ELS FRUITS SABOROSOS: PASTÍS DE POMA AMB AMETLLA, A PROPÒSIT DE LA POMA ESCOLLIDA

Paul Cézanne. Cistella amb pomes

Vet aquí un dels poemes del llibre Els fruits saborosos, de Josep Carner, que més m'emocionen, un d'aquells poemes que si bé basta només amb una primera lectura per copsar-ne tota la bellesa, gairebé exigeix una immediata re-lectura per gaudir amb més intentsitat de la tendresa que tot ell destil·la.

Es tracta de La poma escollida, un bellíssim poema del qual en són protagonistes Alidé i Lamon, una parella d'ancians que reflexionen sobre el paper que els pertoca fer a la vida a l'avançada edat a què han arribat, amb els molts inconvenients que comporta el fet de fer-se gran i d'haver-se de sentir gairebé, o no tan gairebé, arraconats, com una nosa, però...

... Però res! No diré res més, de moment. Si us plau: llegiu-lo..., i rellegiu-lo:

Alidé s'ha fet vella i Lamon és vellet, i, més menuts i blancs, s'estan sempre a la vora. Ara que són al llit, els besa el solellet. Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora. -Oh petita Alidé, com és que plores tant? -Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada i sempre sec, i envejo les nores treballant, i quan els néts em vénen em troben tan gelada. I no et sabria péixer com en el temps florit ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen, i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit. Lamon fa un gran sospir i li diu: -Oh ma vida, mos peus són balbs i sento que se me'n va la llum, i et tinc a vora meu com la poma escollida que es torna groga i vella i encara fa perfum. Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa: el fred ens fa temença, la negra nit horror, criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa. Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?  Josep Carner

Una curiositat d'aquest poema és que és l'únic del llibre Els fruits saborosos en el que un personatge masculí hi té un protagonisme tan rellevant, però hi ha, també, uns detalls tècnics que corroboren la gran mestria de Carner i que m'agradaria comentar, sense ni tan sols pretendre que aquest apunt esdevingui un minuciós anàlisi del poema, anàlisi que, sigui dit de pas, no tinc, ni molt menys, els suficients coneixements per poder fer.

Es tracta, per exemple, d'observar al primer i al segon quartet la utilització de la figura retòrica anomenada polisíndeton, la qual consisteix en la sovint repetició d'una mateixa conjunció (en aquest cas la “i”) quan Alidé explica a Lamon les raons que li provoquen el plor:

"[...] i sempre sec, i envejo les nores treballant, / i quan els néts em vénen em troben tan gelada. // I no et sabria péixer com en el temps florit / ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen, / i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen / i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit."

Amb aquest recurs, l'autor no solament aconsegueix traspassar-nos les frustracions que per culpa de l'avançada edat la dona pateix en el dia a dia que li toca viure, sinó que gràcies a aquesta repetició de la conjunció “i” amb què Carner enllaça les oracions d'una forma tan seguida ens mostra també la clara i plena consciència, la maduració interna que s'ha anat fent Alidé d'una més que evident i, alhora, crua realitat.

Els tres quartets que conformen les tres primeres estrofes són fets amb versos de dotze síl·labes, és a dir, amb els anomenats versos alexandrins (en castellà els alexandrins en tenen catorze, de síl·labes), uns versos, els alexandrins, que es caracteritzen pel ritme intern que tenen, ja que la sisena síl·laba de cada un d'ells sempre és tònica, o el que és el mateix: la sisena síl·laba ha de ser o bé un mot monosíl·lab o bé la síl·laba d'una paraula on hi recau l'accent, i si a aquest ritme intern s'hi afegeix la musicalitat de la rima final dels versos, tot plegat conflueix en una deliciosa sonoritat.

