Al món de l'òpera, per exemple, hi ha moltíssimes referències al vi, i no solament com a element per brindar, tal i com passa en l'arxiconegudíssim Libiamo...de l'òpera La Traviata, de Giuseppe Verdi, sinó també pels seus efectes etílics en el cas d'una ingestió desmesurada, i aquest és, precisament, el cas d'un divertit quadre de l'òpera Le comte Ory, de Gioacchino Rossini, un compositor a qui venero i del qual, imperdonablement, encara no se n'havia parlat en aquest blog.
El comte Ory és un desenfrenat jove que, assabentat que un altre comte -el de Formoutiers-, és amb els seus homes a lluitar a les Croades de Terra Santa i que, per tant, la seva esposa -la comtessa Adele- i les dones dels soldats que han anat a guerrejar amb Formoutiers viuen soles al castell, intenta conquistar la comtessa, i és, després d'haver estat descobert una primera vegada en què s'havia fet passar per un ermità, que, al segon acte de l'òpera, Ory s'empesca que ell i els seus companys es disfressin d'un grup de monges pelegrines per poder entrar, mitjançant aquesta estratagema, al castell.
Aprofitant una nit de trons i llamps, la comtessa Adele s'apiada de les “monges” que, xopes i amarades, han trucat a les portes del castell per demanar-hi aixopluc. Un cop a dins, les dones del castell, piatoses, les instal·len en una gran cambra i els ofereixen, abans d'anar-se'n a dormir, un senzill sopar.
Sols ja a la cambra, ben aviat un dels homes del comte Ory descobreix la bodega on hi ha vi en abundància i, està clar, comencen a alçar el colze a base de bé i a brindar que si ara per això i després per allò altre... fins que, com és del tot lògic, acaben tots ben pets!
En un moment de la bacanal, però, entra a la cambra per desitjar bona nit a les “monges pelegrines” la dama de companyia de la comtessa, la qual i malgrat que “elles” intenten dissimular, acaba descobrint l'engany.
M'agradaria destacar d'aquesta escena, gravada en directe d'una representació que se'n va fer l'any 1997 al prestigiós Festival d'Òpera de Glyndebourne, la vis còmica que, a part dels protagonistes, han de mostrar també els homes que formen part del cor, i és que en qualsevol òpera és molt important la implicació en els moviments escènics per part dels cors.
Res a veure, posem per cas, amb el tràgic final de l'òpera Lucia di Lammermoor, on un desesperat Edgardo s'enfonsa -tota sencera!- una daga al pit... Encara que també és cert, però, i ja que ha sortit el tema crec que val la pena parlar-ne, que aquest tràgic final té una explicació, i aquesta explicació no és cap altra que la que fa referència que, cinc minuts abans, i després que la noia patís un atac de bogeria, Edgardo havia vist com exhalava el darrer sospir la seva estimada Lucia, la qual, al seu torn, tampoc no feia ni cinc minuts que, abans, havia endinyat una punyalada mortal a l'home amb qui, obligada pel seu germà, s'havia tot just acabat de casar.
Però això ja és tota una altra història.
DIGUEU LA VOSTRA