«Algú va dir: “Les dues i sis minuts”. Tot reposava i ja els metges havien cedit el seu lloc a la misteriosa mort, que ara ho omple tot de silenci.»
Amb aquestes paraules, el dia 8 de gener de 1942, Mercè Figueras -la Mahalta dels poemes de Màrius Torres- va reiniciar la interrompuda carta que havia començat a escriure a la família del poeta, exiliada a Montpeller, en la qual els relatava els fets que s'anaven produint des que la malaltia de Màrius s'agreujà fins al punt de provocar-li la mort pocs dies després. Quan Mercè Figueras reinicià aquesta carta, feia deu dies que Màrius Torres havia expirat.
A les dues i sis minuts del migdia del dia 29 de desembre de 1942, al sanatori de Puig d'Olena, situat dalt d’un turó del terme de Sant Quirze de Safaja, a la comarca del Vallès Oriental, la Mort va endur-se la jove però madura, sòlida i treballada veu d'una de les grans figures líriques de les nostres lletres, una veu, la de Màrius Torres, que hagué de restar durant molts anys emmudida fins que, gràcies al constant i incansable capteniment al servei de les lletres catalanes, ferides de mort en acabar la Guerrra Civil, del seu amic Joan Sales, es transformà, l'any 1947, a Mêxic, en lletra impresa, i no va ser fins tres anys després, el 1950, que l'obra de Màrius Torres es va poder publicar a Catalunya dins la col·lecció Els llibres de l'Ossa Menor.
La mort, junt amb la bellesa del món, la nit i Déu, és, segons el magnífic estudi Temes principals en la poesia de Màrius Torres, realitzat pel també poeta lleidatà Jordi Pàmies, un dels quatre temes essencials de la poesia de Màrius Torres, i serà precisament amb aquest tema, el de la mort, que escriurà un dels seus poemes més celebrats i coneguts: Dolç àngel de la mort, un poema a partir del qual ell mateix deixarà de considerar-se com “un metge que fa versos” i, encoratjat per Joan Sales i per Carles Riba, es disposarà a treballar per aconseguir aprofundir i afermar-se en la creació poètica: "Versos plens de poesia", segons Xavier Bru de Sala, que Màrius Torres va escriure "com a eina per explorar i expressar el sentit de l’existència, amb major presència de les interrogacions que no pas de les afirmacions", segons Margarida Prats, Doctora en Filologia i especialista en l'obra poètica de Màrius Torres.
Dolç àngel de la mort data del 1936, gairebé un any després que Màrius Torres ingressa al sanatori antituberculós de Puig d'Olena, en el qual, plenament conscient de patir una malaltia -la tuberculosi- que per a ell serà inguarible, hi haurà de viure, aïllat, els estralls de la Guerra Civil així com, en acabada aquesta, la solitud i l'enyor que li suposarà l'exili a França de tota la seva família:
Estimo tant el meu enyorament,
que, si al país que ploro,
un àngel em volgués menar sobtadament,
diria a l'àngel: -espereu un moment,
ara no puc venir: que no veieu que em moro?
Per afegir-me a l'homenatge que amb motiu de commemorar el centenari del seu naixement es fa des de la blogesfera a Màrius Torres, he triat dos dels seus poemes que parlen de la mort, però en clar contrast l'un de l'altre:
Dolç àngel de la mort, el primer dels dos poemes escollits, és una clara elegia escrita des del manifest abaltiment d'un home conscient que no se'n sortirà de la malaltia que pateix (no oblidem que Màrius Torres s'havia doctorat, feia un parell d'anys, a Madrid, en Medicina), mentre que el segon -Arbor mortis-, en canvi, escrit tres anys després, és una clara mostra de l'home que, malgrat la seva joventut (no oblidem, tampoc, que quan el va escriure, l'any 1939, Màrius Torres tenia 29 anys) (!) té completament assumida la idea de la mort, la mort que no pel fet de saber que li serà prematura deixarà de ser el lògic, natural i inevitable fi del camí que hi mena i que just s'inicia en el moment de néixer.
Màrius Torres, però, tal com ja havia deixat clarament dit en el contundent tanka, datat el 1938, Rosa, acararà la mort no pas amb impotent resignació,
Com si et diguessis
mentre t'esfulla l'aire:
-Morir és tan fàcil!
I tot en mi contesta:
-Tan fàcil a una rosa!
sinó que l'afrontarà des d'una serena reflexió no exempta, però, a vegades, de la temença a no ser capaç d'arribar-hi amb la suficient dignitat i prou coratge, tal i com deixaria reflectit més tard en aquests tres darrers versos d'un poema escrit l'any 1940:
Déu meu, ja estic a punt.
Ja vençut, però encara sota el meu estendard
-més tard, potser seria massa tard.
Llegiu i, si us ve de gust, escolteu aquests dos poemes que he llegit en veu alta fent servir com a coixí musical dues peces de Fréderic Chopin, un músic de qui enguany també es commemora el centenari del seu naixement (en aquest cas, però, el segon), i a qui Màrius Torres, gran melòman i bon intèrpret de piano, admirava.
DOLÇ ÀNGEL DE LA MORT Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val que vinguis ara. Ara no temo gens el teu bes glacial, i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara de més enllà del gual. Dels sofriments passats tinc l’ànima madura per ben morir. Tot allò que he estimat únicament perdura en el meu cor, com una despulla de l’ahir, freda, de tan pura. Del llim d’aquesta terra amarada de plors el meu anhel es desarrela. Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç en una nau sense timó, ni rems, ni vela, ni llast de records! I tot el meu futur està sembrat de sal! Tinc peresa de viure demà encara... Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara, el dolor que m’espera em fa mal... I gairebé donaria, per morir ara —morir per sempre—, una ànima immortal. 1936 |
ARBOR MORTIS Al punt que hom naix comença de morir e morint creix, e creixent mor tot dia. (Pere March) Déu, al primer batec de cada cor que neix, sembra dues llavors en una sola argila: la vida remorosa que cada instant s'esfila, la mort silenciosa que cada instant s'acreix. En l'estança més closa de la nostra existència, allà on només habiten l'esperança o l'horror, viu l'Arbre de la Mort; i creix, interior, de tot el que es marceix en la nostra vivència. Quan ve, tumultuós, el gran vent del destí, el seu brancatge, nu com un esquelet, vibra. Arbre, en la primavera que tu trauràs de mi, estreny, amb les arrels, el meu cos fibra a fibra. Faran les teves fulles una ombra de repòs, i un aspre perfum d'ànima vindrà a les teves flors. 1939 |
No voldria que, abans d'acabar aquest post, em passés per alt voler agrair de tot cor a la Carme Rosanas, del blog Col·lecció de moments, la feliç iniciativa de proposar aquest homenatge des de la blogesfera a la figura de Màrius Torres, així com també felicitar la Paeria de Lleida i les institucions que li han fet costat a l'hora d'elaborar el magnífic web que, amb motiu de la commemoració del centenari del naixement del poeta, han elaborat, un web on, clicant aquí, hi trobarem entre d'altres interessants informacions i enllaços, l'obra poètica de Màrius Torres.
DIGUEU LA VOSTRA