Tots els assistents vam estar d'acord dient que va ser una llàstima el fet de no haver-nos-en assabentat abans ja que, a l'animada sobretaula d'aquell dinar, cadascun de nosaltres hauria pogut llegir un poema que hagués dut ja triat de casa i unir-nos, així, a aquesta celebració.
I com que a la conversa de la sobretaula havia sortit el tema de la poesia, els mateixos amics -la Txell i en Kike- van comentar que havien llegit feia poc un poema de Pere Quart, en el qual els semblava veure-hi reflectit l'ideari del seu blog, un poema que, via e-mail, van remetre'm tot just van haver arribat a ca seva i que diu així:
Us llego, amics, senzillament, els tres quefers humils de sempre: viure (i menjar) amb decòrum cada dia, si podeu, endegar cobejança i luxúria; pensar (creure o dubtar) en la certesa i les hipòtesis de la mort de la carn i la vida nova de l'ànima. No hi ha res a fer; i ja basta. La resta és literatura. |
Molt en la línia concisa i contundent que, junt amb una intel·ligent ironia, el caracteritzen, el poeta sabadellenc ens ofereix en aquest poema un testament que bé podríem titllar de sorprenent, ja que resulta paradoxal que, en el testament que ens deixa, un poeta no ens llegui, com en un principi seria lògic, la seva obra, sinó que precisament aquesta obra el poeta l'entén gairebé com si fossin les escorrialles del seu llegat vital, és a dir, el que li va sortir a més a més, però no pas el més essencial de la seva vida.
L'important, pel poeta, és saber estar a la vida d'una forma sòbria i continguda, sense transcendentalismes ni artificiositats, unes formes, aquestes, que, a l'acte, m'han dut a la memòria aquells versos de Raimon que parlen del silenci propi “de gent sense místics / ni grans capitans." i que "en frases solemnes / no han cregut mai.”
Gran lliçó, la de Pere Quart, de maduresa, d'enteniment...
Però no voldria deixar escapar l'oportunitat després d'haver parlat de Pere Quart per, encara que es celebrés el passat diumenge el Dia mundial de la poesia, llegir, per adherir-me a aquesta Diada, un poema seu basat en el que potser sigui el succés més catastròfic provocat per Jahvé i que s'explica a l'Antic Testament de la Bíblia: El diluvi universal:
Bonaventura Peeters, el Vell. El gran diluvi
Fa trenta dies que plou a bots i a barrals i, dins l'arca que va manar-li construir, Noè s'atreveix a dirigir-se al Suprem Creador perquè aquest tingui clemència i aturi d'una vegada el desmesurat xàfec, i ho fa en conseqüència del que ja s'ha convertit en un més que insuportable ambient a bord d'aquella arca construïda a corre-cuita, així com amb un llenguatge, respectuós com cal però enraonat, propi d'un ancià patriarca.
El poema pertany al llibre Terra de naufragis, i és un divertit compendi d'ironia basat en la pura lògica de la mentalitat humana davant l'exacervada fúria divina.
Noè mira, poruc, per l'ull de bou. L'aiguat no amaina. Ja es nega el pic més alt de la muntanya. No es veu ni un bri de verd, ni un pam de terra. Senyor, per què no atures aquest xàfec? Minva el gra i el farratge i les bèsties es migren a les fosques; totes -te'n faig l'aposta- deuen pensar el mateix: “I mentrestant els peixos se la campen!” Jo tampoc no m'explico el privilegi. Ja no donem abast tapant goteres: i en dos indrets de la bodega la fusta m'ha traït: traspua a despit del betum. Fa trenta dies que plou massa! Noè cercava el cel per la lluerna i veia la cortina espessa de la pluja. La família, ho saps prou, no se'n fa càrrec. El fills em planten cara, rabiosos, les nores xafardegen i no sirguen, els infants, sense sol, s'emmusteeixen. I la dona, ui la dona! em fon, de pensament, amb la mirada. Tanta humitat no em prova: garratibat de reuma, què valc, Senyor? I, a més, el temps pesa qui-sap-lo: ja en tinc sis-cents de repicats! Prou mullader, Jahvè, repensa't! Que el bastiment, de nyigui-nyogui, poc mariner, sortí d'una drassana galdosa, a fe! I el costellam grinyola, es desajusta. No m'ennaveguis més, estronca les deus de la justícia i engega el sol de la misericòrdia! Ja fóra hora d'estendre la bugada! Ben cert que ets Tu qui fa i desfà les coses; i per amor de tu suportaré el que calgui. Només volia dir-te -i sé per què t'ho dic- que aquest país no és per a tanta pluja, o el llot no adoba res: cria mosquits i lleva febres. Caldrà refer els conreus i escarrassar-se. Som quatre gats malavinguts i me n'estic veient una muntanya... Vingué aleshores un colom tot blanc, però ensutzat de colomassa, i s'aturà a l'espatlla dreta del vell senyor almirall, el qual, amb la mà plana, oferí quatre veces a l'ocell amansit. En aquell temps ningú no s'estranyava de res. Vegeu la Bíblia. |
DIGUEU LA VOSTRA