ACTUALITZACIÓ DEL POST "MARTÍ DOMÍNGUEZ IL·LUSTRAT (II)" I UN RETRET AL MUSEU REINA SOFÍA, DE MADRID

Quan a principis de mes, mentre dinava, vaig llegir al diari que Google havia tret una nova eina digital -Art Project- per poder-nos acostar als fons artístics de disset importants museus de tot el món i poder contemplar, gràcies a imatges captades amb gran resolució, més de mil obres d'art -bàsicament de pintura-, mentre anava llegint a la notícia quins eren els museus escollits desitjava que un d'ells fos la Galleria degli Ufizzi perquè, n'estava segur, entre les imatges que hi hauria del citat museu no hi faltaria l'Adoració dels Reis, d'Albert Dürer.

Com era d'esperar, el nom de la Galleria degli Ufizzi figurava entre els museus escollits, pel que vaig suposar que el quadre de Dürer també hi seria i, efectivament, quan al vespre, a casa, vaig connectar-me a l'adreça d'Art Project vaig veure, complagut, que L'Adoració dels Reis, de Dürer, era un dels quadres triats per la Galleria degli Ufizzi i que, gràcies a la bona resolució que tenia la imatge, podia treure'n un detall que il·lustrés molt millor el fragment d'un dels dos articles -concretament el segon- de Martí Domínguez que vaig transcriure i il·lustrar (vegeu aquí), article on el biòleg i humanista valencià parlava de l'acuradíssima fidelitat amb què Dürer va reproduir en el citat quadre dues papallones: la Cynthia cardui i la Colias croceus.

La millor imatge de les que vaig ser capaç d'aconseguir per a aquell post va ser aquesta:

i aquesta altra és l'aconseguida gràcies a Art Project:

La difrència és ben notable, pel que no cal dir que, a part de substituir en aquell post la primera imatge per aquesta darrera, he fet, també, les oportunes modificacions a la part del text on m'excusava de no haver pogut aconseguir una imatge prou nítida, i si ho he fet és perquè és un post del qual em sento molt satisfet, i més encara me'n sento perquè és un dels que més visites rep i més estona s'hi estan els que se'l llegeixen.

Art Project és, sense cap mena de dubte, una magnífica eina per poder observar amb tot detall les més de 1.000 (!) obres d'art (pintures, escultures, estampes, armadures, màscares, fotografies...) que han estat fotografiades però -sempre hi ha d'haver un però- he tingut una gran decepció pel que fa a les obres triades pel Museu Reina Sofia, de Madrid, ja que estava plenament convençut que tant el Gernika, de Picasso, com El gran masturbador, de Salvador Dalí, dues de les joies més valuoses que van anar a parar a aquest museu figurarien entre les obres triades..., però resulta que no, que d'aquest museu només hi ha imatges de l'obra de Juan Gris; de la maqueta del Pavelló de la República Espanyola a l'Exposició de 1937 a París, i la resta d'imatges pertanyen a fotografies de la Guerra Civil, que no negaré l'interès, sobretot històric, que puguin tenir, però un museu amb una col·lecció tan basta d'art modern com ho és el Reina Sofía (només a la Fira Arco celebrada enguany ha adquirit obra per valor de 680.000 euros), bé podia haver aportat a Art Project un ventall molt més cromàtic i significatiu del seu valuosíssim fons.

Decebedor, molt decebedor!

"L'ÀNGEL CAIGUT", DE RICARD TERRÉ

El proppassat dia 23 de gener, l'amic Francesc, del blog A la taula i al llit..., ens va fer partícips del que sens dubte ha de ser una magnífica exposició del fotògraf valencià Francesc Jarque -Belchite i una llarga postguerra- una exposició que, d'una manera del tot imprevista, en Francesc i l'Oreto van anar a visitar a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània, de la ciutat de València.

