tag:blogger.com,1999:blog-64319148320093702222024-03-05T06:54:07.563+01:00Ca l'AssurMúsica clàssica; òpera; literatura en general i lectures de poemes; art (escultura, pintura...); receptes de cuina casolana.Assurhttp://www.blogger.com/profile/15796343929585005492noreply@blogger.comBlogger5125tag:blogger.com,1999:blog-6431914832009370222.post-71104295149337431892012-03-13T04:05:00.000+01:002012-03-13T05:06:08.327+01:00EL RETRAT (I). UNA MENA DE PREÀMBUL<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgYRsjCPrDOXS2LXzeTBn8ar-XpX9FkNzwktZA8iHzAlNndNLKyM9-IHEtozFj46NdI7Y4H3gHcSx1jSVRAEdR39amENB-_RR5YfB6psux-IhwxLZs-f7wO7hxWK_2jTd3uPfFaTT84s5M/s1600/2012-03-09+00+18+01.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" class="ombra" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgYRsjCPrDOXS2LXzeTBn8ar-XpX9FkNzwktZA8iHzAlNndNLKyM9-IHEtozFj46NdI7Y4H3gHcSx1jSVRAEdR39amENB-_RR5YfB6psux-IhwxLZs-f7wO7hxWK_2jTd3uPfFaTT84s5M/s320/2012-03-09+00+18+01.jpg" width="274" /></a></div>
<div style="text-align: center;">
<b><span style="font-size: x-small;">J. Vermeer. <i>Al·legoria de l'art de la pintura</i>. Kunsthistorisches Museum (Viena)</span></b></div>
<br />
No és la primera vegada que, hi vingui més o menys a tomb, comento com m'arriben a agradar els retrats en totes les manifestacions artístiques en què aquests ens poden arribar, manifestacions en les quals hi incloc, naturalment, la literatura, un gènere, el del retrat literari, ja sigui el real o el fictici, que no dubto ni un moment en dir que em fascina.<br />
<br />
Potser, o gairebé segur, vaja, que aquest gust pel retrat literari em va néixer quan feia quart curs del batxillerat elemental i vaig llegir, al llibre de text que teníem de Literatura, un fragment del <i><b>Buscón</b></i>, de <b>Quevedo</b>, on l'incisiu escriptor del Segle d'Or espanyol retratava un personatge a qui va batejar amb el nom de <b>Dómine Cabra</b> i que era la pura imatge de la gasiveria portada a l'extrem.<br />
<br />
Quin plaer tan grat anar llegint la descripció que un escriptor ens fa d'un personatge i copsar com nosaltres, lectors, li anem donant forma a través de la paraula escrita! <br />
<br />
Divertit, però a la vegada punyent i sense commiseració, <b>Quevedo</b>, servint-se de la rancúnia que passat el temps el protagonista de la novel·la, <b>Pablos</b>, encara guarda pel fet d'haver passat una llarga temporada de gana a casa d'un clergue, descriu, amb enginyosos símils, la figura d'aquest personatge anomenat <b>Dómine Cabra</b>, el qual, de tan garrepa com era no menjava per no gastar: <br />
<br />
"<i><b>Los ojos, avecindados en el cogote, que parecía que miraba por <a href="http://buscon.rae.es/draeI/SrvltConsulta?TIPO_BUS=3&LEMA=cu%C3%A9vano">cuévanos</a>; tan hundidos y obscuros, que era buen sitio el suyo para tiendas de mercaderes;</b></i><b> [...] </b><i><b>el gaznate, largo como avestruz, con una nuez tan salida, que parecía que se iba a buscar de comer, forzada de la necesidad; los brazos, secos; las manos, como un manojo de sarmientos cada una. Mirado de media abajo, parecía tenedor, o compás con dos piernas largas y flacas; su andar muy despacio; si se descomponía algo, le sonaban los huesos como <a href="http://www.es-aqui.com/payno/colabora/s_lazaro.htm#">tablillas de San Lázaro</a>.</b></i>"<br />
<br />
Al <i><b>Quadern gris</b></i>, un llibre que no em canso de recomanar fins i tot als castellanoparlants que no coneixen la nostra llengua, ja que hi ha una magnífica traducció al castellà feta per <b>Dionisio Ridruejo</b> i la seva dona, <b>Glòria de Ros</b>, <b>Josep Pla</b> es fa un autoretrat carregat de murrieria, tan pròpia en el genial escriptor empordanès, un autoretrat que, quan fa referència als ulls, no puc evitar rememorar més d'una vegada quan m'agafa per llegir, o per rellegir, <b>Pla</b> i l'imagino escrivint, amb aquells ullets petits i vius, sobre determinats temes o moments que explica va viure:<br />
<br />
“<i><b>Sota les celles poblades i les pestanyes desproveïdes de llargada, de corba romàntica i de caient fascinador, els ulls, petits, <u>tancats dins d'una incisió d'escletxa de guardiola</u>, tenen una certa vivacitat, molta mobilitat, i son –segons m'han dit– molt impressionables, tant a la visió exterior com als reflexos interns. Són uns ulls sense educació i sense hipocresia, que em traeixen, sembla, a cada moment. Aquest defecte dels meus ulls és característic de les meves faccions, extremament mòbils –d'una mobilitat tan acusada que sempre que a algun amic dibuixant m'ha volgut fer un retrat de cara ho ha hagut de deixar córrer ràpidament.</b></i>” (El subratllat és meu.)<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjb3nuvtaZJD26Utn1jvVrh5zUDbGgb7EVUcbjw4ngO9ANlRpfgeRpDX-9oDktjYrqgZCjhTdziXHmE6CiewgdeM3-P2JAOAfkZm5l3gjVJILnXuob8Tx2do4ihxQ_RwXu7y97EydUArvY/s1600/2012-03-09+01+06+30.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" class="ombra" height="181" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjb3nuvtaZJD26Utn1jvVrh5zUDbGgb7EVUcbjw4ngO9ANlRpfgeRpDX-9oDktjYrqgZCjhTdziXHmE6CiewgdeM3-P2JAOAfkZm5l3gjVJILnXuob8Tx2do4ihxQ_RwXu7y97EydUArvY/s200/2012-03-09+01+06+30.jpg" width="200" /></a></div>
<br />
Encara que per tot el que ja porto escrit no ho sembli, no és del retrat literari del que volia parlar, pel que demano, un cop més, perdó per ser tan propens a descentrar-me del tema del que, en un principi, havia d'anar aquest apunt, i que no és cap altre que, a causa d'una sèrie de treballs que estic intentat fer sobre uns determinats retrats pictòrics i que tot just tinc a mig embastar, que se m'ha ocorregut fer-ne una espècie de prolegomen.<br />
<br />
Com que de cap de les maneres el que pretenc és fer una història del retrat, començaré intentant explicar el perquè de la gran eclosió d'aquest gènere artístic, que va succeir durant el període històric anomenat <b>Renaixement</b>, un període nascut a les grans urbs italianes de finals de <b>segle XIV</b> i que, impulsat pel moviment filosòfic i cultural anomenat <b>Humanisme</b>, va difondre's amb rapidesa per Europa, una època, la renaixentista, que significarà la transició en el pas que la humanitat va fer des del món medieval, o feudal, al món modern.<br />
<br />
Gràcies a la prosperitat del comerç a través de les noves rutes que els grans descobriments van obrir; gràcies al desenvolupament de la indústria, sobretot tèxtil i metal·lúrgica, així com a l'explotació de la mineria, la <b>burgesia</b> va anar consolidant-se com una classe social en gran puixança, però no solament en l'aspecte econòmic, sinó també en el polític i en l'ideològic.<br />
<br />
Amb una economia pròspera, creix, dins d'aquesta classe social, la curiositat intel·lectual, a la vegada que l'aparició de la impremta fomenta que la cultura s'independitzi de l'autoritat eclesiàstica i de dogmes religiosos, el que acabarà provocant un profund canvi en l'actitud de l'home envers el paper que li correspon en el món, un lloc, el món, que ja no es veurà com un camí de pas que l'home, formant part d'un gran ramat, ha de fer cap a la vida eterna, sinó que el món es començarà a veure com un inacabable objecte d'estudi que l'home té a l'abast i del que se'n podrà aprofitar i gaudir-ne per fer-li la vida més plaent, de manera que l'home, i vet aquí una de les principals conseqüències de l'<b>Humanisme</b>, prendrà <b>consciència</b> de la seva <b>individualitat</b>.<br />
<br />
Una burgesia enriquida, doncs, té cada cop un paper més rellevant dins l'estructura social de l'època renaixentista, pel que ja no només serà l'església o la noblesa els qui tindran el suficient poder econòmic per encarregar feines als artistes, i serà precisament gràcies a la presa de consciència de l'home com a individu, que els retrats personals esdevindran una importantantíssima manifestació més de l'art que, amb els lògics canvis d'estils de cada època, perviurà per sempre en la història de l'art universal.<br />
<br />
Al llarg d'aquesta història hi ha hagut, i hi ha, grans retratistes, pel que són molts els grans retrats, inclosos, està clar, els de personatges anònims, que aquests grans pintors ens han llegat, i si bé seria absurd fer-ne un rànquing, per exemple, del millor al pitjor, sí que de ben segur cadascú de nosaltres té les seves preferències pel fet d'haver-se quedat “atrapat” alguna vegada davant un retrat que ha vist exposat en algun museu, o fins i tot reproduït en una làmina impresa, o bé a la pantalla de l'ordinador.<br />
<br />
Jo diria, parlant de personatges anònims, que és gairebé impossible quedar-se indiferent davant l'espontaneïtat, simpatia, tendresa..., en difinitiva: la <b>humanitat</b> que ens transmet el marrec del peu var que el pintor de Xàtiva, <b>Josep de Ribera</b>, va saber plasmar tan admirablement en el quadre que, entremig de figures de la noblesa, o eclesiàstiques, o de grans divinitat mitològiques, penja a les parets del museu del Louvre, de París, un quadre al qual ja vaig dedicar fa mes de dos anys <a href="http://calassur.blogspot.com/2009/12/josep-de-ribera-el-peu-var-el-patizambo.html"><b>aquest apunt</b></a>.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgM-7GuQXBdcCRSEd7FGAqWOd6zPJ5oEyL4AMtLr2zKOXxJFU5qqkoR3J4YvPpTMx9xf17bVCHD6u4a0nm1zOqosfxPJLA7PZL5p7c2GpcRWnHjYHddSLotD42gK7-x0RwHIB3nFglsSZ8/s1600/2012-03-09+11+11+30.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" class="ombra" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgM-7GuQXBdcCRSEd7FGAqWOd6zPJ5oEyL4AMtLr2zKOXxJFU5qqkoR3J4YvPpTMx9xf17bVCHD6u4a0nm1zOqosfxPJLA7PZL5p7c2GpcRWnHjYHddSLotD42gK7-x0RwHIB3nFglsSZ8/s320/2012-03-09+11+11+30.jpg" width="180" /></a></div>
<div style="text-align: center;">
<span style="font-size: x-small;"><b>Josep de Ribera. <i>El peu var</i>. Museu del Louvre (París)</b></span></div>
<br />
I jo diria, també, però parlant de personatges no anònims, que és gairebé impossible quedar-se indiferent davant el retrat que <b>Diego Velázquez</b> va fer del Papa <b>Innocenci X</b>:<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgLELorwby9JJCxTTGLb-v7QB_SGF8CSxyjLZzl9PHrV0SF0aORmVXiJP_W9GSutojgfZQXtmWLwnTDmIcqL5zqV_HW4p_EurahIRudHRy7w9pVJi1Z_Nia9mu1EN7kdUByX-GozcmNpVI/s1600/2012-03-09+11+19+53.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" class="ombra" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgLELorwby9JJCxTTGLb-v7QB_SGF8CSxyjLZzl9PHrV0SF0aORmVXiJP_W9GSutojgfZQXtmWLwnTDmIcqL5zqV_HW4p_EurahIRudHRy7w9pVJi1Z_Nia9mu1EN7kdUByX-GozcmNpVI/s320/2012-03-09+11+19+53.jpg" width="272" /></a></div>
