Si avui, quan encara queden ben bé tres setmanes pel Dia de Sant Jordi, m'he decidit escriure aquest post, és perquè vull parlar d'una novel·la apareguda l'any 1990 i que, per tant, amb tota seguretat no figurarà entre les novetats del ja proper Sant Jordi, amb la possibilitat afegida que tampoc sigui un dels llibres de fons que hi hagi a les lleixes de moltes llibreries.
Em refereixo a El bes de la nivaira, del valencià Joaquim Borrell, notari de professió, i autor, d'entre d'altres, de la celebrada i divertida novel·la L'esclava de blau, una novel·la ambientada a la Roma de Juli Cèsar, i protagonitzada per l'exquirient grec Diomedes i la seva esclava Baiasca. (Exquirent és un enginyós mot inventat per l'autor i que vindria a ser el que en l'actualitat es coneix com a detectiu privat. Ex quirent: el que inquireix des de fora.)
Joaquim Borrell, del qual ben poca informació personal se'n troba, va exercir, abans d'instal·lar-se definitivament a València, de notari durant uns anys a Lleida, i és al Pallars Sobirà del segle XVI on ambienta aquesta extraordinària novel·la que té, per a mi i en aquest ordre, el que més valoro en una història de ficció: Que estigui ben escrita i que la temàtica, sigui quina sigui, em resulti interessant des d'un bon començament, i a fe que el començament d'aquesta novel·la no pot estar més ben escrit i em va ben enganxar des dels dos primers paràgrafs que tot seguit es transcriuen:
| Una balda rovellada, amb els trets borrosos d'un drac, sobresortia de la vella porta del monestir, envaïda pel corc i per la molsa. L'heura s'enfilava per les esquerdes del mur i les fulles, negres a l'esmortida llum del capvespre, semblaven amenaçadors triangles de ferro punxegut. Queia un fi plovisqueig i enmig dels núvols grisencs els primers estels tremolaven, com esglaiats per la tempesta que llampegava sobre les línies confuses de l'horitzó. Al fons dels cingles, des de la penombra que planava sobre el congost, el riu Noguera es rebel·lava contra l'estretor de les ribes de roca amb un bram espaordidor. Vaig engrapar l'anella penjada dels queixals del drac i vaig tustar sobre les estelles de roure. El cavall, fermat a la soca d'una alzina guerxa, renillà darrere meu en to d'advertiment. Les frontisses grinyolaren amb un gemec gairebé humà i sota la llinda aparegué la figura d'un monjo. |
Així comença l'aventura del cavaller Eimeric d'Orxelles, un jove capità que toca sempre de peus a terra i a qui el Sant Ofici ha enviat fins al convent de Santa Maria de Gerri amb l'encàrrec que, des d'allà, guiat per un sorrut i esquerp traginer de nom Aniol, condueixi, fins a Esterri d'Àneu, Marginda, una atractiva, intel·ligent i misteriosa noia acusada de bruixeria.
Gerri de la Sal. Monestir de Santa Maria.
De cap de les maneres vull no ja desvelar, sinó ni tan sols insinuar absolutament res de la sinuosa i, alhora, ben traçada trama d'un viatge en el qual, tot resseguint la Noguera, els personatges es veuran implicats en tota mena de situacions, tant plaents i tendres com perilloses; divertides i dramàtiques i, fins i tot en alguns moments, fantasioses, encara que d'aquestes darreres...
... No; no! He dit que de cap de les maneres volia desvelar -i no ho faré- el més mínim detall de la ben trenada història d'aquest intricat viatge narrat a El bes de la nivaira per terres pallareses i que esdevindrà -i això sí que ho puc dir- una apassionant i, sobretot, creïble aventura que transcorre per llocs on, com a mínim, ens són familiars de nom.
Però no faltaré a la meva paraula si dic que Joaquim Borrell mostra en tot moment, tant en les descripcions com en els diàlegs, un domini del lèxic propi de l'entorn on es desenvolupa la història, sense que això signifiqui, com els passa a alguns autors, que gallardegi en cap moment de vocabulari.
Els diàlegs són àgils i transcriuen a la perfecció el tarannà dels diferents personatges, i la prosa, polida i exenta de construccions recargolades, té el do de la precisió, sempre ben delimitada, sense que això signifiqui, ni molt menys, escassetat de recursos per part de l'autor.
Llegiu, com un tastet més, aquesta magnífica i, alhora, concisa descripció de l'arribada dels tres personatges davant d'Els Encantats reflectits a l'estany de Sant Maurici:
| Vam atènyer la riba d'un llac inhòspit d'aigües cendroses que semblaven dur dissolta tota l'agressivitat dels penyals feréstecs que s'hi reflectien. Dos cims bessons es retallaven contra els núvols, com les agulles d'una catedral gegantina cisellada en la roca viva. La neu esmaltava les seves esquerdes amb garlandes blanques, semblants als cassigalls d'una capa d'hivern esquinçada per la desglaça. |
He dit, al començar, que publicava aquest post ben bé tres setmanes abans de Sant Jordi, i si ho he fet és perquè, si us sembla engrescadora la història que es narra a El bes de la nivaira, tingueu el temps suficient per, si no la tenen a la vostra llibreria, l'encomaneu perquè us la demanin a la distribuïdora. Jo, a molts dels lectors d'aquest blog, us la recomanaria personalment amb els ulls clucs.
Aquí us deixo les dades del llibre:
Joaquim Borrell El bes de la nivaira Columna Edicions, S.A. Barcelona. |
El bes de la nivaira va merèixer, el 1991, el prestigiós Premi de la Crítica Serra d'Or, un dels pocs premis que s'atorguen sense cap mena de remuneració econòmica.
DIGUEU LA VOSTRA