ACTUALITZACIÓ DEL POST "MARTÍ DOMÍNGUEZ IL·LUSTRAT (II)" I UN RETRET AL MUSEU REINA SOFÍA, DE MADRID

Quan a principis de mes, mentre dinava, vaig llegir al diari que Google havia tret una nova eina digital -Art Project- per poder-nos acostar als fons artístics de disset importants museus de tot el món i poder contemplar, gràcies a imatges captades amb gran resolució, més de mil obres d'art -bàsicament de pintura-, mentre anava llegint a la notícia quins eren els museus escollits desitjava que un d'ells fos la Galleria degli Ufizzi perquè, n'estava segur, entre les imatges que hi hauria del citat museu no hi faltaria l'Adoració dels Reis, d'Albert Dürer.

Com era d'esperar, el nom de la Galleria degli Ufizzi figurava entre els museus escollits, pel que vaig suposar que el quadre de Dürer també hi seria i, efectivament, quan al vespre, a casa, vaig connectar-me a l'adreça d'Art Project vaig veure, complagut, que L'Adoració dels Reis, de Dürer, era un dels quadres triats per la Galleria degli Ufizzi i que, gràcies a la bona resolució que tenia la imatge, podia treure'n un detall que il·lustrés molt millor el fragment d'un dels dos articles -concretament el segon- de Martí Domínguez que vaig transcriure i il·lustrar (vegeu aquí), article on el biòleg i humanista valencià parlava de l'acuradíssima fidelitat amb què Dürer va reproduir en el citat quadre dues papallones: la Cynthia cardui i la Colias croceus.

La millor imatge de les que vaig ser capaç d'aconseguir per a aquell post va ser aquesta:

i aquesta altra és l'aconseguida gràcies a Art Project:

La difrència és ben notable, pel que no cal dir que, a part de substituir en aquell post la primera imatge per aquesta darrera, he fet, també, les oportunes modificacions a la part del text on m'excusava de no haver pogut aconseguir una imatge prou nítida, i si ho he fet és perquè és un post del qual em sento molt satisfet, i més encara me'n sento perquè és un dels que més visites rep i més estona s'hi estan els que se'l llegeixen.

Art Project és, sense cap mena de dubte, una magnífica eina per poder observar amb tot detall les més de 1.000 (!) obres d'art (pintures, escultures, estampes, armadures, màscares, fotografies...) que han estat fotografiades però -sempre hi ha d'haver un però- he tingut una gran decepció pel que fa a les obres triades pel Museu Reina Sofia, de Madrid, ja que estava plenament convençut que tant el Gernika, de Picasso, com El gran masturbador, de Salvador Dalí, dues de les joies més valuoses que van anar a parar a aquest museu figurarien entre les obres triades..., però resulta que no, que d'aquest museu només hi ha imatges de l'obra de Juan Gris; de la maqueta del Pavelló de la República Espanyola a l'Exposició de 1937 a París, i la resta d'imatges pertanyen a fotografies de la Guerra Civil, que no negaré l'interès, sobretot històric, que puguin tenir, però un museu amb una col·lecció tan basta d'art modern com ho és el Reina Sofía (només a la Fira Arco celebrada enguany ha adquirit obra per valor de 680.000 euros), bé podia haver aportat a Art Project un ventall molt més cromàtic i significatiu del seu valuosíssim fons.

Decebedor, molt decebedor!

"L'ÀNGEL CAIGUT", DE RICARD TERRÉ

El proppassat dia 23 de gener, l'amic Francesc, del blog A la taula i al llit..., ens va fer partícips del que sens dubte ha de ser una magnífica exposició del fotògraf valencià Francesc Jarque -Belchite i una llarga postguerra- una exposició que, d'una manera del tot imprevista, en Francesc i l'Oreto van anar a visitar a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània, de la ciutat de València.

Després de llegir al seu blog la curta però, alhora, entusiàstica valoració d'en Francesc i de veure les imatges que d'aquesta exposició hi va penjar, em van venir ganes de saber més coses d'aquest fotògraf valencià, (per cert, i entre parèntesis, persona non grata, segons es defineix ell mateix, a les actuals autoritats valencianes), i em vaig passar una bona estona buscant i contemplant més imatges de la seva obra, com aquesta, de l'any 1978 titulada La festa del Corpus:

I és que, malgrat que sempre que em ve a la memòria l'època dels 50, 60 i principis dels 70 del passat segle XX, que va ser la que em va tocar viure en plena joventut, la recordo com una època grisa i trista, em fascinen els testimoniatges gràfics en blanc i negre captats pels objectius d'allò que en dèiem màquines de retratar en mans, o millor dit: en els ulls, sempre a l'aguait, d'una generació de fotògrafs que van trencar els clixés encotillats i estàtics imperants en aquella època.

Parlo, per exemple, de Francesc Català-Roca:

de Joan Colom:

de Xavier Miserachs:

de Ramon Masats:

de Toni Catany:

de Leopold Pomés:

o d'Oriol Maspons, del qual és la fotografia que figura a la caràtula, en aquells anys trencadora, del primer disc d'en Raimon (1963), una veu, la d'aquest cantant valencià a qui, sigui dit de pas, tant i tant admiro i amb qui, quan aleshores l'escoltava, em semblava que, entaforat dins d'aquella trista grisor, hi albirava una llunyana però diàfana i alliberadora llum.

