anihilar; el que em fa lliure l'esclavatge més devot. Viuré de tu, mes sense tu, com una casa sense porta, com un país sense ningú. Viuré la vida que suporta l'estrany destí que ens és comú: tu, viu en mi; jo, per tu, morta.                                       (Del llibre Amic i amat.             Edicions 62, Col. Els llibres de l'escorpí.                    Poesia, núm. 89. Barcelona, 1985.)

Com a curiositat, comentaré que Carme Guasch és la mare del presentador, guionista de ràdio, televisió i escriptor Toni Soler, així com de la també periodista i escriptora Sílvia Soler, guanyadora del darrer premi Prudenci Bertrana (2008) amb la novel·la Petons de diumenge. De tota manera i com molt encertadament apunta Júlia Costa en el seu magnífic blog Tèrbol atzur, Carme Guasch té una obra literària amb prou pes i el suficientment valuosa com perquè no se la recordi com "la mare de..."

BOLETS AL FORN

La tardor és sinònim de castanyes, moniatos i del que sembla el seu parent ric: de bolets. (De tota manera, però, encara hi ha el parent milionari, que no és cap altre que el panellet).

Dissabte passat, quan a quarts d'11 del matí  vaig sortir de casa per anar a plaça, hi anava, com hi vaig sempre, sense tenir massa clar què fer per dinar diumenge, però ho vaig tenir claríssim de seguida tan bon punt vaig veure un munt de gent esperant la tanda davant la parada de la plaça que en aquesta època té els bolets com a producte estrella.

La recepta amb què els vaig preparar és molt i molt senzilla i de ben segur que molts de vosaltres ja la coneixeu, però no per això deixa de ser una de les millors maneres que hi ha de preparar a casa bolets carnosos com ho són els rovellons.

Ingredients (per a 4 persones i com a primer plat):

►1 quilo (generós) de rovellons.     ►1 raig de vi blanc sec.     ►1 raig d’oli d’oliva.     ►1 bon manat de julivert.     ►3 o 4 grans d’all (grossos).

Encenem el forn a 200º

Netegem bé els rovellons i els anem posant, trossejats els més grossos, dins d'una plàtera que pugui anar al forn. És important treure’ls-hi la pinassa que encara puguin tenir i, sobretot, la sorra, però no cal tampoc “dutxar-los” com si acabessin de córrer una marató. Amb un finíssim rajolinet d’aigua de l’aixeta els podem anar netejant d’un a un. Val la pena entretenir-s’hi una mica perquè un excés d’aigua els fa perdre molt de sabor.

Els salprebrem i els ruixem amb el vi blanc sec i l’oli d’oliva.

Posem la plàtera al forn, que haurem abaixat a 180º, i, rementant-los de tant en tant, deixem que es vagin fent.

Quan pràcticament ja siguin cuits (5 minutets abans de treure’ls del forn), hi tirem els alls i el julivert, ben picats, per sobre.

No dic el temps de cocció perquè depèn molt de la quantitat i de la mida. Els que veieu a la fotografia es van fer amb no gaire més de mitja hora.

MARTÍ DOMÍNGUEZ, IL·LUSTRAT

"Ensenyar delectant": Vet aquí la frase que em sembla més adient a l’hora de poder definir els articles que Martí Domínguez i Romero, doctor en Biologia, escriptor, professor de la facultat de Periodisme de la Universitat de València, on també hi dirigeix la revista científica Mètode, va escriure al setmanari El Temps, el recull dels quals va publicar l’Editorial 3 i 4 en forma de llibre: Bestiari.

Martí Domínguez

Si bé els articles que conformen aquest recull de Martí Domínguez tenen com a finalitat principal la de fer-nos despertar l’interès envers la Natura per conscienciar-nos-en, la gràcia d'aquests articles rau en la forma planera amb què l'autor, el qual és posseïdor d'una vastíssima formació humanística, hi aboca els seus coneixements.


A tall d’exemple, transcriuré un dels deliciosos articles d’aquest recull: Els corniols d'Hugo van der Goes, article que aniré "il·lustrant" amb fotografies i links perquè es pugui comprovar la gran quantitat d’informació que Martí Domínguez aporta per poder aconseguir que el lector segueixi amb interès la lectura alhora que se li encengui la llum de la curiositat.


Una de les coses que més admire de la prosa de Thomas Mann és la seua enorme precisió. L'escriptor de Lübeck va desgranant el seu llarg discurs, sense presses, amb una exactitud de taxònom de les paraules.

Holstentor (Porta Holsten), la porta d'entrada a Lübeck.

En La muntanya màgica, en aquell balneari encimbellat, on el temps per als malalts fa l'efecte d'haver-se aturat, on tots els dies s'assemblen, i on les setmanes assoleixen una dimensió diferent, tan sols el pas de les estacions és percebut amb més a menys interès. D'aquesta manera, és una veritable meravella la descripció que fa Thomas Mann de l'arribada de la primavera, i de com els prats alpins s'omplin de campànules i corniols.

Campànules (esquerra) i corniol (dreta).

Al llarg del relat de La muntanya màgica aquells corniols apareixen en diverses ocasions. Hans Castorp, el protagonista, ha adquirit un petit volum de botànica i pacientment (la paciència és una paraula absurda en aquell balneari), va determinant els distints taxons, entre els quals l'espectacular corniol (Aquilegia vulgaris). Perquè aquesta planta, que floreix d'una manera més aviat desballestada, amb unes flors gruixudes i violades, que sovint s'escapcen de la tija finíssima, tan sols la descobrim quan ens fixem acuradament, quan en dissequem la inflorescència i ens aturem en els detalls.

