L'
aquarel·la, segons la defineix el
Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, es una “
pintura feta amb colors diluïts en aigua que tenen una acusada transparència, que s’aplica normalment sobre paper”.
El que no diu aquesta definició és que l'
aquarel·la requereix una gran seguretat per part del pintor ja que no admet les correccions que sí admet, per exemple, la
pintura a l'oli. Però això ja són tecnicismes que per parlar dels quals no en tinc els suficients coneixements. Sóc un gran amant de les Arts, però em passa el mateix que a molts de nosaltres ens passa amb la informàtica: que en sóc, simplement, com es diu ara, un
usuari, un terme que, en el meu cas, potser en pintura seria molt més adient anomenar
badoc.
Com a badoc, doncs, m'ha sorprès més d'una vegada descobrir que hi havia tota una sèrie de quadres que mai m'hauria imaginat que haguessin estat pintats amb la tècnica de l'
aquarel·la, un dels quals -i dels més sorprenents, val a dir-ho- és aquest C
onill pintat per
Albert Dürer, a l'ull del qual (fixeu-vos en el
detall que hi ha reproduït a sota
) fins i tot s'hi veu reflectida una finestra!
(
Totes les fotografies del post són ampliables.)
Des de sempre, l'
aquarel·la m'ha fascinat per la gràcia amb què pot arribar a reflectir sobre un paper la llum, la textura i el moviment de l'aigua.
Però si deia fa un moment com m'ha arribat a sorprendre “descobrir” que algunes obres pictòriques, les quals, està clar, només havia vist en fotografia, havien estat realitzades amb aquesta tècnica, és perquè el cas més sorprenent per a mi va ser el gran “descobriment”, fa uns anys i mentre començava a confegir-me un museu virtual, d'un pintor suec:
Anders Leonard Zorn (1860-1920), , que si bé en vida va ser reconegut, arreu, com un dels grans mestres aquarel·listes de la història, aquest reconeixement sembla ser que entre nosaltres no és massa palès, fins al punt que si busqueu, com vaig fer jo, a la
Wikipèdia informació sobre
Mora, la població on va néixer
Zorn, veureu que ni se l'anomena, a ell, ni tampoc al magnífic
Museu que duu el seu nom i que el matrimoni
Zorn va llegar als seus habitants.
Zorn, que va mostrar des de ben petit una traça fora de l'habitual a l'hora de treballar amb fusta formes de cavalls i de figures humanes, va ser enviat, quan tenia 15 anys, a la
Reial Academia d'Art d'Estocolm, on si bé va anar-hi predisposat a estudiar escultura, es va inclinar finalment per l'
aquarel·la, una tècnica molt poc habitual en aquella època.
L'any
1880 va guanyar un concurs entre tots els estudiants de l'
Acadèmia amb una bellíssima i delicada
aquarel·la titulada
De dol, on, sota la transparència d'un gairebé eteri vel negre, s'hi veu la cara afligida d'una noia jove (una amiga seva que havia perdut el pare). Aquesta obra, que es pot contemplar al
Museu Nacional d'Estocolm, va tenir una gran importància per al futur de
Zorn, ja que, quan la va veure exposada, el director de l'
Acadèmia va comentar, displicent, al jove estudiant que ves on anava pintant sempre sobre trossos de paper (en aquella època l'aquarel·la tenia molt poca consideració entre les arts plàstiques).
L'endemà mateix, però, penedit, el mateix director va preguntar a
Zorn quan en volia per aquell retrat, i quan el noi li va contestar que una petita quantitat, el director li va dir que era ben enze de no demanar-ne cent vegades més. Al dia següent,
Zorn va rebre un sobre en nom del director amb cent vegades més de diners dels que l'estudiant li havia demanat per adquirir la petita aquarel·la, la qual va ser fins i tot motiu d'elogiosos articles a les revistes d'Art de l'època.
Va ser, precisament també, en aquesta època que
Zorn va conèixer
Emma Lamm, la que seria la seva dona. De família acabalada i amb una gran sensibilitat envers la cultura -els
Lamm provenien dels primers jueus instal·lats a
Suècia-,
Emma va ser sempre un referent en la vida del pintor, tant en la personal com en l'artística, però la família d'ella va oposar-se al matrimoni sempre i quan
Zorn no obtingués els recursos suficients com per poder formar una família.
Zorn va viatjar expressament a
Madrid per estudiar
in situ l'obra de
Velázquez al
Museu d'El Prado, i d'allà va desplaçar-se a
Toledo,
Sevilla,
Càdis i
Granada. A
Madrid va coincidir amb el valencià
Joaquim Sorolla -mestre de la llum mediterrània-, el qual, referint-se a l'obra de
Zorn, va declarar que el pintor suec ja havia arribat, amb l'
aquarel·la, a la meta que tots els altres maldaven encara per acostar-s'hi.
