ELS FRUITS SABOROSOS: PASTÍS DE POMA AMB AMETLLA, A PROPÒSIT DE LA POMA ESCOLLIDA

Paul Cézanne. Cistella amb pomes

Vet aquí un dels poemes del llibre Els fruits saborosos, de Josep Carner, que més m'emocionen, un d'aquells poemes que si bé basta només amb una primera lectura per copsar-ne tota la bellesa, gairebé exigeix una immediata re-lectura per gaudir amb més intentsitat de la tendresa que tot ell destil·la.

Es tracta de La poma escollida, un bellíssim poema del qual en són protagonistes Alidé i Lamon, una parella d'ancians que reflexionen sobre el paper que els pertoca fer a la vida a l'avançada edat a què han arribat, amb els molts inconvenients que comporta el fet de fer-se gran i d'haver-se de sentir gairebé, o no tan gairebé, arraconats, com una nosa, però...

... Però res! No diré res més, de moment. Si us plau: llegiu-lo..., i rellegiu-lo:

Alidé s'ha fet vella i Lamon és vellet, i, més menuts i blancs, s'estan sempre a la vora. Ara que són al llit, els besa el solellet. Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora. -Oh petita Alidé, com és que plores tant? -Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada i sempre sec, i envejo les nores treballant, i quan els néts em vénen em troben tan gelada. I no et sabria péixer com en el temps florit ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen, i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit. Lamon fa un gran sospir i li diu: -Oh ma vida, mos peus són balbs i sento que se me'n va la llum, i et tinc a vora meu com la poma escollida que es torna groga i vella i encara fa perfum. Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa: el fred ens fa temença, la negra nit horror, criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa. Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?  Josep Carner

Una curiositat d'aquest poema és que és l'únic del llibre Els fruits saborosos en el que un personatge masculí hi té un protagonisme tan rellevant, però hi ha, també, uns detalls tècnics que corroboren la gran mestria de Carner i que m'agradaria comentar, sense ni tan sols pretendre que aquest apunt esdevingui un minuciós anàlisi del poema, anàlisi que, sigui dit de pas, no tinc, ni molt menys, els suficients coneixements per poder fer.

Es tracta, per exemple, d'observar al primer i al segon quartet la utilització de la figura retòrica anomenada polisíndeton, la qual consisteix en la sovint repetició d'una mateixa conjunció (en aquest cas la “i”) quan Alidé explica a Lamon les raons que li provoquen el plor:

"[...] i sempre sec, i envejo les nores treballant, / i quan els néts em vénen em troben tan gelada. // I no et sabria péixer com en el temps florit / ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen, / i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen / i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit."

Amb aquest recurs, l'autor no solament aconsegueix traspassar-nos les frustracions que per culpa de l'avançada edat la dona pateix en el dia a dia que li toca viure, sinó que gràcies a aquesta repetició de la conjunció “i” amb què Carner enllaça les oracions d'una forma tan seguida ens mostra també la clara i plena consciència, la maduració interna que s'ha anat fent Alidé d'una més que evident i, alhora, crua realitat.

Els tres quartets que conformen les tres primeres estrofes són fets amb versos de dotze síl·labes, és a dir, amb els anomenats versos alexandrins (en castellà els alexandrins en tenen catorze, de síl·labes), uns versos, els alexandrins, que es caracteritzen pel ritme intern que tenen, ja que la sisena síl·laba de cada un d'ells sempre és tònica, o el que és el mateix: la sisena síl·laba ha de ser o bé un mot monosíl·lab o bé la síl·laba d'una paraula on hi recau l'accent, i si a aquest ritme intern s'hi afegeix la musicalitat de la rima final dels versos, tot plegat conflueix en una deliciosa sonoritat.

Arriba un moment, però, concretament en la quarta estrofa, que en lloc de quatre versos en té cinc, en què tant el nombre de síl·labes, com el ritme i la rima es trenquen en els tres primers versos, just després que Alidé ha acabat de confessar a Lamon les angoixes que li provoquen aquell desassossec que l'ha dut fins al plor, una fòrmula, la d'aquest trencament, que serveix a l'autor per emfasitzar el breu silenci que es produeix en aquell moment (“Lamon fa un gran sospir...”) així com també li serveix per remarcar els primers mots amb què Lamon, per referir-se al seu també més que evident deteriorament físic, respon a Alidé: “-Oh ma vida, mos peus són balbs / i sento que se me'n va la llum”.

A partir d'aquestes tres versos i amb el darrer mot (llum) d'aquesta quarta estrofa, Carner recobra la rima i el ritme dels alexandrins per tornar a dotar de musicalitat els tendres mots finals amb què Lamon parla a Alidé per expressar-li el que només un amor com el d'ells, que a base d'anys i anys han anat madurant, pot aconseguir: Que, com de la poma quan madura, s'apreciï més la invisible flaire d'aquest fruit que no pas la bencossada aparença.

Aquest trencament i la posterior utilització de la rima i del ritme mitjançant els versos alexandrins per cloure el poema el trobo, i que se'm perdoni la passió, simplement... GENIAL!

I aquí teniu, per si us ve de gust escoltar-la, la lectura gravada del poema amb un bellíssim coixí musical que, una vegada més, m'ha suggerit, i una vegada més de tot cor li ho agraeixo, el bon amic Joaquim, del blog In Fernem Land,  Es tracta del Nocturn número 2 de l'Opus 27, de Fréderic Chopin.

* * *

I ara passem a la recepta: Un exquisit pastís de poma, la massa del qual està feta amb ametlla mòlta i farina. És de senzillíssima i ràpida elaboració, i la vaig trobar a Bocados de cielo, un magnífic blog on hi ha etiquetades, fins al dia d'avui, dinou receptes, tant de plats dolços com salats, en les que hi intervé la poma. Les fotografies de tots els plats d'aquest blog són molt cuidades i les explicacions per elaborar-les, molt detallades. Un blog, en definitiva, del que els aficionats a la cuina en podeu treure molt bon profit.

Ingredients: ► 3 pomes grosses. ► 100 gr. d'ametlles mòltes. ► 3 ous. ► 120 gr. de sucre. ► 50 gr. de farina. ► Un grapadet d'ametlles filetejades.

Enceneu el forn a 180º

Unteu amb mantega un motlle circular d'uns 20 centímetres de diàmetre (millor si és desmuntable).

Barregeu ben barrejades la farina i les ametlles mòltes.

Peleu 2 pomes, ratlleu-les i incorporeu-les a la barreja d'amentlla mòlta i farina.

Amb el batedor de varetes, bateu els ous amb el sucre fins que vegeu que la mescla blanquegi.

Ara es tractrà d'unir les dues barreges, i ho farem, sense batre i mitjançant una llengua pastissera (o una espàtula, o una cullera metàl·lica, grossa, de les de servir), amb suaus moviments de dalt a baix fins que vegem que ambdues barreges han quedat ben incorporades.

Aboqueu la massa resultant al motlle.

Peleu la poma que us queda, talleu-la a quarts, traieu-ne el cor i, de cada quart, feu-ne mitjes llunes de, si fa o no fa, 1 centímetre de gruix, amb les quals anireu formant un cercle sobre la massa. Finalment, al buit que us haurà quedat al centre hi posareu les ametlles filetejades (o laminades).

Enforneu-lo durant uns 30 o 35 minuts.

Per abrillantar-lo i que així faci més goig, pinzelleu-lo amb gelatina de poma, fosa amb una mica d’aigua al microones, o bé amb melmelada d’albercoc, escalfada també amb una mica d’aigua al microones i passada per un colador fi.

ELS DICKENS DE CARNER

He de confessar tot just començar que és la vegada que participo a la xarxa en un homenatge a un escriptor amb menys coneixement sobre la seva obra, ja que si bé, com molta gent de la meva generació, vaig conèixer, de jovenet, Charles Dickens a través de la Colección Historias, de l'editorial Bruguera, una col·lecció de grans novel·les adaptades al públic d'a partir de 9 o 10 anys d'edat, nascuda, segons les dades que acabo de consultar, l'any 1951, justament l'any en què vaig néixer, no va ser fins fa pocs anys que vaig llegir per primera vegada la versió completa d'una novel·la d'aquest clàssic de la literatura anglesa.