<div style="text-align: center;">
<span style="font-size: x-small;"><b>Diego Velázquez. <i>Retrat de Innocenci X</i>. Galleria Doria-Pamphili (Roma)</b></span></div>
<br />
Dominen, en la composició d'aquest retrat, diferents tonalitats de vermell (cortinatges, tapisseria del seient, birret, musseta), que contrasten amb els daurats dels ornaments del setial i el blanc del roquet, però <b>Velázquez</b> sap treure tot el profit de tan escassa varietat de tons fins al punt de fer-nos arribar als ulls l'esclat de la lluentor que la llum provoca a la delicada seda del birret i, sobretot, de la de la musseta, dos elements del vestuari papal que a alguns experts els serveix per suposar que aquest retrat, del qual no hi ha cap constància escrita de quan es va pintar exactament, <b>Velázquez</b> el va realitzar els mesos d'estiu, concretament de l'any <b>1650</b>, durant el segon i fructuós viatge que el pintor sevillà va fer a Roma i no, com els d'anteriors i posteriors Papes retratats per altres pintors, a l'hivern, ja que tant el birret com la musseta reproduïts per aquests darrers sempre són de vellut rivetejat amb pell d'ermini, propis de la protocolària vestimenta dels Papes a l'hivern.<br />
<br />
S'han escrit milers i milers -i em quedo curt- de pàgines sobre aquest esplèndid retrat, un retrat que, com a totes les grans obres artístiques, se li han dedicat minuciosos estudis i que compta amb tota una sèrie de curiositats, com per exemple que <b>Innocenci X</b> va ser el primer Papa de la història retratat per un pintor que no era italià, o que aquest és un dels escassos quadres que <b>Velázquez</b> va signar (ho va fer en el paper que el Papa té a la mà esquerra)...<br />
<br />
... però tot això, per dir-ho amb una expressió que crec prou adient en aquest cas, és <i><b>peccata minuta</b></i>, ja que la grandesa de <b>Velázquez</b> en la realització d'aquest retrat va ser aconseguir traspassar a la tela no solament les mateixes faccions que aquell home veia quan es mirava al mirall i no les que ell, i tots, normalment mostrem quan sabem que ens retraten i l'encarregat de fer-ho ens diu: “<i><b>Va; digues Lluíiiiiis!</b></i>”, sinó que, en aquest retrat, <b>Velázquez</b> va saber captar just el moment en què <b>Innocenci X</b> confirmava amb el gest allò que tantes vegades es diu: <b>que la cara és el mirall on s'hi reflecteix l'ànima</b>.<br />
<br />
<b>Innocenci X</b>, que va ser nomenat Papa quan tenia 72 anys (al retrat en tenia 76), provenia d'una aristocràtica família, els <b>Pamphili</b>. Home vital, de posat arrogant, treballador incansable, era un personatge fred i distant; molt poc agraciat, per no dir lleig; reservat, per no dir sorrut; lent a l'hora de prendre decisions, per no dir insegur i, sobretot, <b>summament malfiat</b>. En definitiva, més que no pas <b>dir</b> o, com es diu moltes vegades, <b>perseguir</b>, l'esguard d'<b>Innocenci X</b> captat per <b>Velázquez</b> ens <b>barra</b>, defensiu, el pas a l'interior d'algú que va ser elegit oficialment per fer de pastor d'ànimes, però que altra feina tenia que la de pasturar un ramat.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgHG67T72oNI5mD9k5hTeGuC8dvVy5p7OYLkCL0ERh_ZrmC0zbztfgAj9Xeq6ob9wDa0eJknEdq7OeEz1rOz39CnHFPdLotwTMMWmygYHbO6PnAAvn0s3lMG3MZhUl3pECmlnA9h-khIWY/s1600/2012-03-11+03+58+56.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" class="ombra" height="128" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgHG67T72oNI5mD9k5hTeGuC8dvVy5p7OYLkCL0ERh_ZrmC0zbztfgAj9Xeq6ob9wDa0eJknEdq7OeEz1rOz39CnHFPdLotwTMMWmygYHbO6PnAAvn0s3lMG3MZhUl3pECmlnA9h-khIWY/s320/2012-03-11+03+58+56.jpg" width="320" /></a></div>
<br />
No és gens estrany, doncs, que de seguida s'estengués la brama que, al contemplar-se per primer cop en el retrat de <b>Velázquez</b>, a <b>Innocenci X</b> li sortís de l'ànima exclamar: “<i><b>Troppo vero</b></i>!” (“Massa real!”)<br />
<br />
<div style="text-align: center;">
* * * </div>
<br />
El anys de papat d'<b>Innocenci X</b> sempre duràn enganxada una lacra: la de la influència que sobre aquest Papa va exercir la seva cunyada, <b>Olimpia Maidalchini</b>, una dona cobdiciosa fins a extrems inimaginables que va aprofitar-se del càrrec del seu cunyat, el qual, tan bon punt va ser elegit Papa va atorgar-li el títol de <b>Princesa de San Marino</b>, per enriquir-se mitjançant la desviació i la creació d'impostos destinats a engreixar les seves arques, impostos avui en dia tan inimaginalbes com, per exemple, el que les prostitutes li pagaven per poder passejar-se en carrosses per la ciutat. <br />
<br />
La influència de <b><i>donna</i> Olimpia</b> sobre el seu cunyat en els afers interns del Vaticà -ell prou feina tenia en ocupar-se de les conseqüències del <b>Tractat de Westfalia</b> o en intentar evitar una guerra amb la, en aquell temps, totpoderosa França- era tan gran, que era ella qui feia la criba de qui podia o no arribar fins al Papa depenent de la bona voluntat, s'entén que econòmica, que els interessats en arribar-hi tinguessin amb ella.<br />
<br />
No és cap llegenda negra el fet que, preveient la imminent mort al llit del seu cunyat el Papa, <b><i>donna</i> Olimpia</b> va endur-se tot el que aquest tenia de valor en les seves estances deixant-lo completament escurat. A tan alt grau havia arribat la cobdícia d'aquesta dona que, quan el Papa va morir, van trigar tres dies a enterrar-lo perquè ella no va voler fer-se càrrec de les despeses de l'enterrament al·legant que era una pobra vídua sense recursos.<br />
<br />
<b>Innocenci X</b> va ser enterrat dins una senzilla caixa de fusta, que per caritat cristiana van acodar pagar entre un dels seus majordoms i un clergue.<br />
<br />
I tot això darrer que s'ha explicat de <b>donna Olimpa</b>, què hi té a veure amb els retrats?, potser us preguntareu... Doncs sí, alguna cosa hi té a veure, ja que d'<b>Olimpia Maidalchini</b> existeixen dos retrats, els quals poden servir-nos de prova del que pot arribar a dir un retrat de la personalitat del personatge.<br />
<br />
El primer és un oli, d'autor desconegut:<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg0Kxlj3lOXpmcEBPS_sj6yGdk-HWhc0lpfy3ts4JSmQ-xcMyl-z3llZKzisypbFbFH7FWEXKDRWiMI9VUI2H7Z0O1hndU4b7PRMfMPofauhoNkTDbC6HY2JM4UggpvCXpz91bNPKb2tH0/s1600/2012-03-12+10+48+47.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" class="ombra" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg0Kxlj3lOXpmcEBPS_sj6yGdk-HWhc0lpfy3ts4JSmQ-xcMyl-z3llZKzisypbFbFH7FWEXKDRWiMI9VUI2H7Z0O1hndU4b7PRMfMPofauhoNkTDbC6HY2JM4UggpvCXpz91bNPKb2tH0/s320/2012-03-12+10+48+47.jpg" width="252" /></a></div>
<br />
I aquest segon, un bust de marbre, obra de l'escultor <b>Alessandro Algardi</b>:<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiA61igOGgoQDgh-Jzh8N7yd5su6nhpXmB44DSc-mWFgUbC-pe7ZqwTPr0I3c2n4sZLesV3YtUgJjSEaIrZRmRFp3em2r014NyyTPcKMvgEMS-chLZa_WRveGI9PnbaE63bf8Xq3-CER-I/s1600/2012-03-12+08+35+50.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" class="ombra" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiA61igOGgoQDgh-Jzh8N7yd5su6nhpXmB44DSc-mWFgUbC-pe7ZqwTPr0I3c2n4sZLesV3YtUgJjSEaIrZRmRFp3em2r014NyyTPcKMvgEMS-chLZa_WRveGI9PnbaE63bf8Xq3-CER-I/s320/2012-03-12+08+35+50.jpg" width="305" /></a></div>
<br />
És més que evident quin dels dos ens acosta més al personatge, oi?...Assurhttp://www.blogger.com/profile/15796343929585005492noreply@blogger.com11tag:blogger.com,1999:blog-6431914832009370222.post-8138995678797998772011-08-04T00:32:00.001+02:002011-08-04T00:43:58.039+02:00BERNINI (III): EL RAPTE DE PROSÈRPINA<p$1><p$1><p$1>Vet aquí la que és, potser, l'obra de <b>Gian Lorenzo Bernini</b> que més crida l'atenció de totes les que del genial escultor napolità hi ha exposades a la <a href="http://www.galleriaborghese.it/borghese/it/default.htm"><b>Galleria Borghese</b></a>, de <b>Roma</b>: <i><b>El rapte de Prosèrpina</b></i>:<br />
<p$1><p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiMgz-SjTaITrK0DfT-GjCtv3a961w8wIfDv_H_YxGHpanS0qefyKOPO2N0KA6EKU3AWM7LHK7msDf0wFmN3dgbVFMiCU-ZshvCWyhjTZN7_nvUZVu5zJdncTkKMvAnVnl4k9ZERZEoE_o/s1600/Pros%25C3%25A8rpina.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" class="ombra" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiMgz-SjTaITrK0DfT-GjCtv3a961w8wIfDv_H_YxGHpanS0qefyKOPO2N0KA6EKU3AWM7LHK7msDf0wFmN3dgbVFMiCU-ZshvCWyhjTZN7_nvUZVu5zJdncTkKMvAnVnl4k9ZERZEoE_o/s320/Pros%25C3%25A8rpina.jpg" width="224" /></a></div><p$1></p$1><div style="text-align: center;"><p$1><p$1><p$1><span style="font-size: x-small;"><b>G. L. Benini. <i>El rapte de Prosèrpina</i>.</b></span></p$1></p$1></p$1></div><p$1></p$1><div style="margin-top: -12px; text-align: center;"><p$1><p$1><p$1><span style="font-size: x-small;"><b>Galleria Borghese (Roma)</b></span></p$1></p$1></p$1></div><p$1><p$1>Inspirat, igual que com l'<a href="http://calassur.blogspot.com/2011/07/bernini-ii-apollo-i-dafne.html"><b><i>Apol·lo i Dafne</i></b></a>, en un dels més de dos-cents episodis de <i><b>Les metamorfosis</b></i>, del poeta llatí <b>Ovidi</b>, en aquest mite s'explica com <b>Plutó</b>, déu de l'inframón, cansat i avorrit de viure tot sol a les profunditats de la terra, va decidir un dia buscar-se parella i, encaterinat per la bellesa de <b>Prosèrpina</b>, filla de <b>Júpiter</b> i de <b>Ceres</b>, va decidir raptar-la per convertir-la en la seva esposa.<br />
<p$1><p$1>Quan <b>Ceres</b>, deessa de l'agricultura i de la fecunditat i, ensems, mare de la noia, va assabentar-se que la seva filla havia estat raptada, va córrer a parlar amb <b>Júpiter</b>, déu de tots els déus, perquè aquest ordenés a <b>Plutó</b> que li tornés la filla, però com que <b>Júpiter</b> no volia problemes amb <b>Plutó</b>, un déu, aquest darrer, amb fama de molt malcarat i acostumat, des de sempre, a manar però no a rebre ordres de ningú, <b>Júpiter</b> no va fer cap cas en aquell moment a <b>Ceres</b> i aquesta, com a protesta, va fer que tota la terra es tornés erma.<br />
<p$1><p$1>Davant el que podria significar per a la terra aquest monumental desgavell, <b>Júpiter</b> no va tenir cap altre remei que intercedir-hi i parlar amb <b>Plutó</b> perquè aquest deixés anar <b>Prosèrpina</b>, i si bé <b>Plutó</b>, tot i que rondinant, va haver d'acatar les ordres del cap de tots els déus, el molt murri va empescar-se'n una de bona: Va deixar una safata amb fruita perquè <b>Prosèrpina</b>, abans de marxar ja alliberada, agafés el que li vingués de gust.<br />
