Molt al principi d'entrar a Internet, em feia molta il·lusió trobar-hi fotografies de pintures i escultures que m'agradaven, i durant un temps em vaig dedicar a confegir-me un museu virtual. Aquest és un dels quadres que hi tinc:
Tal i com acostuma a passar quan s'entra a Internet per buscar-hi una cosa determinada, vas veient que te'n surten, també, d'altres que no coneixies, i com que et criden l'atenció, ja estàs perdut, perquè resulta que buscaves, posem per cas, un quadre de Miró, i en aquella mateixa pàgina on l'has trobat veus que n'hi ha un altre que t'agrada però que és d'un pintor que no coneixies; busques, aleshores, informació sobre aquest altre pintor i trobes que està englobat dins un corrent artístic del qual no n'havies sentit a parlar mai; et sembla interessant, mires quins altres pintors també en formen part i, buscant un fotografia millor d'un altre quadre que t'ha agradat, has entrat a la pàgina d'un museu de...
... I així, com en el joc de l'oca (d'oca a oca i tiro perquè em toca) acabes, saltant d'una pàgina a una altra, -si és que acabes- entrant..., què sé jo!, al web oficial de Pompeia (per dir alguna cosa).
Doncs bé, un dels pintors que vaig “descobrir” mitjançant aquest “laberíntic procés” de què parlava va ser el valencià José Benlliure Gil (1855-1937), germà de l'escultor Mariano Benlliure i dels pintors Blas i Juan Antonio Benlliure, així com el pare del també pintor José Benlliure Ortiz, a qui se'l coneixia amb el nom de Peppino, l'autor del quadre que il·lustrava l'anterior post dedicat al Sanctus, de Gounod, titulat La sortida de missa a Rocafort, un jove i prometedor pintor, aquest darrer, continuador de la saga dels Benlliure, però que, malauradament, una malaltia pulmonar va acabar amb la seva vida quan només tenia trenta-dos anys.
L'obra que encapçala aquest post, El descans de la marxa, propietat del Museu del Prado, però cedit com a fons al Museu de les Belles Arts de València "Sant Pius V", és una clara mostra de l'indiscutible tècnica acadèmica que Benlliure Gil mostrava des de ben jove, ja que aquest quadre data del 1876, és a dir, quan el pintor només tenia vint-i-dos anys.
Pintor molt del gust de l'època en què va viure, es fa difícil, no obstant, integrar Benlliure Gil en un sol estil concret, tot i que sol etiquetar-se'l com a pintor costumista, una faceta en la que va excel·lir amb obres com aquesta Missa a l'ermita:
amb aquesta Missa a Rocafort:
o amb aquest lluminós Hortalà...
... o amb aquest impagable retrat d'un Mestre d'escola...
... i que tant em recorda la figura de don Joaquín, aquell també mestre d'escola tan magistralment retratat per Blasco Ibáñez a la novel·la La barraca, el qual perorava als pobres xiquets que li feien d'alumnes:
“Son ustedes unos bestias. Me oyen como si les hablase en griego. ¡Y pensar que los trato con toda finura, como en un colegio de la ciudad, para que aprendan ustedes buenas formas y sepan hablar como las personas!... En fin, tienen ustedes a quien parecerse: son tan brutos como sus señores padres, que ladran, les sobra dinero para ir a la taberna e inventan mil excusas para no darme el sábado los dos cuartos que me pertenecen.”:
Però continuem amb Benlliure Gil: Treballador incansable, va conrear altres estils, i m'admira poder gaudir-lo com a pintor preciosista, amb claríssimes influències de Marià Fortuny.
(Deixeu-me dir entre parèntesis, ara que anomeno Fortuny, com em va emprenyar haver comprat un DVD dedicat a aquest gran pintor reusenc i sentir que la veu en off del narrador pronunciava una vegada darrere una altra “Fortuni”!)
