Pujaré la tristesa dalt les golfes amb la nina sense ulls i el paraigua trencat, el cartipàs vençut, la tralatana vella. I baixaré les graus amb vestit d'alegria que hauran teixit aranyes sense seny. Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques. |
Colita: Retrat de Maria-Mercè Marçal
Feia temps, molt de temps, que no rellegia res de Maria-Mercè Marçal, la poetessa, escriptora i traductora que va néixer a Barcelona però que va passar tota la infantesa a Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell), d'on sempre se'n va sentir filla, fins que va tornar a Barcelona per estudiar-hi Filologia Clàssica. Un cop llicenciada, va exercir, fins a la seva prematura mort l'any 1998, com a professora de Llengua i Literatura Catalanes a diversos instituts (a Sant Boi de Llobregat i a Barcelona).
L'any 1973 va participar en la fundació de l'editorial Llibres del Mall, i el 1976, a l'edat de 24 anys, va guanyar el prestigiós premi de poesia Carles Riba amb Cau de llunes (Edicions Proa), llibre on hi deixà escrita la seva divisa: “A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona / de classe baixa i nació oprimida. / I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”.
No sóc, ni mai he pretès semblar-ho, cap expert en poesia. M'agrada, això sí, la poesia, i sóc del tot conscient de ser-ne un simple i desordenat lector, però avui tinc ganes de parlar d'un bellíssim poema de Maria-Mercè Marçal, les dues primeres estrofes del qual són, sempre segons el meu entendre, la més tendra de les imatges poètiques del que pot arribar a sentir una dona embarassada d'un fill desitjat:
Aquesta capsa dolça de molsa que et guarda, amb pany fadat; que oneja sense fressa, ni pressa, amb bleix extasiat, és el meu cos que et serva com l’herba serva el crit del seu verd; que es corba al teu creixent i aprèn el teu batec obert. |
Aquests deliciosos dotze versos -i perdoneu el que pot semblar una ensucrada, per repetitiva, adjectivació- són les dues primeres estrofes del tercer dels quatre poemes que conformen les Cançons de l'enforcall, del llibre Sal Oberta, uns versos que, des que els vaig llegir arran que Llibres del Mall va publicar-lo l'any 1982, sempre em tornen al cap quan sé d'una parella que espera amb il·lusió el naixement d'un fill.
Quanta tendresa i quanta força hi ha, alhora, en aquestes dues estrofes -així com en la resta del poema, tal i com ho podreu comprovar al final d'aquest post, on el trobareu transcrit tot sencer-, amanyagades per la musicalitat que els proporciona la bellíssima combinació dels mots que les conformen:
El ventre matern esdevé, en la veu de la poetessa, una capsa feta amb molsa i tancada amb un pany encantat, a l'interior de la qual hi impera, bressolat per la calma, un pacífic silenci; una capsa feta de molsa que es va corbant a mida que la vida que hi batega hi va creixent. Es podia trobar una imatge més poètica d'un embaràs que aquesta que ens deixà escrita Maria-Mercè Marçal?...
He sigut dues vegades pare il·lusionat i, per tant, he compartit amb l'Anna Maria les il·lusions i -per què no dir-ho?- aquelles pors del tot normals, i lògiques, fruits naturals, sobretot, de la temença de no estar molt segurs de si ens en podrem sortir com cal d'un esdeveniment d'aquesta magnitud.
Per tot això, doncs, és pel que em veig en cor de poder dedicar, amb tota la meva estimació, aquest post a l'Eva Montearriba, l'autora del blog El cullerot festuc, la qual ens va comunicar des del seu blog, amb l'alegria i la il·lusió que la caracteritzen, que esperava, amb en Riqui, el que serà el seu primer fill.
Eva i Riqui: Viviu amb tota la intensitat que us sigui possible aquest temps d'espera, ja que us asseguro, i perdoneu-me si us semblo amb el que us dic un “iaio” xaruc, que poques coses a la vida us faran sentir tan feliços i, sobretot, tan units l'una amb l'altre com aquest intens periode de les vostres vides que esteu vivint.
Aquesta capsa dolça de molsa que et guarda, amb pany fadat; que oneja sense fressa, ni pressa, amb bleix extasiat, és el meu cos que et serva com l’herba serva el crit del seu verd; que es corba al teu creixent i aprèn el teu batec obert. ¿Quina remor petita m’invita a abocar-me al pou clar? ¿Quin ressò de salobre mig m’obre finestres al demà? Sento els dits de la pluja que puja vidre amunt del meu cor. I els nusos del llevant, trucant per fer fora la mort. ¿Com granarà el paisatge que, en gatge de tendresa, m’ofrenes, si l’ombra del neguit ha ordit paranys a les carenes? ¿Com obriré la fruita que lluita amb armes de festí, si la dansa d’arrels, amb tels d’enyor, trena el camí? ¿Com tindré del teu cau la clau, si tristor m’esgarria? Per copsar el teu senyal em cal vestit nou d’alegria! Maria-Mercè Marçal, Sal oberta |
DIGUEU LA VOSTRA