Després de llegir al seu blog la curta però, alhora, entusiàstica valoració d'en Francesc i de veure les imatges que d'aquesta exposició hi va penjar, em van venir ganes de saber més coses d'aquest fotògraf valencià, (per cert, i entre parèntesis, persona non grata, segons es defineix ell mateix, a les actuals autoritats valencianes), i em vaig passar una bona estona buscant i contemplant més imatges de la seva obra, com aquesta, de l'any 1978 titulada La festa del Corpus:

I és que, malgrat que sempre que em ve a la memòria l'època dels 50, 60 i principis dels 70 del passat segle XX, que va ser la que em va tocar viure en plena joventut, la recordo com una època grisa i trista, em fascinen els testimoniatges gràfics en blanc i negre captats pels objectius d'allò que en dèiem màquines de retratar en mans, o millor dit: en els ulls, sempre a l'aguait, d'una generació de fotògrafs que van trencar els clixés encotillats i estàtics imperants en aquella època.

Parlo, per exemple, de Francesc Català-Roca:

de Joan Colom:

de Xavier Miserachs:

de Ramon Masats:

de Toni Catany:

de Leopold Pomés:

o d'Oriol Maspons, del qual és la fotografia que figura a la caràtula, en aquells anys trencadora, del primer disc d'en Raimon (1963), una veu, la d'aquest cantant valencià a qui, sigui dit de pas, tant i tant admiro i amb qui, quan aleshores l'escoltava, em semblava que, entaforat dins d'aquella trista grisor, hi albirava una llunyana però diàfana i alliberadora llum.

Però tornem a la fotografia, perquè del que volia parlar és precisament d'una que, en concret, em va impactar molt quan la vaig veure, i no va ser fins molts anys després que es va saber que darrere d'ella hi havia una història, una fotografia que l'autor de la qual, Ricard Terré, (Sant Boi de Llobregat, 1928 - Vigo, 2009), un altre dels grans fotògrafs d'aquella generació, va titular L'àngel caigut:

L'any 1958, Ricard Tarré va captar aquesta instantània a la processó del Corpus de Sant Boi de Llobregat. Som, doncs, en una època caracteritzada per la forta immigració a les grans àrees industrials, com la de Barcelona, de gent procedent, sobretot, del sud d'Espanya.

És indubtable que l'esguard estràbic, que m'atreviria fins i tot a qualificar de despietat, de la nena és com un poderós i invisible imant que ens atrau immediatament la nostra, de mirada, però ja després d'aquest primer impacte, si observem amb més atenció la fotografia ens adonarem que la nena no solament és l'única del grup que, en lloc d'uns delicats gladiols blancs, o d'un estilitzat lliri d'aigua, duu a la mà un senzillíssim, i molt probablement casolà, ramet de mosquitera, sinó que també és l'única de totes les nenes que se'ns mostra de cara. Sembla, talment, com si les altres, de nenes, fossin alienes del tot, tal i com, per altra banda, és del tot lògic, a l'indubtable i silenciós drama amb què ella ha de fer front, dia a dia, al defecte dels seus ulls fins al punt que la imatge que presenta vestida de primera comunió pot arribar a semblar grotesca quan, de grotesca, aquesta bellísima imatge no en té res.

Em produeix una sensació, barreja de tendresa i d'admiració, la decidida força amb què, més que no pas agafar, sembla aferrar el ramet de mosquitera que, amb tota probabilitat, a casa mateix la seva mare li va arranjar amb paper de plata, i és que més que portar un ram a la mà, diries que branda una bandera en la que hi creu fervorosament, i si alguna cosa hagués de titllar de grotesca sobre el més que ostensible esguard estràbic d'aquesta criatura, serien les actituds que, precisament en aquest esguard, s'hi poden veure reflectides de les més o menys dissimulades burles o de les més o menys sinceres compassions que aquella nena ha de suportar en el seu dia a dia.

Una magnífica poesia..., perdó; volia dir una magnífica fotografia la de Ricard Terré, qui va deixar dit que la fotografia "no es fa, sinó que es troba".

Ricard Terré. Al fons, L'Àngel Caigut. (EFE)

Però, tal i com deia abans, aquesta fotografia té una història al darrere, una història que durant molts anys Ricard Terré no va voler fer pública:

A la primera exposició col·lectiva on el fotògraf santboià va participar no havia volgut fer cas de les veus que li havien aconsellat que no inclogués aquesta fotografia, ja que potser provocaria rebuig en segons quins sectors de la societat de l'època, però ell estava ben decidit a exposar-la i així ho va fer.

