Retrat de Piotr Ilitx Txaikovski.
Els valsos més populars -sens dubte els vienesos- tenen aquell aire eteri que, tot escoltant-los, segur que més d'una vegada ens hem imaginat que els podríem ballar tot seguint el ritme vaporós de les seves melodies sense gairebé tocar de peus a terra.
Els valsos escrits per compositors rusos, en canvi, com ara els del mateix Txaikovski als ballets La bella dorment,
El trencanous (el Vals de les flors),
o el vals de Masquerade, de Khatxaturian,
o el de la Suite número 2 de jazz, de Xostakóvitx, un vals, aquest darrer, que molts haureu sentit, durant els entreactes, al vestíbul del Teatre Nacional de Catalunya,
són d'una sonoritat molt més densa sense que això signifiqui, ni molt menys, que no tinguin, com els vienesos, aquell sensual encant.
Referent a les sensacions que em provoquen uns i altres valsos, m'agrada fer un símil amb la textura de dos teixits, que si bé són ben diferents, totes dues textures provoquen al tacte una agradosa i fins i tot sensual reacció: la seda pels valsos vienesos, i el vellut pels valsos russos.
Però anem al gra: Amb aquest vals que, com ja s'ha dit, s'inicia el segon acte de l'òpera Eugen Onegin, se'ns fa partíceps d'una bulliciosa festa, amb l'agradable sorpresa per part dels convidats que també hi ha ball gràcies a la banda d'una companyia militar que passava per les terres on viu la jove protagonista, Tatiana, filla d'uns acomodats hisendats, just el dia en què aquesta celebra el seu aniversari.
Mentre ballen, els convidats canten, exultants d'alegria, perquè poden gaudir del ball en aquell territori tan allunyat de qualsevol gran urbs (pensem que som a mitjans del segle XIX).
En un moment determinat, els homes del cor fan un apart per dir que ja era hora que en aquell racó de món hi hagués una festa tan divertida com la que estan celebrant, ja que l´única distracció que ells tenen és la caça. Fixem-nos (minut 1:37 al 2:00) com el compositor utilitza les trompes de l'orquestra per imitar els corns de cacera.
Tot seguit, són les dones del cor les qui, en un altre apart, celebren també que hi hagi aquell sarau ja que quan els seus marits tornen de treballar ho fan cansats i amb ganes d'anar a dormir.
Un grup de noies envolta el capità de la companyia de soldats per agrair-li que els hagi proporcionat la banda de música, i el ball continua.
S'hi incorporen Tatiana (la soprano nord-americana Renée Fleming, a qui tan bé escauen sempre els vestits de l'època romàntica) i Onegin (el xicot del cabell blanc, el baríton rus de cognom, per a mi, gairebé tan impronunciable com el del volcà islandès que va organitzar mesos enrere aquell rebombori en el món de l'aviació: Dimitri Hvorostovsky).
Mentre Tatiana i Onegin ballen, ell s'adona que són el centre d'atenció i sent com el critiquen: que si és així o que si és aixà..., que si fa o no fa bé això o allò..., i fins i tot arriben a dir, en contra d'ell, que només veu vi negre!
Indignat, Onegin deixa de ballar amb Tatiana, i com que qui l'havia convidat a la festa, sense que ell en tingués gaires ganes, va ser el seu amic Lenski (el tenor mexicà Ramón Vargas), decideix venjar-se d'ell traient a ballar Olga, germana de Tatiana i promesa del seu amic (paper que interpreta la contralt russa Elena Zaramba), per fer veure que la corteja.
Veient com Onegin galanteja Olga, Lenski té un atac de gelosia que durà a la tragèdia ja que, ofès, reptarà a un duel a Onegin i...
Jean-Léon Gerôme. Duel després de la festa.
... Bé, tampoc voldria espatllar l'argument als qui no el conegueu, perquè del que es tractava era, simplement, d'escoltar, sempre que us vingui de gust, aquest vals...
... Una magnífica estratagema, no us sembla?, de l'autor per anunciar, dins l'alegria d'una festa, els moments dramàtics que ben aviat succeiran.
DIGUEU LA VOSTRA