Corniol obert

Llavors s'esdevé que ens sorprèn el seu enorme atractiu, amb els pètals robustos i voluptuosos, amb els estams tenyits de grocs intensos, i amb aquelles estructures tan curioses, anomenades nectaris, en forma d'esperó, que delimiten una espècie de bosseta (aquilegium en llatí). Per això, a partir d'aquell dia, Hans Castorp va decorar la seua trista cambra del balneari de Davos-Platz  amb un pitxer a vessar d'aquestes flors.En canvi, foren altres els motius que animaren el pintor flamenc Hugo van der Goes  a pintar, en el seu cèlebre Tríptic Portinari,

Hugo van der Goes: Tríptic Portinari (Galleria degli Ufizzi, Florència).

un petit pitxer amb corniols:

Tríptic Portinari (detall del pitxer amb corniols).

És ben coneguda la influència que aquesta pintura va exercir sobre els pintors del Quattrocento italià: Piero della Francesca i Ghirlandaio en resultarien profundament trasbalsats quan la van contemplar a Florència l'any 1475. I, tanmateix, l'arribarien a entendre completament? Piero va pintar la seua Nativitat (National Gallery), on n'imita el Nen:

Tríptic Portinari (detall amb el Nen Jesús).

Nativitat, Piero della Francesca

i Ghirlandaio, la seua Adoració (Uffizi), on s'inspira en els pastors:

Tríptic Portinari (detall de l'adoració dels pastors).

Ghirlandaio: Adoració dels pastors (detall).

Però cap dels dos no va considerar aquells estranys corniols, que vora l'altre pitxer de lliris esplendorosos, se'ns apareixen més aviat escarransits i ridículs. El que probablement no sabien aquests artistes toscans és que segurament Van der Goes va pintar aquella estranya planta perquè, com ens recorda el botànic flamenc Clusius,  les seues llavors, en pols i administrades amb vi, faciliten el part. Per això els corniols de Van der Goes representen, en aquella sublim Adoració, més que l'arribada de la primavera, l'inici pregon i físic de la vida: el bon naixement de Jesús.

Com hem pogut comprovar, doncs, els coneixements de Martí Domínguez no es cenyeixen solament a l’àmbit que podríem denominar estrictament científic, i si bé són, precisament els científics, els coneixements dels quals el biòleg ens vol fer partíceps, sap com posar-los a l’abast de tothom mitjançant nombrosos apunts d’àmbits diversos i diferents als purament científics, com és el cas d’aquest article, un article que comença parlant de La muntanya màgica, la novel·la de Thomas Mann i, fent esment d’una pintura capdal del segle XV com ho és el tríptic denominat Portinari, ens porta al Quattrocento italià de la mà de Pietro della Francesca i de Domenico Ghirlandaio..., i tot plegat per parlar-nos de la senzilla flor del corniol, una flor que de ben segur hem vist a la muntanya moltes vegades i gairebé segur, també, que ens ha passat desapercebuda, com gairebé segur que ens hauria passat desapercebuda contemplant el magnífic Tríptic Portinari, una de les joies de la Galleria degli Uffizi, de Florència.

BLESSED IS THE MAN

No sóc, i malgrat que no me n’avergonyeixo no ho dic pas amb gens ni gota de fatxanderia, una persona creient. Tot i així i a part, està clar, del respecte que em mereixen les creences de tothom... i tothom!, no he defugit mai, sinó tot al contrari, d’utilitzar sense cap mena de complexe, tant en el llenguatge escrit com en el parlat, expressions pròpies de la tradició judeocristiana.

I és que penso que res té a veure amb les creences de cadascú si per acomiadar-nos diem “Adéu-siau”, o que per definir la bona planta d'aquell veí que viu al costat de casa fem servir l'expressió “és alt com un Sant Pau”.

I a què treu cap tot això ara?... Doncs res..., una mica per parlar per parlar, potser, però també per introduir aquest primer post amb el que si bé de bon principi pot semblar una contradicció, en realitat no és res més que una curiositat, que no és cap altra que, des de sempre, he tingut una flaca per la música religiosa.

M’encanten les misses!!! De debò ho dic, eh?: M’ENCANTEN les misses!!!... I els oratoris, i les cantates..., pel que vaig pensar que per a un segon post i ja per començar a enfocar aquest blog cap al camí que m’agradaria que seguís, voldria que escoltéssiu, sempre que us vingui de gust, un càntic preciós pertanyent a la riquíssima tradició polifònica de l’Església ortodoxa ucraïnesa i que és, a més a més, el PRIMER YOUTUBE que hem penjat:





Mentre van passant les fotografies de les icones, així com les que he trobat del laura (monestir) Pecherskaya de Kíev, d’on molt probablement prové aquest càntic, deixeu-vos emportar per l’encís d’unes veus que, elevant una pregària i a través del recolliment que saben transmetre, poden arribar a provocar-nos que copsem solemnitat allà on, en un principi, només hi havia la senzillesa d’un càntic polifònic.

Ni sé les vegades que l’he sentit, aquest càntic! (ja el tenia en un disc de vinil) i, sempre que l’escolto, en un moment o un altre encara és ara que se’m posa la pell de gallina.

Càntic ortodox ucraïnès interpretat per una coral nord-americana, i agnòstic emocionant-se escoltant càntics religiosos... Déu n'hi do quin poti-poti, oi?

Vull dedicar aquest post d'una manera molt especial a la Pilar per les mostres constants amb què em fa arribar la seva amistat. Ella va estar no fa pas massa a Rússia i ens va fer arribar experiències molt interessants d'aquest viatge a través del seu blog Pequeño formato.