De la col·lecció i de l'autor esmentats vaig llegir, que ara recordi, Oliver Twist i Cuento de Navidad , dues novel·les de les quals recordo que sobretot Oliver Twist em va fer patir molt -ja de nen era molt bleda assolellada i, a sobre, m'implicava molt a fons en els arguments-, i de Dickens ja no en vaig voler saber res més, tot al contrari del que em va succeir amb un altre autor a qui també vaig conèixer gràcies a la mateixa col·lecció de Bruguera: Mark Twain, un nom que jo, en aquella curta edat, pronunciava “Marc Tavaín”, i que es va convertir en el meu primer autor predilecte, tant és així que, ja de gran, vaig tenir interès en llegir les versions completes dels seus magnífics Tom Sawyer i Huckleberry Finn.

No fa pas massa anys, però, aconsellat per un bon amic valencià, malauradament mort de forma prematura, així com per una entusiasta lectora de literatura anglesa, vaig decidir llegir la primera novel·la de Dickens: La història de dues ciutats, traduïda per Jordi Arbonès i editada per Edhasa.

Al tractar-se, la de Jordi Arbonès, del que em va semblar una magnífica traducció, vaig llegir-me amb força plaer aquella història, i és que les traduccions em fan més por que una fragata de moros o, per ser més políticament correcte, diré que em fan més por que una pedregada, ja que són moltes les traduccions que acostumen a ser fetes a tant per pàgina, i són moltes, doncs, les que han fet que em caiguessin moltes novel·les de les mans al pensar que era del tot impossible que autors d'anomenada escriguessin d'una manera tan poc pulcre tal i com, malauradament, massa sovint es reflecteix en les traduccions de les que sempre he de tirar de veta per culpa del meu analfabetisme en totes aquelles llengües que no siguin el català o el castellà.

Animat per la lectura de La història de dues ciutats, vaig començar a llegir, al cap d'un temps, el David Copperfield en la traducció de Josep Carner que va publicar Proa, i si bé vaig notar de seguida una clara diferència en el tractament del llenguatge entre ambdues traduccions, vaig immergir-me amb total placidesa en aquesta darrera, conscient, però, que seria una lectura que hauria de fer més pausadament..., i amb el diccionari ben a mà, però com que sóc dels que no poden llegir a qualsevol lloc, i menys “llibres totxo” com ho és el David Copperfield (780 pàgines), sinó que m'agrada fer-ho en la tranquil·litat i en la comoditat que sempre hi trobo assegut a la taula de despatx del que en vaig fer el meu estudi, no tinc cap problema per tenir a mà un bon diccionari, i ara encara menys gràcies a la comoditat de poder tenir accés a tots els diccionaris a través d'Internet sense ni tan sols haver-me d'aixecar de la cadira, ja que m'agrada saber de paraules i d'expressions que si bé, ja sigui pel desús o bé pel desconeixement, són poc habituals en la parla i en l'escriptura actual, no deixen de ser patrimoni de la riquesa lingüística de la nostra llengua.

Em va fer gràcia, per exemple, que, tot just començar, el protagonista d'aquesta novel·la parlés de quan era un infant de bandola, i com que desconeixia el mot bandola, vaig consultar en el diccionari de l'IEC, on en una de les tres accepcions d'aquest mot que recull el citat diccionari el defineix com a bolquer. Vaig voler també consultar-ho a l'Alcover-Moll, i hi vaig trobar aquesta definició, molt més ben especificada: "Vesta llarga de llana que és la que va damunt de tot de la roba dels infants de pit", així com també que, per etimologia, la paraula bandola ve de banda, faixa.

(Espero que se'm perdoni la “badalonada” d'aquest petit parèntesis, però com que trobo que hi ve, ni que sigui una mica, a tomb no em puc estar de dir-vos que, dels bolquers, a Badalona en diem titins, i tan arrelada tinc aquesta paraula -que no en tinc ni idea d'on va sorgir- que, quan vaig començar a sentir a dir bolquers referint-se als titins "de sempre", em feia tot l'efecte d'estar sentint un cultisme.)

Retornant al tractament del llenguatge de les traduccions de Charles Dickens de la mà de Josep Carner, és important no obviar que Carner, que l'any 1918 ja havia traduït del mateix autor Una cançó nadalenca i Novel·la de vacances, va traduir, en plena maduresa literària, tres emblemàtiques novel·les de l'escriptor anglès: Pickwick: documents pòstums del Club d'aquest nom; Les grans esperances de Pip, y David Copperfield, entre els anys 1928 i 1931, és a dir, abans que Pompeu Fabra publiqués el Diccionari general de la llengua catalana, la primera edició del qual va sortir l'any 1932.

No és d'estranyar, doncs, que Carner, en una carta dirigida al seu bon amic Jaume Bofill i Mates (Guerau de Liost), pregui al poeta olotí que consulti amb Fabra com resoldre alguns dubtes que encara té, per exemple, amb mots com carretilla, bussó, lentes (els penjats damunt el nas)..., o amb un equivalent català del joc de cartes anglès anomenat all fours o seven up.

És a dir, que estem parlant d'unes traduccions fetes en un període en el qual, si bé les normes ortogràfiques i gramaticals proposades per Pompeu Fabra ja estaven ben fixades després de la publicació, l'any1913, de les Normes ortogràfiques, així com la del Diccionari ortogràfic, publicat el 1917, normes que, malgrat alguns problemes, acabarien acceptant-se majoritàriament a Castelló l'any 1932, és evident, encara per part de Carner, la influència del Noucentisme literari i el fet que, després de segles víctima de prohibicions -i no és victimisme, sinó una realitat que, per acabar-ho d'adobar, s'allargaria pocs anys més tard a causa de les nefastes conseqüències del franquisme-, la llengua catalana començava a consolidar-se com a tal gràcies a l'impuls d'Enric Prat de la Riba en la creació de l'Institut d'Estudis Catalans, del que en formaven part, dins la Secció Filològica, figures com la de Pompeu Fabra, Antoni Maria Alcover, Eugeni d'Ors i el mateix Josep Carner, entre d'altres.

Pati de la seu de l'Institut d'Estudis Catalans (Barcelona)

Així, doncs, amb la ferma convicció de voler consolidar el català com a llengua literària, Josep Carner aspira a dotar, amb les traduccions d'aquestes tres emblemàtiques novel·les, d'un clàssic al català com ja ho era en aquell temps el seu admirat Dickens (“el meu novel·lista”, també, segons afirmava Joan Maragall), havent de treballar, però, amb una llengua que, tal i com apunta en el Quadern gris Josep Pla tot parlant de Carner, literàriament estava per fer, ja que era “[...] pobra, encarcarada, anquilosada, molt limitada de lèxic, plena de zones corrompudes, seca com ossos, i d’una anarquia ortogràfica mantinguda per nuclis intel·lectuals del país [...]”, pel que no és d'estranyar, doncs, que Carner aboqués en les traduccions de Dickens tot un gavadal d'expressions i de lèxic exuberant a fi i efecte de mostrar la riquesa lingüística del català, amb uns resultats, no obstant, que poden provocar al lector actual no sé si dir-ne un cert rebuig pel fet de copsar-hi un excés d'artifici i poca naturalitat.

Vet aquí, doncs, el “pecat”, o la “virtut”, segons des del punt de vista que es miri o, millor dit, depenent de l'època en què les traduccions carnerianes de Dickens van veure la llum, ja que si bé van ser acollides amb gran entusiasme als anys 30, així com als 60 del segle passat quan, concretament l'any 1964, va sortir publicat per primera vegada David Copperfield en la traducció intacta tal i com Carner l'havia deixat enllestida l'any 1931, van ser qüestionades anys més tard, sobretot a partir dels 90, fins al punt d'arribar gairebé a l'escarni per part del poeta i traductor Xavier Lloveras, el qual va afirmar que, en les traduccions de Dickens, Carner “s'inventa una prosa que s'ha convertit en unes farinetes indigestes i arbitràries”.

Sempre he mantingut que s'ha de tenir molt en compte el moment històric en què succeeixen els fets que tant en l'àmbit social, econòmic, creatiu..., sorgeixen, o bé en forma de noves propostes, o bé amb formes de trencament amb el que podríem denominar “l'ordre establert”, i és per això, precisament, que hauríem sempre d'intentar de ficar-nos en la pell dels protagonistes d'aquests trencaments o d'aquestes noves propostes que hi ha hagut sempre al llarg de la història.