Arriba un moment, però, concretament en la quarta estrofa, que en lloc de quatre versos en té cinc, en què tant el nombre de síl·labes, com el ritme i la rima es trenquen en els tres primers versos, just després que Alidé ha acabat de confessar a Lamon les angoixes que li provoquen aquell desassossec que l'ha dut fins al plor, una fòrmula, la d'aquest trencament, que serveix a l'autor per emfasitzar el breu silenci que es produeix en aquell moment (“Lamon fa un gran sospir...”) així com també li serveix per remarcar els primers mots amb què Lamon, per referir-se al seu també més que evident deteriorament físic, respon a Alidé: “-Oh ma vida, mos peus són balbs / i sento que se me'n va la llum”.

A partir d'aquestes tres versos i amb el darrer mot (llum) d'aquesta quarta estrofa, Carner recobra la rima i el ritme dels alexandrins per tornar a dotar de musicalitat els tendres mots finals amb què Lamon parla a Alidé per expressar-li el que només un amor com el d'ells, que a base d'anys i anys han anat madurant, pot aconseguir: Que, com de la poma quan madura, s'apreciï més la invisible flaire d'aquest fruit que no pas la bencossada aparença.

Aquest trencament i la posterior utilització de la rima i del ritme mitjançant els versos alexandrins per cloure el poema el trobo, i que se'm perdoni la passió, simplement... GENIAL!

I aquí teniu, per si us ve de gust escoltar-la, la lectura gravada del poema amb un bellíssim coixí musical que, una vegada més, m'ha suggerit, i una vegada més de tot cor li ho agraeixo, el bon amic Joaquim, del blog In Fernem Land,  Es tracta del Nocturn número 2 de l'Opus 27, de Fréderic Chopin.

* * *

I ara passem a la recepta: Un exquisit pastís de poma, la massa del qual està feta amb ametlla mòlta i farina. És de senzillíssima i ràpida elaboració, i la vaig trobar a Bocados de cielo, un magnífic blog on hi ha etiquetades, fins al dia d'avui, dinou receptes, tant de plats dolços com salats, en les que hi intervé la poma. Les fotografies de tots els plats d'aquest blog són molt cuidades i les explicacions per elaborar-les, molt detallades. Un blog, en definitiva, del que els aficionats a la cuina en podeu treure molt bon profit.

Ingredients: ► 3 pomes grosses. ► 100 gr. d'ametlles mòltes. ► 3 ous. ► 120 gr. de sucre. ► 50 gr. de farina. ► Un grapadet d'ametlles filetejades.

Enceneu el forn a 180º

Unteu amb mantega un motlle circular d'uns 20 centímetres de diàmetre (millor si és desmuntable).

Barregeu ben barrejades la farina i les ametlles mòltes.

Peleu 2 pomes, ratlleu-les i incorporeu-les a la barreja d'amentlla mòlta i farina.

Amb el batedor de varetes, bateu els ous amb el sucre fins que vegeu que la mescla blanquegi.

Ara es tractrà d'unir les dues barreges, i ho farem, sense batre i mitjançant una llengua pastissera (o una espàtula, o una cullera metàl·lica, grossa, de les de servir), amb suaus moviments de dalt a baix fins que vegem que ambdues barreges han quedat ben incorporades.

Aboqueu la massa resultant al motlle.

Peleu la poma que us queda, talleu-la a quarts, traieu-ne el cor i, de cada quart, feu-ne mitjes llunes de, si fa o no fa, 1 centímetre de gruix, amb les quals anireu formant un cercle sobre la massa. Finalment, al buit que us haurà quedat al centre hi posareu les ametlles filetejades (o laminades).

Enforneu-lo durant uns 30 o 35 minuts.

Per abrillantar-lo i que així faci més goig, pinzelleu-lo amb gelatina de poma, fosa amb una mica d’aigua al microones, o bé amb melmelada d’albercoc, escalfada també amb una mica d’aigua al microones i passada per un colador fi.

ELS FRUITS SABOROSOS: CREMA DE LLIMONA, A PROPÒSIT DE "LES LLIMONES CASOLANES"

El que només podria ser, i en definitiva no deixa de ser, una tòpica escena de la quotidianitat esdevé Poesia (així, en majúscula i destacat amb negreta), amb totes les connotacions que implica la paraula, a Les llimones casolanes, el poema XV del llibre Els fruits saborosos, de Josep Carner.

