CARME GUASCH EN VEU ALTA

Una de les coses que tenia previst a l’hora d’endegar aquest blog era que, de tant en tant, hi penjaria algun poema llegit en veu alta. Doncs bé, amb aquest post ja ha arribat l’hora, i em fa una especial il·lusió començar amb tres poemes que he triat de la Carme Guasch i Darné, poeta i escriptora de Figueres i molt vinculada amb Badalona, on hi va viure un bon grapat d’anys.

De la Carme Guasch he triat tres poemes, i si he triat precisament aquests tres és perquè tots tres m’agraden moltíssim, tant és així que, malgrat haver-los llegit, segurament, dotzenes de vegades, sempre que m’ha vingut de gust tornar-ho a fer m’han tornat a emocionar.

Aquests poemes pertanyen a una trilogia formada pels llibres Amat i amic (Edicions 62, Barcelona, 1986); Pràctica de vida (Ed. Columna, Barcelona, 1993), i Interiors (Ed. Columna, Barcelona,1996), una trilogia que la mateixa autora va definir com a "clarament elegíaca" i "sota el denominador comú de la nostàlgia", una nostàlgia que de per vida va acompanyar Carme Guasch arran de la mort del seu marit l’any 1982.

Anell Anell d'or, òrfena baula, cercle de vida i d'amor, anell d'or, ull sense nina, roda del temps, breu ex-vot. Anell amb una grafia -promeses d'ànima i cos- escrita en llengua remota que és mare de tots els mots. Anell d'or, vana aliança, boca de pou sense fons, baga que el buit empresona, cintura del desconhort. Anell d'or, símbol estèril, joiell sense vocació, espoli darrer del viure, llegat primer de la mort. (Tan petit, abraces tota la soledat d'aquest món.)                            (Del llibre Interiors.                                    Columna,S.A.,                           Col. Àuria, núm. 82.                              Barcelona, 1993.)

* * *

"Quina cosa, Déu meu, quina cosa!"                                   (Josep Carner) Quina cosa, amor meu, quina cosa! És la cosa més trista d'enguany: és Sant Jordi i no tinc cap més rosa que una rosa de dol i de plany. És la rosa no-rosa, reclosa dins un llibre, taüt i parany; una rosa de mort que reposa en un son insensible i estrany. Puntual amorosa collita que no arriba aquest any a la cita. I han florit els rosers sense tu! No em cal pas una flor que em recordi que no hi ets. Però avui és Sant Jordi i el silenci és tan dur, és tan dur...                                               (Del llibre Amic i amat.                     Edicions 62, Col. Els llibres de l'escorpí.                            Poesia, núm. 89. Barcelona, 1985.)

* * *

"Viuré, si em vaga encar de viure, com una pedra en el seu clot..."                                 (Josep Carner) Viuré, si em vaga encar de viure, com una pedra en el seu clot, com un infant sense somriure, com l'aigua negra al pou remot. Viuré amb l'afany de fer reviure el que la mort, cruel, no pot anihilar; el que em fa lliure l'esclavatge més devot. Viuré de tu, mes sense tu, com una casa sense porta, com un país sense ningú. Viuré la vida que suporta l'estrany destí que ens és comú: tu, viu en mi; jo, per tu, morta.                                       (Del llibre Amic i amat.             Edicions 62, Col. Els llibres de l'escorpí.                    Poesia, núm. 89. Barcelona, 1985.)

Com a curiositat, comentaré que Carme Guasch és la mare del presentador, guionista de ràdio, televisió i escriptor Toni Soler, així com de la també periodista i escriptora Sílvia Soler, guanyadora del darrer premi Prudenci Bertrana (2008) amb la novel·la Petons de diumenge. De tota manera i com molt encertadament apunta Júlia Costa en el seu magnífic blog Tèrbol atzur, Carme Guasch té una obra literària amb prou pes i el suficientment valuosa com perquè no se la recordi com "la mare de..."