Setanta anys després, l'Estat espanyol encara es nega a anul·lar aquell judici.
Fi de Lluís Companys Era el moment de les tenebres quan llum no veieu ni camí i amagaven la cara els àngels d'amargues menes de morir. Els grans traïdors de la terra varen lliurar-lo al més roí. –Véns i et perdem –deien en veure'l la mar i l'aire pirinenc. Ulls catalans espurnejaven: Va de la mort al negre avenc. Amb posat d'ira "¡Viva España!" escopí un noi escardalenc. Del pobre clos on el tancaven sonaren pany i forrellat. De sos amics era en la casa: del perseguit i del postrat. Tenia allí per companyona la catalana llibertat. El van jutjar quatre fantasmes de l'eterna Espanya dorment, amb llurs espases de per riure i llur orgull, boira en el vent. Fins que un matí sent a la porta: Heus ací la mort, President. "La mort m'espera, bona amiga de mà cruel i tendra sí. Ara, mos peus, aneu descalços: sense embolcall m'heu de servir. És tocant terra catalana, sentint-la bé, com vull morir." Tot peresós, el sol d'octubre daurava el dia a poc a poc. Quan els fusells van encarar-li ell espera la veu de: –Foc! que, eixit d'un rengle, donaria l'oficial, rígid i groc. I en encetar-se'n la paraula amb dring de renec foraster, ell crida: –Visca Catalunya! Tot, gent i pati, es va desfer: i un batre d'ulls abans de caure la gran Invocada veié com una barca tota sola però menada pels destins: per uns destins d'ales nacrades i el guspireig de les onades i els salts de joia dels dofins. |
