Hi ha, al Museu del Louvre, a París, un quadre que m'emociona moltíssim. Es tracta d'una pintura a l'oli, d'una mida no massa gran (164 x 92 cm.), i que és obra del xativí Josep de Ribera, una pintura que quan va entrar a formar part del fons del citat museu va fer-ho amb el nom de El nan, però que va anar popularitzant-se amb el nom de Le pie-bod (El peu var), conegut també en castellà amb el nom de El pie varo i, més popularment, amb el de El patizambo.
Pintat l'any 1642 a Nàpols, aquest quadre és si fa o no fa de la mateixa època en què, a Madrid, Diego Velázquez hi va pintar la sèrie de bufons de la cort de Felip IV i, com els quadres que, basats en escenes protagonitzades per petits brivalls que pul·lulaven entremig de la misèria dels carrers de Sevilla, pintaria, uns quants anys més tard, Bartolomé Esteban Murillo, té en comú amb ells que tots tres artistes defugen, per dir-ho d'alguna manera, de les temàtiques imperants en aquella época mostrant-nos la realitat que els envoltava, una realitat que ben poc tenia a veure ni amb les dèries ni amb les creences de les classes poderoses que eren, al cap i a la fi, els qui els pagaven i, per tant, els qui decidien què i com volien que es pintés.
És per això que hem de tenir ben clar que estem parlant de la segona meitat del segle XVII, i que, per tant, no ens hem d'enganyar i ni tan sols podem pensar en la probabilitat que aquests tres grans pintors tinguessin el que avui en dia en diríem una "consciència de classe" fins al grau, com a vegades s'ha fet, de posar l'etiqueta de denúncia a aquestes obres que avui es comenten en aquest post.
Això no obstant, és admirable el gran respecte amb què Velázquez va pintar la figura deforme de Sebastián de Morra, un bufó de la cort de Felip IV, provocant que, al contemplar el magnífic quadre que penja a les parets del Prado, l'espectador hi copsi immediatament la profunditat que, des de la serenor, desprenen el seriós rictus i l'incisiu esguard amb què aquell nan, esdevingut bufó a causa del seu físic deforme i, per tant, objecte de riota a la cort de Felip IV, ens mira...
Esperonat per un gran amic seu, Nicolás Omazur, un ric comerciant flamenc i col·leccionista d'art instal·lat a Sevilla, Murillo va pintar una sèrie de quadres, els protagonstes dels quals eren marrecs sevillans que malvivien en la indigència, uns quadres realitzats amb una tècnica impecable i que malgrat l'ensucrament d'algunes de les escenes, contrasten amb tota la rastellera de sants, santets i maresdedéus que conformen el gran gruix de l'obra del pintor sevillà.
Fent referència als excesos de maquillatge en la història de la pintura per evitar representar la veritable cara de la realitat, el biòleg i humanista Martí Domínguez apunta, en un dels seus articles a la revista valenciana El Temps, que quan Murillo aconsegueix desempallegar-se de totes les Immaculades Concepcions és quan, per exemple, dins l'atmosfera de moviment i de riallades creada en el quadre Nois menjant panada, el pintor sevillà hi retrata “[...] el gest fix, suplicant i pidolaire del gosset, que espera o bé un accident en la trajectòria de l'empanada o, senzillament, una propina [...] un gos autèntic. Un gos famolenc.”
Guaiteu aquí sota l'escena del quadre de què parla Martí Domínguez, i una altra escena de molt semblant al quadre titulat Nens jugant a daus, obra, també, de Murillo:
I tornant, ja per acabar, al quadre de què parlàvem al començament, voldria dir que, per anunciar un dentifrici -o un xampú per als cabells, o una línea de cremes per a qualsevol tipus de pell, o les últimes tendències de la roba de vestir...- cap dels esculturals models protagonistes de qualsevol estudiada campanya no ha superat mai la gràcia, la simpatia, i l'espontaneïtat innata, gens estudiada, amb què el protagonista d'aquest quadre, que ni s'ha pentinat i ni s'ha rentat la cara, somriu...
Ni tampoc crec que cap d'aquests esculturals models puguin, a les millors passarel·les, lluir les últimes tendències de la moda del vestir amb tanta desimboltura com ho fa el protagonista d'aquest quadre, que s'havia vestit amb el primer -i probablement l'únic- que va trobar a casa -si és que en tenia- per sortir al carrer...
I és que quan es contempla, dins els rics daurats de les nobles fustes que formen els elegants marcs, la figura del protagonista d'aquest quadre, es percep un esclat de vitalitat, tan esplendent, que fins i tot diries que enfosqueix la radiant llum del suposat paisatge que li fa de fons.
P.S. Malgrat que no el conec personalment, sinó que a través de les seves aquarel·les, dibuixos i apunts, així com a les sempre amenes explicacions amb què acompanya les seves obres, vull dedicar aquest post a Joshemari Larrañaga com a mostra de suport pels moments tan durs que aquests dies li toca passar.