El dia en què es va inaugurar l'exposició, una de les persones que hi van assistir va voler parlar amb l'autor. Era un metge, el qual, emocionat, va felicitar Ricard Terré per haver sabut captar tota la llum que irradiava entremig d'aquells vaporosos vestits blancs la figura d'aquella nena, i va demanar-li si s'avindria a retratar una neboda seva, una nena amb la síndrome de Dawn, que també havia de fer la comunió, perquè l'home, després d'haver vist aquella fotografia, estava segur que Ricard Terré sabria treure, també a la seva neboda, tota la llum que la il·lusió de la nena irradiaria en un dia com aquell.

Ricard Terré es va comprometre a fer una sessió fotogràfica a la neboda d'aquell metge i a no cobrar-li ni cinc..., si el metge aconseguia que un oftalmòleg operés a la nostra protagonista, ja que era més que evident que la situació econòmica de la família de la nena no els podia permetre una despesa tan costosa.

El metge va estar-hi d'acord. Es van repartir còpies, fetes pel mateix Ricard Terré, de L'àngel caigut a totes les escoles de Sant Boi i la nena va ser localitzada.

Poc després i per motius de feina Ricard Terré va haver de marxar de Sant Boi per instal·lar-se a viure a Vigo, i en un dels viatges de tornada que va fer per visitar la seva família, es va trobar amb la sorpresa que, a casa dels pares, hi havia, també, una altra família que l'estava esperant: Eren el pare i la mare de l'Àngel caigut, una família, efectivament, d'humils immigrants, que li van presentar una nena, la seva filla, a qui, després de quatre operacions, la cirurgia havia aconseguit corregir del tot el manifest estrabisme que la nena havia presentat des de la naixença.

Acabo aquí el post perquè en tot moment he intentat defugir de la sensibleria i, allargant-me, potser hi cauria sense voler, però no em puc estar de dir, per acabar, que, per fortuna, no només és vàlid pels temes escabrosos quan es diu que, a vegades, la realitat supera la ficció.

L'ULL DEL GÒTIC

Amb aquest nom és coneguda la rosassa de l'absis central de la Seu de Palma, que si bé en alguns llocs figura -erròniament- com la més gran de les rosasses de les catedrals gòtiques, en realitat, els 1.236 vidres que la componen fa que sigui, això sí, la que més superfície de vidre té.

Però no és de rècords del que volia fer esment en aquest post que, per dir-ho d'alguna manera, tanca aquesta mena de cicle nadalenc en què els vitralls han estat els grans protagonistes, sinó d'un fenomen que, com cada any, demà, dia de la Candelera, el dia en què la tradició mana desfer els pessebres de les cases, a la Seu de Palma es produirà, com cada any succeeix, el 2 de febrer i l'11 de novembre (Sant Martí):

Al matí, quan el sol s'alci per llevant, la llum travessarà els 1.236 vidres d'aquesta imponent rosassa i , de mica en mica, tota ella es veurà reflectida sota una altra de les set rosasses que hi ha a la catedral mallorquina, la de l'anomenada Porta de l'Almudaina, fins a formar un perfecte 8 de colors.

En aquest acurat vídeo de SigoloX hi podeu veure l'efecte, així com sentir les explicacions d'aquest espectacular fenomen.




De tota manera, no és l'únic fenomen que la llum, a través dels vitralls de la Seu de Palma, protagonitza, ja que no fa massa anys, concretament el 2007, Daniel Ruiz, membre de la Societat Balear de Matemàtiques, va descobrir que el 21 de desembre, el dia del solstici d'hivern, la llum del sol, quan aquest s'alça, travessa aquestes mateixes dues rosasses més grans de la catedral produint un calidoscopi de llums i de colors que es pot contemplar des de l'anomenat Baluard de Sant Pere:




La bellesa d'aquests efectes de llum i de colors és indescriptible, i crec que queda molt clar el perquè a la Seu de Palma se la coneix amb el nom de la Catedral de la Llum.