Llimona casolana (del llimoner de l'Anna Maria)

LES LLIMONES CASOLANES           Metimna, atrafegada, com mou la cara encesa           damunt el voleiar dels braços i el vestit.           El dinar es cou, es veu lluir la roba estesa           i ja a la cantonada és Licas, el marit.           Liceni trenca un vidre. Naïs s'esmuny, plorosa.           Llavores, arrambant-se al mur i amb passes lleus,           amb una revolada cruel i una amorosa           ha restablert Metimna la pau, que amen el déus.           Cansada, pren la copa de bella transparència           on juguen aires, núvols, solcant un blau camí,           i riu, sabent que a l'aigua mesurarà amb ciència           el raig de la llimona, la mel de romaní.           I beu, dant a l'entorn les últimes mirades.           La llum en el cristall, esparvilladament,           damunt sa cara es mou i l'omple de besades           i li fa cloure els ulls, repòs de tant d'esment.                                                                Josep Carner

Dividit en dues i ben definides parts (just meitat i meitat del poema), Carner hi reflecteix, de manera esplèndida i en clar contrast, dinamisme i calma.

El dinamisme s'hi fa ben palès i de forma ben immediata ja des del primer mot amb què se'ns presenta Metimna, la protagonista: atrafegada. Un dinamisme que l'autor accentua tot seguit amb les imatges de la cara encesa i del voleiar de braços i del vestit de la dona, així com de l'entorn, creat per ella mateixa, per on Metimna es mou en aquella hora del tragí propi d'una casa al migdia: El dinar que es cou, la roba ja estesa, i tot a punt per quan arribi Licas, el marit. (Recordem que la primera edició de Els fruits saborosos data de 1906 i que, per tant, veiem reflectida una societat burgesa idealitzada segons l'ideari noucentista).

No calen presentacions per fer-nos adonar de seguida que Liceni i Naïs són els dos fills (la parelleta) del matrimoni (en aquella època era inamiginable viure “en pecat”), i que el nen, més entremaliat i bellugadís, tal i com pertoca per “raons” de sexe, que la seva germaneta, lliure del control de la mare trenca, molt probablement amb un cop de pilota, un vidre.

Serà aquest petit estrall casolà, amb l'immediat afegit dels plors de la nena, la pedra de toc perquè la mare, "amb una revolada cruel i una amorosa", agafi les regnes per restablir l'ordre a la llar, aquella pau que, segons el poeta, amen els déus.

I arribem així a la segona part del poema, la de la calma: Metimna, cansada pel tràfec que ha dut durant tot el matí, s'asseu i es disposa a fer-se una llimonada tot contemplant, mentre se la prepara, els efectes que, com un joc de fugisseres coloracions, hi fa la llum a la transparència de la copa, on l'aigua dissoldrà l'aspror del suc de la llimona amb la dolçor de la mel i, ja conscient d'haver aconseguit retornar la tranquil·litat a la llar, mig acluca els ulls per reposar.

No puc evitar, malgrat que no es tracta exactament de la mateixa temàtica, que l'aire que "es respira” al quadre de Ramon Casas titulat Interior a l'aire lliure em faci pensar en el que també “es respira” en el poema de Josep Carner.

Ramon Casas. Interior a l'aire lliure

Només rau en el poder creatiu dels veritables artistes, com en aquests dos casos ho demostren Carner i Casas, perquè l'acte més insignificadament quotidià que poguem imaginar-nos esdevingui una obra d'art.

* * *

I ara anem cap a la part, si es vol dir així, més material d'aquest post: Anem cap a la recepta, la recepta d'unes postres excepcionals: senzilles, econòmiques i que, a més a més, compleixen a la perfecció el paper de les postres: ser el punt i final de qualsevol àpat per opípar, sobretot en el sentit que té aquest mot pel que fa a la quantitat, que hagi estat, ja que com que aquesta crema no duu llet, és molt lleugera i refrescant.

La recepta la vaig treure del llibre de la Carme Ruscalleda Cuinar per ser feliç.