De la mateixa manera, doncs, s'hauria d'entendre que Carner, amb l'encara escàs bagatge de què disposava una llengua literària pràcticament morta (“pobra, encarcarada, anquilosada, molt limitada de lèxic, plena de zones corrompudes, seca com ossos..., retornant a la cita de Josep Pla), però que ja proveïda d'unes normes establertes i consensuades volia tornar a alçar el vol, s'ha d'entendre, com deia, que Carner maldés, mitjançant l'expressiu virtuosisme literari del que era posseïdor, per dotar aquelles traduccions d'una opulència inimaginable en aquella època per convertir-se en tot un clàssic de la literatura catalana però que, com tan encertadament va predirJoan Fuster, "[...] faria que els lectors s'acostessin al David Copperfield carnerià, no tant per llegir Dickens, com per llegir Carner: o millor encara, per llegir l'”idioma” de Carner. I no perdrien el temps, posats que ho fessin”. (El subratllat és meu.)

De tota manera, però, i malgrat que el desconeixement total i absolut que tinc de la llengua anglesa potser em farà dir un disbarat, m'agradaria fer una reflexió: Molt m'estranyaria que el llenguatge literari utilitzat per Dickens en l'època victoriana fos el mateix que el que utilitzen els escriptors en llengua anglesa en l'actualitat, pel que és molt possible, per posar un exemple, que mots equivalents al nostre fadrí, avui pràcticament en desús a favor de solter, fossin vigents en l'època victoriana i en desús, també, en la llengua anglesa actual, per la qual cosa, si el traductor els “modernitza”, traeix, en certa manera, “a favor” d'una millor comprensió lectora actual el llenguatge que utilitzava l'autor en aquella època.

I parlant d'expressions o de mots considerats “d'abans”, recordo una anècdota de quan jo tenia 15 o 16 anys, i és que vaig comentar als companys del despatx on treballava a Barcelona que, al migdia, m'havien dit a casa que, a Badalona, “s'havia negat un home a mar”, una forma de dir totalment correcte però que, per sorpresa meva, va ser motiu de riota d'alguns d'aquells companys, ja que, per a ells, “negar-se” s'havia de dir “ofegar-se”, i no anaven, com encara es diu molt a Badalona “a mar”, sinó que anaven “a la platja”.

Utilitzava jo un model de llengua “antic” o, el que és pitjor despectiu: un model de llengua “de poble” perquè feia servir el verb negar?... A tot el litoral, d'arrels, evidentment, marineres, s'utilitzava amb tota normalitat aquest verb, i no deixa de ser curiós que, de mica en mica, ha anat desapareixent en favor del verb ofegar... Doncs què voleu que us digui?: que és una llàstima, perquè la llengua, amb aquesta mena de globalitzacions, o d'estandarditzacions, com se'n vulgui dir, s'empobreix... Encara sort que quan al morter -o, avui en dia, amb el braç elèctric- l'allioli no surt ben lligat, hi ha qui continua dient. “Vatua Judes; se m'ha negat l'allioli!”

Suposo, si és que heu arribat a llegir fins aquí, que se m'ha vist el llautó, i que el que havia de ser un homenatge a Charles Dickens l'he anat convertint en, més que en un homenatge, en un senzill reconeixement a una de les grans figures literàries que hem tingut la sort de tenir en un dels moments claus en què la nostra llengua més el necessitava, i aquesta figura no és altra que la de Josep Carner.

* * *

P.S. Per fer aquest apunt, m'he servit de tres completíssims treballs relacionats amb les traduccions de Charles Dickens fetes per Josep Carner. És més que evident que els escassos coneixements de lingüística que tinc, així com el meu total desconeixement de la llengua anglesa han fet que aquests tres treballs em vinguessin grossos, però de ben segur que hi haurà a qui li interessaran i en podrà treure molt més suc del que jo n'he tret.

Aquí hi ha els tres enllaços:

Francesc Feliu
Joan Ferrer
La llengua de l'heroi. Notes sobre la llengua del segle XX a partir de les traaduccions catalanes de David Copperfield de Charles Dickens.
Universitat de Girona. Facultat de Lletres

Victòria Alsina i Keith
Dickens segons Carner i Sallent. La traducció de l'emotivitat en dos models de llengua.
Universitat Pompeu Fabra.Facultat de Traducció i d'Interpretació. (Barcelona)

Marcel Ortín
Els Dickens de Carner i els seus crítics.
Universitat Pompeu Fabra. Departament de Traducció i Filologia. (Barcelona)

25 ANYS SENSE FOIX

A la secció setmanal Un sofà a la riba, que Josep M. Fonalleres té al diari El Punt Avui, l'escriptor i articulista gironí escrivia el passat dia 27 un article dedicat a J. V. Foix, en el qual feia referència a Jorge Luis Borges i on explicava que l'escriptor argentí parlava d'un llibre de contes del qual no en recordava més que les il·lustracions a la vegada que es lamentava de recordar alguns dels llibres que havia llegit tan sols pel color de l'enquadernació o per saber en quin prestatge el podria trobar, però que, en canvi, de la resta del llibre no en recordava res..., “O potser sí -acabava reflexionant Borges-: Potser ho hem incorporat com si la memòria fos una pila on s'amunteguen els palimpsestos”.

Aquesta reflexió final de Jorge Luis Borges servia a Josep M. Fonalleres per adonar-se que ell també tenia aquesta sensació amb l'obra de J. V. Foix, ja que si bé durant molt de temps l'havia acompanyat, pensava que, potser, amb el pas del temps, precisament, no la recordava com quan es va atrevir a llegir, anys enrere i davant el mateix poeta ja ancià, els versos que ara creia oblidats..., però a l'hora d'escriure aquell article, Fonalleres s'adonà que, “a poc a poc, sense voler-ho, com una pila de palimpsestos, s'han anat acumulant tots els versos que em pensava que havia oblidat. I les imatges i no t'omplo de flors perquè ja no t'estimo, i tots hi serem, al Port, amb la Desconeguda, i a cal fuster hi ha novetat, i la vetusta gonella, i m'exalta el nou i m'enamora el vell...”

No he trobat millor inici per poder retre des del blog aquest humil homenatge a J. V. Foix que la referència a aquest magnífic article de Josep M. Fonalleres, ja que també jo, sense cap mena de dubte ni de bon tros tan bon coneixedor de l'obra de l'obra del poeta de Sarrià com la que, també sense cap mena de dubte, té Fonalleres -i ja sabeu que no practico la falsa modèstia-, vaig tenir la mateixa sensació quan, dies enrere vaig assabentar-me que es preparava a la xarxa aquest homenatge.

"Quant de temps sense obrir un llibre de Foix -vaig dir-me-, tant i tant que vas arribar a gaudir amb la riquesa del seu llenguatge transformada en música gràcies a la perfecció rítmica impresa en els seus versos!"

Vaig saber de l'obra de J. V. Foix -com la de tants autors que escrivien en català!-, en una època en què vaig decidir no ser un analfabet de la meva pròpia llengua i em vaig matricular a Català, com a assignatura optativa, al primer curs de la carrera que als anys 70 del cada vegada menys recent segle passat se'n deia Filosofia i Lletres.

Va ser la professora d'aquella assignatura la que ens va llegir un dia a classe el poema És quan dormo que hi veig clar, i val a dir que em vaig sentir avergonyit en adonar-me, després d'escoltar-lo i de les posteriors explicacions que la professora ens en va fer, així com de les posteriors lectures que hi vaig dedicar gràcies al full ciclostilat que ella mateixa ens va repartir, si n'era, d'ignorant!

I és que m'havia matriculat a aquella assignatura de català bàsicament perquè en acabar aquell curs havia de marxar a fer “la mili” molt lluny de casa i pensava que em sentiria molt estrany havent d'escriure cartes en castellà tant a la meva família com a l'Anna Maria, amb qui ja feia uns quants anys que sortíem junts, però va ser a partir d'aquell curs, que no vam poder acabar sencer degut a la quantitat i quantitat de vagues que durant aquella època hi havia a la universitat, que vaig adonar-me que només voler saber les quatre regles justes per saber escriure en aquella llengua en què jo només sabia parlar era com si algú que diu que té interès en conèixer algun personatge a qui admira té l'oportunitat d'anar a sopar amb ell i l'únic que l'interessa és poder acabar fent-se, al final, una fotografia junts.

