El passat dia 1, la Mariàngela Vilallonga donava des del seu blog la benvinguda al recent estrenat any 2012 amb una cita d'Ovidi: Un fragment dels Fastos, l'obra que el poeta llatí va deixar inacabada, ja que dels dotze llibres que tenia previst escriure, cada un d'ells dedicat a cada un dels mesos de l'any, Ovidi només en va deixar escrits els sis primers a causa d'haver estat desterrat de Roma per ordre de l'emperador August. Als Fastos, Ovidi descriu l'origen dels noms dels mesos i les festivitats del calendari romà, així com els ritus que s'hi practicaven.
El fragment citat per la Mariàngela corresponia al dia 1 de gener, festivitat que a l'imperi romà es dedicava al déu Janus, de l'etimologia del nom del qual prové el mot gener del nostre calendari.
Janus tenia una característica única entre tots els déus de la mitologia romana, i és que era un déu amb dues cares, gràcies a les quals podia mirar endavant i enrere a la vegada.
Mirar endavant (present i futur) i mirar enrere (passat) és el que proposo, a manera de reflexió, en aquest primer apunt de l'any 2012 amb la lectura-audició de dos poemes de Salvador Espriu pertanyents al Llibre de Sinera: el XXIV i el XVIII.
Esplèndidament musicat i cantat pel cantautor valencià Raimon, el poema XXIV del Llibre de Sinera va convertir-se en He mirat aquesta terra, una de les cançons que més m'emocionen cada vegada que l'escolto, tant és així que sense cap mena de vergonya confessaré que fins i tot vaig plorar amb emoció incontenible quan, ja fa bastants anys, li vaig sentir cantar a Raimon en un recital que va fer al desaparegut Cine Nou de Badalona.
Feia molt poc que jo havia tornat d'un llarg viatge que vaig fer per motius de feina a alguns països d'Europa i als Estats Units per aportar tota mena d'informació de com funcionaven els centres on es produïen llibres en sistema braille, i quan vaig veure, per exemple, que a Alemanya tenien un model de l'estereotípia com la que jo encara utilitzava per fer els clixés..., però exposat en un petit museu!, em va fer l'efecte que aquí encara vivíem a l'Edat de Pedra.
En els països que vam visitar en aquella època, tota la producció de llibres i de revistes en sistema braille estava ja completament informatitzada, amb la gran quantitat d'avantatges que això significava a l'hora que els lectors cecs tinguessin accés a tota mena de lectures.
A Holanda, per exemple, les grans novetats bibliogràfiques sortien el mateix dia en tinta i en braille, i mentre nosaltres publicàvem una revista mensual, els cecs suecs rebien per correu a casa seva... un diari en sistema braille!
Al tornar després d'aquella fructífera experiència, vaig passar una època en què, mig en broma i mig seriosament, jo deia als amics que volia ser suec, que no ens n'adonàvem però que vivíem en un país que feia pena..., però aquell vespre, en aquell recital al desaparegut Cine Nou de Badalona, la veu de Raimon transmetent en forma de cant la serenor que les paraules d'amor que Salvador Espriu havia escrit dedicades al meu país em va fer adonar de com continuava estimant-me'l.
He trobat a You Tube aquest preciós vídeo de Marcel Puig i Puig, que amb fotografies del mateix autor il·lustren el text d'Espriu fet cançó per i en la veu de Raimon.
a llevant comença just a tremolar, he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra. Quan per la muntanya que tanca el ponent el falcó s’enduia la claror del cel, he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra. Mentre bleixa l’aire malalt de la nit i boques de fosca fressen als camins, he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra. Quan la pluja porta l’olor de la pols de les fulles aspres dels llunyans alocs, he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra. Quan el vent em parla en la solitud dels meus morts que riuen d’estar sempre junts, he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra. Mentre m’envelleixo en el llarg esforç de passar la rella damunt els records, he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra. Quan l’estiu ajaça per tot l’adormit camp l’ample silenci que estenen els grills, he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra. Mentre comprenien savis dits de cec com l’hivern despulla la son dels sarments, he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra. Quan la desbocada força dels cavalls de l’aiguat de sobte baixa pels rials, he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra. |
Vaig llegir no fa pas massa que, a part de l'edat real que pugui tenir, una persona és jove quan parla sobretot d'il·lusions i que, en canvi, ja és vella quan acostuma a parlar només de records. Com dirien els italians, “si non è vero, è ben trovato”..., però hem de tenir en compte que la paraula record no té perquè ser precisament un sinònim de nostàlgia d'un temps ja passat, i crec que si bé és bo sentir-se jove i parlar d'il·lusions, també és bo recordar, recordar per no oblidar, per exemple, que, tal i com inicia Salvador Espriu el poema que proposo per fer referència al passat, hi hagué un temps, no massa llunyà i que sembla que alguns enyoren, en què “No s’entenia la cançó de la nit, / de tan clares com eren les paraules.”
de tan clares com eren les paraules. «T’avens a vendre per engrunes d’or l’antic solar on has bastit la casa. Als fills imposes, car els vols senyors, guisofis agres d’una llengua estranya. Arran sempre de terra, el teu musell s’afina barrigant entre deixalles. L’amo t’encerta cada dia el llom, en fer-ne dòcil blanc d’escopinades. Grunys de plaer i ben humil t’ajups sota el fuet i les burles més grasses.» D’aquella mar venia l’aspre cant d’una veu d’ira que no pot cansar-se. Des de molt lluny volà com un falcó d’esteses ales amples. Entrava llargament en el recer del jardí dels cinc arbres. (*) |
Vull expressar, una vegada més, l'agraïment que dec al bon amic Joaquim, del blog In Fernem Land, per haver-me suggerit la melodia que ha servit de coixí musical a la lectura del poema XVIII del Llibre de Sinera. Es tracta d'una delicada i bellísima peça titulada Amorosa, composta per Agustí Grau i interpretada per Kalina Macuta al violí i Daniel Blanch al piano, en una gravació de Columna Música.
DIGUEU LA VOSTRA