BERNINI (III): EL RAPTE DE PROSÈRPINA

Vet aquí la que és, potser, l'obra de Gian Lorenzo Bernini que més crida l'atenció de totes les que del genial escultor napolità hi ha exposades a la Galleria Borghese, de Roma: El rapte de Prosèrpina:

G. L. Benini. El rapte de Prosèrpina.

Galleria Borghese (Roma)

Inspirat, igual que com l'Apol·lo i Dafne, en un dels més de dos-cents episodis de Les metamorfosis, del poeta llatí Ovidi, en aquest mite s'explica com Plutó, déu de l'inframón, cansat i avorrit de viure tot sol a les profunditats de la terra, va decidir un dia buscar-se parella i, encaterinat per la bellesa de Prosèrpina, filla de Júpiter i de Ceres, va decidir raptar-la per convertir-la en la seva esposa.
Quan Ceres, deessa de l'agricultura i de la fecunditat i, ensems, mare de la noia, va assabentar-se que la seva filla havia estat raptada, va córrer a parlar amb Júpiter, déu de tots els déus, perquè aquest ordenés a Plutó que li tornés la filla, però com que Júpiter no volia problemes amb Plutó, un déu, aquest darrer, amb fama de molt malcarat i acostumat, des de sempre, a manar però no a rebre ordres de ningú, Júpiter no va fer cap cas en aquell moment a Ceres i aquesta, com a protesta, va fer que tota la terra es tornés erma.
Davant el que podria significar per a la terra aquest monumental desgavell, Júpiter no va tenir cap altre remei que intercedir-hi i parlar amb Plutó perquè aquest deixés anar Prosèrpina, i si bé Plutó, tot i que rondinant, va haver d'acatar les ordres del cap de tots els déus, el molt murri va empescar-se'n una de bona: Va deixar una safata amb fruita perquè Prosèrpina, abans de marxar ja alliberada, agafés el que li vingués de gust.
"Té, noia; pel camí. Agafa i pren el que vulguis", es veu que va dir Plutó a Prosèrpina, i si bé l'orgull d'aquesta va fer que es negués a acceptar res que li pogués oferír el seu raptor, que ara es feia el bo davant d'ella en senyal d'haver fet les paus, en un moment en què Plutó va girar-se expressament d'esquena, Prosèrpina, que s'havia negat a menjar i a beure res de res des que havia estat raptada, no va poder resistir la temptació de dur-se a la boca un dels sucosos i refulgents grans d'una esplendorosa magrana acabada d'obrir per la meitat..., sense pensar que menjar d'aquesta fruita era el símbol de la fidelitat en el matrimoni!
A causa d'aquesta relliscada de Prosèrpina, que bé podríem qualificar de "humana" per molt filla que fos de dos déus -i dels grossos!-, al final tots plegats van haver d'arribar a un pacte: Plutó deixaria lliure Prosèrpina, però aquesta hauria de retornar a l'inframón amb ell durant tres mesos, és a dir, durant una quarta part de l'any, i vet aquí que si una mossegada a la poma de l'Arbre del Bé i del Mal va ser la causa per la que no podem viure en aquest món gratant-nos tot el sant dia la panxa, un gra de magrana fou el causant que cada any hi hagi hivern, ja que quan a la bella Prosèrpina li toca haver de complir el pacte i baixar a fer companyia a Plutó, Ceres, en senyal de tristesa, fa que la terra es torni erma.
De tota manera, però, tot té la seva part positiva, i la d'aquesta història és que, un cop cada any han transcorregut els tres mesos en què Prosèrpina ha complert la seva part del pacte, la deessa Ceres, per celebrar-ho, fa que quan la seva filla surti de bell nou a la claror es trobi la terra lluint les millors gales, i d'aquí ve, doncs, que després de l'hivern arribi, esclatant de colors, la primavera...

* * *

No hi puc fer més: M'encanten aquestes històries!..., però hauríem d'anar entrant en matèria, ja que no és menys fascinant la magnífica posada en escena que un joveníssim Bernini va cisellar per immortalitzar en marbre el moment més àlgid d'aquesta en concret, d'història: El del rapte de Prosèrpina.

G. L. Bernini. Autoretrat (1623)

Galleria Borghese (Roma)

Anava a començar utilitzant una frase amb el verb tornar per dir que veuríem una altra obra de Bernini on l'encara jove escultor havia tornat a fer ús de la seva genialitat per mostrar-nos, com si fos un flash, just l'instant de màxima intensitat d'una història, però si bé això seria cert pel que fa a l'ordre de publicació dels apunts en el blog, ja que aquest és l'apunt que fa tres dels que s'han dedicat a les obres de l'anomenat període borghesià de Bernini, no seria, en canvi, cronològicament exacte, ja que El rapte de Prosèrpina és la primera d'aquestes tres obres que Bernini va esculpir per encàrrec del seu mecenes, el cardenal Scipione Borghese, i que consta com a finalitzada a mitjans de l'any 1621, és a dir, quan Bernini no tenia encara 22 anys, i si bé d'ell hi ha catalogades nou obres abans d'aquesta, és en El rapte de Prosèrpina on Bernini ja excel·leix com el gran escultor capaç d'extreure del marbre molt més que formes.
I és que, a l'hora de cisellar formes, el prodigiós talent de Bernini era innat. Vegem, si no, aquí sota, la primera de les obres signades, millor dit, no signades del genial escultor napolità: La cabra Amaltea alletant Júpiter infant i un petit faune:

Aquest petit grup escultòric, que adornava els jardins de la Villa Borghese i que s'exhibeix al que és avui la Galleria, va ser considerat d'autor anònim durant molts anys fins que va aparèixer un document datat a mitjans de 1615 on constava que Gian Lorenzo Bernini havia rebut un pagament per a la realització d'aquest grup. Gràcies a aquet document sabem, doncs, que Bernini, nascut al desembre de 1598, tenia 16 anys quan va realitzar-lo.
El noi, està clar, es va anar fent gran, i amb 19 anys acabats de fer va esculpir aquest Sant Sebastià, avui propietat de la Col·lecció Thyssen-Bornemisza...