Retornant ara a les reflexions de Borges i de Fonalleres que es citaven a l'inici d'aquest apunt, he de dir que se'm va posar la pell de gallina quan, al moment de començar a recordar alguns dels versos de J. V. Foix, els primers que em van venir al cap van ser els dos darrers del primer dels poemes que Foix va enviar per felicitar les festes de Nadal als seus amics -ho va fer des de l'any 1948 fins el 1958-, i que posteriorment es van editar en forma de llibre amb el títol de Onze Nadals i un Cap d'Any. Són aquells dos versos plens de tedresa que diuen: “Vindré mudat, al costat de la dona, / amb els vestits de quan ens vam casar.”

Doncs encara que Nadal ja fa dies que ha passat, seré fidel a aquest meu primer pensament dels versos de J. V. Foix i, com a homenatge al gran poeta per commemorar els vint-i-cinc anys de la seva mort, reproduiré i llegiré, del llibre Onze Nadals i un Cap d'Any, el poema També vindrem, Infant, a l'hora vella.

També vindrem, Infant, a l’hora vella Com a pagès, per ser més sols amb Tu; Deixarem rella i la mula de sella, I a peu, pel rost, allà on l’estel ens duu. Et portarem vegetals esperances I el que jo tinc en el graner tardà: Llibres marcits, amb versos de vacances On Tu no hi ets, i el camp és de secà. Els vaig escriure en el parlar dels pares, Que és el més dolç per qui el sap confegir, Però hi fa nit en platges i sahares, I el teu Nom és de sol i de jardí. Guardo per Tu gallines ponedores A camp obert, darrere el mur herbós, Tocant al rec on maduren les móres Per als infants que Et saben dir de Vós. En embolcalls que em fan la passa curta, Porto una leica i pàl·lids pensaments, Cançons d’hivern en fontanes de murta D’un monestir i un castell transparents. Mantells eslaus i Florències alades, Poliol de la Nou, brucs de Lladurs, Illes ardents i gorgs negres amb fades, Llavor de goig i guies del Pertús. I els segells nous de la Teva naixença En atlas filatèlics estel·lars, Vàlids per tots, per l’amo i pel remença, Pels llibertins, els pròdigs i els avars. Porto els papers d’una casa forana Escumejant vora la mar i el port; —Omple-la tu amb Ta divina ufana, Deixa-hi un àngel si m’hi ve la mort. I quan tot just si la tenora sona, Pastors i estels perduts serrat enllà, La Verge i Tu tots sols, a l’Hora Sola, I els corns reials qui sap qui els sentirà, Vindré mudat, al costat de la dona, Amb els vestits de quan ens vam casar. El Port de la Selva. Nadal de 1948

Com he fet al començar, manllevaré de l'excel·lent article de Josep M. Fonalleres, i acabaré amb els mateixos mots amb què ell l'acabà: “Totes aquelles lectures que ens van marcar [...] tornen per instal·lar-se. De fet, no van fugir mai. S'estaven amagades, somortes, a l'espera d'una inesperada erupció.”

JO CONFESSO, UNA ALTRA GRAN NOVEL·LA DE JAUME CABRÉ

Pel fet que, com molts bé sabeu, senti una gran admiració envers l'obra de Jaume Cabré, fruit des que, un bon dia, vaig llegir la seva magnífica novel·la Fra Junoy o l'agonia dels sons, i que a partir d'aquella lectura vaig descobrir un món literari en el que em plau i em complau rabejar-m'hi, potser pugui semblar que aquest apunt dedicat a comentar la darrera novel·la del recent Premi d'Honor de les Lletres Catalanes tingui un més o menys marcat, i fins a cert punt reconec que inevitable, tint “partidista”, però és amb tota la sinceritat del cor que ja avanço dir que Jo confesso, la darrera novel·la de Jaume Cabré, m'ha agradat molt, moltíssim.

Quan tot just l'autor comença a donar les primeres pinzellades al que, pel volum (són gairebé mil pàgines de text) saps que acabarà convertint-se en un enorme llenç, el lector (en aquest cas, jo) observa, encuriosit, com l'autor utilitza petits i dispersos tocs amb el pinzell a fi i efecte de començar a donar forma al qui serà el principal protagonista de la novel·la.

Tot comença l'endemà de quan un home de seixanta anys, l'Adrià Ardèvol, entoma la pluja -la pluja, sempre present en els moments més dramàtics en l'obra de Cabré- tot caminant, pensarós, per Vallcarca. Ve de casa d'un tal Dalmau, amb qui havien estat parlant de la mort, de la seva mort, a la qual l'Adrià pensa enfrontar-s'hi amb resignació ja que “Malgrat el pànic, ara ja no accepto cap fusta per surar. [...] Em sento vell, i la dama de la dalla m'invita a seguir-la. Veig que ha mogut l'alfil negre i em convida, amb un gest educat, a prosseguir la partida. Sap que vaig molt curt de peons.”

Tot i així, però, l'Adrià Ardèvol no vol acabar abandonant la partida, que sap perduda, i mou peça: “Sóc jo sol davant del paper, la meva darrera oportunitat.”

A partir d'aquí, l'Adrià Ardèvol començarà un llarg escrit dirigint-se a l'autoretrat d'algú, un autoretrat que hi té penjat a una de les parets del seu despatx, el despatx que ja va ser el del seu pare i que ell, des de ben petit, en va fer el seu univers “on hi té cabuda quasi tot excepte l'amor”.

Vol començar i no sap com. Diu que, en realitat, hauria de fer-ho quan cinc-cents anys abans, al monestir de Sant Pere del Burgal..., però no, no; i pensa que potser seria millor començar des de més ençà, quan “—El pare... A veure, fill meu. Al pare...”, una frase, aquesta, que fins nou capítols després no n'entendrem la importància dins el llarg relat, però no, tampoc.

Monestir de Sant Pere del Burgal (Pallars Sobirà)

Tot són, de moment, petits esbossos, retalls de la memòria de quan era petit, amb ràpides evocacions d'instants viscuts amb alguns dels personatges que al llarg de la novel·la aniran apareixent: el pare, la Lola Xica, la Trullols, en Bernat, la Cecília..., així com la ubicació de dos indrets que van marcar la seva infantesa: el despatx d'un gran pis de la dreta de l'Eixample barceloní, i una botiga d'antiguitats de la mateixa ciutat, on un dia hi entrà un senyor que, sense treure's el barret, va preguntar si tenien instruments musicals, i la Cecília li va ensenyar “un parell de violins i una viola que no sonaven gaire bé però que tenien cordes de tripa que miraculosament no s'havien trencat. I, també, una tuba abonyegada, dos fiscorns magnífics i una trompeta...”, i aquí, seguit en el mateix paràgraf, Cabré ens transporta a finals del segle XVII, a un maleït dia en què d'aquesta trompeta en va sortir el desesperat toc d'alarma que es va poder sentir a molts dels pobles de les valls del Tirol italià per avisar del devastador incendi que acabaria arrasant completament un bosc, amb les catastròfiques conseqüències econòmiques que aquest sinistre significaria per a moltes famílies dedicades al mercadeig de la fusta.

Ja tenim, doncs, en marxa l'inconfusible estil de Jaume Cabré, que se'ns enduu, en un obrir i tancar d'ulls, d'un indret a un altre per fer-nos conèixer històries que si bé en principi semblen inconnexes entre elles, anirem veient, al llarg de la lectura, com les va fent coincidir i trenant-les amb el fil de la narració, amb algun que altre joc, com ho és el cas de les xifres de la combinació d'una caixa forta.

Em fascina l'agilitat que té Cabré a l'hora d'entrellaçar diferents temps, ja bé sigui en els diàlegs o en la narració dels fets, una tècnica, aquesta, que si bé hi ha qui pensa que són només (!) filigranes sense cap valor literari, en el cas molt concret d'aquesta novel·la, on l'autor es proposa mostrar que la maldat -i no només a la “civilitzada” Europa-, no és solament un “patrimoni” del segle XX, li permet, per exemple, fer parlar al mateix temps a l'inquisidor gironí Nicolau Eimeric i al més alt comandament del camp d'extermini d'Auschwitz, Herman Höss (per cert, nat, aquest darrer, a l'idíl·lic Baden-Baden un 20 de novembre) a fi i efecte que, malgrat la distància de set segles d'història que separa la vida d'aquests sinistres personatges, ambdós esgrimeixin les “poderoses raons” que tenen per creure's, cegament, que han estat destinats a aquest món per poder decidir sobre què és el bé i què és el mal, amb el conseqüent “dret” que els ve de “més amunt” a poder decidir qui mereix i qui no mereix viure.

