Programa de mà
Magníficament acompanyada per Il Giardino Armónico, formació musical que, segons llegeixo que hi diu al programa de mà, va ser fundada a Milà el 1985, però amb músics provinents de les institucions musicals europees més prestigioses en l'àmbit de la interpretació històrica, dirigits per Giovanni Antonini, el qual en va ser el fundador i és, a més a més i com ho va demostrar en la interpretació de l'Allegro assai del Concert en Fa major per a flauta de bec, cordes i baix continu, de Giuseppe Sammartini, un magnífic solista de flauta de bec.
Feta aquesta llarga presentació de tots els elements que dalt de l'escenari van fer gaudir un Palau, ple com un ou d'un públic clarament disposat a entregar-se tot just aparegués en escena la figura de la cantant romana, tinc la necessitat d'intentar descriure uns instants màgics que em va semblar que vivia en aquest recital.
A mida que havia anat transcorrent la segona part del concert, a la sala hi feia més i més calor, un fet, aquest, que, a part de viure'l en pròpia pell -encertadíssima, en aquest cas, la frase feta-, se'm va fer ben visible des del lloc que jo ocupava -una de les butaques laterals del primer pis-, un lloc que si bé no era massa bo per veure bé l'escenari, sí que ho era, en canvi, per admirar la panoràmica que, mirant cap a l'altra banda, m'oferia l'enfilall ascendent de seients, tots ocupats, del segon pis on, mentre a l'escenari els músics maldaven per afinar els instruments abans de començar a interpretar una de les darreres peces, la gent va aprofitar-ho per ventar-se sense contenció.
Així, doncs, i sense que hagués estat previst, es va originar en un tres i no res una mena de mosaic... Sí, sí; una mena de mosaic com..., com... ¿sabeu com aquells que formen els espectadors als camps de futbol quan hi ha un partit dels que omplen de gom a gom l'estadi?... Doncs com aquells mosaics era, encara que, no cal dir-ho, de dimensions molt més reduïdes, però, això sí, amb una particularitat que el feia diferent: Era un mosaic animat, ja que els centenars de programes de mà, que havien estat dissenyats amb un absolut predomini del color blanc, semblaven, convertits en improvisats ventalls, talment blanques papallones de vol fràgil i inquiet pul·lulant, animades, per entremig dels càlids i discrets colors propis de la roba d'hivern que duien els espectadors que ocupaven l'estesa de butaques del segon pis. Va ser... preciós, preciós! De debò ho dic.
Aquell màgic instant va acabar-se, com és lògic, just en el moment en què els músics, que ja havien acabat d'afinar els instruments, es mostraven de bell nou atents a la batuta del director i disposats a poder continuar el concert.
Però tal i com, malauradament, és força habitual a les sales de concert, sempre hi ha unes persones que es veu que són més fogoses que les altres (afortunadament les altres són la gran majoria) i es veu que per això aquestes persones -em refereixo a les més fogoses- tenen la imperiosa necessitat d'anar ventant-se sense tenir en compte que tant el moviment continu, com el sorollet rítmic i constant que fa el paper, així com l'efecte que, en forma de ventet més o menys intens (per no dir emprenyador), provoca el programa de mà quan esdevé un improvisat ventall, poden molestar les persones que seuen al seu voltant.
Doncs bé, ahir, en ben acabat aquell màgic instant i tan bon punt els músics iniciaven una altra de les peces programades, a mi, des del mateix “privilegiat” lloc on tan sols uns moments abans m'havia semblat veure-hi un deliciós pul·lular de centenars i centenars de blanques papallones, ara em semblava veure-hi, malgrat ser també blanques, desenes... de mosques colloneres!: Vet aquí la imatge que em van provocar aquelles desenes de persones que, pertanyents sense cap mena de dubte al grup dels més fogosos, continuaven ventant-se amb els seus improvisats ventalls-programes de mà.
* * *
... Els músics van començar a tocar els primers acords d'una peça que el públic -jo inclòs, que ja és dir- va reconèixer immediatament. Eren els primers acords de l'ària Lascia la spina, cogli la rosa!, de G. F. Händel!, ària que, després d'una reprimida i ofegada manifestació de complaença, brevíssima, va provocar que tot el Palau emmudís.
Us dic de debò que mentre escric això no puc evitar notar com se m'humitegen els ulls i com una lleu esgarrifança em recorre, serpentjant, tota la pell del cos...
Fora de l'escenari, res es bellugava, res es sentia... Gairebé gosaria dir que fins i tot els instruments que acompanyaven la cantant no gosaven fer-se sentir... Una parella que hi tenia a dues files més endavant es van donar la mà i, sense mirar-se, se les van estrènyer amb força... Un dels dos nois joves que hi havia just al meu davant va acostar els llavis a la galta del seu company i l'hi va besar amb tendresa... Vaig dirigir, a poc a poc per no fer soroll, els ulls cap a l'enfilall ascendent de seients totalment ocupats del segon pis, i només hi vaig divisar la plàcida quietud dels càlids i discrets colors propis de la roba d'hivern que duien els espectadors que ocupaven la totalitat de l'estesa de butaques.
La deliciosa visió del mosaic de les imaginàries papallones blanques m'havia provocat un plàcid somriure. El record de la imaginària visió de la veu de Cecilia Bartoli surant, ingràvida, dins d'aquell immens silenci no crec que se m'oblidi mai.
Quin concert!
DIGUEU LA VOSTRA