... i, amb poc més de 20, aquest Neptú i Tritó que es conserva al Victoria and Albert Museum, de Londres:

En aquest darrer grup, que és just l'anterior treball de Bernini abans d'El rapte, observem bé (millor que millor si s'amplien les fotografies) la posició de les cames del déu Neptú, i veurem que és molt semblant a la posició de les cames del Plutó d'El rapte...

... però amb una notabilíssima diferència. A veure si em sabré explicar:
Sé que el que diré o, millor dit, la forma que utilitzaré per intentar explicar-me no és la més ortodoxa, però un dels grans avantatges que té escriure en un blog propi és, precisament, la de poder manifestar-se tal com a un mateix li agrada fer-ho i, a mi, el que em passa quan em miro la diferència que hi ha entre les dues postures de les cames dels dos déus de què parlàvem és que em fa l'efecte com si el déu Neptú hagués anat a cal retratista a fer-se la foto, i aquest li hagués anat indicant com havia de posar les cames perquè quedés el més versemblant possible l'acció d'estar a punt de clavar el trident a les onades per tal de calmar-les i, en canvi, pel que fa a Plutó, em fa l'efecte com si aquest hagués estat enxampat amb les mans a la massa per un amatent reporter gràfic quan s'enduia, raptada, Prosèrpina.
Aquesta passa decididament potent i segura cap endavant se'ns fa encara més real i fa també que l'escena acreixi en moviment i vitalitat gràcies a l'espai buit que hi ha entre les dues cames, un espai buit que ha estat possible aconseguir per l'estratègica col·locació de Cèrber, el gos de tres caps i cua de serp encarregat de vigilar la porta que duu a l'inframón i que és la figura que proporciona tot el suport a la resta d'aquest grup escultòric.
Vegem l'escultura per la banda dreta, on pot apreciar-se la figura de Cèrber, el gos dels tres caps, que suporta els pes del grup...

... i, aquí sota, un detall del mateix gos.

Així, doncs, bé podríem considerar aquesta passa del déu Plutó com la imatge física del gran pas cap endavant que va significar per a l'escultura aquest grup cisellat per un joveníssim Bernini, l'escultor que deixava enrere els moviments artificiosos del manierisme i, decididament potent i segur, entrava de ple en el realisme, tan efectista com es vulgui, però realisme, al cap i a la fi, del barroc.
De tota manera, però, i no obstant que n'és una part essencial, no només és la decidida passa del déu Plutó el que fa que amb aquest grup Bernini traspasassi l'artificiositat del manierisme, ja que el moviment i la vitalitat que Bernini aporta al món de l'escultura vénen, a partir d'El rapte, acompanyats, també, de multitud de detalls que els reblen.
Mirem-nos ara aquesta imatge presa des de la banda esquerra ...

... i veurem la fornida complexió del cos de Plutó, el qual, completament aliè no només als desesperats crits de Prosèrpina, sinó també als inútils intents d'aquesta per poder-se alliberar, duu entre els braços la noia sense cap esforç aparent. Amb l'ampliació d'aquesta bona presa fotogràfica es pot veure, a més a més, el tot just començament del pèl púbic de Plutó, la vigoria del qual és una clara insinuació afegida a la fortalesa de la potent imatge que Bernini va conferir al déu, del qual, a terra, hi podem veure un dels seus símbols: la forca.
Vegem aquí sota, amb més detall, la cara impassible i el mig somriure d'autosuficiència, de Plutó:

És impressionant veure com Bernini aconsegueix l'efecte d'elasticitat de la pell a l'alçada del pòmul del déu quan Prosèrpina, amb la mà, malda per separar-se'n. Observem també en aquesta mateixa imatge l'acuradíssim treball que hi ha tant a la barba com al cabell de Plutó, un treball que, malgrat la reduïda mida de la imatge que es mostra a continuació, podem apreciar també a les parts superior i del darrere del cap.

I anant parlant i parlant, sembla que ens hàgim oblidat de la pobra Prosèrpina ...

... la jove que, aterrida, mostra ja la imatge de la impotència reflectida en el bell rostre...

... a través de la boca, tot just entreoberta, d'on amb prou feines si en pot sortir un crit d'impotència que, llançat sense esma, només té la minsa força d'un apagat gemec.., i a través dels ulls, d'on li han vessat unes llàgrimes, potser les darreres...

... i ja tan febles que, amb l'embat de l'aire a la cara, no arribaran a rodolar-li més vall dels pòmuls, uns ulls que, implorants, cerquen, en va, un ajut que Prosèrpina ja sap impossible...
Pobre Prosèrpina!, víctima del seu desitjat cos que el deliri carnal de Plutó aferra amb tota la força sobrenatural que com a déu posseeix per davallar-la cap als seus dominis, al mateix temps que, a través del tacte, en comença a percebre tota la sensualitat...

Vas ser molt gran, Bernini, molt gran!