Josep de Ribera: El peu var.
Pintat l'any 1642 a Nàpols, aquest quadre és si fa o no fa de la mateixa època en què, a Madrid, Diego Velázquez hi va pintar la sèrie de bufons de la cort de Felip IV i, com els quadres que, basats en escenes protagonitzades per petits brivalls que pul·lulaven entremig de la misèria dels carrers de Sevilla, pintaria, uns quants anys més tard, Bartolomé Esteban Murillo, té en comú amb ells que tots tres artistes defugen, per dir-ho d'alguna manera, de les temàtiques imperants en aquella época mostrant-nos la realitat que els envoltava, una realitat que ben poc tenia a veure ni amb les dèries ni amb les creences de les classes poderoses que eren, al cap i a la fi, els qui els pagaven i, per tant, els qui decidien què i com volien que es pintés.
És per això que hem de tenir ben clar que estem parlant de la segona meitat del segle XVII, i que, per tant, no ens hem d'enganyar i ni tan sols podem pensar en la probabilitat que aquests tres grans pintors tinguessin el que avui en dia en diríem una "consciència de classe" fins al grau, com a vegades s'ha fet, de posar l'etiqueta de denúncia a aquestes obres que avui es comenten en aquest post.
Això no obstant, és admirable el gran respecte amb què Velázquez va pintar la figura deforme de Sebastián de Morra, un bufó de la cort de Felip IV, provocant que, al contemplar el magnífic quadre que penja a les parets del Prado, l'espectador hi copsi immediatament la profunditat que, des de la serenor, desprenen el seriós rictus i l'incisiu esguard amb què aquell nan, esdevingut bufó a causa del seu físic deforme i, per tant, objecte de riota a la cort de Felip IV, ens mira...
Diego Velázquez: Retrat del bufó Sebastián de Morra.
Esperonat per un gran amic seu, Nicolás Omazur, un ric comerciant flamenc i col·leccionista d'art instal·lat a Sevilla, Murillo va pintar una sèrie de quadres, els protagonstes dels quals eren marrecs sevillans que malvivien en la indigència, uns quadres realitzats amb una tècnica impecable i que malgrat l'ensucrament d'algunes de les escenes, contrasten amb tota la rastellera de sants, santets i maresdedéus que conformen el gran gruix de l'obra del pintor sevillà.
Fent referència als excesos de maquillatge en la història de la pintura per evitar representar la veritable cara de la realitat, el biòleg i humanista Martí Domínguez apunta, en un dels seus articles a la revista valenciana El Temps, que quan Murillo aconsegueix desempallegar-se de totes les Immaculades Concepcions és quan, per exemple, dins l'atmosfera de moviment i de riallades creada en el quadre Nois menjant panada, el pintor sevillà hi retrata “[...] el gest fix, suplicant i pidolaire del gosset, que espera o bé un accident en la trajectòria de l'empanada o, senzillament, una propina [...] un gos autèntic. Un gos famolenc.”
Guaiteu aquí sota l'escena del quadre de què parla Martí Domínguez, i una altra escena de molt semblant al quadre titulat Nens jugant a daus, obra, també, de Murillo:
Bartolomé Esteban Murillo: Nens menjant panada.
Bartolomé Esteban Murillo: Nens jugant a daus.
I tornant, ja per acabar, al quadre de què parlàvem al començament, voldria dir que, per anunciar un dentifrici -o un xampú per als cabells, o una línea de cremes per a qualsevol tipus de pell, o les últimes tendències de la roba de vestir...- cap dels esculturals models protagonistes de qualsevol estudiada campanya no ha superat mai la gràcia, la simpatia, i l'espontaneïtat innata, gens estudiada, amb què el protagonista d'aquest quadre, que ni s'ha pentinat i ni s'ha rentat la cara, somriu...
Josep de Ribera: El peu var (detall).
Ni tampoc crec que cap d'aquests esculturals models puguin, a les millors passarel·les, lluir les últimes tendències de la moda del vestir amb tanta desimboltura com ho fa el protagonista d'aquest quadre, que s'havia vestit amb el primer -i probablement l'únic- que va trobar a casa -si és que en tenia- per sortir al carrer...
I és que quan es contempla, dins els rics daurats de les nobles fustes que formen els elegants marcs, la figura del protagonista d'aquest quadre, es percep un esclat de vitalitat, tan esplendent, que fins i tot diries que enfosqueix la radiant llum del suposat paisatge que li fa de fons.
P.S. Malgrat que no el conec personalment, sinó que a través de les seves aquarel·les, dibuixos i apunts, així com a les sempre amenes explicacions amb què acompanya les seves obres, vull dedicar aquest post a Joshemari Larrañaga com a mostra de suport pels moments tan durs que aquests dies li toca passar.
