CENTENARI DEL NAIXEMENT DE MÀRIUS TORRES (I)

Carme Rosanas, des del seu blog Col·lecció de moments proposa fer, el dia 30 del proper mes d'agost, un homenatge des de la catosfera per commemorar el centenari del naixement del poeta lleidatà Màrius Torres (Lleida, 1910 - Puig d'Olena, 1942), un homenatge al qual em va fer molta il·lusió adherir-me immediatament perquè penso que, a través de la catosfera, entre tots plegats podem sumar-nos al reconeixement a la figura i a la veu d'un gran poeta a qui la vida li va ser gasiva i les circumstàncies històriques que li van tocar viure al final d'aquesta van propiciar un injust desconeixement.

Des de la diversitat dels nostres blogs: amics de les lletres, de la música, de les arts, de la cuina (sí, sí: per què no una recepta inspirada en la persona, en l'entorn o en algun dels seus poemes?), animo, com ho ha fet la Carme Rosanas, a sumar-nos a aquest homenatge a Màrius Torres en forma de post. Fins el dia 30 d'agost tenim temps suficient per preparar-lo!

Lluís Llach, a Verges, en el concert amb què es va acomiadar dels escenaris no va obviar citar Màrius Torres qualificant-lo com un dels grans poetas catalans del passat segle XX abans de cantar una de les cançons més emblemàtiques i inspirades del seu extens repertori, la Cançó a Mahalta, la lletra de la qual és un dels nou poemes que, amb el mateix títol, Màrius Torres va escriure i dedicar a Mercè Figueras, la noia a qui va conèixer al sanatori de Puig d'Olena, a Sant Quirze Safaja, on estaven ingressats degut a la tuberculosi que ambdós patien, una malaltia, aquesta, que Màrius Torres, al contrari de Mercè Figueras, no va poder superar i que l'any 1942 -el poeta en tenia, doncs, només 32!- li va provocar la mort, esdevinguda al mateix sanatori i, per tant, allunyat de tota la seva família, que l'any 1939 va haver de marxar, exiliada, a França.

Escolteu, si us ve de gust, aquesta sentida i esplèndida interpretació de Lluís Llach,

i el poema titulat El cant dels poetes:

Poetes, com l'arquer que es dreça d'entre      els morts i, tibant el seu arc, encara espera vèncer, en el combat obscur per la nostra remença tibem els nostres arcs amb un suprem esforç. Sagitaris damnats, la nostra ànima tensa dobleguem. És la corda dolorosa que es torç i paga, sota els dits implacables i forts, el vol de les sagetes amb la seva sofrença. Com més dur serà el braç i més potent el puny, els àgils projectils arribaran més lluny i serà més daurat el vi de la victòria. I del nostre esperit, distès igual que un arc, els versos volaran amb un impuls tan llarg que es perdran en el cel inútil de la glòria.                                                                    Màrius Torres                                                                    El combat dels poetes.

i animeu-vos a afegir-vos i a promocionar aquest merescut homenatge a Màrius Torres!