Cabré, un cop més, fa viure, també en aquesta novel·la, personatges reals amb d'altres de ficticis i, un cop més, melòman entusiasta com ell mateix s'ha declarat, incita -almenys en el meu cas- a escoltar les peces musicals que va citant al llarg de la narració, unes peces musicals que, per a molts, com també és el meu cas, descobrirem per primera vegada, i que en una novel·la com Jo confesso, on un valuós violí, un storioni fabricat a Cremona el 1764, hi té un protagonisme essencial, amb l'afegit que dos dels principals protagonistes de la novel·la toquen el violí -un d'ells professionalment-, són moltes i s'avenen a la perfecció amb els moments de la narració en què són citades.

A tall d'exemple, escolteu, si us ve de gust, el primer moviment de la Sonata número 2 per a dos violins (opus 3), de Jean-Marie Leclair, un compositor francès del XVIII, considerat el fundador de l'escola francesa del violí. Leclair, protagonista, també, en aquesta novel·la, és, després d'Alessandro Stradella, el segon compositor assassinat de la història, i aquesta és una de les sonates d'aquest compositor que l'Adrià Ardèvol i el seu amic Bernat Plensa assagen durant algunes tardes de divendres a requeriment del primer: “I tots dos violins, ara un storioni i un thouvenel, van començar a omplir la casa d'enyorances, com si la vida pogués tornar a començar, com si volgués donar-los una nova oportunitat.”

De cap de les maneres voldria xafar la guitarra a possibles lectors si explico detalls que puguin ser reveladors de les diferents trames que convergeixen en la novel·la, i no crec fer-ho si dic que dos dels personatges que hi surten -el sheriff Carson i l'indi arapaho Àguila Negra (dues figuretes de joguina, inseparables de l'Adrià Ardèvol des que era un nen)- m'han semblat una troballa magnífica pel vital paper que en moments determinats tenen a l'hora de “tocar el crostó” a la consciència del protagonista, així com tampoc voldria obviar el protagonisme d'una medalla d'or de la Madonna dei Ciüf (La Mare de Déu de les flors, en llengua romanx) que va passant de mà en mà i que, jo confesso, em va fer plorar de ràbia i d'impotència quan, gairebé al final de la novel·la, algú se n'apodera mostrant, així l'autor, que la maldat no només és patrimoni d'assassins despietats.

Voldria destacar, ja per fi, d'una manera molt particular la sensibilitat de l'autor a l'hora de fer-nos arribar els sentiments i les reaccions de l'Adrià Ardèvol de petit: un nen que s'adona que no és estimat amb el mateix afecte amb què són estimats els altres nens de la seva mateixa edat pels seus pares, un fet, aquest, que el marcarà per tota la vida. Torno a confessar que alguns fragments dels capítols de la segona part de la novel·la, la titulada De pueritia, en què el protagonista ens fa reviure la solitud i la manca d'afecte que l'Adrià Ardèvol sent, de nen, de part de la gent gran que l'envolta em van emocionar i fer somriure alhora per la tendresa i la innocència que a la narració dels fets s'hi destil·la.

Jaume Cabré -i de debò que ja acabo- posa en boca del pensador Isaiah Berlin una frase molt semblant a una altra que, curiosament, un parell de dies abans de llegir-la a la novel·la havíem comentat amb una bona amiga a la feina, ja que un dels professors que aquesta bona amiga té en el curs de biblioteconomia que està fent els hi havia esmentat a classe: “Només rellegeixo allò que es mereix el privilegi de la relectura.”... Doncs bé, jo, que no sóc cap pensador, he decidit tornar a rellegir-me aquesta novel·la, i a fe que cada dia m'està agradant més i més, tant és així que, com acostumo a fer amb les lectures anteriors que he fet de Jaume Cabré, el rellegeixo a poc a poc per tal de poder-ne degustar tant la forma com el contingut.

100 ANYS DE VALOR

Quantes vegades no se'ns ha escapat el riure per sota el nas quan hem vist que a algú se li pregunta qui va ser, posem per cas, Einstein i, si es tracta d'una persona prudent, no contesta cap disbarat del tipus: “Em sona que va ser... un emperador romà?”, però aquest algú es queda amb la mateixa cara que si li haguessin preguntat quina és l'arrel cúbica de 367,54.

El que a la gran majoria, però, en aquell moment ens passa per alt és quina cara faríem nosaltres si un cop haguéssim contestat, tot cofois, dient que Einstein va ser un gran científic alemany que va elaborar la Teoria de la relativitat, ens demanessin de fer-ne cinc cèntims, d'aquesta “celebèrrima” teoria.

I és que són molts els personatges que per la raó que sigui han passat a la història als quals si bé sabem identificar de manera immediata per un determinat context, no sabem res més d'ells que això: tot just identificar-los amb aquell determinat context ja que, en la gran majoria dels casos i segons quins siguin els nostres interessos, no sabríem aprofundir gaire -o gens- sobre el determinat context que ens ha fet identificar aquell personatge.

(Permeteu-me un petit parèntesi per explicar, divertit, que, una vegada, a Madrid, anava jo buscant pels voltants de la Puerta del Sol una fonda, on hi havia dinat força bé uns anys enrere, al carrer de Daoiz y Velarde quan, en realitat, la fonda que jo buscava era, efectivament, a un dels carrers que neixen a la Puerta del Sol, però en lloc de ser el dedicat als herois Daoiz y Velarde, el carrer on hi havia aquella fonda que jo buscava era el dedicat... a Espoz y Mina!)

Sense cap mena de dubte, Enric Valor (Castalla, l'Alcoià, 22 d'agost de 1911 - València, 13 de gener del 2000) és un personatge prou reconegut i degudament valorat sobretot entre la gent que es mou en els terrenys de l'ensenyament i de la lingüística, però no prou conegut, i ni molt menys reconegut, com es mereix per la cabdal importància que per a la història de la nostra llengua va tenir la seva constant, valenta, decidida i, sobretot, seriosa i apassionada labor en pro de la recuperació i de la normalització lingüística al País Valencià.

A un apunt que vaig dedicar fa poc més d'un any a la figura de Pompeu Fabra (aquí hi ha l'enllaç), el bon amic Francesc, del blog A la taula i al llit, va enviar-hi un comentari on deia: “Mestre Fabra és qui ens va salvar la llengua, com molts d'altres (Sanchís Guarner, Enric Valor...)”, i he de confessar que en el moment en què ho vaig llegir em van pujar tots els colors de la cara a l'adonar-me que havia confegit un abrandat apunt dedicat a qui va ser l'artífex de la normalització del català però com si, a partir de Fabra, aquesta normalització hagués estat com bufar i fer ampolles a l'hora d'estendre's a tots els territoris de la nostra àrea lingüística, amb les lògiques diferències dialectals que hi ha a cadascun d'ells, quan, tot al contrari, hi va haver força reticències i, fins i tot, rebuig, un rebuig que encara avui en dia és ben patent en alguns sectors.

Enamorat -no hi ha adjectiu més encertat en el seu cas- de la llengua, ben aviat Enric Valor va col·laborar activament en la confecció del Diccionari Català-Valencià-Balear aportant-hi lèxic propi del valencià meridional en l'etapa en què va acabar de dirigir aquesta colossal obra Francesc de Borja Moll després de la mort de mossèn Antoni M. Alcover, l'any 1932, l'any, precisament, en què diverses personalitats literàries i institucions culturals valencianes van signar les Normes de Castelló, un consens al que es va arribar per a aplicar en tota l'àrea lingüística valenciana la normativa de Pompeu Fabra, però tenint en compte, alhora, les peculiaritats del valencià, unes Normes, les de Castelló, de les quals Enric Valor n'esdevindria de per vida un dels més grans i incansables impulsors i difusors al País Valencià.