Ingredients (8 persones):

► 4 llimones      ► 4 ous sencers.      ► 300 gs. de sucre      ► 50 gs. de Maizena      ► 1 litre d'aigua mineral

Poseu l'aigua al foc fins que arrenqui el bull.

Mentrestant, barregeu en un recipient prou gros i que pugui anar al foc els tres ous amb el sucre i la Maizena, i afegiu-hi, tot seguit, la pell ratllada i el suc de les tres llimones.

Aboqueu-hi l'aigua bullint, poseu el recipient al foc i remeneu-ho tot fins que bulli.

Coleu-ho mentre ho distribuiu en platets, o en cassoletes de les de la crema o, com a la fotografia, en copes.

Deixeu que es refredi a la nevera.

Una recepta molt semblant la vaig treure ja fa temps del llibre La cuina moderna a Catalunya, (Ed. Espasa-Calpe, 1985) una magnífica edició bilingüe (català-castellà) feta a partir d'un recull de plats dels considerats els millors restaurants distribuïts, en aquella època, per tot el Principat (Reno, Hispània, Eldorado petit, Boix, i Gatell), recull elaborat pel matrimoni format per la Tin i en Nèstor Luján. La recepta era, concretament, del restaurant Hispània, d'Arenys de Mar, regentat per les germanes Paquita i Lolita Reixach, ubicat molt apropet, per tant, de Sant Pol de Mar, on la Carme Ruscalleda, la primera chef del món -és important recordar-ho- amb 5 estrelles Michelin, hi té el restaurant Sant Pau.

Els ingredients que s'utilitzen per a 6 persones en aquesta altra recepeta són els següents:

► 4 ous sencers      ► 1/2 litre d'aigua      ► 150 gs. de sucre      ► Pell d'una llimona      ► 1 cullerada de midó           de patata      ► 1/2 got de suc           de llimona

La manera de fer aquesta crema és exactament la mateixa.

ELS FRUITS SABOROSOS: CODONYAT, A PROPÒSIT DE "ELS CODONYS TARDORALS"

Els codonys tardorals és el poema que duu el número XVI dels divuit que conformen el llibre de poemes Els fruits saborosos, de Josep Carner, i el fet que hagi estat precisament aquest el triat perquè sigui el primer de tota la sèrie és, simplement, perquè ara és època de codonys i, per tant, l'època de fer codonyat.

Però anem a pams: En primer lloc i tal i com ja es va anticipar en el "post-pròleg", en cada un dels divuit posts dedicats a aquest llibre de Josep Carner es parlarà una mica de cadascun dels divuit poemes, i m'agradaria, a cada lectura que de cadascun d'ells en faci, saber expressar-ne no solament el ritme que li donen les diferents rimes -en el cas d'aquests Codonys tardorals, les de les quatre quartetes de què està format el poema-, sinó també saber-ne expressar la musicalitat interna assolida amb l'exquisida i minuciosa tria de tots i cadascun dels mots que, com si fossin conscients de saber-se protagonistes d'un poema, semblen bressolar-se, desinhibits, per la brisa de la lluminosa mediterrània.

Escolteu, si us ve de gust, doncs, aquest poema que també trobareu transcrit sota el reproductor:

Els codonys tardorals                     Diu l’un amic a l’altre: —Ligea, ta promesa,                     té una blancor molt gerda en tot el cos diví,                     i corre, embriagada de tanta jovenesa,                     i és com el tany que es gronxa en l’aire del matí.                     Però ja saps com elles es tornen malgirbades                     per fills i feines, o perquè no n’han tingut,                     i amb cara tediosa caminen desmarxades                     i són codonys, diries, el fruit més boterut.                     I l’altre amic que deia: —Quan fina tot esclat,                     nosaltres rondinem, esgarriant les passes,                     i flagel·lem el dia amb folles amenaces,                     saturns a la memòria del goig mal escampat.                     Llavores, el codony, que es féu vell en la branca,                     dins el calaix perfuma la nostra roba blanca,                     i si l’amorosim al caliu de la llar                     i l’acostem als llavis sorruts, és dolç, encar.                                                                          Josep Carner

