ELS FRUITS SABOROSOS: CODONYAT, A PROPÒSIT DE "ELS CODONYS TARDORALS"

Els codonys tardorals és el poema que duu el número XVI dels divuit que conformen el llibre de poemes Els fruits saborosos, de Josep Carner, i el fet que hagi estat precisament aquest el triat perquè sigui el primer de tota la sèrie és, simplement, perquè ara és època de codonys i, per tant, l'època de fer codonyat.

Però anem a pams: En primer lloc i tal i com ja es va anticipar en el "post-pròleg", en cada un dels divuit posts dedicats a aquest llibre de Josep Carner es parlarà una mica de cadascun dels divuit poemes, i m'agradaria, a cada lectura que de cadascun d'ells en faci, saber expressar-ne no solament el ritme que li donen les diferents rimes -en el cas d'aquests Codonys tardorals, les de les quatre quartetes de què està format el poema-, sinó també saber-ne expressar la musicalitat interna assolida amb l'exquisida i minuciosa tria de tots i cadascun dels mots que, com si fossin conscients de saber-se protagonistes d'un poema, semblen bressolar-se, desinhibits, per la brisa de la lluminosa mediterrània.

Escolteu, si us ve de gust, doncs, aquest poema que també trobareu transcrit sota el reproductor:

Els codonys tardorals                     Diu l’un amic a l’altre: —Ligea, ta promesa,                     té una blancor molt gerda en tot el cos diví,                     i corre, embriagada de tanta jovenesa,                     i és com el tany que es gronxa en l’aire del matí.                     Però ja saps com elles es tornen malgirbades                     per fills i feines, o perquè no n’han tingut,                     i amb cara tediosa caminen desmarxades                     i són codonys, diries, el fruit més boterut.                     I l’altre amic que deia: —Quan fina tot esclat,                     nosaltres rondinem, esgarriant les passes,                     i flagel·lem el dia amb folles amenaces,                     saturns a la memòria del goig mal escampat.                     Llavores, el codony, que es féu vell en la branca,                     dins el calaix perfuma la nostra roba blanca,                     i si l’amorosim al caliu de la llar                     i l’acostem als llavis sorruts, és dolç, encar.                                                                          Josep Carner

En el diàleg que dins el poema mantenen dos amics queda ben palesa la utilització que Carner fa d'un fruit propi de la tardor, com ho és el codony, per relacionar-lo amb l'etapa tardoral de la vida humana, i ho fa amb la intenció de convidar-nos a reflexionar sobre el pas del temps, un recorregut, aquest, que repercutirà físicament tant en l'home (“nosaltres rondinem, esgarriant les passes”) com en la dona (“amb cara tediosa caminen desmarxades”), però si bé, en un princip, l'home esdevindrà taciturn i li costarà acceptar de bon grat l'inexorable pas del temps, serà gràcies a l'aixopluc que dins la llar hi trobarà en la companyia de la dona, la qual, com el codony (“que es fa vell en la branca”), haurà madurat dins la llar, que acabaran tots dos gaudint de la vellesa fent-se companyia l'un a l'altra.

Si us plau, per favor, atenció, un moment, ei, ei, ei!!!... Que ningú s'esvaloti, ara, pel que s'acaba de dir: Tal i com s'anirà veient poema a poema, Carner descriu a Els fruits saborosos situacions del tot quotidianes..., però situacions protagonitzades per una societat acomodada, la societat burgesa de finals del segle XIX i de princips del XX (la primera edició d'Els fruits saborosos data de 1906, quan Josep Carner, nascut el 1884, tenia 22 anys), una societat burgesa idealitzada pel poeta segons els cànons a què aspirava l'ideari noucentista: una societat liberal i culta, però, com és lògic, una societat que duia arrossegant un feixuc llast de conceptes heretats, el quals, a ulls d'ara, ens semblen del tot desfasats i, almenys pel que fa a la lletra, superats.

No sabria acabar aquest comentari sense fer esment de la preciosa i sonora metàfora del darrer vers de la primera quarteta, on l'autor compara la lleugeresa de moviments de la joveníssima Ligea amb "el tany que es gronxa en l’aire del matí".

* * *

I ara deixem ja la lírica i anem a parlar dels codonys des d'un punt de vist molt més terrenal, tot i que us puc ben assegurar que en aquest codonyat que veieu aquí baix hi cantaven els àngels, i dic "hi cantaven" perquè dels dos quilos que en van sortir ja no en queda més que el record.

Per confegir-lo necessitem:

► 2 quilos de codonys.       ► 750 grams (aprox.) de sucre.   Opcional:       ► 1/2 branqueta de canyella.       ► 1/2 pela de llimona.