De la seva etapa a Itàlia, on Benlliure Gil va anar-hi becat quan tenia només 17 anys d'edat i on va acabar intal·lant-s'hi durant uns anys, a Roma, són aquestes tres delicioses pintures. El tema de les dues primeres és el Carnaval de Roma,
i el d'aquest tercer, el Gran Canal de Venècia:
L'any 1897, Benlliure Gil va viatjar a Tànger, i fruit d'aquella estada van ser tota una sèrie de pintures orientalistes, com ara aquest Interior d'un cafè àrab,
o aquest Armer itinerant:
Benlliure Gil no va conrear massa el retrat, però el domini que en tenia queda ben manifest en aquest que va fer a la seva filla Maria,
en aquest del seu fill Peppino,
i en aquest Autoretrat datat el 1917:
Tal i com s'apuntava al començament, Benlliure Gil va ser un pintor molt considerat en la seva època perquè oferia obres molt del gust dels seus possibles clients a les galeries d'art més importants de Londres, de París i de Nova York. Els gustos, però, de la clientela de finals del segle XIX i de principis del XX van evolucionar, i Benlliure Gil va intentar, seguint al seu gran amic Joaquim Sorolla, esquematitzar la seva pinzellada, i és quan, per exemple en aquest quadre on va retratar aquest Racó del jardí, de casa seva la pintura de Benlliure Gil esdevé lluminosament mediterrània:
Però on jo trobo al gran Benlliure Gil és a uns quadres on crec que és ell mateix qui gaudeix amb total llibertat del seu art, i és quan pinta el que li agrada més pintar: la gent del seu entorn, i ho trobo en aquests Escolanets trapelles,
o en aquest esplèndid retrat d'un Fagotista,
i, sobretot, en aquestes dues figures:
El tio José de Villar del Arzobispo:
i, sobretot dels sobretots, El tio Andreu de Rocafort, un quadre, aquest, on Benlliure Gil aconsegueix que la senzilla figura d'aquest llaurador, que mig somriu, mofeta, com si allò de deixar-se pintar fos per seguir el corrent de les vel·leïtats capricioses pròpies d'aquell artista de la capital, esdevingui l'autèntic retrat, aliè del tot a barroques o idíl·liques interpretacions, de la vida en aquell temps a l'Horta valenciana.
Me l'he mirat tantes vegades, aquest quadre, que em fa tot l'efecte que el tio Andreu i jo som ja dos vells amics. És un bon jan, creieu-me, i, quan em parla, m'agrada sentir la inigualable vivacitat de la llengua que només tenen els valencians quan parlen.
Si aneu a la ciutat de València, no deixeu de visitar la Casa-Museu Benlliure,
ni el magnífic Museu de les Belles Arts "Sant Píus V",
un preciós edifici convertit en museu on, a part d'excel·lents taules gòtiques, així com d'obres renaixentistes, barroques i academicistes, hi trobareu una valuosíssima representació de la pintura valenciana de finals del segle XIX i principis del XX, una època anomenada, amb tota justícia, el Nou Segle d'Or de la pintura valenciana (Sorolla, Pinazo Camarlench, Muñoz Degrain, Agrasot, Fillol Granell...), una època en la qual Benlliure Gil hi figura amb lletres ben destacades.
I com que m'agrada això de poder fer dedicatòries quan penso que als destinataris potser els farà il·lusió, dedicaré, després d'aquests dies que, forçat, he hagut d'estar en via morta, aquest post als autors de cinc magnífics blogs escrits des del País Valencià i que intento, sempre que puc, seguir: En Francesc i l'Oreto, de A la taula i al llit...; en Titus, de El imperio de los sinsentidos; en Maac, de El blog de Maac; l'Atticus de El blog de Atticus, i en Paco, de Pau&Vell.
Tal i com acostuma a passar quan s'entra a Internet per buscar-hi una cosa determinada, vas veient que te'n surten, també, d'altres que no coneixies, i com que et criden l'atenció, ja estàs perdut, perquè resulta que buscaves, posem per cas, un quadre de Miró, i en aquella mateixa pàgina on l'has trobat veus que n'hi ha un altre que t'agrada però que és d'un pintor que no coneixies; busques, aleshores, informació sobre aquest altre pintor i trobes que està englobat dins un corrent artístic del qual no n'havies sentit a parlar mai; et sembla interessant, mires quins altres pintors també en formen part i, buscant un fotografia millor d'un altre quadre que t'ha agradat, has entrat a la pàgina d'un museu de...
... I així, com en el joc de l'oca (d'oca a oca i tiro perquè em toca) acabes, saltant d'una pàgina a una altra, -si és que acabes- entrant..., què sé jo!, al web oficial de Pompeia (per dir alguna cosa).
Doncs bé, un dels pintors que vaig “descobrir” mitjançant aquest “laberíntic procés” de què parlava va ser el valencià José Benlliure Gil (1855-1937), germà de l'escultor Mariano Benlliure i dels pintors Blas i Juan Antonio Benlliure, així com el pare del també pintor José Benlliure Ortiz, a qui se'l coneixia amb el nom de Peppino, l'autor del quadre que il·lustrava l'anterior post dedicat al Sanctus, de Gounod, titulat La sortida de missa a Rocafort, un jove i prometedor pintor, aquest darrer, continuador de la saga dels Benlliure, però que, malauradament, una malaltia pulmonar va acabar amb la seva vida quan només tenia trenta-dos anys.
L'obra que encapçala aquest post, El descans de la marxa, propietat del Museu del Prado, però cedit com a fons al Museu de les Belles Arts de València "Sant Pius V", és una clara mostra de l'indiscutible tècnica acadèmica que Benlliure Gil mostrava des de ben jove, ja que aquest quadre data del 1876, és a dir, quan el pintor només tenia vint-i-dos anys.
