Pels voltants dels anys 60 del passat segle, un grup d'estudiants de la Universitat de Barcelona, indignats per les declaracions fetes pel ministre de Cultura del govern del general Franco d'aquella època, unes declaracions on el ministre titllava els estudiants universitaris del país de no ser prou esforçats en comparació amb els estudiants de les universitats estrangeres, van dirigir-se al professor Manuel Sacristán perquè els defensés mitjançant una nota on s'hi reflecitís l'absoluta disconformitat envers aquelles declaracions.
El resultat va ser un escrit on Sacristán desmentia amb rotunditat les declaracions del ministre, escrit que els estudiants van demanar a Salvador Espriu que els el traduís al català per considerar aquests que no tenien prou nivell per escriure amb la correcció necessària en aquesta llengua.
Salvador Espriu, un home que mai va defugir de compromisos, va traduir l'escrit de Sacristán al català, i quan aquest el va llegir, va demanar, meravellat, al estudiants que guardessin com un tresor aquella traducció ja que era una mostra de l'exquisidesa amb què es podia arribar a utilitzar una llengua.
Si he fet memòria d'aquesta anècdota, la qual, per cert, m'ha fet molta il·lusió haver trobat ben documentada aquí, és perquè sempre he admirat l'impecable ús del català en l'obra de Salvador Espriu.
De cap de les maneres em sento capaç -i que Déu men reguardi d'osadies semblants!-de poder parlar amb profunditat de l'obra d'Espriu, però sí que vull mostrar l'admiració i el respecte que em mereixen la senzillesa i la rectitud d'un personatge a qui li devem, amb infinit agraïment, el fet d'haver-nos llegat una obra on la paraula, lluny, molt lluny d'inflades i engolades pretensions, esdevé la més perfecta i bella de les joies, perquè quan diem paraula i ens referim a Salvador Espriu estem parlant de rigor, de persistència i, sobretot, de necessitat.
Malgrat el pessimisme que es delata en els versos d'un dels més bellament espriuans poemes de Les hores ("Ara he de callar / que no tinc prou força / contra tant de mal"), que són l'expressió més esfereïdora del lament enfront de la injustícia i de la impotència, Espriu va mantenir sempre una actitud de decidida, valenta i constant rebel·lia enfront les vexacions, fins i tot per part d'alguns catalanoparlants, a què estava sotmesa la llengua catalana durant els foscos anys d'imposició de la dictadura franquista, i va ser, la paraula, la pacífica i incontestable arma amb la que va lluitar llegant-nos, alhora, una obra literària de primera magnitud.
Llegir Espriu, un autor que amaga infinitat de vegades una fina ironia sota l'aparença d'una greu severitat, no és solament percebre la llum i la ductilitat que pot arribar a tenir la nostra llengua, ni tampoc és, només, arribar a poder sentir-se agombolat per la musicalitat dels seus sons. Llegir Espriu és sentir-se segur d'una llengua.
Vull, ja per acabar, felicitar efusivament la Roser Caño, del blog Antaviana , la qual ha tingut la feliç iniciativa de convidar tothom que ho volgués a dedicar un post a Salvador Espriu per commemorar que avui, dia 22 de febrer del 2010, fa 25 anys que va morir, i com que la proposta era també que cadascú que dediqués un post a Espriu ho fes amb el màxim de consonància de l'esperit del blog, us deixo llegit en veu alta un dels poemes més coneguts d'Espriu, llegit, com sempre faig, amb el màxim de respecte i d'admiració, en aquest cas no solament al poeta, sinó també a la Roser Caño.
| ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m’agradaria allunyar-me’n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! Aleshores, a la congregació, els germans dirien desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu, així l’home que se’n va del seu indret”, mentre jo, ja ben lluny, em riuria de la llei i de l’antiga saviesa d’aquest meu àrid poble. Però no he de seguir mai el meu somni I em quedaré aquí fins a la mort. Car sóc també molt covard i salvatge i estimo a més amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria. Salvador Espriu |
DIGUEU LA VOSTRA