<p$1><p$1>"<i><b>Té, noia; pel camí. </b></i><i><b>Agafa i pren el que vulguis</b></i>", es veu que va dir <b>Plutó</b> a <b>Prosèrpina</b>, i si bé l'orgull d'aquesta va fer que es negués a acceptar res que li pogués oferír el seu raptor, que ara es feia el bo davant d'ella en senyal d'haver fet les paus, en un moment en què <b>Plutó</b> va girar-se expressament d'esquena, <b>Prosèrpina</b>, que s'havia negat a menjar i a beure res de res des que havia estat raptada, no va poder resistir la temptació de dur-se a la boca un dels sucosos i refulgents grans d'una esplendorosa <b>magrana</b> acabada d'obrir per la meitat..., sense pensar que menjar d'aquesta fruita era el símbol de la fidelitat en el matrimoni!<br />
<p$1><p$1>A causa d'aquesta relliscada de <b>Prosèrpina</b>, que bé podríem qualificar de "humana" per molt filla que fos de dos déus -i dels grossos!-, al final tots plegats van haver d'arribar a un pacte: <b>Plutó</b> deixaria lliure <b>Prosèrpina</b>, però aquesta hauria de retornar a l'inframón amb ell durant tres mesos, és a dir, durant una quarta part de l'any, i vet aquí que si una mossegada a la poma de l'<b>Arbre del Bé i del Mal</b> va ser la causa per la que no podem viure en aquest món gratant-nos tot el sant dia la panxa, un gra de magrana fou el causant que cada any hi hagi <b>hivern</b>, ja que quan a la bella <b>Prosèrpina</b> li toca haver de complir el pacte i baixar a fer companyia a <b>Plutó</b>, <b>Ceres</b>, en senyal de tristesa, fa que la terra es torni erma.<br />
<p$1><p$1>De tota manera, però, tot té la seva part positiva, i la d'aquesta història és que, un cop cada any han transcorregut els tres mesos en què <b>Prosèrpina</b> ha complert la seva part del pacte, la deessa <b>Ceres</b>, per celebrar-ho, fa que quan la seva filla surti de bell nou a la claror es trobi la terra lluint les millors gales, i d'aquí ve, doncs, que després de l'hivern arribi, esclatant de colors, la primavera...<br />
<p$1><p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1><div style="text-align: center;"><p$1><p$1><p$1>* * *</p$1></p$1></p$1></div><p$1><p$1>No hi puc fer més: M'encanten aquestes històries!..., però hauríem d'anar entrant en matèria, ja que no és menys fascinant la magnífica posada en escena que un joveníssim <b>Bernini</b> va cisellar per immortalitzar en marbre el moment més àlgid d'aquesta en concret, d'història: El del rapte de <b>Prosèrpina</b>.<br />
<p$1><p$1><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgY-We0LHtJAEM5b6tBUNmdYfU3Hy3FndsUqeKq8yVox93MWiRhwaimPDFW4Bi63A30lwq-IV0ENDdh-aLI4j59SAwvWcJMWBlABuaTqRzTRGge7056fXIc-y8MnQIXPaSuszKGrLQYgr4/s1600/autoretrat+jove.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" class="ombra" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgY-We0LHtJAEM5b6tBUNmdYfU3Hy3FndsUqeKq8yVox93MWiRhwaimPDFW4Bi63A30lwq-IV0ENDdh-aLI4j59SAwvWcJMWBlABuaTqRzTRGge7056fXIc-y8MnQIXPaSuszKGrLQYgr4/s320/autoretrat+jove.jpg" width="208" /></a></div><p$1><div style="text-align: center;"><p$1><p$1><p$1><b><span style="font-size: x-small;">G. L. Bernini. <i>Autoretrat</i> (1623)</span></b></p$1></p$1></p$1></div><p$1><div style="margin-top: -12px; text-align: center;"><p$1><p$1><p$1><b><span style="font-size: x-small;">Galleria Borghese (Roma)</span></b></p$1></p$1></p$1></div><p$1><p$1>Anava a començar utilitzant una frase amb el verb <b>tornar</b> per dir que veuríem una altra obra de <b>Bernini</b> on l'encara jove escultor <b><i>havia </i><i>tornat</i></b> a fer ús de la seva genialitat per mostrar-nos, com si fos un <i><b>flash</b></i>, just l'instant de màxima intensitat d'una història, però si bé això seria cert pel que fa a l'ordre de publicació dels apunts en el <i><b>blog</b></i>, ja que aquest és l'apunt que fa tres dels que s'han dedicat a les obres de l'anomenat <b><i>període borghesià de Bernini</i></b>, no seria, en canvi, cronològicament exacte, ja que <i><b>El rapte de Prosèrpina</b></i> és la <b>primera</b> d'aquestes tres obres que <b>Bernini</b> va esculpir per encàrrec del seu mecenes, el cardenal <b>Scipione Borghese,</b> i que consta com a finalitzada a mitjans de l'any <b>1621</b>, és a dir, quan <b>Bernini</b> no tenia encara <b>22 anys,</b> i si bé d'ell hi ha catalogades nou obres abans d'aquesta, és en <b><i>El rapte de Prosèrpina</i></b> on <b>Bernini</b> ja excel·leix com el gran escultor capaç d'extreure del marbre <b>molt més que formes.</b><br />
<p$1><p$1>I és que, a l'hora de cisellar formes, el prodigiós talent de <b>Bernini</b> era innat. Vegem, si no, aquí sota, la primera de les obres signades, millor dit, no signades del genial escultor napolità: <b><i>La cabra Amaltea alletant Júpiter infant i un petit faune</i></b>:<br />
<p$1><p$1><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgaI7-dBy96hVkr1MXCAlI7BTD5ovc801G6LG6rInYdBrNggz0E7JTLt9AC0aeJtKB9poa74bVqlmquDUuXIhE2lhu35ghsrlgsaJEAEG9jDJWjsgoTSA6XCu65uFi772aL8FhiwDMRv9c/s1600/cabra.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" class="ombra" height="308" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgaI7-dBy96hVkr1MXCAlI7BTD5ovc801G6LG6rInYdBrNggz0E7JTLt9AC0aeJtKB9poa74bVqlmquDUuXIhE2lhu35ghsrlgsaJEAEG9jDJWjsgoTSA6XCu65uFi772aL8FhiwDMRv9c/s320/cabra.jpg" width="320" /></a></div><p$1><p$1>Aquest petit grup escultòric, que adornava els jardins de la <b>Villa Borghese</b> i que s'exhibeix al que és avui la <b>Galleria</b>, va ser considerat d'autor anònim durant molts anys fins que va aparèixer un document datat a mitjans de <b>1615</b> on constava que <b>Gian Lorenzo Bernini</b> havia rebut un pagament per a la realització d'aquest grup. Gràcies a aquet document sabem, doncs, que <b>Bernini</b>, nascut al desembre de <b>1598</b>, tenia <b>16 anys</b> quan va realitzar-lo.<br />
<p$1><p$1>El noi, està clar, es va anar fent gran, i amb <b>19 anys acabats de fer </b>va esculpir aquest <i><b>Sant Sebastià</b></i>, avui propietat de la <b>Col·lecció Thyssen-Bornemisza</b>...<br />
<p$1><p$1><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhgA1ZmFurBVQo9cV94sUyn2CYko4vBr0ADfQsPhpnsWJ26g5cmerZ6B9-zg-_YLT9NiwEuzq_9KEey-kBGWfH_h9nntDTTxet46f3H7OlOY_c6CP6GCyHGghnYAJYkVA_Y96jW-gPg-Eo/s1600/Sant+Sebasti%25C3%25A0.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" class="ombra" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhgA1ZmFurBVQo9cV94sUyn2CYko4vBr0ADfQsPhpnsWJ26g5cmerZ6B9-zg-_YLT9NiwEuzq_9KEey-kBGWfH_h9nntDTTxet46f3H7OlOY_c6CP6GCyHGghnYAJYkVA_Y96jW-gPg-Eo/s320/Sant+Sebasti%25C3%25A0.jpg" width="212" /></a></div><p$1><p$1>... i, amb poc més de <b>20</b>, aquest <i><b>Neptú i Tritó</b></i> que es conserva al <b>Victoria and Albert Museum</b>, de <b>Londres</b>:<br />
<p$1><p$1><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg1kJU7tPvHI7CiM7iYieAU76ppAaUYV5Vc5osfsOkOl1Zd-QR_dwjlN0gv92anzbCQnJ2lIYKH8KxEHFTjQRkWnPqAiL20BYbLefOKNdSSQIairZA2yRG84TpCVQZulncckBrPPIJJfmU/s1600/nept%25C3%25BA.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" class="ombra" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg1kJU7tPvHI7CiM7iYieAU76ppAaUYV5Vc5osfsOkOl1Zd-QR_dwjlN0gv92anzbCQnJ2lIYKH8KxEHFTjQRkWnPqAiL20BYbLefOKNdSSQIairZA2yRG84TpCVQZulncckBrPPIJJfmU/s320/nept%25C3%25BA.jpg" width="204" /></a></div><p$1><p$1>En aquest darrer grup, que és <b>just l'anterior treball </b>de <b>Bernini</b> abans d'<i><b>El rapte</b></i>, observem bé (millor que millor si s'amplien les fotografies) la posició de les cames del déu <b>Neptú</b>, i veurem que és molt semblant a la posició de les cames del <b>Plutó</b> d'<i><b>El rapte</b></i>...<br />
<p$1><p$1><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjPb-1H6HyzVK43_txLGewxE39BHygaTdbVhKOb3JsSosZT5iz8_gXrNBH4fLaIcoHaAdweNEV6MWEkgwMt6P6S8XTlQOICK1MxYpdOtIg1-pfzz4JZL8PegbuqWYlDiskx2iSVQbl83wg/s1600/Front.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" class="ombra" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjPb-1H6HyzVK43_txLGewxE39BHygaTdbVhKOb3JsSosZT5iz8_gXrNBH4fLaIcoHaAdweNEV6MWEkgwMt6P6S8XTlQOICK1MxYpdOtIg1-pfzz4JZL8PegbuqWYlDiskx2iSVQbl83wg/s320/Front.jpg" width="207" /></a></div><p$1><p$1>... però amb una notabilíssima diferència. A veure si em sabré explicar:<br />
<p$1><p$1>Sé que el que diré o, millor dit, la forma que utilitzaré per intentar explicar-me no és la més ortodoxa, però un dels grans avantatges que té escriure en un blog propi és, precisament, la de poder manifestar-se tal com a un mateix li agrada fer-ho i, a mi, el que em passa quan em miro la diferència que hi ha entre les dues postures de les cames dels dos déus de què parlàvem és que em fa l'efecte com si el déu <b>Neptú</b> hagués anat a cal retratista a fer-se la foto, i aquest li hagués anat indicant com havia de posar les cames perquè quedés el més versemblant possible l'acció d'estar a punt de clavar el trident a les onades per tal de calmar-les i, en canvi, pel que fa a <b>Plutó</b>, em fa l'efecte com si aquest hagués estat enxampat amb les mans a la massa per un amatent reporter gràfic quan s'enduia, raptada, <b>Prosèrpina</b>.<br />
<p$1><p$1>Aquesta passa decididament potent i segura cap endavant se'ns fa encara més real i fa també que l'escena acreixi en moviment i vitalitat <b>gràcies a l'espai buit</b> que hi ha entre les dues cames, un espai buit que ha estat possible aconseguir per l'estratègica col·locació de <b>Cèrber</b>, el gos de tres caps i cua de serp encarregat de vigilar la porta que duu a l'inframón i que és la figura que proporciona tot el suport a la resta d'aquest grup escultòric.<br />
<p$1><p$1>Vegem l'escultura per la banda dreta, on pot apreciar-se la figura de <b>Cèrber</b>, el gos dels tres caps, que suporta els pes del grup... <br />
<p$1><p$1><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi4NGj15g-Vp8pU829HPZyrhIbGRwjQ2pJgBBqOj87uMgpw9zgSBkCKl4nCA9ZQfsHMJ36ZR3Q_nYhgvx74pJhp0EtsrcSSsxiAZbzaYhUvUW3vJ7Gi3c3QCYjzjSNW9v2pr8tELs_rjQc/s1600/dreta.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" class="ombra" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi4NGj15g-Vp8pU829HPZyrhIbGRwjQ2pJgBBqOj87uMgpw9zgSBkCKl4nCA9ZQfsHMJ36ZR3Q_nYhgvx74pJhp0EtsrcSSsxiAZbzaYhUvUW3vJ7Gi3c3QCYjzjSNW9v2pr8tELs_rjQc/s320/dreta.jpg" width="216" /></a></div><p$1><p$1>... i, aquí sota, un detall del mateix gos.<br />