Pintor molt del gust de l'època en què va viure, es fa difícil, no obstant, integrar Benlliure Gil en un sol estil concret, tot i que sol etiquetar-se'l com a pintor costumista, una faceta en la que va excel·lir amb obres com aquesta Missa a l'ermita:
... o amb aquest impagable retrat d'un Mestre d'escola...
... i que tant em recorda la figura de don Joaquín, aquell també mestre d'escola tan magistralment retratat per Blasco Ibáñez a la novel·la La barraca, el qual perorava als pobres xiquets que li feien d'alumnes:
“Son ustedes unos bestias. Me oyen como si les hablase en griego. ¡Y pensar que los trato con toda finura, como en un colegio de la ciudad, para que aprendan ustedes buenas formas y sepan hablar como las personas!... En fin, tienen ustedes a quien parecerse: son tan brutos como sus señores padres, que ladran, les sobra dinero para ir a la taberna e inventan mil excusas para no darme el sábado los dos cuartos que me pertenecen.”:
Però continuem amb Benlliure Gil: Treballador incansable, va conrear altres estils, i m'admira poder gaudir-lo com a pintor preciosista, amb claríssimes influències de Marià Fortuny.
(Deixeu-me dir entre parèntesis, ara que anomeno Fortuny, com em va emprenyar haver comprat un DVD dedicat a aquest gran pintor reusenc i sentir que la veu en off del narrador pronunciava una vegada darrere una altra “Fortuni”!)
De la seva etapa a Itàlia, on Benlliure Gil va anar-hi becat quan tenia només 17 anys d'edat i on va acabar intal·lant-s'hi durant uns anys, a Roma, són aquestes tres delicioses pintures. El tema de les dues primeres és el Carnaval de Roma,
i el d'aquest tercer, el Gran Canal de Venècia:
Benlliure Gil no va conrear massa el retrat, però el domini que en tenia queda ben manifest en aquest que va fer a la seva filla Maria,
i en aquest Autoretrat datat el 1917:
Tal i com s'apuntava al començament, Benlliure Gil va ser un pintor molt considerat en la seva època perquè oferia obres molt del gust dels seus possibles clients a les galeries d'art més importants de Londres, de París i de Nova York. Els gustos, però, de la clientela de finals del segle XIX i de principis del XX van evolucionar, i Benlliure Gil va intentar, seguint al seu gran amic Joaquim Sorolla, esquematitzar la seva pinzellada, i és quan, per exemple en aquest quadre on va retratar aquest Racó del jardí, de casa seva la pintura de Benlliure Gil esdevé lluminosament mediterrània:
Però on jo trobo al gran Benlliure Gil és a uns quadres on crec que és ell mateix qui gaudeix amb total llibertat del seu art, i és quan pinta el que li agrada més pintar: la gent del seu entorn, i ho trobo en aquests Escolanets trapelles,
o en aquest esplèndid retrat d'un Fagotista,
i, sobretot, en aquestes dues figures:
El tio José de Villar del Arzobispo:
i, sobretot dels sobretots, El tio Andreu de Rocafort, un quadre, aquest, on Benlliure Gil aconsegueix que la senzilla figura d'aquest llaurador, que mig somriu, mofeta, com si allò de deixar-se pintar fos per seguir el corrent de les vel·leïtats capricioses pròpies d'aquell artista de la capital, esdevingui l'autèntic retrat, aliè del tot a barroques o idíl·liques interpretacions, de la vida en aquell temps a l'Horta valenciana.
Me l'he mirat tantes vegades, aquest quadre, que em fa tot l'efecte que el tio Andreu i jo som ja dos vells amics. És un bon jan, creieu-me, i, quan em parla, m'agrada sentir la inigualable vivacitat de la llengua que només tenen els valencians quan parlen.
Si aneu a la ciutat de València, no deixeu de visitar la Casa-Museu Benlliure,
ni el magnífic Museu de les Belles Arts "Sant Píus V",
un preciós edifici convertit en museu on, a part d'excel·lents taules gòtiques, així com d'obres renaixentistes, barroques i academicistes, hi trobareu una valuosíssima representació de la pintura valenciana de finals del segle XIX i principis del XX, una època anomenada, amb tota justícia, el Nou Segle d'Or de la pintura valenciana (Sorolla, Pinazo Camarlench, Muñoz Degrain, Agrasot, Fillol Granell...), una època en la qual Benlliure Gil hi figura amb lletres ben destacades.
I com que m'agrada això de poder fer dedicatòries quan penso que als destinataris potser els farà il·lusió, dedicaré, després d'aquests dies que, forçat, he hagut d'estar en via morta, aquest post als autors de cinc magnífics blogs escrits des del País Valencià i que intento, sempre que puc, seguir: En Francesc i l'Oreto, de A la taula i al llit...; en Titus, de El imperio de los sinsentidos; en Maac, de El blog de Maac; l'Atticus de El blog de Atticus, i en Paco, de Pau&Vell.