Amb l'esclat de la Guerra Civil i la posterior victòria del feixisme i, amb ell, els esforços dedicats a arraconar i a relegar la llengua pròpia del país, subestimant-la fins al punt de considerar-la com una eina de comunicació pobra i inapte per a qualsevol manifestació cultural (em revolta sobremanera llegir o sentir -encara avui!- l'adjectiu cateto i tots els seus derivats aplicat a la llengua catalana i als qui la parlem), Enric Valor va dur a terme una callada, llarga i pacient tasca: la de la recopilació de rondalles de tradició oral, les quals, fins a un total de trenta-sis, va anar recollint de totes les zones rurals del País Valencià, una callada i pacient tasca que em porta a evocar dos dels versos del poema Inici de càntic en el temple, de Salvador Espriu: “Però hem viscut per salvar-vos els mots, / per retornar-vos el nom de cada cosa”.

Coberta de la 1ª edició

de les Rondalles valencianes

Enric Valor va participar, des de la clandestinitat, en nombroses tertúlies, i l'oposició que manifestà envers el régim franquista li va valer ser tancat a la presó durant dos anys (1966-1968), però, activista cultural impertèrrit, tot just sortir de la presó i gràcies a l'aportació econòmica de Josep Senent Anaya, va participar en la creació de la primera revista escrita íntegrament en català a València: Gorg, revista que al cap de tres anys (1972) i a causa de defugir de localismes i de volar cada cop més amunt demostrant així la vitalitat del català a l'hora de tractar qualsevol tema, li valgué un expedient administratiu (impensable avui en dia, suposo que fins i tot pels que enyoren aquella època) que la condemnà al tancament.

Aquí sota podeu veure la coberta del darrer número -el 29-, de la revista Gorg i, a través d'aquest enllaç, podeu baixar en format pdf aquest mateix número, digitalitzat, de la revista. (Val molt la pena.)

Com a gramàtic i lexicògraf, Enric Valor va publicar, entre d'altres obres, La flexió verbal (Plaza & Janés, 1988) i el Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià (Edicions 3 i 4), i com a narrador, a part, està clar, de les Rondalles, són de destacar les tres novel·les que formen el Cicle de Casana (Sense la terra promesa, Temps de batuda, i Enllà de l'horitzó). Aquestes tres novel·les, així com les altres cinc que va publicar, l'editorial Tàndem, de València, les va publicar en vuit volums (Obra literària completa d'Enric Valor).

Enric Valor, un home senzill, de tracte afable i cordialíssim, és avui el més que merescut protagonista a la xarxa amb motiu de commemorar-se el Centenari del seu naixement, una efemèride que tant de bo serveixi perquè, tal i com es deia al començament, el seu nom no sigui per a nosaltres un d'aquells personatges que relacionem tan sols amb un context, en aquest cas amb el de la lingüistica o amb el de la literatura valencianes, perquè Enric Valor, per als que estimem la nostra llengua, mereix no solament ser un nom conegut, sinó un personatge reconegut.

I ja, per acabar, només manifestar que m'alegra infinitament que el Consell Escolar Municipal de l'IES de Castalla, la població on fa cent anys va néixer Enric Valor, hagi demanat de forma oficial la restitució del nom d'EnricValor per a l'únic Institut d'Ensenyament Secundari que hi ha a Castalla, després de la ignominiosa resolució presa tretze anys enrere en una irregular reunió convocada pel que aleshores era l'alcalde d'aquesta població, Juan Rico Rico (del Partit Popular), reunió en la que es va acceptar demanar oficialment canviar el nom d'IES Enric Valor pel de IES Castalla, demanda que va ser acceptada per la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana, el titular de la qual era Francisco Camps. Aquí hi trobareu més informació.

EL CANT ESPIRITUAL, DE JOAN MARAGALL

Com que en el post anterior dedicat al pintor italià Giovanni Boldini es va parlar, evidentment, del retrat i es va fer una brevíssima referència als diferents tipus que hi ha, m'ha semblat una manera força adient de començar aquest post parlant del retrat literari i del que de Joan Maragall en va fer, l'any 1912, Joaquim Ruyra.

De dificilíssima factura i molt poc sovintejat quan els protagonistes retratats no són personatges de ficció sinó de carn i ossos, a Joan Maragall. Un assaig, pertanyent al llibre de Josep Pla titulat Tres biografies (Obra Completa, núm. 15), l'autor empordanès fa referència al retrat literari dient que “[...] la gent s'estima més escriure del que no ha vist mai que sobre el que ha vist amb els ulls reals.”, i tot seguit transcriu un fragment de l'esmentat retrat de Maragall escrit per Ruyra, fragment que no em puc estar de transcriure, jo també, per l'indubtable valor literari que penso que té i, sigui dit de pas, que tant m'admira en l'obra narrativa de l'escriptor de Blanes:

"Era de mitjana talla, prim de carns i ben proporcionat, i és movia, àdhuc en els seus últims anys, amb un bell aire d’agilitat jovençana. La seva testa hauria caigut bé sobre un d’aquells colls amples i acanalats del segle XVI, que presentaven els caps com en safata, i fins i tot s’hauria pogut comparar, sens desavantatge, amb les més egrègies que l’ostentaren. Grossa sens desmesura, magra sense eixutesa, tenia una gravetat pensativa i dolça, i un relleu ni tan enèrgic que li llevés elegància, ni tan suau que li llevés majestat i distinció. Heus-en aquí detallades les entresenyes: front espaiós, celles negres, un xic crescudes, un si és no és borrascoses, ulls grossos, foscos i brillants, nas de perfil irreprensible, l’apòfisi suaument prominent, les aletes un pensament dilatades com per a un respir d’emoció, tota la cara aprimant-se gradualment cap a la part inferior, revestida d’un bigoti braument robust i d’una barba curteta, on l’argent dels anys començava a llustrejar com filet d'aigua entre la molsa."

El fet que Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911) morís als -només!- 51 anys, és la causa que coincidint, respectivament, els anys 2010 i 2011 amb el 150è aniversari del seu naixement i el de la seva mort s'hagin volgut ben aprofitar aquests dos anys per divulgar i fer conèixer més a fons un personatge i una obra tan cabdals de la nostra història.

Em fa una especial il·lusió afegir-me a aquest Any Maragall mitjançant la transcripció i la lectura d'un dels poemes més coneguts del poeta: El cant espiritual, un poema del que en vaig tenir notícia per primera vegada en el funeral d'un company de la colla amb la que, d'adolescent, anava d'excursió, i que havia mort en un desgraciat accident:

En un moment determinat de la missa de funeral -en plena època kumbaià, per situar-nos-, un dels caps de colla de l'agrupament excursionista el va llegir i, com era lògic als meus 15 o 16 anys, en vaig captar només les engrunes, però sí que em va sorprendre intuir-hi alguna cosa que res tenia a veure amb les lletres carregades d'alabances i de resignacions dels cants espirituals, tan a l'ús en l'època de què parlo.

Va ser per aquest motiu, doncs, que vaig atrevir-me, un cop acabada la cerimònia, a demanar al cap de colla si podia deixar-me aquell poema que havia llegit per poder-lo copiar a casa a màquina i durant un temps me'l vaig llegir moltes vegades, però sempre que ho feia em quedava entrebancat allà mateix, en els versos que diuen:

Aquell que a cap moment li digué "Atura't"
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor, ¡jo, que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fe'ls eterns a dintre del meu cor!...

A qui es referia el poeta quan parlava d'algú que va dir “Atura't!” i, pel que em semblava entendre, per què aquest imperatiu va ser la causa de la mort d'aquest algú?...

Vaig preguntar al cap de colla si ell ho sabia, però amb les explicacions que em va donar vaig intuir que no, que tampoc, i més que res perquè, després d'un munt d'explicacions que notava improvisades, va acabar dient-me que aquell fragment s'havia d'entendre ja només amb el que deia, perquè era molt complicat d'explicar...

Així és, doncs, que em vaig quedar amb les ganes de saber-ho fins que un bon dia, al cap ja d'uns anys i passejant un assolellat diumenge per la Rambla de Badalona, em vaig trobar amb el senyor Vall, un gran mestre -i millor persona encara- que havia tingut des de petit i fins que vaig acabar el que en aquell temps es deia el Batxillerat Elemental.

Feia molts anys que no el veia, el senyor Vall, i em va fer una especial il·lusió que, tan bon punt ens vam haver saludat, em preguntés com m'anaven les lectures..., i si ja havia descobert altres poetes a part de Bécquer, i si em va fer il·lusió va ser perquè, sens dubte, allò volia dir que es recordava de mi i concretament d'aquell dia en què em vaig “enfrontar” a classe amb ell, defensant jo, amb tota la passió dels meus 13 o 14 anys, el poeta andalús com el cim més alt de la poesia de tots els temps.