<p$1><p$1><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgJuuINX3jdXQdcnrUVfTHc7nVkSqsOcRJ9x91jPBa3YkN_KjcXOrxsZCyJW1iXdC2HFXZ4mJsXG-on3xmgmIN7eEifb-n20BL8AT0XPPA4G5qidjv-w-XDEmMN1oPdqeAnS4vDzGMpVKw/s1600/El+gos+C%25C3%25A8rber.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" class="ombra" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgJuuINX3jdXQdcnrUVfTHc7nVkSqsOcRJ9x91jPBa3YkN_KjcXOrxsZCyJW1iXdC2HFXZ4mJsXG-on3xmgmIN7eEifb-n20BL8AT0XPPA4G5qidjv-w-XDEmMN1oPdqeAnS4vDzGMpVKw/s320/El+gos+C%25C3%25A8rber.jpg" width="320" /></a></div><p$1><p$1>Així, doncs, bé podríem considerar aquesta passa del déu <b>Plutó</b> com la imatge física del gran pas cap endavant que va significar per a l'escultura aquest grup cisellat per un joveníssim <b>Bernini</b>, l'escultor que deixava enrere els moviments artificiosos del <b>manierisme</b> i, decididament potent i segur, entrava de ple en el realisme, tan efectista com es vulgui, però realisme, al cap i a la fi, del <b>barroc</b>.<br />
<p$1><p$1>De tota manera, però, i no obstant que n'és una part essencial, no només és la decidida passa del déu <b>Plutó</b> el que fa que amb aquest grup <b>Bernini</b> traspasassi l'artificiositat del manierisme, ja que el moviment i la vitalitat que <b>Bernini</b> aporta al món de l'escultura vénen, a partir d'<i><b>El rapte</b></i>, acompanyats, també, de multitud de detalls que els reblen.<br />
<p$1><p$1>Mirem-nos ara aquesta imatge presa des de la banda esquerra ...<br />
<p$1><p$1><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgy5hVTKCOLtnheobI1CRrfdP7sYpm1Ju-1Yxvx689gW-o65ih2XjDJhsBA71YrXMpb-cviuYuXxFWJvunMcNUIP7pNUbr0byP3HpRv00AX-sQUNFXxt3vNxxEtxerfwBM2rK1Nyu32-UA/s1600/untitled.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" class="ombra" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgy5hVTKCOLtnheobI1CRrfdP7sYpm1Ju-1Yxvx689gW-o65ih2XjDJhsBA71YrXMpb-cviuYuXxFWJvunMcNUIP7pNUbr0byP3HpRv00AX-sQUNFXxt3vNxxEtxerfwBM2rK1Nyu32-UA/s320/untitled.jpg" width="196" /></a></div><p$1><p$1>... i veurem la fornida complexió del cos de <b>Plutó</b>, el qual, completament aliè no només als desesperats crits de <b>Prosèrpina</b>, sinó també als inútils intents d'aquesta per poder-se alliberar, duu entre els braços la noia sense cap esforç aparent. Amb l'ampliació d'aquesta bona presa fotogràfica es pot veure, a més a més, el tot just començament del pèl púbic de <b>Plutó</b>, la vigoria del qual és una clara insinuació afegida a la fortalesa de la potent imatge que <b>Bernini</b> va conferir al déu, del qual, a terra, hi podem veure un dels seus símbols: la forca.<br />
<p$1><p$1>Vegem aquí sota, amb més detall, la cara impassible i el mig somriure d'autosuficiència, de <b>Plutó:</b> <br />
<p$1><p$1><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj8Klwv-6qCJIfEXBVnDG_FvurelHXSAFEIxM7oy7s9Gg0y5bjg7nnuRItjEXWecHjeNCdFLIc7a-xBTxCBlyvFLp20oS-NLpq5ekXRx0vpdpItSfqD3FyTEtaeGAORnTNBWpEuMsUZI4w/s1600/Bernini_pluto_det.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" class="ombra" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj8Klwv-6qCJIfEXBVnDG_FvurelHXSAFEIxM7oy7s9Gg0y5bjg7nnuRItjEXWecHjeNCdFLIc7a-xBTxCBlyvFLp20oS-NLpq5ekXRx0vpdpItSfqD3FyTEtaeGAORnTNBWpEuMsUZI4w/s320/Bernini_pluto_det.jpg" width="236" /></a></div><p$1><p$1>És impressionant veure com <b>Bernini</b> aconsegueix l'efecte d'elasticitat de la pell a l'alçada del pòmul del déu quan <b>Prosèrpina</b>, amb la mà, malda per separar-se'n. Observem també en aquesta mateixa imatge l'acuradíssim treball que hi ha tant a la barba com al cabell de <b>Plutó</b>, un treball que, malgrat la reduïda mida de la imatge que es mostra a continuació, podem apreciar també a les parts superior i del darrere del cap.<br />
<p$1><p$1><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiXqqLUiNQMmnhpiXlOHT1uFeNGGQePXC44EYhQxHgzjKGZ_4DhvWJzH8Og7FHgOoqxqF1KqvMvNMUAgWJVKCEhVTenXTpHlTzvTCfm7LEAZMU-mJyOrmORMZRtNHYC25M5C46sJxBD7NY/s1600/cap-2.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" class="ombra" height="253" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiXqqLUiNQMmnhpiXlOHT1uFeNGGQePXC44EYhQxHgzjKGZ_4DhvWJzH8Og7FHgOoqxqF1KqvMvNMUAgWJVKCEhVTenXTpHlTzvTCfm7LEAZMU-mJyOrmORMZRtNHYC25M5C46sJxBD7NY/s400/cap-2.jpg" width="184" /></a></div><p$1><p$1>I anant parlant i parlant, sembla que ens hàgim oblidat de la pobra <b>Prosèrpina </b>...<br />
<p$1><p$1><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhZiCYWc30luExapohjD5z8Yv3OGl7bUM5PRN3q7PDJxIUq6aazxWKT8jZvCbyQbVI6nYuBN56eCLOaj1R4rFiLzBrqauGZnK_yVpPVI7fnr6EHMLTfwpNYgNOqiJ-pYqpkc4nPB6lBw58/s1600/Pros%25C3%25A8rpina.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" class="ombra" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhZiCYWc30luExapohjD5z8Yv3OGl7bUM5PRN3q7PDJxIUq6aazxWKT8jZvCbyQbVI6nYuBN56eCLOaj1R4rFiLzBrqauGZnK_yVpPVI7fnr6EHMLTfwpNYgNOqiJ-pYqpkc4nPB6lBw58/s320/Pros%25C3%25A8rpina.jpg" width="269" /></a></div><p$1><p$1><p$1>... la jove que, aterrida, mostra ja la imatge de la impotència reflectida en el bell rostre...<br />
<p$1><p$1><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgYXVotQNyENxZrHFazkns1vt1G_PVTlK7RM_WtXR8Cmfx6K_n8eidrAjapxmI6mRLy5N1mpDCVUOxIKxU9shaF2d9t_jiL26ZI3JHW_X5hdeq-XYQ_Mh3NtndOKMkckOU9A38miw1fou4/s1600/Ll%25C3%25A0gimes.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" class="ombra" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgYXVotQNyENxZrHFazkns1vt1G_PVTlK7RM_WtXR8Cmfx6K_n8eidrAjapxmI6mRLy5N1mpDCVUOxIKxU9shaF2d9t_jiL26ZI3JHW_X5hdeq-XYQ_Mh3NtndOKMkckOU9A38miw1fou4/s320/Ll%25C3%25A0gimes.jpg" width="320" /></a></div><p$1><p$1>... a través de la boca, tot just entreoberta, d'on amb prou feines si en pot sortir un crit d'impotència que, llançat sense esma, només té la minsa força d'un apagat gemec.., i a través dels ulls, d'on li han vessat unes llàgrimes, potser les darreres...<br />
<p$1><p$1><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi8B97sZEE_34_LgATDvPxc-Efi2B4CXnyrQrGUWl392DA4Zn9WN3y3LqOjlNn9NAefg6aRIkB6I4m3Bs3eZHEgtDpxmLmg7YtaWS_W-yGPYy7dy0AA6HcSUgmx71k3g1VbnLEHa0dJCSY/s1600/Ll%25C3%25A0grimes+2.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" class="ombra" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi8B97sZEE_34_LgATDvPxc-Efi2B4CXnyrQrGUWl392DA4Zn9WN3y3LqOjlNn9NAefg6aRIkB6I4m3Bs3eZHEgtDpxmLmg7YtaWS_W-yGPYy7dy0AA6HcSUgmx71k3g1VbnLEHa0dJCSY/s320/Ll%25C3%25A0grimes+2.jpg" width="205" /></a></div><p$1><p$1>... i ja tan febles que, amb l'embat de l'aire a la cara, no arribaran a rodolar-li més vall dels pòmuls, uns ulls que, implorants, cerquen, en va, un ajut que <b>Prosèrpina</b> ja sap impossible...<br />
<p$1><p$1>Pobre <b>Prosèrpina</b>!, víctima del seu desitjat cos que el deliri carnal de <b>Plutó</b> aferra amb tota la força sobrenatural que com a déu posseeix per davallar-la cap als seus dominis, al mateix temps que, a través del tacte, en comença a percebre tota la sensualitat...<br />
<p$1><p$1><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjo1OYFXJK4dyy78hCFyAaXYp-1L2LUM5WxI7dCaFAU_9pokaaBqsh1SLdDoemnM_05bxV8DyI1pwgSwLUZ_C-g-HTYZHt_jylM1d7wSZ2pWCEFdzKBLHMzio3SPCWpBo3FM0sWZtl34U8/s1600/pros.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" class="ombra" height="360" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjo1OYFXJK4dyy78hCFyAaXYp-1L2LUM5WxI7dCaFAU_9pokaaBqsh1SLdDoemnM_05bxV8DyI1pwgSwLUZ_C-g-HTYZHt_jylM1d7wSZ2pWCEFdzKBLHMzio3SPCWpBo3FM0sWZtl34U8/s400/pros.jpg" width="400" /></a></div><p$1><p$1>Vas ser molt gran, <b>Bernini</b>, molt gran!</p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></p$1>Assurhttp://www.blogger.com/profile/15796343929585005492noreply@blogger.com7tag:blogger.com,1999:blog-6431914832009370222.post-67376420071598666702011-07-18T01:18:00.000+02:002011-07-18T01:18:27.912+02:00BERNINI (II): APOL·LO I DAFNE<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhvo9qCA6xBuLQ8QqusLgEBTuIaZQxihm7pjND0y51OnBflRE8JY7Vphyphenhyphen6VAMvukXoSja_yb2x_dhORDdGFZb3nFIyHAcMP6Z8mLez-qef2YDYqbJgoxCAhtzalU7JXQ6Et1If8BZaMKQE/s1600/2011-07-10+21+35+41.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img class="ombra" border="0" height="320px" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhvo9qCA6xBuLQ8QqusLgEBTuIaZQxihm7pjND0y51OnBflRE8JY7Vphyphenhyphen6VAMvukXoSja_yb2x_dhORDdGFZb3nFIyHAcMP6Z8mLez-qef2YDYqbJgoxCAhtzalU7JXQ6Et1If8BZaMKQE/s320/2011-07-10+21+35+41.jpg" width="212px" /></a></div><div style="text-align: right;"><div style="text-align: center;"><span style="font-size: x-small;"><b>Gian Lorenzo Bernini. <i>Apol·lo i Dafne</i>.</b></span></div><div style="text-align: center; margin-top:-10px;"><span style="font-size: x-small;"><b>Galleria Borghese. Roma.</b></span></div><div style="text-align: center; margin-top:-10px;"><span style="font-size: x-small;"><b>(</b>Fotografia de <b><a href="http://www.flickr.com/photos/salvadorfornell/3811053164/in/set-72157605258420360/"><span style="color: red;">Salvador Fornell</span></a>)</b></span></div><br />
(<span style="color: blue;">TOTES LES FOTOGRAFIES SÓN AMPLIABLES</span>)</div><br />
Al grup escultòric d<i><b>e </b></i>l'<i><b>Apol·lo i Dafne</b></i> que s'exhibeix a la <b>Galleria Borghese</b>, de <b>Roma</b>, <b>Gian Lorenzo Bernini</b> reprodueix l'infeliç final del mite del déu <b>Apol·lo </b>i de la nimfa <b>Dafne</b>, a qui <b>Cupido</b>...<br />
<br />
... però espereu, espereu un moment, si us plau, perquè se me n'acaba d'ocórrer una!:<br />
<br />
... Se m'acut, ara que hi penso, que tinc un llibre de la <a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Mari%C3%83%C2%A0ngela_Vilallonga_Vives"><b>Mariàngela Vilallonga</b></a>, publicat l'any 1986 i titulat <i><b>Els arbres</b></i>, el qual és un recull de tot un seguit d'articles que la <b>Mariàngela</b> havia anat publicant setmanalment al <i><b>Punt Diari</b></i> quan aquest encara només es publicava a <b>Girona</b>, uns articles en els que l'autora va parlar d'una sèrie d'arbres –en total, de vint-i-sis–, tot relacionant-los amb la mitologia, la literatura, l'art i la vida quotidiana.<br />
<br />
Com que un d'aquells articles estava dedicat al <b>llorer</b>, i aquest és l'arbre que es relaciona amb el mite del déu <b>Apol·lo</b> i de la nimfa <b>Dafne</b>, gaudirem tots plegats molt més si manllevo a la <b>Mariàngela</b> la delicada prosa que la caracteritza perquè ens expliqui el mite tal i com el va explicar a l'article que va dedicar al llorer, i ja em sabreu dir quin plaer serà que sigui ella mateixa qui ens vagi desgranant aquesta història, que forma part del llibre <i><b>Les metamorfosis</b></i>, l'autor del qual és un dels grans poetes llatins: <b>Ovidi</b>.<br />
