Des de Ca l'Assur volem unir-nos a aquesta Festa amb dos poemes d'amor, on aquest sentiment hi és reflectit de dues maneres ben diferents, ja que si bé el poema Ex abundantia cordis, de Xavier Bru de Sala, és un brillant esclat d'incontinguda vitalitat, a l'altre poema, Amor, em plau la teva veu tan fina..., hi trobarem un Miquel Martí i Pol acaronant l'erotisme gairebé amb un xiuxiueig.
BONA DIADA DE SANT JORDI A TOTHOM!
M'imagino galop de cavalls, m'afiguro vol de caderneres, em projecto encenent les palleres de masos enclotats a les valls: em guarneixo amb capells i palloles i m'endinso al bosc de Folgueroles. M'incremento poders invisibles; suo perles, robins i tumbaga; passo portes tancades, si em vaga sóc la pell, sóc el fible amb què em fibles; sóc capaç d'alçar pesos i boles amb un sol dit; sóc el trau on t'escoles. Em retrato gegant a les eres d'un immens casalot irreal, sóc un llop, un famèlic ullal i el concert que ara doma les feres; pujo prest a totes les eroles i t'hi invoco en gràcils fumeroles. Dormo al teu pit, borrissol de llana; sóc el metro que et porta a la feina, el guerrer que per tu desembeina, o el cambrer que et demana: -què mana? Marco el pas, molt ardit, amb les soles a terra, i al cap tres banderoles. Cada cop que el teu cos se m'acosta sento un ferro vermell a la templa: sóc el monjo que prega al teu temple, sóc el sol que declina a la posta, o el pinzell i l'engrut amb què encoles el meu glavi al teu cos quan t'envoles. Si m'estimes, seré un estol d'aus, si m'estimes, gegant a les eres, si m'estimes, un foc de palleres, i si no, m'ho imagino i en paus; de l'amor vull saber beceroles i els teus ulls n'han de ser les escoles. Ho pots veure, estic boig, per tu ploro, si t'arrenco un sospir o un somriure ja tinc corda i més corda per viure. I si no, rediré com un lloro: em guarneixo amb capells i palloles i m'endinso al bosc de Folgueroles, em guarneixo amb capells i palloles, i m'endinso al bosc de Folgueroles... |
Amor, em plau la teva veu tan fina i el teu mirar sorprès, interrogant, quan la tendra duresa de la sina m’endolceix la duresa de les mans. Em plau saber-te vora meu, quieta, i llegir-te en els llavis el desig, i veure’t tremolosa, insatisfeta, si malmet el silenci algun trepig. Perquè un gust nou, que encisa i que perdura, s’ha arrecerat al teu posat incert i ets picant com la fruita poc madura quan jugues amb els ulls a no ser pura amb els ulls tan intensament oberts. |
DIGUEU LA VOSTRA