Posem a escalfar aigua en una olla on ens hi càpiguen els codonys sencers, que tirarem quan l'aigua comenci a bullir. Al cap d'uns 25 minuts, traiem els codonys de l'aigua i, quan siguin freds, els pelem i els tallem a trossos. Els pesem i els hi afegim el mateix pes de sucre.

Passem la barreja de codonys i de sucre pel pímer i la posem dins una cassola on hi afegirem la branqueta de canyella i la pela de llimona, si és que decidim posar-n'hi. A foc mitjà, i amb una mica (de 20 a 25 minuts) de paciència ho anirem remenant tot sovint perquè no se'ns enganxi.

Quan tingui la textura desitjada, posarem el codonyat dins un o varis motlles i deixarem que es refredi del tot abans de desmotllar-lo. Els motlles ideals són els de silicona, i el codonyat, a la nevera i ben tapat, es conserva molt de temps (diuen que sis o set mesos), tot i que a casa, dels dos quilos de codonyat que em van sortir amb aquestes proporcions ja no en queda ni una engruna, pel que tinc previst fer-ne un parell de quilos més aquest cap de setmana.

Sé que sona a tòpic, però no té res a veure el codonyat fet a casa amb el que normalment es compra al mercat.

LEÓN FELIPE, 20-N

La veritat és que, ni que sigui per encapçalar amb quatre mots que podríem anomenar de cortesia aquest post, fa mitja vergonya escriure el que sigui per precedir el contundent poema de León Felipe Ya no hay locos, un poema que us proposo rellegir al qui ja el coneixíeu i, als qui no, llegir-lo per primera vegada i, a tots, escoltar-lo si us ve de gust...

I és que avui és dia 20 de novembre, una data que els que estimem la llibertat d'una manera molt especial perquè vam viure molts anys sense ella no oblidarem mai.

León Felipe

PERO YA NO HAY LOCOS Ya no hay locos, amigos, ya no hay locos. Se murió aquel manchego, aquel estrafalario fantasma      del desierto y... ni en España hay locos. Todo el mundo está cuerdo, terrible, monstruosamente cuerdo. Oíd... esto, historiadores... filósofos... loqueros... Franco... el sapo iscariote y ladrón en la silla del juez repartiendo castigos y premios, en nombre de Cristo, con la efigie de Cristo prendida del pecho, y el hombre aquí, de pie, firme, erguido, sereno, con el pulso normal, con la lengua en silencio, los ojos en sus cuencas y en su lugar los huesos... El sapo iscariote y ladrón repartiendo castigos y premios... y yo, callado, aquí, callado, impasible, cuerdo... ¡cuerdo!, sin que se me quiebre el mecanismo del cerebro. ¿Cuándo se pierde el juicio? (yo pregunto, loqueros). ¿Cuándo enloquece el hombre? ¿Cuándo, cuándo es cuando se enuncian los conceptos absurdos y blasfemos y se hacen unos gestos sin sentido, monstruosos y obscenos? ¿Cuándo es cuando se dice por ejemplo: No es verdad. Dios no ha puesto al hombre aquí, en la Tierra, bajo la luz y la ley del universo; el hombre es un insecto que vive en las partes pestilentes y rojas del mono y del camello? ¿Cuándo si no es ahora (yo pregunto, loqueros), cuándo es cuando se paran los ojos y se quedan abiertos, inmensamente abiertos, sin que puedan cerrarlos ni la llama ni el viento? ¿Cuándo es cuando se cambian las funciones del alma y los resortes del cuerpo y en vez de llanto no hay más que risa y baba en nuestro gesto? Si no es ahora, ahora que la justicia vale menos, infinitamente menos que el orín de los perros; si no es ahora, ahora que la justicia tiene menos, infinitamente menos categoría que el estiércol; si no es ahora... ¿cuándo se pierde el juicio? Respondedme loqueros, ¿cuándo se quiebra y salta roto en mil pedazos el mecanismo del cerebro? Ya no hay locos, amigos, ya no hay locos. Se murió aquel manchego, aquel estrafalario fantasma del desierto y ... ¡Ni en España hay locos! ¡Todo el mundo está cuerdo, terrible, monstruosamente cuerdo! ... ¡Qué bien marcha el reloj! ¡Qué bien marcha el cerebro! Este reloj ..., este cerebro, tic-tac, tic-tac, tic-tac, es un reloj      perfecto... perfecto, ¡perfecto!                                                                                         León Felipe

Hi haurà més posts dedicats a León Felipe, segur!