<blockquote><b>El petit Cupidó, fill de Venus, aquell nen grassonet i rosadet, que mai no creix, porta sempre un buirac a l’espatlla. Dins del buirac, dues classes de fletxes, les unes d’or, les altres de plom. Les fletxes d’or, llançades al cor dels homes, provoquen la passió amorosa. Les fletxes de plom, amb la seva ferida, produeixen el desamor i l’aversió a l’amor. Cupidó, vagarós i entremaliat, dispara fletxes a l’atzar i sense parar.<br />
<br />
Temps era temps, una fletxa d’or es va clavar en el cor del déu Apol·ló i tot seguit, caigué follament enamorat. Una fletxa de plom, disparada per l’arc ben tensat de Cupidó, anà a raure al bell mig del cor de Dafne, la jove i bella nimfa filla del déuriu Peneu, qui prometé al seu pare que mai no coneixeria cap home.<br />
<br />
Apol·ló, en veure Dafne, va reconèixer en ella l’objecte del seu amor, va acostar-se a la noia i va intentar seduir-la. Dafne, amb el plom al cor, defugí les atencions del déu de la lira. Ell no volia, però, deixar escapar la imatge real del somni que s’havia forjat, i la perseguí. Ella fugia, desesperada, per la frondositat dels boscos i per la claredat de les planúries. Apol·ló l’assetjava més i més, enfollit per la flama que el consumia. Dafne fugia més i més, endurit el seu cor i desitjant la mort abans que caure en els braços del déu enamorat. La donzella, en la seva fugida, es dirigí vers la morada del seu pare, el riu Peneu. Quan, desesmada, va arribar als seus marges, va suplicar-li ajuda amb gran sentiment. Apol·ló l’encalçava ja. El pare va escoltar, dolgut, els laments de la seva filla i, usant el seu poder, va fer que la noia es transformés en arbre. Quan Apol·ló ja era a frec d’ella i allargà les mans per agafar-la i abraçar el seu cos desitjat, aquest s’havia cobert ja de l’escorça del llorer, els seus braços s’estaven convertint en branques, els seus cabells en fulles i els seus peus s’arrapaven fortament a terra, transformats en arrels.<br />
<br />
De l’antic cos de la nimfa no en resta res. Apol·ló besa frenèticament i abraça la fusta de l’arbre, però aquest no li torna les besades. Aleshores el déu, davant la impossibilitat del seu amor, proclama que el llorer serè sempre el seu arbre, i així, corones de llorer cenyien el front dels poetes inspirats per la lira d’Apol·ló, i el front dels cabdills victoriosos. De Dafne, únicament el seu resplendor ha romàs en la brillantor de les fulles oloroses del llorer, en record de l’esplèndida bellesa de la nimfa, segons voluntat del déu. Igualment concedeix a l’arbre un fullatge perenne per igualar-lo a la seva cabellera, sempre llarga i sempre jove. Al llorer no li cauen les fulles. [...]<br />
</b><br />
<div style="text-align: right;"><span style="font-size: small;"><b style="font-family: Arial,Helvetica,sans-serif;"> <span style="color: #666666;">Mariàngela Vilallonga, </span></b></span><br />
<span style="font-size: small;"><b style="color: #666666; font-family: Arial,Helvetica,sans-serif;"> <i>Els arbres</i> (fragment d'<i>El llorer</i>).</b></span><br />
<span style="font-size: small;"><b style="color: #666666; font-family: Arial,Helvetica,sans-serif;"> Col. Josep Pla. Núm. 1.</b></span><br />
<span style="font-size: small;"><b style="color: #666666; font-family: Arial,Helvetica,sans-serif;"> Diputació de Girona.</b></span><br />
<span style="font-size: small;"><b style="color: #666666; font-family: Arial,Helvetica,sans-serif;"> Punt Diari</b></span>–<span style="font-size: small;"><b style="color: #666666; font-family: Arial,Helvetica,sans-serif;">Presència (1986).</b></span><br />
<b> </b></div></blockquote><br />
Trist..., però bonic, oi?... Bé, doncs, com que per si algú no el coneixia o, potser, per si algú altre el tenia una mica rovellat, ja tenim explicat el mite –<b>Moltíssimes gràcies, Mariàngela</b>!–, ara ja podem començar a parlar d'aquest magnífic grup escultural:<br />
<br />
<b>Bernini</b> va esculpir aquest grup d'<b>un sol bloc</b> de marbre, i és important destacar-ho perquè, més endavant i en contra del que defensaven els seguidors del genial escultor renaixentista <b>Miquel Àngel</b>, el qual qualificava les escultures realitzades amb més d'un bloc com "<i><b>peces fetes a base de pedaços i pròpies d'ataconadors</b></i>", el no menys genial escultor barroc <b>Bernini</b> n'arribarà a utilitzar dos, tres i fins i tot quatre, de blocs de marbre, per a la realització de les seves monumentals escultures.<br />
<br />
Tal és el cas de la imponent figura del <i><b>Sant Longí</b></i> instal·lat dins d'una de les fornícules que hi ha a cadascuna de les bases dels quatre grans pilars que circumden la cùpula de <b>Miquel Àngel</b> a <b>Sant Pere del Vaticà</b>, una <b>sola figura</b> que <b>Bernini</b> va confegir amb <b>quatre</b> blocs diferents de marbre:<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><b><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiVn27po_XS6YPmDu4i0HjGM7oR_lEXHmbiUbVyudq38m6CLiBZ-XgQ7JF2DMqYda1MVqauMCcJkjC2NUvRKFBb9bMzmNHctCaz8Y-2_VeyiGYf8RcHkh1kFL7kVir_J-DaZphKCBaoGYc/s1600/Sant+Long%C3%83%C2%AD.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img class="ombra" border="0" height="320px" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiVn27po_XS6YPmDu4i0HjGM7oR_lEXHmbiUbVyudq38m6CLiBZ-XgQ7JF2DMqYda1MVqauMCcJkjC2NUvRKFBb9bMzmNHctCaz8Y-2_VeyiGYf8RcHkh1kFL7kVir_J-DaZphKCBaoGYc/s320/Sant+Long%25C3%25AD.jpg" width="238px" /></a></b></div><div style="text-align: center;"><span style="font-size: x-small;"><b><b>Gian Lorenzo Bernini. <i>Sant Longí</i>. Sant Pere del Vaticà.</b></b></span></div><br />
El jove<b> Bernini</b>, nascut a <b>Nàpols</b> l'any <b>1598</b>, va començar a esculpir l'<i><b>Apol·lo i Dafne</b></i> l'any <b>1622, </b>és a dir, un any abans d'haver acabat el <i><b>David</b></i>, però va trigar <b>tres anys</b> a acabar-lo, mentre que el <i><b>David</b></i> l'havia enllestit en només <b>set mesos</b>.<br />
<br />
És un fet documentat pel mateix <b>Bernini</b> que, sobretot en les obres de joventut i tal i com també ho han fet molts altres escultors al llarg de la història, va inspirar-se en les figures dels clàssics grecs.<br />
<br />
Sense anar més lluny, la postura del <b><i>David</i></b> de què es va parlar en <a href="http://calassur.blogspot.com/2011/07/bernini-i-el-david.html">aquest altre apunt</a> està inspirada en la del denominat <a href="http://es.wikipedia.org/wiki/Gladiador_borghese"><i><b>Gladiador Borghese</b></i></a>,<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><b><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgZp3XkHhbLB4eTFhKl9x-FDRjOEX7Lmx-ND4wA74pi-KCnUSNt_ZX5YNYNLmf_bTIMjewBAgy5agXb3ysEAkbwVXb3UO2-o4Hs22eY2qVYwtzCPF1_3McYLMFmEPzi6rZf5AZH1H3QgKo/s1600/Gladiador+Borghese.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img class="ombra" border="0" height="320px" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgZp3XkHhbLB4eTFhKl9x-FDRjOEX7Lmx-ND4wA74pi-KCnUSNt_ZX5YNYNLmf_bTIMjewBAgy5agXb3ysEAkbwVXb3UO2-o4Hs22eY2qVYwtzCPF1_3McYLMFmEPzi6rZf5AZH1H3QgKo/s320/Gladiador+Borghese.jpg" width="212px" /></a></b></div><div style="text-align: center;"><span style="font-size: x-small;"><b><i>Gladiador Borghese</i> </b></span></div><div style="text-align: left;"><br />
una figura de marbre, de l'<b>escola hel·lenística</b>, de tamany natural que s'exhibeix en l'actualitat al museu del <b>Louvre</b>, de <b>París</b>, malgrat que quan va ser descoberta a la vil·la de l'emperador romà <b>Neró</b>, a la localitat d'<b>Anzio</b>, la va adquirir i fer restaurar el cardenal <b>Scipione Borghese</b>, gran col·leccionista d'art i <b>mecenes</b> de <b>Bernini</b>, de manera que aquest darrer va poder-la estudiar amb tot detall al mateix palau del cardenal, el qual l'havia fet instal·lar en una sala que va batejar amb el nom que li van posar a l'escultura quan va ser descoberta: <b>Sala del </b><i><b>Gladiador</b></i>.<br />
<br />
Doncs bé, retornem ara l'atenció al grup escultòric de què avui parlem i, si observem el cap del déu <b>Apol·lo</b>... <br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><b><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjOf-reyFNoIiLgaAZ9_EXbaoeRg1zreG0RzO-f1xH-12VUkgei0rL6LwZw8DU3ItyICG1BOf_FaAdRWqiCwijgccIbn7-2JoB3kZdeQ_x-JOPUuuf9YH9LSIe2v7E-nXLTPkVmEH3ZUkE/s1600/2011-07-11+01+35+01.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img class="ombra" border="0" height="320px" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjOf-reyFNoIiLgaAZ9_EXbaoeRg1zreG0RzO-f1xH-12VUkgei0rL6LwZw8DU3ItyICG1BOf_FaAdRWqiCwijgccIbn7-2JoB3kZdeQ_x-JOPUuuf9YH9LSIe2v7E-nXLTPkVmEH3ZUkE/s320/2011-07-11+01+35+01.jpg" width="250px" /></a></b></div><div style="text-align: center;"><span style="font-size: x-small;"><b>Gian Lorenzo Bernini. <i>Apol·lo i Dafne</i> (detall del cap)</b></span></div><div style="text-align: center;"><span style="font-size: x-small;"><b><br />
</b></span></div>... veurem que <b>Bernini</b> es va clarament inspirar en el cap de l'anomenat <a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Apol%C3%82%C2%B7lo_del_Belvedere"><i><b>Apol·lo de Belvedere</b></i></a>,<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><b><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgemF5b_ISsrCTlMQ_KRV3dgNtjQPXhPn7zBuYhXlM7s7oeDplijC0-jT6Y8JJLlRDykIl2SgjZ-TvOAQCCgUaSWWa3Jx1g6ISBkwAxi21M5NDT5SDyYRx_gNsX-bq6enUXxtchcWYHqfk/s1600/Belvedere.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img class="ombra" border="0" height="320px" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgemF5b_ISsrCTlMQ_KRV3dgNtjQPXhPn7zBuYhXlM7s7oeDplijC0-jT6Y8JJLlRDykIl2SgjZ-TvOAQCCgUaSWWa3Jx1g6ISBkwAxi21M5NDT5SDyYRx_gNsX-bq6enUXxtchcWYHqfk/s320/Belvedere.jpg" width="293px" /></a></b></div><div style="text-align: center;"><span style="font-size: x-small;"><b><i>Apol·lo de Belvedere</i> (detall del cap) </b></span></div><div style="text-align: left;"><br />
