Val a dir, però, que l'argument, a part d'un fort contingut misogin, no hi ha per on agafar-lo ja que és del tot imcomprensible com les dues noies protagonistes...
... Però potser m'estic precipitant i hi haurà qui no sap de què va l'argument i, per tant, de què estic parlant, pel que intentaré fer-ne un breu, brevíssim resum (sí, sí; serà breu, de debò ho dic perquè no entraré en detalls, ja ho veureu):
Dos joves amics, Fernando i Guiglielmo, oficials de l'exèrcit, estan enamoradíssims de les seves promeses, Dorabella i Fioridiligi, dues germanes que, a la vegada, estan bojament enamorades dels dos xicots.
Un tal don Alonso manté un dia amb els nois la teoria que les dones, quan en tenen la més mínima oportunitat, deixen de ser fidels, i com que els dos nois estan segurs que les seves respectives promeses no són d'aquesta mena de dones, entre tots s'empesquen un ardit per a posar-les a prova:
Els dos nois diran que han estat cridats per anar a la guerra, pel que hauran de salpar de seguida... però tornaran al cap de poc, disfressats d'albanesos, i intentaran per tots els mitjans seduir, cadascun d'ells, la promesa de l'altre.
Dit i fet, ja em teniu els dos xicots, de tornada i guarnits amb robes exòtiques, intentant instal·lar-se a la casa de les noies, i si bé en un bon principi aquestes es neguen a hostatjar aquells dos “estrangers”, gràcies a les argúcies de Despina, la minyona de les noies, al final ho aconseguiran.
Dorabella, la promesa de Fernando, no trigarà gaire a caure seduïda per Guiglelmo, el promès de la seva germana Fioridiligi, la qual manté una actitud de rebuig envers Fernando molt més ferma..., però també, també acabarà caient!
Disfressada de notari (embolica que fa fort!), la minyona casa les dues parelles, i quan ja tenen els falsos contractes matrimonials signats, s'anuncia el retorn de la guerra dels dos nois. Els “albanesos” fan que fugen corrents, però en realitat van a canviar-se de roba per presentar-se, altre cop vestits de militars, davant les seves promeses, i quan don Alonso els ensenya la falsa acta notarial del casament, Fernando i Guiglelmo fan que es sorprenen i marxen, ofesos..., però per tornar amb les disfresses que han fet servir, de manera que les noies s'adonin que han estat víctimes d'un engany per posar-les a prova.
Malgrat que molta gent creu que a les òperes, al final, tothom acaba dinyant-la o matant-se els uns als altres, a Così fan tute, com que és una òpera buffa (en italià, còmica) el final és feliç: Els dos nois perdonen la debilitat de les seves promeses, i han d'acceptar que la teoria de don Alonso respecte a les dones era certa: Al capdavall, com diu el cavaller, Così fan tutte (Així ho fan totes, en traducció literal).
I vet aquí un gat, i vet aquí un gos...
Què?... He posat la directa, eh?...
Bé, doncs el que en realitat volia era fer un post dedicat a un dels fragments pel meu gust més deliciosos d'aquesta òpera i fins i tot m'atreveixo a dir que ho és de tota l'obra mozartiana. Es tracta del tercet Soave sia il vento, i si bé en un principi la idea que tenia era la de penjar-hi un vídeo de YouTube, de totes les versions que em vaig mirar que hi havia, la que més em va agradar va ser la que l'any 1954 van gravar en estudi la soprano Elisabeth Schwarzkopf, la mezzo Nam Meriman, i el baix-baríton Sesto Bruscantini, amb la Philarmonie Orchestra dirigida per Herbert von Karajan, però, en canvi, les imatges d'aquell vídeo (només n'hi ha dues) les vaig trobar molt poc atractives.
Així és que com que jo no la tenia, aquesta gravació, em vaig posar en contacte amb en Joaquim, del blog In fernem Land, i va ser mitjançant l'amic Colbran que, a la mateixa nit, ja tenia, via e-mail, la gravació d'aquest fragment per a poder confegir un altre vídeo. (Gràcies a tots dos!)
Soave sia il vento és el bellíssim tercet que, amb don Alonso, canten, des del balcó de casa seva, les dues noies, del tot alienes de ser víctimes d'un engany, per acomiadar Guiglelmo i Fernando quan aquests dos salpen del port per fer veure que se'n van a la guerra.
Aquí teniu la lletra i la traducció:
| Soave sia il vento, tranquilla sia l'onda, ed ogni elemento benigno risponda ai nostri desir. (Que sigui suau el vent, i tranquil·la sigui l'onada, i que tots els elements benignes responguin als nostres desitjos.) |
La música amb què Mozart va vestir aquest tercet reflecteix tant el resignat dolor de les dues noies que s'han hagut d'acomiadar dels seus dos promesos perquè aquests han d'anar a complir, segons elles creuen, el deure que, com a oficials militars que són, tenen, com també, a la vegada, és una música evocadora del paisatge de la mar en suau moviment per on comença a navegar el vaixell que, de mica en mica, tots tres veuen allunyar-se.
I és aquesta evocació la que m'ha fet pensar confegir aquest vídeo amb fotografies d'aquarel·les (hi ha, també un oli) amb temes mariners, fotografies que he extret d'entre una sèrie de blogs d'aquarel·listes que ells mateixos s'anomenen La colla dels dimecres i que sempre procuro seguir, i que també sempre que en tinc l'ocasió, com ara, no em canso de recomanar. Són els blogs de: la Cinta Agell, en Josehmari Larrañaga, en Rafael Pujals, en Raimundo López Bayarri, en Francesc Bueno, la Laura Climent, i en Feliu Compte, a qui des d'aquí els dono les gràcies.
Espero i destijo que tot plegat hagi estat del vostre gust.
DIGUEU LA VOSTRA