ELS FRUITS SABOROSOS (PRESENTACIÓ)

Una de les coses amb què em vaig comprometre amb mi mateix quan vaig acabar de decidir-me a tornar a la blogoesfera va ser amb la d’intentar que els posts que escriuria en el nou blog fossin el més concisos possible, cosa bastant difícil per a mi, que tinc una gran facilitat, quan escric, de saltar des d’una flor fins dalt de tot d’un avet i, un cop allà i encara a mig instal•lar-m’hi, baixar en picat per anar a xerrar amb un caragol que passava xino-xano cap a un hortet proper.

Amb aquest esperit de concisió per bandera, doncs, intentaré ser concís al màxim i diré que aquest post és el que farà de pròleg a tota una sèrie de divuit posts més que tinc previst anar publicant amb el títol de Els fruits saborosos.

He de dir que en aquest primer "post-presentació" -o "post-pròleg", com es vulgui-, la sort m’ha donat un cop de mà per no haver-me d’allargar gaire, ja que amb la ceba –per no parlar d’obsessió- de ser concís, i quan ja començava a desesperar-me per no saber per on podia aprimar més el text introductori que anava escrivint per parlar de la importància d’Els fruits saborosos i, evidentment, del seu autor, vet aquí que fa uns dies, tot rellegint un recull en forma de llibre dels articles que Josep Maria de Sagarra havia escrit entre 1929 i 1935 per a la revista Mirador, concretament a la secció que ell va batejar com L’aperitiu, vaig trobar un article dedicat a la figura de Carles Riba, un article en el qual Sagarra feia esment d’una manera tan clara com concisa de la vital importància que té per a les lletres catalanes la figura de Josep Carner.

Claretat i concisió, la de Sagarra, que jo, per molt bona voluntat que hi posi, no crec que aconsegueixi mai en els meus escrits, i és per això que us convido a llegir aquest fragment de l’article esmentat, un article que es va publicar el dia 21de maig de 1931:

“[Carner ...] havia estat el gran estassabarders –que dirien a l’Empordà- de tota la carrincloneria, de tota la imbecilitat indocumentada en forma de prosa i de poesia que s’estilava a Catalunya. Carner va dotar la literatura catalana d’un coll net i d’una camisa neta, per a poder-se presentar entre gent civil; li va ensenyar una manera de saludar les senyores, de menjar els espàrrecs, d'anar a missa i de pagar un taxi. ”Després de Carner, els escriptors que volguessin tenir una mica de cara i ulls no es podien permetre certes modalitats rupestres ni certes ganyotes de seminari. Carner era un home de punch i al mateix temps de gràcia i de barrila. Tota la seva obra anava fluint d’una manera despreocupada, amb aquella tombarella genial d’un saltimbanqui que fa equilibris sense donar-los gota d’importància.”

Clar i català!: I és que, malgrat que va ser després d’un llarguíssim i, sobretot no ho oblidéssim pas, obligat silenci, amb l’aparició o, millor dit, amb la irrupció de Josep Carner en una literatura que pel fet de començar a reviscolar no se li podien permetre concessions que mai els haurien estat permeses a les literatures que havien anat fent des de sempre el seu camí sense cap mena d’entrebanc forani, hi ha, en aquesta literatura reviscolant, que no és cap altra que la catalana, un abans i un després de Josep Carner, i si bé hi ha qui creu que el seu pes com a poeta ha estat sobrevalorat, ningú ni tan sols mig gosaria a discutir-lo com el gran creador d’una llengua literària lliure del tot de caduques cotilles, una llengua literària -la catalana- desempellegada d’ampuloses impostacions també del tot inapropiades per a una llengua que volia tenir -i gràcies a Josep Carner ho aconseguiria-, un pes prou qualitatiu dins la literatura moderna.

Josep Carner

I si bé els divuit fruits que conformen Els fruits saborosos van ser un pretext del poeta per a la reflexió del pas del temps, per a mi i com a homentage a Carner seran un pretext perquè, a mida que -anuncio-, els vagi trancrivint i fent un petit comentari de cadascun d’ells, serveixin d’il•lustració per a cada una de les divuit receptes que aniré penjant en divuit posts, en cadascuna de les quals l’ingredient principal serà cadascun dels divuit fruits que va triar Carner per confegir Els fruits saborosos.

Bufa!... Sort que havia de ser concís, oi?...