una altra figura de marbre, també de l'<b>escola hel·lenística</b>, que s'exhibeix als <b>Museus Vaticans</b> i que és coneguda amb aquest nom per ser als jardins de <b>Belvedere</b> –el palau que hi ha adjunt al <b>Vaticà</b>– on <b>Juli II</b>, que era el propietari d'aquesta escultura que va ser descoberta, com la del <i><b>Gladiador</b></i>, a la vil·la de <b>Neró</b> a <b>Anzio</b>, va fer-la col·locar quan va ser nomenat Papa tot just començat el segle XVI, una escultura que, des que va ser instal·lada a aquells jardins, va adquirir ràpidament una gran fama com a model de perfecció per a molts artistes durant segles.<br />
<br />
Una de les principals característiques de l'escultura barroca és la <b>teatralització</b>, la <b>posada en escena</b> de les figures de manera que resultin gairebé com si formessin part d'un espectacle. Per posar un claríssim exemple: <i><b>L'èxtasi de Santa Teresa</b></i>, considerada com la gran obra mestra de <b>Bernini</b>, està col·locada damunt d'un altar com si fos un escenari del que acaba d'obrir-se el teló perquè l'espectador, quan entri a la capella on hi està instal·lada, li sembli assistir a una aparició, tal i com es pot veure en l'ampliació d'aquesta fotografia,<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><b><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjXXRMT95roaXKXIWkI-KtfG-1gDGeU_oTPfkXXeVsQGAzFKdZ06FjLNfAUT2IxjI2MwmOtY-Wz716pLr8n02GZLmEPD5g5P8rwRdpNW35qXnMU0xZBRDPYy0wxVVc_9ZClcsi11clLjyM/s1600/Escenari.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img class="ombra" border="0" height="244px" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjXXRMT95roaXKXIWkI-KtfG-1gDGeU_oTPfkXXeVsQGAzFKdZ06FjLNfAUT2IxjI2MwmOtY-Wz716pLr8n02GZLmEPD5g5P8rwRdpNW35qXnMU0xZBRDPYy0wxVVc_9ZClcsi11clLjyM/s320/Escenari.jpg" width="320px" /></a></b></div><div style="text-align: center;"><span style="font-size: x-small;"><b>Gian Lorenzo Bernini. <i>L'èxtasi de Santa Teresa</i></b></span><br />
<div style="text-align: left;"><br />
</div><div style="text-align: left;">Però estem parlant d'un <b>Bernini</b> encara jove i influenciat pel seu pare i primer mestre, així com pels escultors anomenats <b>manieristes italians</b> (<a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:PerseusSignoriaStatue.jpg"><b>Cellini</b></a>, <a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Florence_Rape_of_the_Sabine_Women_1.jpg"><b>Giambologna</b></a>...), els quals concebien les seves obres perquè es puguessin contemplar des de diferents punts de vista; la <b>multifacialitat</b>, tal i com ells en deien de poder veure, gràcies als diferents angles de visió que pot tenir una escultura, la totalitat d'una mateixa figura, cosa del tot impossible si aquesta mateixa figura estava plasmada en la superfície plana d'un llenç, i és per aquesta influència que <b>Bernini</b> dóna la possibilitat a l'espectador de poder contemplar l'<i><b>Apol·lo i Dafne </b></i>des de diferents punts de vista per poder veure'l en la, digue'm-ne, "seva totalitat"..., però aquí la genialitat del joveníssim <b>Bernini</b> comença a fer-se patent, ja que si ens apropem a mirar-nos l'<i><b>Apol·lo i Dafne</b></i> per la banda del darrere, no hi veurem la figura humana de <b>Dafne</b>, sinó que hi veurem el tronc, les branques i les fulles del llorer en què la <b>nimfa </b>ja s'ha començat a transformar, és a dir, utilitzant la terminologia teatral que fèiem servir per explicar una de les característiques de l'escultura barroca, podem dir que, en la mateixa "posada en escena", l'espectador és convidat a contemplar diferents "quadres escènics".</div><div style="text-align: left;"><br />
És una autèntica llàstima que no hi hagi bones fotografies –o almenys jo no les he sabut trobar– de la visió que es pot contemplar des del darrere d'aquest grup. Preneu, doncs, la bona voluntat amb aquesta imatge ...<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><b><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj8Ab9HLukRJ5AgpWB1rR2oYow5BTogCQrVAHf8roazcNPevUCP-2icBmk8D0wQxEtG9QbnQnPD_j4yJwapeGgb881JRGStbJB_eufxzUeHpOq6Ufxxo74_9YioWOhpFb87uFSHtYq6ErM/s1600/Pel+darrere.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img class="ombra" border="0" height="320px" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj8Ab9HLukRJ5AgpWB1rR2oYow5BTogCQrVAHf8roazcNPevUCP-2icBmk8D0wQxEtG9QbnQnPD_j4yJwapeGgb881JRGStbJB_eufxzUeHpOq6Ufxxo74_9YioWOhpFb87uFSHtYq6ErM/s320/Pel+darrere.jpg" width="206px" /></a></b></div><br />
... amb la qual, i com amb aquesta altra d'aquí sota –molt més bona i presa des de la part frontal i que em fa pensar en el mascaró de proa d'un veler– no tindrem, tampoc, la sensació que el grup hagi de tenir el volum que té ...<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><b><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhUcn-ftsQXLTgINx8rOgNDW8Ldx35o6o6dVj_gwycoex63bEX29sUgrfUy5SLe4B5hQuXP5Pbw7oSgR1DEuR9_yxxjZtEMZQwYnLHLdG949KX9HRrrcdJacl6Vz2p34cJjTuHAXEPwZ5A/s1600/Front.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img class="ombra" border="0" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhUcn-ftsQXLTgINx8rOgNDW8Ldx35o6o6dVj_gwycoex63bEX29sUgrfUy5SLe4B5hQuXP5Pbw7oSgR1DEuR9_yxxjZtEMZQwYnLHLdG949KX9HRrrcdJacl6Vz2p34cJjTuHAXEPwZ5A/s400/Front.jpg" width="258" /></a></b></div><br />
... ni l'àgil moviment que se'n desprèn de tot ell com quan ens el mirem des d'una de les dues bandes laterals, per exemple, des d'aquesta de la dreta ...<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><b><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEizKJc6wBLvawQUC8D1s5GQxVCGFW9bmrd9DQBljICiNKZZUbsJHxY6SMqmqDHJeQ5-jd49YQgXDhwuifoZo2O0_QoNEaVxkIYzU2_1_sdsjG4blgqsLiY9fX8tYnsEupx2Oyi2pFxhisw/s1600/2011-07-10+19+48+56.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img class="ombra" border="0" height="320px" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEizKJc6wBLvawQUC8D1s5GQxVCGFW9bmrd9DQBljICiNKZZUbsJHxY6SMqmqDHJeQ5-jd49YQgXDhwuifoZo2O0_QoNEaVxkIYzU2_1_sdsjG4blgqsLiY9fX8tYnsEupx2Oyi2pFxhisw/s320/2011-07-10+19+48+56.jpg" width="236px" /></a></b></div><br />
... on veiem com la clàmide que duu <b>Apol·lo</b> li voleia a causa de la frenètica cursa que el déu havia emprès rere la desesperada fugida de la jove nimfa i com, el mateix déu, amb el peu de la cama dreta completament pla sobre el terra, és a punt de donar-se l'embranzida que la cama esquerra, que té tot just acabada d'alçar, ja li ha donat.<br />
<br />
Tot seguit i per continuar copsant més detalls que confereixen el moviment a aquest grup escultòric, observem el gràcil voleiar de les ondulades i tupides cabelleres dels dos joves protagonistes en aquesta imatge, on també hi podrem apreciar el començament de la metamorfosi de les mans de <b>Dafne</b> en branques i fulles ...<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><b><b><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhdwPBPytkg-G4ExZ2uPJCARxd_p3LjtoScq0Me_bxed-d4YlD3wkuLYxwn7jBW7TQk7rf6XsAzdfczsJqMfv7cMwVPWZKQVPOwt37MFYpq9Fvf9EDLj06fYWzsVqbW1oZHABS6SSZTv0g/s1600/2011-07-10+11+21+12.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img class="ombra" border="0" height="188" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhdwPBPytkg-G4ExZ2uPJCARxd_p3LjtoScq0Me_bxed-d4YlD3wkuLYxwn7jBW7TQk7rf6XsAzdfczsJqMfv7cMwVPWZKQVPOwt37MFYpq9Fvf9EDLj06fYWzsVqbW1oZHABS6SSZTv0g/s320/2011-07-10+11+21+12.jpg" width="320" /></a></b></b></div><br />
... i, a la imatge que es mostra tot seguit, podem veure amb tota perfecció (no oblideu ampliar les fotografies, perquè crec que val la pena) com les puntes de l'esplendorosa cabellera de la nimfa que són <b>en contacte amb el cos</b> d'<b>Apol·lo</b> ja s'han transformat en fulles de llorer: <br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><b><b><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi25dpiIfLjg9sw9RDG7UavWMDjMvc2w-EXfdD6M_EDPGKISL03YBK3lRR7ScdhH2L1uBK6-sCA53lf8H0msbgG1bR7fr4-_Ao4LQkJrrh4otOxS477mxGotFhYrYwf8RIRQc31C8pmwPA/s1600/CAbelleres-2.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img class="ombra" border="0" height="263px" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi25dpiIfLjg9sw9RDG7UavWMDjMvc2w-EXfdD6M_EDPGKISL03YBK3lRR7ScdhH2L1uBK6-sCA53lf8H0msbgG1bR7fr4-_Ao4LQkJrrh4otOxS477mxGotFhYrYwf8RIRQc31C8pmwPA/s320/CAbelleres-2.jpg" width="320px" /></a></b></b></div><br />
A part de poder observar amb molt més detall el peu dret d'<b>Apol·lo</b> recolzat completament sobre el terra, a la magnífica imatge que es mostra a continuació es pot veure amb tota perfecció com els dits del peu dret de <b>Dafne</b> comencen ja a transformar-se en les arrels del llorer en què la nimfa acabarà convertida. <br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><b><b><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjIGQCJJX19aT4YiR4Azi6p-Q1rpuzybCNcJ4bqdHS86ReVCkzfagvuDsH0dISC_n1MR0znuw0kgPIpGYq0IKhYeyZevM4g8XRs9MLAFJS55wktT2ftFuvM0cdu3IgezKq8Hj64S4bKaLE/s1600/peus-2.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img class="ombra" border="0" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjIGQCJJX19aT4YiR4Azi6p-Q1rpuzybCNcJ4bqdHS86ReVCkzfagvuDsH0dISC_n1MR0znuw0kgPIpGYq0IKhYeyZevM4g8XRs9MLAFJS55wktT2ftFuvM0cdu3IgezKq8Hj64S4bKaLE/s320/peus-2.jpg" width="292" /></a></b></b></div><br />
I ja, per acabar, observem en un primer pla les parts del bell i juvenil cos que encara no han mutat en l'escorça, en les branques i en les flairoses fulles del llorer en què <b>Dafne</b> acabarà transformada, i observem també, reflectit en la boca entreoberta, l'expressió de dolor de la nimfa a qui <b>Apol·lo</b> no ha aconseguit tocar ni un sol mil·límetre de la pell..., però si ens fixem bé en els ulls de <b>Dafne</b> ...<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><b><b><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhkJY03Co0nB6fnDXPL2bRmSWLpQ3TwMMLzCSVMp8Ikv_81kS230QX5D3qeH_0I0ot8zeB9ORW52cYlJz2vYvdsk9zJ3xw4ODvg04EZb9tj59C2kEj6_UxK0f1YBALP9O_nqN8O_VzeIpo/s1600/2011-07-13+03+13+46.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img class="ombra" border="0" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhkJY03Co0nB6fnDXPL2bRmSWLpQ3TwMMLzCSVMp8Ikv_81kS230QX5D3qeH_0I0ot8zeB9ORW52cYlJz2vYvdsk9zJ3xw4ODvg04EZb9tj59C2kEj6_UxK0f1YBALP9O_nqN8O_VzeIpo/s320/2011-07-13+03+13+46.jpg" width="241" /></a></b></b></div><br />
... sembla talment que maldin per sortir de l'empresonament de les conques per poder veure-hi d'esquena i, alliberada, comprovar, també amb els ulls, que no ha estat encalçada pel déu <b>Apol·lo</b>, malgrat l'alt preu amb què ho ha hagut de pagar: el de la seva metamorfosi en llorer.<br />
<br />
<div style="text-align: center;">* * *<br />
<div style="text-align: left;"><br />
