A tot això s'hi ha d'afegir una molt especial il·lusió, ja que ho hem volgut fer coincidir amb el mateix dia en què es publicaria aquest post, el qual, i d'una manera molt i molt especial i per un motiu que ell ja sap, està dedicat a una gran "Enciclopèdia" de la música que, en lloc de ser de paper, està feta de espècie humana..., i de la de primera qualitat. Els blocaires aficionats a l'òpera saben molt bé que aquesta persona no pot ser una altra que en Colbran.
Amic Colbran: Quan vaig llegir l'article sobre el qual versa aquest post, immediatament vaig pensar que era un article que et resultaria interessant, ja que és la visió que, d'una de les millors veus líricas catalanes de tota la història, en té una de les plomes més exquisides de les nostres lletres, i està escrit en la mateixa època en què aquella cantant barcelonina triomfava a tots els grans teatres d'òpera del món.
Es tracta de Conchita Supervía i de Josep Maria de Sagarra, i perquè no quedi tot només en la lletra, t'he fet el “yutub” que hi ha aquí sota, on Conchita Supervia canta, segons la preciosa versió musical que en va fer Eduard Toldrà, el poema de Josep Maria de Sagarra titulat Romanç de Santa Llúcia, un poema datat el desembre de 1915 i publicat dins el llibre Cançons d'abril i de novembre.
Les fotografies són de l'Anna Maria. Va ser ella qui va tenir la idea d'anar a l'església de Betlem, a la Rambla de Barcelona, a fotografiar la fantàstica Exposició de pessebres que hi fan cada any durant aquestes dades.
Desitgem que tot plegat t'agradi, Colbran!
* * *
En un interessantíssim recull dels articles que entre els anys 1929 i 1935 va escriure per a la revista quinzenal Mirador el polifacètic escriptor barceloní Josep Maria de Sagarra, un recull que l'Editorial Vergara va publicar en dos volums amb el títol de L'aperitiu -el mateix títol de la secció que Sagarra duia a Mirador- hi ha un article publicat el 26 de febrer de 1931, un article dedicat a la mezzosoprano catalana Concepció Supervia i Pascual (Barcelona 1895 – Londres 1936), coneguda artísticament amb el nom de Conchita Supervía.Sagarra iniciava aquell article fent una mena de panegíric del nom artístic de la cantant amb tot allò que aquest nom li suggereix “... perquè Conchita -escriu- és de les poques paraules que tenen un gust i un picant especial. Conchita fa pensar en un port ultramarí de l'any 1824, amb negres lluents com una capsa de llumins, i amb ex-presidiaris espanyols que es dedicaven a ensinistrar gossos i a ensenyar a cantar l'Himne de Riego a unes cotorres apoplèctiques pintades amb l'anilina més fabulosa i més permanent. Conchita fa pensar en un segle XIX aventurer i sensual, pintat de sucre, de palmeres, d'insurrectes i de cotilles de senyora”.
Crida l'atenció que en aquest article Sagarra utilitzi el terme vedette per referir-se a la cantant: “... És per això -escriu Sagarra- que Conchita Supervía, vedette internacional...”, i crida l'atenció perquè el mot vedette el tenim del tot associat amb la primera actriu, i amb poca roba, d'una revista musical i no pas amb una cantant que, com és en el cas de la Supervía, en termes operístics anomenaríem més aviat com una prima donna.
Però és que el terme vedette, tal i com encara l'escrivia Sagarra, és un terme francès que el català va adoptar posteriorment amb la grafia vedet, i així és com el defineix el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans: “Artista principal d’un espectacle de teatre, de cinema, de varietats, de circ, etc.”. Un mot, aquest de vedet, que ve, com ja s'ha dit, del francès vedette i que, curiosament, té l'origen en el llenguatge militar, ja que la vedette ve a ser el que en català en diríem l'avançada (la avanzadilla, en castellà) d'una tropa o d'un exèrcit per controlar els moviments de l'enemic.
Però, en fi, continuem amb Sagarra i la Supervía:
Com si li costés deixar d'esplaiar-se amb tot el que li suggereix el nom de Conchita, Sagarra comença a fer una descripció física de la cantant:
“Però Conchita Supervía, de Conchita, en té el nas menut i la boca pintada en forma de cor d'una jugada de pòquer. Dic això perquè els asos, quan es juga al pòquer, fan un efecte més viu i més tremolós que en qualsevol altre joc de cartes. [...] El color de les galtes és el mateix color de les galtes que pintava Fragonard”, i afegeix Sagarra que hi ha poques dones que sàpiguen trobar el punt just d'aquest color, pel que arriba a la conclusió que les que acosegueixen trobar aquest punt just “... més que a la crema i a les pólvores és degut a una mena d'irradiació especial que els ve dels nervis.”
Sagarra admet ser un llec en matèria musical: “Estimo de la música allò que em cau a l'orella, i gràcies”, i confessa que el que li agrada més de la Supervía és “quan diu cançons catalanes i sobretot quan canta coses del port de Nàpols o del port d'Almeria, coses que tenen una alegria esqueixada o una tristesa fisiològica”, i li arriba tant a l'ànima quan la Supervía canta el Polo, de Manuel de Falla, que assegura que “El qui no ha sentit aquesta cançó dels llavis de Conchita Supervía no es pot fer càrrec del partit que es pot treure d'una melodia que segurament deu ésser anònima com totes les bones melodies, fins a produir la sensació clínica, inconfessable, però rutilant, d'aquesta cosa tan vulgar que en diuen la tristesa sexual.”
I ja, per acabar, només diré que si voleu comprovar que el que va escriure Sagarra sobre la Supervía no eren educats afalacs, aquí teniu el Polo, de Manuel de Falla, cantat per Concepció Supervia i Pascual, coneguda arreu del món amb el nom de Conchita Supervía.
Tots aquells que ho desitgeu teniu a la vostra disposició, escanejat i tot sencer, l'article en què s'ha basat aquest post, article que amb molt de gust es farà arriba als qui ho demanin a través del correu.
DIGUEU LA VOSTRA