“Assuret -recordo que em va dir donant així ja per acabada la “discussió” d'aquell dia a classe:- ja veuràs com d'aquí a uns anys, si et continua agradant i interessant la poesia, no deixaràs d'admirar Bécquer, però llegint altres poetes et trobaràs que segurament et diran coses que més endavant et faran més el pes que el que aleshores et podrà dir Bécquer.”

Per haver recordat el senyor Vall, allà a la Rambla, aquella anècdota, em va venir immediatament al cap el Cant espiritual, i convençut com estava que ell coneixeria aquest poema amb profunditat, vaig explicar-li que després d'haver-lo llegit desenes de vegades encara hi havia un fragment que no entenia, i el bon home em va deixar ben parat quan, abans que acabés d'explicar-me, va recitar pausadament:

-"Aquell que a cap moment li digué `Atura't!´ / sinó al mateix que li dugué la mort, / jo no l'entenc, Senyor."... -i mirant-me amb aquell somriure murri que sempre havia gastat sota l'espès i fosc bigoti, ja completament blanc, em va preguntar:- És aquest el fragment, oi?...

I allà mateix, a la Rambla, molt a prop del lloc que es pot veure a l'aquarel·la d'en Rafael Pujals que il·lustra l'encapçalament d'aquest blog, vaig saber, gràcies a l'erudició d'aquell magnífic mestre, que aquest fragment és una referència al Faust, de Goethe, l'autor que tanta influència va tenir en el pensament i en l'obra de Joan Maragall, al qual l'havia impactat tant el Werther, novel·la que havia llegit en una traducció francesa, que va aprendre de forma autodidacte l'alemany per poder-la llegir en la llengua original, una llengua, l'alemanya, de la qual Maragall traduiria posteriorment al català obres de Schiller, Novalis, Nietzsche i del mateix Goethe.

Resulta que al Faust escrit per Goethe, Mefistòfil va pactar amb el protagonista del mite que la vida d'aquest darrer li duraria fins que li digués “Atura't!” just en l'instant més bell que visqués mai, i d'aquí ve que Maragall no entengués Faust, perquè ell, el poeta, enamorat apassionadament de la vida, “... voldria / aturar tants moments de cada dia / per fe'ls eterns a dintre del meu cor.”

Tenia entès, per fi, tot aquest poema que Maragall va escriure l'any 1910 i que es publicaria l'any següent -1911- dins el llibre Seqüències, just un mes després del naixement del seu tretzè i darrer fill, Jordi (el pare de Pasqual Maragall), i deu mesos abans de morir.

Fragment manuscrit de Maragall del Cant espiritual

Amb l'excepció d'aquest fragment, crec que els dubtes que el poeta vessa en el seu Cant espiritual són del tot entenedors, de tota manera, però, si s'hi vol aprofundir encara més, aquí, en aquest enllaç, hi ha el rigorós estudi d'Eduard Valentí i Fiol, publicat l'any 1962, titulat La gènesi del "Cant espiritual" de Maragall, un estudi on l'autor en parla, abastament, d'aquest passatge, i és precisament en aquest estudi que, basant-se en un carta de Joan Maragall adreçada a Carles Rahola, Valentí i Fiol “identifica” per primera vegada Faust dins el Cant espiritual.

M'ha resultat molt interessant lligir un altre estudi que he trobat a la xarxa, obra de Josep Manuel Udina, del Departament de Filosofia de la Universitat Autònoma de Barcelona, titulat Una lectura no canònica del "Cant espiritual" de Joan Maragall, on l'autor fa una lectura que defuig de l'espiritualitat del poema sense posar-ne en dubte en cap moment la del poeta.

I em permeto, ja per fi, recomanar també un blog: Lector de Maragall, l'autor del qual, Ignasi Moreta, és un jove doctor en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra, professor d'Humanitats d'aquesta mateixa universitat i especialitzat en l'estudi del pensament de Joan Maragall, al qual va dedicar la seva tesi doctoral. Els articles d'aquest blog són molt breus i d'una admirable concisió que, sense concessions diguem-ne mitificadores, ens ajuden a apropar-nos i entendre el món i l'obra de Joan Maragall.

Aquí teniu, doncs, la transcripció del Cant espiritual i, més avall, el YouTube que he confegit amb la lectura del poema, il·lustrada amb fotografies del bon amic Josep Colet, dels blogs El Cafè de nit i Clic, clac, foto, i amb un coixí musical (un fragment del Quintet per a cordes en do major, D. 956, de Franz Schubert), suggerit pel també bon amic Joaquim, del blog In fernem land.

Moltes gràcies, Josep i Joaquim, un cop més, per l'entusiasta col·laboració que tan bon punt us vaig demanar em vau oferir de seguida!

CANT ESPIRITUAL 

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
¿què més ens podeu dar en una altra vida?

Per ‘xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre... ¡i temo tant la mort!

¿Amb quins altres sentits me’l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué «Atura’t»,
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; ¡jo, que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fé’ls eterns a dintre del meu cor!...
¿O és que aquest «fer etern» és ja la mort?
Mes llavores, la vida, ¿què seria?
¿Fóra només l’ombra del temps que passa,
i la il·lusió del lluny i de l’aprop,
i el compte de lo molt, i el poc i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

¡Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; ¿i no podria
esser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
¿me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà, veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria esser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
¿per què aclucà’ls cercant un altre com?
¡Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, ¿qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
¡Sia’m la mort una major naixença!

PER SANT JORDI 2011, ROSA LEVERONI

Calculo que si no va ser l'any 1993 va ser el 1994 que vaig participar, com a tertulià, durant una temporada a Ràdio Ciutat de Badalona en un programa que presentava i dirigia en Quim Olivares, un periodista i locutor badaloní que, com molts d'altres formats a les ràdios locals, va entrar poc després a formar part de la plantilla de la Coporació Catalana de Mitjans Asudiovisuals.

Un dia i per intentar apaivagar una mica els ànims entre els diferents contertulians, que érem de pensaments variats i, en alguns casos, totalment oposats, a en Quim se li va ocórrer la idea de fer un programa completament distès amb una temàtica que res tenia a veure amb les que normalment es tractaven: Parlaríem de poesia, de manera que cadascun dels contertulians duria a l'emissora uns quants poemes que li agradessin per la raó que fos i els llegiria després d'haver comentat perquè els havia triat.

Un d'aquests contertulians va parlar d'un poema que a mi em va frapar d'una manera molt especial, pel que, en acabar el programa, vaig estar parlant amb ell per perquè em donés més informació sobre la poetessa que el va escriure, i em va explicar, indignadíssim, que era vergonyós que Rosa Leveroni, l'autora d'aquell poema, estigués gairebé en l'oblit, ja que des de feia molts anys no es reeditava res d'ella i gairebé ni se'n parlava tot i tractar-se de l'autora d'una obra poètica de referència de la segona meitat del segle XX, respectada -i lloada- per Riba, Vinyoli, Ferrater, Foix, Espriu...

Va ser gràcies a Internet que molts anys després vaig anar aconseguint, de forma molt dispersa, val a dir-ho, informació sobre Rosa Leveroni i coneixent, a la vegada, algun més dels seus poemes gràcies a que hi havia qui n'havia penjat  a la xarxa.

Fa pocs dies i pensant en el post de Sant Jordi, on hi volia transcriure i llegir uns quants poemes d'amor, em va venir al cap aquell poema i, buscant al Google per veure si n'hi havia algun més d'aquesta autora, em vaig trobar amb la sorpresa que a mitjans de l'any passat l'editorial CCG havia editat una antologia de Rosa Leveroni titulada La poesia essencial; que el mateix segell editorial gironí, a finals d'aquell mateix any, n'havia publicat l'obra completa i, a més a més, vaig assabentar-me que l'editorial Viena, el 2009, havia publicat la correspondència entre la poetessa i l'historiador Ferran Soldevila amb el títol Cartes d'amor i d'exili...

... I m'havia passat tot per alt!!!