<div style="text-align: left;"></div>Voldria dedicar aquest apunt a la <b>Mariàngela Vilallonga</b>, l'autora d'<i><b>Els arbres</b></i>, llibre malauradament ja descatalogat, un fragment del qual ens ha servit per remetre'ns al mite que va inspirar <b>Gian Lorenzo Bernini</b> perquè amb la seva genialitat ens el llegués a través del mabre després d'haver-li donat forma, moviment, expressió..., en definitiva: <b>vida</b>!<br />
<br />
<b>Mariàngela</b>: Va per l'agradable record des que fa, com diem a Badalona, <i><b>ple</b></i> d'anys vam compartir la il·lusió que la teva prosa arribés, a través del tacte, a les persones cegues.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhslDnjqt5NamuFW9AjS6YwivDGYAbzt-cdi1LebQYNylNS69i0TaDRYc-kCTFGOSKOyZe7zUg0gAG2FH7NFWbCEoxWInPkAYlZMDTDp7oNGj5Hk2NqynY4d8mnjnZT0BrHITMXxd3U4SI/s1600/Els+arbres.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img class="ombra" border="0" height="200" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhslDnjqt5NamuFW9AjS6YwivDGYAbzt-cdi1LebQYNylNS69i0TaDRYc-kCTFGOSKOyZe7zUg0gAG2FH7NFWbCEoxWInPkAYlZMDTDp7oNGj5Hk2NqynY4d8mnjnZT0BrHITMXxd3U4SI/s200/Els+arbres.jpg" width="148" /></a></div><div style="text-align: center;"><span style="font-size: x-small;"><b>Coberta del llibre <i>Els arbres</i></b></span></div><br />
<a href="http://mariangelavilallonga.blogspot.com/">(<b>Amb aquest enllaç</b></a> es va al blog “general” que té la <b>Miràngela</b> i, <a href="http://mariangelavilallonga.blogspot.com/2011/06/bloc-merce-rodoreda.html"><b>amb aquest altre</b></a>, al que té dedicat a la <b>Mercè Rodoreda</b>.)<br />
<br />
I ara sí que de debò ja acabo, i ho voldira fer agraint molt sincerament l'amable generositat del fotògraf granadí <b>Salvador Fenoll</b>, que amb tanta celeritat va avenir-se a deixar-me penjar una de les seves magnifiques fotografies (podeu comprovar que no exagero <b><a href="http://www.flickr.com/photos/salvadorfornell/">en aquest enllaç</a></b>) perquè il·lustrés l'encapçalament d'aquest apunt. <i><b>¡Muchísimas gracias, Salvador!</b></i></div><br />
</div></div></div></div></div>Assurhttp://www.blogger.com/profile/15796343929585005492noreply@blogger.com8tag:blogger.com,1999:blog-6431914832009370222.post-59393272915471752862011-07-10T01:15:00.001+02:002011-07-10T03:07:34.370+02:00BERNINI (I): EL DAVID<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj1w5BFP71pGY4O9ojsvLcS-5u2KxQ4H88ZvBppYdnQqrNb2g2gqB28SM82pucICjGIWaMQ9RQQOQR7pjFcd_ohpAm8WcLidd_hxZTjRonKBvk63KnFz9Ja_Gpxlii_y_QtzVPaFaWFUa8/s1600/2011-07-02+22+24+13.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" class="ombra" height="192" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj1w5BFP71pGY4O9ojsvLcS-5u2KxQ4H88ZvBppYdnQqrNb2g2gqB28SM82pucICjGIWaMQ9RQQOQR7pjFcd_ohpAm8WcLidd_hxZTjRonKBvk63KnFz9Ja_Gpxlii_y_QtzVPaFaWFUa8/s400/2011-07-02+22+24+13.jpg" width="400" /></a></div>
<br />
<div style="text-align: right;">
(<b style="color: blue;">TOTES LES IMATGES SÓN AMPLIABLES</b>) </div>
<br />
Si bé la figura del jove pastor jueu <b>David</b> esculpida per <b>Gian Lorenzo Bernini</b> serà la protagonista d'aquest apunt, és gairebé impossible parlar del personatge bíblic que ha inspirat tants i tants artistes sense citar l'excels <i><b>David</b></i> cisellat per <b>Miquel Àngel</b>, sense cap mena de dubte un dels cims més alts de la Història de l’Art de tots els temps i, com és lògic, la joia més preuada que s’exhibeix, a <b>Florència</b>, a la <b>Galeria de l’Acadèmia</b>. Els més de quatre metres que fa d’alçada aquesta imponent escultura que el geni renaixentista va extreure d’<b>una sola peça de marbre blanc de Carrara</b> permeten afegir, a l'adjectivació de <b>perfecta</b>, la de <b>colossal</b>.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhfQqEub1jTAedsrUfdyj5HWfcZRpkD1XHZ-1JGXJRA-sPYpxDRQHrMQ6OGL6XcJpCNHZcHJlqIjWx4PqbWHPb0sth4uMluZmkZH6N8sSKxXPqtdRFt5p-6KO3wpgGlFwBJUndVpVZ7luY/s1600/David.+Miquel+%C3%83%E2%82%ACngel.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" class="ombra" height="320px" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhfQqEub1jTAedsrUfdyj5HWfcZRpkD1XHZ-1JGXJRA-sPYpxDRQHrMQ6OGL6XcJpCNHZcHJlqIjWx4PqbWHPb0sth4uMluZmkZH6N8sSKxXPqtdRFt5p-6KO3wpgGlFwBJUndVpVZ7luY/s320/David.+Miquel+%25C3%2580ngel.jpg" width="239px" /></a></div>
<div style="line-height: 0.9em; text-align: center;">
<span style="font-size: x-small;"><b>Michelangelo Buenarroti. <i>David</i><br />
Galleria dell'Arte (Florència).</b></span></div>
<br />
El posat segur, que res té a veure amb l’altivesa; l'esguard amatent, penetrant,<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEir5CdvuRcllCJ9SWBlLvniLnyEysX6Kys3dnPlnAls3xC9l0O18fjl2o149a16OrX5DleEnd2qTXmVyd3tQfKaVltxSwdcsRKQkXqDOJw6KbPWzN5zVuABnoLvlVg_XJSWv2XZuES9a0E/s1600/Esguard.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" class="ombra" height="200px" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEir5CdvuRcllCJ9SWBlLvniLnyEysX6Kys3dnPlnAls3xC9l0O18fjl2o149a16OrX5DleEnd2qTXmVyd3tQfKaVltxSwdcsRKQkXqDOJw6KbPWzN5zVuABnoLvlVg_XJSWv2XZuES9a0E/s200/Esguard.jpg" width="162px" /></a></div>
<br />
així com la controlada tensió de tot el cos, reflectida en la tensió dels músculs i en les inflades venes dels braços i de les mans,<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgvOeKmatRot0iYLrTlID2Zn83EnOkNepjcUnj3OzYE2PidamJ-THLf60254tbspZzEijVJiFjd7unCliy2uO2Hcu7Z50AnzPU-0F-i_fCEdiaC14yODqKfwn-4xspoQHeo6L5qz_pF7pE/s1600/mans.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" class="ombra" height="320px" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgvOeKmatRot0iYLrTlID2Zn83EnOkNepjcUnj3OzYE2PidamJ-THLf60254tbspZzEijVJiFjd7unCliy2uO2Hcu7Z50AnzPU-0F-i_fCEdiaC14yODqKfwn-4xspoQHeo6L5qz_pF7pE/s320/mans.jpg" width="227px" /></a></div>
<br />
atorguen a aquesta figura l'aire de confiança del lluitador que creu en si mateix, uns trets, tots plegats, que van fer d'aquest <b><i>David</i></b> el símbol de la <b>República de Florència</b> del <b>segle XVI</b>.<br />
<br />
Ambdues figures tenen una marcadíssima influència dels <b>models clàssics grecs</b>, i és important destacar que totes dues són obres de joventut, ja que tant <b>Miquel Àngel</b> com <b>Bernini</b> van escolpir el seus respectius "<i><b>Davids</b></i>" als <b>vint-i-pocs anys</b>, però la diferència entre els d’ambdós no solament rau en la mida (el cos del jove pastor jueu de <b>Bernini</b> és <b>de tamany real</b> i, com s'ha apuntat abans, el de <b>Miquel Àngel</b> fa <b>més de quatre metres</b>), sinó també en el concepte que d'<b>escultura</b> tenien els dos grans artistes.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg9ZQaIZju0QRtyUulZi6sF5ktxLkCP0i3PSd2exTjGYnW6ag7G-Za6U52Hevcins4bzXOK1dJmQuB0gbgh1owS-47_7ipY6xGLVdstEg0JxSF73irb2HFx_ALoxBX4-Yghm4YjTCy558E/s1600/Sencer.png" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" class="ombra" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg9ZQaIZju0QRtyUulZi6sF5ktxLkCP0i3PSd2exTjGYnW6ag7G-Za6U52Hevcins4bzXOK1dJmQuB0gbgh1owS-47_7ipY6xGLVdstEg0JxSF73irb2HFx_ALoxBX4-Yghm4YjTCy558E/s320/Sencer.png" width="241" /></a></div>
<div style="line-height: 0.9em; text-align: center;">
<b><span style="font-size: x-small;">Gian Lorenzo Bernini. <i>David</i>. Galleria Borghese (Roma)</span></b></div>
<div style="line-height: 0.9em; text-align: center;">
<b><span style="font-size: x-small;">Fotografia de <a href="http://www.flickr.com/photos/34619641@N02"><span style="color: red;">Irene Spadacini</span></a></span></b></div>
<br />
Cent-vint anys havien transcorregut entre la realització de l'una i de l'altra figura, i la de <b>Bernini</b> ja pertany a l'estil que va acabar coneixent-se amb el nom de <b>barroc</b>, un terme que curiosament va néixer com un despectiu, ja que sembla que el mot <b>barroc</b> podria provenir del portuguès <i><b>barroco</b></i> (“perla grossa i deforme”) o bé, segons una altra teoria, del mot <i><b>barocco</b></i>, terme amb què els escolàstics denominaven els sil·logismes complicats i artificiosos però que no duen a cap conclusió efectiva.<br />
<br />
El <b>barroc</b>, en el cas de l'<b>escultura</b>, defugia de la verticalitat i de la serenor pròpies del <b>Renaixement</b>, alliberant la pedra tallada de l'estatisme del bloc tot projectant cap enfora les extremitats de les figures, contornejades en ziga-zaga per dotar-les de moviment.<br />
<br />
"<i><b>Un home quiet, immòbil, mai és el més semblant a si mateix com quan es mou</b></i>", deixà escrit Bernini, que ja en aquesta magnífica obra de joventut (tenia <b>25 anys</b> quan la va acabar) aconsegueix impregnar de dinamisme, d'acció un bloc de pedra tallada.<br />
<br />
Ja no es tracta de la figura que l'espectador només contempla per si mateixa, sinó que, com tan encertadament apunta l'eminent historiador d'art <b>Rudolf Wittkower</b>, aquesta figura no tindria sentit si l'espectador no imaginés la, encara que inexistent, presència del gegant <b>Goliat</b> enfront de <b>David</b>, és a dir, <b>fora</b> de l'escultura. <br />
<br />
Tot el pes de la figura de <b>David</b> es recolza en el gruix del volum amb què l'artista va donar forma a l’armadura que el rei <b>Saül</b> va oferir-li perquè es pogués enfrontar al gegantí <b>Goliat</b>, armadura que el noi va rebutjar ja que, a l'emprovar-se-la, li venia tan baldera que es veu que allà dins el pobre xicot ni s'hi figurava. <br />
<br />
Vegem, aquí sota, un detall dels peus, on es pot observar l'<b>armadura</b>, així com, en el primer pla, hi podem veure una <b>lira</b>, l'instrument amb què <b>David</b> apaivagava els nervis del sempre malhumorat i envejós rei <b>Saül</b>, i amb la que, un cop ja coronat <b>rei d'Israel</b>, compondria els <b><i>Salms</i></b><b></b>:<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhWrf_ajzPg-SabejYSV6083R2JPfeFj6GdhBdNKsQcLeWv40NGVbXg2izZKh0jy06iuCUvTytk_-EWNem01FLrkdSG49IVaQN2sQKY6ZgzKRDFNnAd8Y0_eCHmPlM0XF8facIB8l3O5ok/s1600/ARmadura.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" class="ombra" height="205px" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhWrf_ajzPg-SabejYSV6083R2JPfeFj6GdhBdNKsQcLeWv40NGVbXg2izZKh0jy06iuCUvTytk_-EWNem01FLrkdSG49IVaQN2sQKY6ZgzKRDFNnAd8Y0_eCHmPlM0XF8facIB8l3O5ok/s320/ARmadura.jpg" width="320px" /></a></div>
<br />