Vet aquí dues de les
aquarel·les fruits de la seva estada a
Càdis (L'
Alameda de Càdis, i
Les cosines)
Establert durant uns anys a
Londres, on hi havia molta més tradició de l'
aquarel·la que no pas a
París,
Zorn va poder amarar-se de l'art d'aquarel·listes de la mida de
Constable i de
Turner.
El jove
Zorn no només dominava el retrat, tal i com es pot comprovar en aquest que realitzà a
Lisen Lamm...
...sinó que el “brodava” amb minuciosos detalls com els que envolten la figura del financer
Ernest Cassel. Fixeu-vos, per exemple, en el fum del cigar...
... o en les vaporoses teles del vestit i de l'ornament del pentinat d'aquest
Retrat d'Edith Palgrave Edward:
El domini que
Zorn tenia de la llum queda ben palès en aquesta
aquarel·la de temàtica fantasiosa titulada
La nimfa de l'amor, on el nu femení central sembla emergir de la mateixa natura:
Minucioses són, també, les pinzellades amb què va saber reflectir l'esclat de la natura en aquesta
Tarda d'estiu sueca:
Vegeu aquí sota un
Estudi de plantes...
...i aquí sota les figures d'un noi jove acompanyat de dues noies que retornen d'una festa camperola (
Luckt amb dues noies):
(Sí, sí: Totes les reproduccions que hi ha en aquest
post són
aquarel·les!)
Quan
Zorn va casar-se amb l'
Emma, el matrimoni va viatjar a
Turquia i a
Algèria. De
Turquia és aquesta escena de carrer titulada
A Top Capu (
Istambul)...
...i, d'
Algèria, aquesta altra escena del
Port d'Alger, on ja podem observar el magnífic tractament no només de la textura i de la lluminositat, sinó fins i tot del
moviment de l'aigua:
Però he de reconèixer que, parlant de la increïble tècnica d'
Anders Zorn a l'hora de reproduir la lluminositat, la textura i el moviment de l'aigua, hi ha dues
aquarel·les que em deixen bocabadat:
El
Port d'Hambug...:
... i
Els plaers de l'estiu:
Observeu, també, el que ben bé podríem definir com una instantànea. Aquest
Mercat del peix a la platja d'Saint Yves (
Cornualla) on, a part del paisatge i de l'atomosfera marina que s'hi respira, hi veiem, al fons a l'esquerra, la picardiosa mirada que un jove pescador dirigeix a la noia que, en primer pla, estén i separa peixos sobre la sorra. Malgrat que el barret de palla que la noia duu al cap ens impedeixi veure-li els ulls, només amb el somriure que tot just l'artista li insinua, intuïm que no defuig, ans al contrari, l'esguard del noi.
Però vet aquí la més famosa de les aquarel·les de
Zorn, fruit d'un encàrrec que li va fer el director del
Museu Nacional d'Estocolm el
1885 demanant-li que pintés sobre un tema patriòtic amb la intenció, en un principi, que formés part del fons del museu. (Amplieu la reproducció perquè val molt la pena)
Anders Zorn va explicar que havia pintat el que millor coneixia i que més li agradava: els camps i les rases de
Mora, on ell hi jugava de petit.
En aquesta
aquarel·la podem observar que mentre al fons superior els camperols més joves estan treballant en la collita, l'àvia, asseguda al centre, bull patates, i una nena, al fons a la dreta, li porta més llenya per atiar el foc.
Zorn va titular aquesta
aquarel·la El nostre pa de cada dia.
Tothom que ha vist aquesta
aquarel·la al natural coincideix en dir que l'has de tenir a un pam de distància dels ulls per assegurar-te que és una
aquarel·la i no una
pintura a l'oli.
Anders Zorn, cap allà els 30 anys, va abandonar l'
aquarel·la i es va dedicar a la
pintura a l'oli. Afamat retratista, va pintar nombrosos membres de la monarquia sueca i de l'alta societat, tant europea com americana, però mai va deixar de treballar amb la llum i l'aigua, el nu femení i, profundament enamorat de la terra que el va veure néixer (abans d'instal·lar-s'hi definitivament, el matrimoni
Zorn mai va deixar de passar els estius a
Mora), va retratar en nombrosos quadres els costums de la seva gent ...
En podríem parlar més, molt més del gran artista (pintor i també escultor)
Anders Zorn, però el motiu essencial que m'ha mogut escriure aquest
post ha estat
Anders Zorn i l'
aquarel·la, aquesta tècnica pictòrica que ve difinida al
Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans com una “
pintura feta amb colors diluïts en aigua que tenen una acusada transparència, que s’aplica normalment sobre paper” i que -afegeixo-, com a badoc que sóc davant una pintura que m'agrada, la trobo sublim.
És, doncs, per aquest motiu que dedico molt especialment aquest
post a en
Rafael Pujals i Agustí, l'autor de l'
aquarel·la que il·lustra la capçalera d'aquest
blog i, a l'ensems, gran admirador de l'obra d'
Anders Zorn, així com també em fa il·lusió dedicar el
post a tots els seus amics aquarel·listes de la
Colla dels dimecres.