En el diàleg que dins el poema mantenen dos amics queda ben palesa la utilització que Carner fa d'un fruit propi de la tardor, com ho és el codony, per relacionar-lo amb l'etapa tardoral de la vida humana, i ho fa amb la intenció de convidar-nos a reflexionar sobre el pas del temps, un recorregut, aquest, que repercutirà físicament tant en l'home (“nosaltres rondinem, esgarriant les passes”) com en la dona (“amb cara tediosa caminen desmarxades”), però si bé, en un princip, l'home esdevindrà taciturn i li costarà acceptar de bon grat l'inexorable pas del temps, serà gràcies a l'aixopluc que dins la llar hi trobarà en la companyia de la dona, la qual, com el codony (“que es fa vell en la branca”), haurà madurat dins la llar, que acabaran tots dos gaudint de la vellesa fent-se companyia l'un a l'altra.

Si us plau, per favor, atenció, un moment, ei, ei, ei!!!... Que ningú s'esvaloti, ara, pel que s'acaba de dir: Tal i com s'anirà veient poema a poema, Carner descriu a Els fruits saborosos situacions del tot quotidianes..., però situacions protagonitzades per una societat acomodada, la societat burgesa de finals del segle XIX i de princips del XX (la primera edició d'Els fruits saborosos data de 1906, quan Josep Carner, nascut el 1884, tenia 22 anys), una societat burgesa idealitzada pel poeta segons els cànons a què aspirava l'ideari noucentista: una societat liberal i culta, però, com és lògic, una societat que duia arrossegant un feixuc llast de conceptes heretats, el quals, a ulls d'ara, ens semblen del tot desfasats i, almenys pel que fa a la lletra, superats.

No sabria acabar aquest comentari sense fer esment de la preciosa i sonora metàfora del darrer vers de la primera quarteta, on l'autor compara la lleugeresa de moviments de la joveníssima Ligea amb "el tany que es gronxa en l’aire del matí".

* * *

I ara deixem ja la lírica i anem a parlar dels codonys des d'un punt de vist molt més terrenal, tot i que us puc ben assegurar que en aquest codonyat que veieu aquí baix hi cantaven els àngels, i dic "hi cantaven" perquè dels dos quilos que en van sortir ja no en queda més que el record.

Per confegir-lo necessitem:

► 2 quilos de codonys.       ► 750 grams (aprox.) de sucre.   Opcional:       ► 1/2 branqueta de canyella.       ► 1/2 pela de llimona.

Posem a escalfar aigua en una olla on ens hi càpiguen els codonys sencers, que tirarem quan l'aigua comenci a bullir. Al cap d'uns 25 minuts, traiem els codonys de l'aigua i, quan siguin freds, els pelem i els tallem a trossos. Els pesem i els hi afegim el mateix pes de sucre.

Passem la barreja de codonys i de sucre pel pímer i la posem dins una cassola on hi afegirem la branqueta de canyella i la pela de llimona, si és que decidim posar-n'hi. A foc mitjà, i amb una mica (de 20 a 25 minuts) de paciència ho anirem remenant tot sovint perquè no se'ns enganxi.

Quan tingui la textura desitjada, posarem el codonyat dins un o varis motlles i deixarem que es refredi del tot abans de desmotllar-lo. Els motlles ideals són els de silicona, i el codonyat, a la nevera i ben tapat, es conserva molt de temps (diuen que sis o set mesos), tot i que a casa, dels dos quilos de codonyat que em van sortir amb aquestes proporcions ja no en queda ni una engruna, pel que tinc previst fer-ne un parell de quilos més aquest cap de setmana.

Sé que sona a tòpic, però no té res a veure el codonyat fet a casa amb el que normalment es compra al mercat.

ELS FRUITS SABOROSOS (PRESENTACIÓ)

Una de les coses amb què em vaig comprometre amb mi mateix quan vaig acabar de decidir-me a tornar a la blogoesfera va ser amb la d’intentar que els posts que escriuria en el nou blog fossin el més concisos possible, cosa bastant difícil per a mi, que tinc una gran facilitat, quan escric, de saltar des d’una flor fins dalt de tot d’un avet i, un cop allà i encara a mig instal•lar-m’hi, baixar en picat per anar a xerrar amb un caragol que passava xino-xano cap a un hortet proper.