POPETS ESTOFATS AL SO DE "LA CREACIÓ", DE F. J. HAYDN

Ahir, diumenge, quan eren gairebé les 11 del matí, vaig rebre des de Barcelona un sms d’en Joaquim, del blog In fernem Land. Sabent com sap aquest bon amic com m’arriba a agradar la música de Franz Joseph Haydn (1739-1809), em preguntava, poc abans d’entrar ell a l’Auditori, si jo també hi havia anat, ja que hi havia programada la interpretació de l'oratori La Creació, potser la fita més colossal de l’extensíssima obra del genial compositor austríac de qui enguany es commemora el bicentenari de la seva mort.

Vaig contestar, també per sms, a en Joaquim que no; que no hi havia anat, però que just en el moment en què havia rebut el seu missatge, jo havia anat a buscar la ràdio per poder escoltar la retransmissió en directe d’aquell concert a través de Catalunya Música. El que ja no li vaig dir, però, és que jo tenia previst escoltar aquell concert... tot preparant el segon plat del dinar de diumenge: uns popets estofats!

Popets acabats d'estofar al so de La Creació

Ahir mateix, al vespre, ja vaig veure que a In fernem Land, el bon amic –i pencaire incansable- Joaquim ja hi havia penjat, com ens té acostumats, una detallada crònica –per res del món no em perdonaria que en digués “crítica”- de com va viure i sentir aquell magnífic concert, mentre que jo, en canvi, us explicaré com vaig anar fent, acompanyat de la magistral música de Haydn, aquells popets:

Ingredients:

► 2 o 3 popets per persona.      ► Oli d’oliva.      ► Patates.      ► Cebes de Figueres.      ► Alls.      ► Vi blanc sec.      ► Una mica de fumet de peix.      ► Una picada feta amb ametlles            i avellanes torrades,            i un trosset de bastó de pa.

Tal i com faig sempre que he de preparar algun guisat ja bé sigui de sípia, de calamar o, com en el cas d’ahir, de popets, el primer que vaig fer després de netejar els popets va ser posar-los dins d’un cassò o d'una cassoleta (no hi han de cabre massa folgats) amb un rajolinet de res d’aigua i d’oli (el just perquè no s’enganxin) i, tapats i a foc molt lent, anar controlant-los de tant en tant perquè no bullin. Així es van anar estofant durant uns vint o vint-i-cinc minuts.

Mentre s’estofaven els popets (érem tres a dinar i n’havia comprat deu peces), vaig començar a sofregir, dins d'una cassola i molt a poquet a poquet, un parell de cebes, tallades a la juliana, junt amb un parell de grans d’all sencers i una mica esclafats amb la fulla plana del ganivet.

A mitja cocció vaig salar el sofregit i, quan vaig veure que la ceba ja estava transparent, vaig apujar al màxim el foc i tirar dins de la cassola un bon raig de vi blanc sec (un xerès amontillat és perfecte).

Quan em va semblar que l’alcohol del vi ja s’havia evaporat, vaig tirar a dins de la cassola un parell de patates, que havia pelat i esqueixat (no pas tallat a daus uniformes) i els popets amb el suquet que havien anat fent mentre s'havien mig cuit a l’olleta que vaig fer servir.

Vaig fer una bona remenada de tot plegat perquè patates i popets s’impregnessin del sabor del sofregit i ho vaig cobrir tot amb una miqueta de fumet calent. (Si no n’hagués tingut, de fumet, hauria fet servir aigua.)

Mentre la cassola, amb el foc just, anava fent xup-xup, vaig picar al morter cinc o sis avellanes torrades i el mateix nombre d’ametlles, també torrades, amb un parell de “grissines”, picada que vaig tirar a la cassola quan faltaven uns deu minuts dels, si fa o no fa, vint-i-cinc amb què les patates van estar fetes. A casa ens agrada que, fins i tot i encara que no facin tant de goig quan les serveixes a taula, les patates estiguin un mica de res desfetes.

La Dolors, del magnífic blog El millor peix, després d’unes breus però interessants i il·lustratives explicacions sobre què hem de tenir en compte a l’hora de comprar popets, va presentar, fa un parell de mesos, un guisat de popets molt semblant al que jo us he presentat avui. Crec que val la pena que, si en voleu fer, us llegiu aquest post que trobareu clicant AQUÍ.

A l’hora de dinar (a casa som molt tocatardans i els diumenges dinem que són sempre quarts de 4), jo encara tenia al cap el magnífic concert de Haydn que havia estat escoltant mentre preparava aquests popets, i és per això que, quan ens els menjàvem, pensava que seria molt adient fer-ho tot escoltant el final -espatarrant!!!- de La Creació, on el chor canta:

      Que totes les veus cantin al Senyor!
      I que exalcin la seva obra!
      Que ressoni un grandiós cant de lloança
      per glorificar el seu nom!
      Que la gloria del Senyor sigui eterna!
      Amén! Amén!

