Quantes vegades no se'ns ha escapat el riure per sota el nas quan hem vist que a algú se li pregunta qui va ser, posem per cas, Einstein i, si es tracta d'una persona prudent, no contesta cap disbarat del tipus: “Em sona que va ser... un emperador romà?”, però aquest algú es queda amb la mateixa cara que si li haguessin preguntat quina és l'arrel cúbica de 367,54.
El que a la gran majoria, però, en aquell moment ens passa per alt és quina cara faríem nosaltres si un cop haguéssim contestat, tot cofois, dient que Einstein va ser un gran científic alemany que va elaborar la Teoria de la relativitat, ens demanessin de fer-ne cinc cèntims, d'aquesta “celebèrrima” teoria.
I és que són molts els personatges que per la raó que sigui han passat a la història als quals si bé sabem identificar de manera immediata per un determinat context, no sabem res més d'ells que això: tot just identificar-los amb aquell determinat context ja que, en la gran majoria dels casos i segons quins siguin els nostres interessos, no sabríem aprofundir gaire -o gens- sobre el determinat context que ens ha fet identificar aquell personatge.
(Permeteu-me un petit parèntesi per explicar, divertit, que, una vegada, a Madrid, anava jo buscant pels voltants de la Puerta del Sol una fonda, on hi havia dinat força bé uns anys enrere, al carrer de Daoiz y Velarde quan, en realitat, la fonda que jo buscava era, efectivament, a un dels carrers que neixen a la Puerta del Sol, però en lloc de ser el dedicat als herois Daoiz y Velarde, el carrer on hi havia aquella fonda que jo buscava era el dedicat... a Espoz y Mina!)
Sense cap mena de dubte, Enric Valor (Castalla, l'Alcoià, 22 d'agost de 1911 - València, 13 de gener del 2000) és un personatge prou reconegut i degudament valorat sobretot entre la gent que es mou en els terrenys de l'ensenyament i de la lingüística, però no prou conegut, i ni molt menys reconegut, com es mereix per la cabdal importància que per a la història de la nostra llengua va tenir la seva constant, valenta, decidida i, sobretot, seriosa i apassionada labor en pro de la recuperació i de la normalització lingüística al País Valencià.
A un apunt que vaig dedicar fa poc més d'un any a la figura de Pompeu Fabra (aquí hi ha l'enllaç), el bon amic Francesc, del blog A la taula i al llit, va enviar-hi un comentari on deia: “Mestre Fabra és qui ens va salvar la llengua, com molts d'altres (Sanchís Guarner, Enric Valor...)”, i he de confessar que en el moment en què ho vaig llegir em van pujar tots els colors de la cara a l'adonar-me que havia confegit un abrandat apunt dedicat a qui va ser l'artífex de la normalització del català però com si, a partir de Fabra, aquesta normalització hagués estat com bufar i fer ampolles a l'hora d'estendre's a tots els territoris de la nostra àrea lingüística, amb les lògiques diferències dialectals que hi ha a cadascun d'ells, quan, tot al contrari, hi va haver força reticències i, fins i tot, rebuig, un rebuig que encara avui en dia és ben patent en alguns sectors.
Enamorat -no hi ha adjectiu més encertat en el seu cas- de la llengua, ben aviat Enric Valor va col·laborar activament en la confecció del Diccionari Català-Valencià-Balear aportant-hi lèxic propi del valencià meridional en l'etapa en què va acabar de dirigir aquesta colossal obra Francesc de Borja Moll després de la mort de mossèn Antoni M. Alcover, l'any 1932, l'any, precisament, en què diverses personalitats literàries i institucions culturals valencianes van signar les Normes de Castelló, un consens al que es va arribar per a aplicar en tota l'àrea lingüística valenciana la normativa de Pompeu Fabra, però tenint en compte, alhora, les peculiaritats del valencià, unes Normes, les de Castelló, de les quals Enric Valor n'esdevindria de per vida un dels més grans i incansables impulsors i difusors al País Valencià.
Amb l'esclat de la Guerra Civil i la posterior victòria del feixisme i, amb ell, els esforços dedicats a arraconar i a relegar la llengua pròpia del país, subestimant-la fins al punt de considerar-la com una eina de comunicació pobra i inapte per a qualsevol manifestació cultural (em revolta sobremanera llegir o sentir -encara avui!- l'adjectiu cateto i tots els seus derivats aplicat a la llengua catalana i als qui la parlem), Enric Valor va dur a terme una callada, llarga i pacient tasca: la de la recopilació de rondalles de tradició oral, les quals, fins a un total de trenta-sis, va anar recollint de totes les zones rurals del País Valencià, una callada i pacient tasca que em porta a evocar dos dels versos del poema Inici de càntic en el temple, de Salvador Espriu: “Però hem viscut per salvar-vos els mots, / per retornar-vos el nom de cada cosa”.
Enric Valor va participar, des de la clandestinitat, en nombroses tertúlies, i l'oposició que manifestà envers el régim franquista li va valer ser tancat a la presó durant dos anys (1966-1968), però, activista cultural impertèrrit, tot just sortir de la presó i gràcies a l'aportació econòmica de Josep Senent Anaya, va participar en la creació de la primera revista escrita íntegrament en català a València: Gorg, revista que al cap de tres anys (1972) i a causa de defugir de localismes i de volar cada cop més amunt demostrant així la vitalitat del català a l'hora de tractar qualsevol tema, li valgué un expedient administratiu (impensable avui en dia, suposo que fins i tot pels que enyoren aquella època) que la condemnà al tancament.
Aquí sota podeu veure la coberta del darrer número -el 29-, de la revista Gorg i, a través d'aquest enllaç, podeu baixar en format pdf aquest mateix número, digitalitzat, de la revista. (Val molt la pena.)
Com a gramàtic i lexicògraf, Enric Valor va publicar, entre d'altres obres, La flexió verbal (Plaza & Janés, 1988) i el Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià (Edicions 3 i 4), i com a narrador, a part, està clar, de les Rondalles, són de destacar les tres novel·les que formen el Cicle de Casana (Sense la terra promesa, Temps de batuda, i Enllà de l'horitzó). Aquestes tres novel·les, així com les altres cinc que va publicar, l'editorial Tàndem, de València, les va publicar en vuit volums (Obra literària completa d'Enric Valor).
Enric Valor, un home senzill, de tracte afable i cordialíssim, és avui el més que merescut protagonista a la xarxa amb motiu de commemorar-se el Centenari del seu naixement, una efemèride que tant de bo serveixi perquè, tal i com es deia al començament, el seu nom no sigui per a nosaltres un d'aquells personatges que relacionem tan sols amb un context, en aquest cas amb el de la lingüistica o amb el de la literatura valencianes, perquè Enric Valor, per als que estimem la nostra llengua, mereix no solament ser un nom conegut, sinó un personatge reconegut.
I ja, per acabar, només manifestar que m'alegra infinitament que el Consell Escolar Municipal de l'IES de Castalla, la població on fa cent anys va néixer Enric Valor, hagi demanat de forma oficial la restitució del nom d'EnricValor per a l'únic Institut d'Ensenyament Secundari que hi ha a Castalla, després de la ignominiosa resolució presa tretze anys enrere en una irregular reunió convocada pel que aleshores era l'alcalde d'aquesta població, Juan Rico Rico (del Partit Popular), reunió en la que es va acceptar demanar oficialment canviar el nom d'IES Enric Valor pel de IES Castalla, demanda que va ser acceptada per la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana, el titular de la qual era Francisco Camps. Aquí hi trobareu més informació.
DIGUEU LA VOSTRA