Amb un minuciós realisme, <b>Bernini</b> va aconseguir el que avui en dia anomenaríem un <b><i>flash</i></b>, és a dir, captar <b>just l’instant</b> en què tots i cadascun dels membres del cos de <b>David</b> són a punt per a un sol objectiu: el de llançar, mitjançat una fona i en el moment just i al lloc precís, un roc contra el cap del gegant <b>Goliat</b>, expressió de tot el cos, i aquí és on, per a mi, rau precisament tota la força que desprèn aquesta escultura, condensada en el front arrufat del noi que, amb el rictus de la boca decidit, es mossega, amb ràbia continguda, el llavi inferior,<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjIzl_fgt6TzI2BhxFuVEMwzhJxQYjt8gnEQhyphenhyphenGz6H-kX_M2oOg28tloe-nPwSmNitVKdcb2R5SccTKP3QZbAvWCQllZ1sMd6F-AMeYm_EX37CsrahyphenhypheniegqrXCuOpYdg-hBjyW4QiQrICQ/s1600/Detall.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" class="ombra" height="320px" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjIzl_fgt6TzI2BhxFuVEMwzhJxQYjt8gnEQhyphenhyphenGz6H-kX_M2oOg28tloe-nPwSmNitVKdcb2R5SccTKP3QZbAvWCQllZ1sMd6F-AMeYm_EX37CsrahyphenhypheniegqrXCuOpYdg-hBjyW4QiQrICQ/s320/Detall.jpg" width="240px" /></a></div>
<br />
i com que això és, i no pretén més que ser, un <b><i>blog</i></b>, crec que em puc permetre la llibertat d'expressar-me amb un llenguatge del tot casolà i dir que el rostre del <i><b>David</b></i> de <b>Bernini</b> denota clarament la mala bava que devia sentir just en aquell instant aquell xicot que es jugava la llibertat del seu poble amenaçat pels <b>filisteus</b>, ja que quan me'l miro em fa tot l'efecte que està pensant: "<i><b>O tu o jo, nano!; però pots ben creure'm que si t'engalto aquest roc enmig de la clepsa ja has begut oli.</b></i>"<br />
<br />
Vegem aqui sota un detall del perfil esquerre del rostre, agafat des de l'esquena, en el qual podem comprovar la força que arriba a despendre la concentració de l’esguard de <b>David</b> fixa't en un sol punt: el cap de <b>Goliat</b>.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjJCl2-ms1ZHT-yJ7i2d_K0633fbS6zNNkkksHG2X1f9oebbCawXuzB6mEHd7OHRvl_SwqkNfq8lBxlQyUThHQG8LAD0dCNlmQJSKGwyqBSIQsFscjpYe0bcRwk_1TYJIvdZ6zFgRN73lE/s1600/Detall-3.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" class="ombra" height="302" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjJCl2-ms1ZHT-yJ7i2d_K0633fbS6zNNkkksHG2X1f9oebbCawXuzB6mEHd7OHRvl_SwqkNfq8lBxlQyUThHQG8LAD0dCNlmQJSKGwyqBSIQsFscjpYe0bcRwk_1TYJIvdZ6zFgRN73lE/s320/Detall-3.jpg" width="320" /></a></div>
<br />
I ja, per fi, a les dues imatges següents hi veiem amb detall les cames dreta i esquerra de <b>David</b>, dues imatges on podrem observar, gràcies a l'acurada reproducció del tensament de músculs i de tendons, de l'entumiment de les venes, així com de la fortalesa dels ossos que s'hi remarquen, com <b>Bernini</b> va saber transferir a la pedra la juvenil agilitat amb què talment sembla moure's tota la figura del jove <b>David</b>.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgmMeCI9Jbrp2QlnErYEaTl6YsD3PWTY2OxHRTHkv9-cOZ13jnGaM2cNSnl66KOTo5dB4AAyjkG5XDri0BwBSJ7FocpVE62JholIKJQcv5_kDL7ixr5MfOIXY1hyphenhyphenGV9s3F762ZJ_JAUeug/s1600/Genolls-2.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" class="ombra" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgmMeCI9Jbrp2QlnErYEaTl6YsD3PWTY2OxHRTHkv9-cOZ13jnGaM2cNSnl66KOTo5dB4AAyjkG5XDri0BwBSJ7FocpVE62JholIKJQcv5_kDL7ixr5MfOIXY1hyphenhyphenGV9s3F762ZJ_JAUeug/s320/Genolls-2.jpg" width="205" /></a></div>
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgO0CKl8JILomAJe3JX7WLpiD5UF9w71FUVVvvFBWBkci92ZWbJxPHO2PxCQHHWylzOX3zXOXp3B-XvCWczFKVdUvQDSJBNCFBodlmuDQQD5k8eqq189OZxwooiTGQBdhQSuxQqJohQbGI/s1600/Genolls-3.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" class="ombra" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgO0CKl8JILomAJe3JX7WLpiD5UF9w71FUVVvvFBWBkci92ZWbJxPHO2PxCQHHWylzOX3zXOXp3B-XvCWczFKVdUvQDSJBNCFBodlmuDQQD5k8eqq189OZxwooiTGQBdhQSuxQqJohQbGI/s320/Genolls-3.jpg" width="208" /></a></div>
<br />
Crec que tota obra d'art s'ha de gaudir per ella mateixa deixant a banda les comparacions amb d'altres de similars, però no hi puc fer més: aquest <i><b>David</b></i>, de <b>Bernini</b>, que s'exhibeix a la <a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Galeria_Borghese"><b>Galleria Borghese</b></a>, de <b>Roma</b>, és, pel meu gust, <b>EL <i>DAVID</i></b>.Assurhttp://www.blogger.com/profile/15796343929585005492noreply@blogger.com8tag:blogger.com,1999:blog-6431914832009370222.post-57407679090965597412011-07-04T12:08:00.000+02:002011-07-04T12:08:02.966+02:00ALS LECTORS<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhiCl6qa6pe5eYJdEpLym3rv7KpF8z4Af3_91oeuF5BSi-7_UE4odQlf5gfEsk6dHlYH62hN_O-jDV7HajOMGve-ERJM4FGSJvoZo3DTJ1BCSZaPtoCgKErQc9Rg0EKcdImHLljUCK1X4E/s1600/1.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" class="ombra" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhiCl6qa6pe5eYJdEpLym3rv7KpF8z4Af3_91oeuF5BSi-7_UE4odQlf5gfEsk6dHlYH62hN_O-jDV7HajOMGve-ERJM4FGSJvoZo3DTJ1BCSZaPtoCgKErQc9Rg0EKcdImHLljUCK1X4E/s320/1.jpg" width="241" /></a></div><div style="text-align: center;"><b><span style="font-size: x-small;">Bernini. Columnata de la Plaça de Sant Pere</span></b></div><div style="text-align: left;"></div>Tots els que teniu un <b>blog</b> sou conscients que hi ha lectors que el segueixen -alguns fins i tot amb fidelitat-, però que, per les raons que siguin, no us hi han enviat mai cap comentari, la qual cosa i sota el meu punt de vista és tan respectable i personal que ni tan sols mereixia haver-ho comentat, però si ho acabo de fer és perquè no he trobat una altra manera d'iniciar aquest apunt, que vol ser una mena de prefaci a tres apunts que tinc pràcticament enllestits per publicar-los, d'un a un i després d'aquest “apunt-preàmbul”, de manera que formin una unitat.<br />
<br />
I és que resulta que una bona amiga i companya de la feina, la <b>Isabel Barreda</b>, que és una d'aquestes persones "anònimes", com, per cert, també ho són altres companys i bons amics d'on treballo, als quals, si em perdoneu un momentet, els estiro les orelles:<br />
<br />
(<b><i>Hola, "Pita", "Miki", Vítoooor", "Sebas", "Xiquet"... Ja sé que em llegiu, ja, encara que mai m'envieu cap comentari!</i></b>)<br />
<br />
Bé, continuo: La <b>Isabel</b>, com que sap que m'agraden els punts de llibre, quan va a algun lloc i en veu algun que creu que em farà il·lusió de tenir, sempre té el detall de comprar-lo per regalar-me'l quan torna del viatge.<br />
<br />
El passat llarg cap de setmana -el de la Pasqua de Pentacosta- la <b>Isabel</b>, l'amiga de qui parlo, va anar a <b>Roma</b> perquè el seu marit és un dels integrants del <b>Cor del Centre Moral i Cultural del Poblenou</b>, una magnífica coral del tot <i>amateur</i> que va ser convidada a cantar a la basílica de <b>Santa Maria la Maggiore</b> d'aquella ciutat i, com és lògic, van aprofitar el viatge per fer turisme -ella fins i tot quan la coral assajava- per la capital italiana.<br />
<br />
El dia que vaig tornar a entrar a treballar passat aquell cap de setmana de Pasqua que abans esmentava, em vaig trobar sobre la taula un calendari del 2012 format per dotze punts de llibre il·lustrats, cada un d'ells, amb imatges de diferents obres del genial artista del barroc italià <b>Gian Lorenzo Bernini</b>.<br />
<br />
–<i><b>Òndia, Isabel: Moltíssimes gràcies!</b></i> -li vaig dir, agraït, mentre m'anava mirant els dotze punts de llibre que formaven aquell calendari tan especial, i va ser quan vaig arribar al mes de <b><i>luglio</i></b>, que encara que no sé italià vaig imaginar-me de seguida que volia dir “juliol”, que em vaig aturar per dir-li:- <i><b>Ah, mira: el "David"!... Com m'arriba a agradar aquesta escultura de Bernini!... I mira si m'agrada que fins i tot li vaig dedicar un apunt a la “Samfaina” que...</b></i><br />
<br />
... Però abans que jo continués parlant, em va mirar amb aquell somriure murri que gasta per dir-me:<br />
<br />
–<b><i>I per què et creus que vaig anar a la Galleria Borghese?</i></b>...<br />
<br />
Em va fer tanta, però tanta il·lusió que algú, en aquest cas aquesta amiga, hagués tingut en compte que si algun dia anava a <b>Roma</b> aniria a veure el <i><b>David</b></i> de <b>Bernini</b> perquè jo n'havia fet un apunt -i d'això ja en feia dos anys! <br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg4ZwWgo9jK1PAb3-iEbg44qmz040i7OvZfvsRmGQoBx7K1KKFTfa6djIPcsp7TY-6TwVaANChrUD4BHQraUAys2Cem72uFSde88ON1BWexqgEo0cKnr5kfgksMYG3wdDRyCEG1momQ9Jw/s1600/Fa%25C3%25A7ana-2.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" class="ombra" height="237" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg4ZwWgo9jK1PAb3-iEbg44qmz040i7OvZfvsRmGQoBx7K1KKFTfa6djIPcsp7TY-6TwVaANChrUD4BHQraUAys2Cem72uFSde88ON1BWexqgEo0cKnr5kfgksMYG3wdDRyCEG1momQ9Jw/s320/Fa%25C3%25A7ana-2.jpg" width="320" /></a></div><div style="text-align: center;"><span style="font-size: x-small;"><b>Vista de la façana de la Galleria Borghese</b></span></div><br />
Mentre ella va anar explicant-me les sensacions que va sentir davant el <b><i>David</i></b> i, està clar, davant <i><b>El rapte de Prosèrpina</b></i>, i davant l'<i><b>Apol·lo i Dafne</b></i>, dos grups escultòrics del mateix <i><b>Bernini</b></i> que també hi ha exposats a la <b>Borghese</b>, se'm va ocórrer tot d'una que, amb unes quantes modificacions, podria recuperar en aquest <i><b>blog </b></i>aquell apunt que a la <b><i>Samfaina d'Arts</i></b> vaig dedicar al <i><b>David</b></i>, i preparar-ne dos més dedicats a les altres dues magnífiques escultures citades de <b>Bernini</b> perquè quedés com una unitat dins d'aquest <i><b>blog</b></i>.<br />
<br />
Així, doncs, dit i fet: Deixaré un parell o tres de dies aquest “apunt-preàmbul” i publicaré, amb uns petits canvis, el que vaig dedicar al <b>David</b> a la <i><b>Samfaina</b></i>, així com uns altres dos apunts dedicats a l'<i><b>Apol·lo i Dafne</b></i> i a <i><b>El rapte de Prosèrpina</b></i>, els quals ja tinc pràcticament enllestits, amb la il·lusió que resultin prou interessants perquè, quan els publiqui, si algú que se'ls llegeix fa algun dia una escapadeta a <b>Roma</b>, tingui en compte una visita a la <b><a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Galeria_Borghese">Galleria Borghese</a></b> per admirar, entre d'altres meravelles artístiques que hi ha en aquest esplèndid palau-museu romà, aquestes <b>tres obres mestres</b> de l'escultura barroca italiana.Assurhttp://www.blogger.com/profile/15796343929585005492noreply@blogger.com8