Sense cap mena de dubte, doncs, tant l'obra completa de Leveroni com l'epistolari que va mantenir amb Ferran Soldevila seran dos dels llibres que em compraré aquest any per Sant Jordi, però malgrat que encara no disposo d'ells, gràcies a un magnífic blog que he descobert fa pocs dies (Rosa Leveroni: Cent anys) he pogut començar a endinsar-me en el món de la poetessa que als dinou anys va ingressar a l'Escola de Bibliotecàries, on es va enamorar d'un dels professors -Ferran Soldevila-, casat i setze anys més gran que ella amb qui va compartir un amor secret, ple d'inseguretats i de pors per part de l'historiador.

El primer dels tres poemes que he triat és el que vaig sentir llegir a aquell contertulià de la ràdio, però abans de llegir-los tots tres i, si us ve de gust, escoltar-los gravats, transcriuré un fragment, que em sembla prou significatiu, d'una de les cartes que Rosa Leveroni va adreçar a Ferran Soldevila i que he trobat en un dels posts del blog abans esmentat dedicat a la poetessa:

«[Em dius] que has rebut moltes cartes i et fas un embolic, tot coses encoratjadores. Per què no em dius, francament, que et cansen o que no t’interessen ja?, que tens altres coses en què pensar, més noves, més interessants? Digues-m’ho, digues-m’ho d’un cop, a veure si puc arrencar-me aquest amor que m’obsessiona i que és la meva vida i la meva mort! Però no m’ho diguis, amor, no podria resistir-ho. Tingues compassió de mi, si el record de la teva afecció pretèrita t’és encara agradable, menteix piadosament… Però no, no és possible, si fos veritat, si el meu amor era per tu, només un episodi, em mataria…»

Records  (III) Jo fos per tu aquesta cançó tan dolça que desgrana el molí. Aquest oreig suau que t'agombola perfumant-te el matí. Fos el flauteig dels tòtils a la tarda en la calma dels horts. Si fos aquesta pau que t'acompanya en el repòs dels ports ... O fos la punxa de la rosa encesa d'un desig abrandat. Aquell record d'una hora de follia, d'aguda voluptat. Si fos l'enyorament d'uns braços tendres que varen ser-te amics. O bé la revifalla rancorosa d'aquells menyspreus antics. Si jo no fos per tu record amable, fos almenys un neguit, un odi o un dolor, una recança ... Ho fos tot, menys l'oblit

Pòrtic  Jo porto dintre meu per fer-me companyia la solitud només, la solitud immensa de l’estimar infinit que voldria ésser terra, aire i sol, mar i estrella, perquè fossis més meu, perquè jo fos més teva

Elegies de l'amor incert  És la claror daurada de la posta d'un dia de tardor que veig en els teus ulls i que m'ofrenen la seva tremolor. És aquell deix cansat, com d’arribada després de tràngols forts a l’esperat recer, on tots el somnis troben la pau dels ports. És el somriure lleu, la veu sonora d’haver estimat ja tant, que em prenen dolçament i se m’emporten sense saber on van...

Els millors desitjos perquè passeu una bona Diada de Sant Jordi!

DIA MUNDIAL DE LA POESIA, 2011

Avui es celebra arreu el Dia Mundial de la Poesia i, des del blog hem pensat celebrar-ho tot reivindicant aquest gènere literari des de la que, a part de poc coneguda, potser sigui la manifestació menys valorada: la poesia infantil, entenent per aquesta la poesia feta per adults i adreçada als infants, amb la dificultat que comporta saber adequar el llenguatge poètic tenint en compte les mancances de comprensió, i no només lingüístiques, del públic infantil per atraure el seu interès però, a la vegada, no caure en la carrincloneria.

Mitjançant la poesia, els infants descobreixen el ritme i la musicalitat que pot adquirir la llengua però també, d'una forma tan inconscient com es vulgui, és amb la poesia que copsen la possibilitat de concreció que, en clar contrast amb la narrativa, els ofereix la llengua.

No tinc massa material poètic per a infants a casa, pel que he hagut de tirar de veta del material que he trobat a la xarxa i això m'ha servit per descobrir una magnífica pàgina, Darabuc.cat, de Gonzalo García, pàgina dedicada a la literatura per a infants i joves, on la poesia, amb 117 entrades fins al dia d'avui segons consta al llistat d'etiquetes, hi té una important presència i on he llegit uns poemes del polifacètic autor nord-americà, Shel Silverstein, esplèndidament traduïts pel mateix Gonzalo García, dos dels quals transcric a continuació:

El rat-penat De matí, el rat-penat es queixa de costum: «Enceneu-me la fosca, que em fa nosa la llum!»

Il·lustració de Núria Falcón del seu llibre El globus violeta

Vuit globus Vuit globets que ningú no adquiria es desagafaren una bona tarda. Lliures d’emprendre allò que els abellia, aquells vuit globus feren la volada. Un s’envolà a tocar del sol… PAM! Un volgué veure un cotxe de prop… PAM! Un trencà el son a sobre un roser… PAM! Un jugà massa amb un nen matusser… PAM! Un gosà admirar les dents d’un cocodril… PAM! Un s’enamorà d’un porc espí… PAM! Un provà l’oli dels ous ferrats… PAM! Un s’assegué fins que perdé tot l’aire… FFSSSSS! Vuit globets que ningú no comprava un bon matí alçaren a volar, lliures de surar, lliures de planar, lliures d’esclatar allà on els petava.

(Original en anglès) Eight balloons no one was buyin’ All broke loose one afternoon. Eight balloons with strings a-flyin’, Free to do what they wanted to. One flew up to touch the sun – POP! One thought highways might be fun – POP! One took a nap in a cactus pile – POP! One stayed to play with a careless child – POP! One tried to taste some bacon fryin’ – POP! One fell in love with a porcupine – POP! One looked close in a crocodile’s mouth – POP! One sat around ‘til his air ran out – WHOOSH! Eight balloons no one was buyin’ - They broke loose and away they flew, Free to float and free to fly And free to pop where they wanted to.

 Caricatura d'Enric Larreula

Hi ha a casa nostra un també molt prolífic autor de llibres infantils i juvenils, Enric Larreula, autor, també, d'hilarants llibres de narracions d'humor i que no em canso de recomanar, amb dos dels quals -La propina i La dutxa- va obtenir l'any 1990 i el 2000, respectivament, el Premi Pere Quart d'Humor i Sàtira.

L'any 1995, a l'editorial Bruño, Larreula va publicar amb la sornegueria que li és pròpia i que tant li admiro, el llibre de poemes Bestiari. L'any 2007, Cruïlla va publicar-li una nova versió revisada amb el títol d'Animalari. D'aquest llibre n'he triat dos poemes:

El mussol Un mussol que s'hi fixava com poques bèsties ho fan, va descobrir un elefant quan amb la trompa es dutxava. I en no veure cap aixeta va dir que no veia clar com podia una trompeta fer-li de dutxa de mà. I com diables s'ho fa cada vegada que es renta per poder-se regular l'aigua freda i la calenta.

La puça Una puça que saltava una cosa de no dir, quan als matins es llevava, i després de fer un pipí, a la feina se n'anava, que era a una hora de camí. Però tot i que saltava no hi anava mai a peu, que cada matí agafava el gos de les vuit i deu.

No es pot parlar de poesia infantil en la nostra llengua sense esmentar la també polifacètica Joana Raspall, de la qual he triat aquest parell de poemes:

La bicicleta Jo tinc una “bici” pintada de nou. Quan vull s'està quieta i quan vull es mou. Avui no vol córrer i no sé per què; l'he greixada amb oli d'un setrill sencer! Amb draps de camussa tota l'he eixugat, i ja un cop polida així ha rondinat: M'ha dit: -Estic prima; no em tractes prou bé. -Si tu ets la més ferma de tot el carrer! -Mira quines rodes té aquella d'allà! -Parles d'una moto! No et pots comparar!

Model de bicicleta construït segons un dibuix de Leonardo da Vinci

La rel La rel de l'arbre no sap que jo li estimo les branques perquè fan ombra a l'estiu, i l'hivern, al foc escalfen; perquè puc collir-hi flors i quan té fruita, menjar-ne. I no li prenc res de franc! que quan està assedegada i els núvols passen de llarg, sóc l'amic que li dóna aigua.

Espero que no us hàgiu sentit massa ganàpies tot llegint  aquests poemes sinó que, tot al contrari, hàgiu gaudit tal i com si fóssiu canalla.