Amb aquest esperit de concisió per bandera, doncs, intentaré ser concís al màxim i diré que aquest post és el que farà de pròleg a tota una sèrie de divuit posts més que tinc previst anar publicant amb el títol de Els fruits saborosos.

He de dir que en aquest primer "post-presentació" -o "post-pròleg", com es vulgui-, la sort m’ha donat un cop de mà per no haver-me d’allargar gaire, ja que amb la ceba –per no parlar d’obsessió- de ser concís, i quan ja començava a desesperar-me per no saber per on podia aprimar més el text introductori que anava escrivint per parlar de la importància d’Els fruits saborosos i, evidentment, del seu autor, vet aquí que fa uns dies, tot rellegint un recull en forma de llibre dels articles que Josep Maria de Sagarra havia escrit entre 1929 i 1935 per a la revista Mirador, concretament a la secció que ell va batejar com L’aperitiu, vaig trobar un article dedicat a la figura de Carles Riba, un article en el qual Sagarra feia esment d’una manera tan clara com concisa de la vital importància que té per a les lletres catalanes la figura de Josep Carner.

Claretat i concisió, la de Sagarra, que jo, per molt bona voluntat que hi posi, no crec que aconsegueixi mai en els meus escrits, i és per això que us convido a llegir aquest fragment de l’article esmentat, un article que es va publicar el dia 21de maig de 1931:

“[Carner ...] havia estat el gran estassabarders –que dirien a l’Empordà- de tota la carrincloneria, de tota la imbecilitat indocumentada en forma de prosa i de poesia que s’estilava a Catalunya. Carner va dotar la literatura catalana d’un coll net i d’una camisa neta, per a poder-se presentar entre gent civil; li va ensenyar una manera de saludar les senyores, de menjar els espàrrecs, d'anar a missa i de pagar un taxi. ”Després de Carner, els escriptors que volguessin tenir una mica de cara i ulls no es podien permetre certes modalitats rupestres ni certes ganyotes de seminari. Carner era un home de punch i al mateix temps de gràcia i de barrila. Tota la seva obra anava fluint d’una manera despreocupada, amb aquella tombarella genial d’un saltimbanqui que fa equilibris sense donar-los gota d’importància.”

Clar i català!: I és que, malgrat que va ser després d’un llarguíssim i, sobretot no ho oblidéssim pas, obligat silenci, amb l’aparició o, millor dit, amb la irrupció de Josep Carner en una literatura que pel fet de començar a reviscolar no se li podien permetre concessions que mai els haurien estat permeses a les literatures que havien anat fent des de sempre el seu camí sense cap mena d’entrebanc forani, hi ha, en aquesta literatura reviscolant, que no és cap altra que la catalana, un abans i un després de Josep Carner, i si bé hi ha qui creu que el seu pes com a poeta ha estat sobrevalorat, ningú ni tan sols mig gosaria a discutir-lo com el gran creador d’una llengua literària lliure del tot de caduques cotilles, una llengua literària -la catalana- desempellegada d’ampuloses impostacions també del tot inapropiades per a una llengua que volia tenir -i gràcies a Josep Carner ho aconseguiria-, un pes prou qualitatiu dins la literatura moderna.

Josep Carner

I si bé els divuit fruits que conformen Els fruits saborosos van ser un pretext del poeta per a la reflexió del pas del temps, per a mi i com a homentage a Carner seran un pretext perquè, a mida que -anuncio-, els vagi trancrivint i fent un petit comentari de cadascun d’ells, serveixin d’il•lustració per a cada una de les divuit receptes que aniré penjant en divuit posts, en cadascuna de les quals l’ingredient principal serà cadascun dels divuit fruits que va triar Carner per confegir Els fruits saborosos.

Bufa!... Sort que havia de ser concís, oi?...