Sí; ja sé que no es pot comparar la creació de l’univers amb la d’un estofat de popets, però..., què voleu que us digui?: Cada u crea el que bonament pot, oi?, i la veritat és que aquells popets tan tendres i aquelles patatetes, aixafades amb el suquet... Buf!!!

Els popets emplatats

Us deixo, perquè els que no la coneixeu vegeu que no sóc gens exagerat quan dic que és espetarrant, una gravació del final de La Creació, de F. J. Haydn, i que, si voleu, podeu baixar-vos-la.

De tota manera, però, si aneu al blog In fernem Land clicant AQUÍ hi trobareu, amb un link per poder-vos-la baixar, la gravació sencera d'aquest meravellós oratori que l'Orquestra Ciutat de Barcelona i Nacional de Catalunya, dirigida per Víctor Pablo Pérez, va interpretar ahir, diumenge, mentre jo anava preparant els popets que us he presentat en aquest post.

Sagarra: "El cementiri dels mariners"

Amb un programa de gravació que encara dominem ben poc, estem treballant i fent proves pel que és un il·lusionat  projecte d’aquest blog, i per fer una prova m’ha vingut de gust gravar per avui, dia 2 de novembre -diada dels difunts- aquest preciós poema de Josep Maria de Sagarra: El cementiri dels mariners, del llibre Àncores i estrelles.

EL CEMENTIRI DELS MARINERS             Quan la passada del vent afina             la tarda tèbia del mes d'agost,             penges com una morta gavina             dalt de la pedra grisa del rost.             Des de les blanques parets estretes             veus una mica de mar només;             i encara et poses tot de puntetes,             blanc cementiri dels mariners.             Ningú, que els vespres a tu s'atansa             per la drecera magra dels horts,             dirà quan et vegi l'esquena mansa             que ets el pacífic hostal dels morts.             No et dignifiquen l'antiga esquerda             de les costelles màgics xiprers;             només et volta la vinya verda,             blanc cementiri dels mariners.             És una vinya plana com totes,             ni tu l'esveres, ni pensa en tu;             dels ceps li pengen les fràgils gotes             tornassolades del vi madur.             Aquelles bèsties, que sol haver-hi             en la pelada pau dels costers             s'et fan amigues sense misteri,             blanc cementiri dels mariners.             Tant a les clares, com a les fosques,             res de basardes, res de perills:             tots els migdies zumzeig de mosques,             tots els capvespres desmai de grills.             I a trenc d'albada, lleu transparència:             còbits que piulen pels olivers.             I sempre un clima d'indiferència,             blanc cementiri dels mariners.             Dins la badia, les fustes fartes             de sal i pesca, mullen el llom;             els homes passen del joc de cartes             a l'opalina gràcia del rom.             Les dones seuen a les cadires             amb aquells aires manifassers...             I ningú pensa que tu respires,             blanc cementiri dels mariners.             I ve que un dia, la veu rossola             d'una campana llagrimejant;             i gent negrenca, s'acorriola             seguint la vinya del teu voltant.             La caixa llisa puja la costa;             tu, ni la mires; ja saps qui és.             Sens reverència reps el teu hoste,             blanc cementiri dels mariners.             I els qui te'l duen, mentre la pala             remou la terra, nets de corcó,             pensen quina hora i en quina cala             i amb qui els pertoca calar l'artó.             Els crida el tràngol i la mullena;             cara-impassibles baixen després,             al teu silenci girats d'esquena,             blanc cementiri dels mariners.             Si el mar és fúria, bot i deliri.             i és embranzida i és cos a cos,             ¿qui se'n recorda del cementiri,             del gris de nacre del seu repòs?             Tu ho saps comprendre; per'xò no goses             guarnir-te d'arbres ni de cloquers.             Tu saps comprendre totes les coses,             blanc cementiri dels mariners!             Ells fan la ruta de la pobresa,             tu fas el somni de l'infinit.             Si ells es resignen a anar a l'encesa,             també et resignes a llur oblit.             Perquè et resignes, perquè t'adones             del que és el sempre i és el mai més,             jo et vinc a veure moltes estones,             blanc cementiri dels mariners.             Jo et vinc a veure per la drecera,             seguint les vinyes, deixant el port;             i em vivifiques amb la manera             clara i tranquil·la de dir la mort.             La mort com una gran companyia             neta de tèrbols crits baladrers...             La mort, com feina de cada dia,             mig de tristesa, mig d'alegria...,             blanc cementiri dels mariners!                                             Josep M. de Sagarra.