Però tornem a la fotografia, perquè del que volia parlar és precisament d'una que, en concret, em va impactar molt quan la vaig veure, i no va ser fins molts anys després que es va saber que darrere d'ella hi havia una història, una fotografia que l'autor de la qual, Ricard Terré, (Sant Boi de Llobregat, 1928 - Vigo, 2009), un altre dels grans fotògrafs d'aquella generació, va titular L'àngel caigut:

L'any 1958, Ricard Tarré va captar aquesta instantània a la processó del Corpus de Sant Boi de Llobregat. Som, doncs, en una època caracteritzada per la forta immigració a les grans àrees industrials, com la de Barcelona, de gent procedent, sobretot, del sud d'Espanya.

És indubtable que l'esguard estràbic, que m'atreviria fins i tot a qualificar de despietat, de la nena és com un poderós i invisible imant que ens atrau immediatament la nostra, de mirada, però ja després d'aquest primer impacte, si observem amb més atenció la fotografia ens adonarem que la nena no solament és l'única del grup que, en lloc d'uns delicats gladiols blancs, o d'un estilitzat lliri d'aigua, duu a la mà un senzillíssim, i molt probablement casolà, ramet de mosquitera, sinó que també és l'única de totes les nenes que se'ns mostra de cara. Sembla, talment, com si les altres, de nenes, fossin alienes del tot, tal i com, per altra banda, és del tot lògic, a l'indubtable i silenciós drama amb què ella ha de fer front, dia a dia, al defecte dels seus ulls fins al punt que la imatge que presenta vestida de primera comunió pot arribar a semblar grotesca quan, de grotesca, aquesta bellísima imatge no en té res.

Em produeix una sensació, barreja de tendresa i d'admiració, la decidida força amb què, més que no pas agafar, sembla aferrar el ramet de mosquitera que, amb tota probabilitat, a casa mateix la seva mare li va arranjar amb paper de plata, i és que més que portar un ram a la mà, diries que branda una bandera en la que hi creu fervorosament, i si alguna cosa hagués de titllar de grotesca sobre el més que ostensible esguard estràbic d'aquesta criatura, serien les actituds que, precisament en aquest esguard, s'hi poden veure reflectides de les més o menys dissimulades burles o de les més o menys sinceres compassions que aquella nena ha de suportar en el seu dia a dia.

Una magnífica poesia..., perdó; volia dir una magnífica fotografia la de Ricard Terré, qui va deixar dit que la fotografia "no es fa, sinó que es troba".

Ricard Terré. Al fons, L'Àngel Caigut. (EFE)

Però, tal i com deia abans, aquesta fotografia té una història al darrere, una història que durant molts anys Ricard Terré no va voler fer pública:

A la primera exposició col·lectiva on el fotògraf santboià va participar no havia volgut fer cas de les veus que li havien aconsellat que no inclogués aquesta fotografia, ja que potser provocaria rebuig en segons quins sectors de la societat de l'època, però ell estava ben decidit a exposar-la i així ho va fer.

El dia en què es va inaugurar l'exposició, una de les persones que hi van assistir va voler parlar amb l'autor. Era un metge, el qual, emocionat, va felicitar Ricard Terré per haver sabut captar tota la llum que irradiava entremig d'aquells vaporosos vestits blancs la figura d'aquella nena, i va demanar-li si s'avindria a retratar una neboda seva, una nena amb la síndrome de Dawn, que també havia de fer la comunió, perquè l'home, després d'haver vist aquella fotografia, estava segur que Ricard Terré sabria treure, també a la seva neboda, tota la llum que la il·lusió de la nena irradiaria en un dia com aquell.

Ricard Terré es va comprometre a fer una sessió fotogràfica a la neboda d'aquell metge i a no cobrar-li ni cinc..., si el metge aconseguia que un oftalmòleg operés a la nostra protagonista, ja que era més que evident que la situació econòmica de la família de la nena no els podia permetre una despesa tan costosa.

El metge va estar-hi d'acord. Es van repartir còpies, fetes pel mateix Ricard Terré, de L'àngel caigut a totes les escoles de Sant Boi i la nena va ser localitzada.

Poc després i per motius de feina Ricard Terré va haver de marxar de Sant Boi per instal·lar-se a viure a Vigo, i en un dels viatges de tornada que va fer per visitar la seva família, es va trobar amb la sorpresa que, a casa dels pares, hi havia, també, una altra família que l'estava esperant: Eren el pare i la mare de l'Àngel caigut, una família, efectivament, d'humils immigrants, que li van presentar una nena, la seva filla, a qui, després de quatre operacions, la cirurgia havia aconseguit corregir del tot el manifest estrabisme que la nena havia presentat des de la naixença.

Acabo aquí el post perquè en tot moment he intentat defugir de la sensibleria i, allargant-me, potser hi cauria sense voler, però no em puc estar de dir, per acabar, que, per fortuna, no només és vàlid pels temes escabrosos quan es diu que, a vegades, la realitat supera la ficció.

L'ULL DEL GÒTIC

Amb aquest nom és coneguda la rosassa de l'absis central de la Seu de Palma, que si bé en alguns llocs figura -erròniament- com la més gran de les rosasses de les catedrals gòtiques, en realitat, els 1.236 vidres que la componen fa que sigui, això sí, la que més superfície de vidre té.

Però no és de rècords del que volia fer esment en aquest post que, per dir-ho d'alguna manera, tanca aquesta mena de cicle nadalenc en què els vitralls han estat els grans protagonistes, sinó d'un fenomen que, com cada any, demà, dia de la Candelera, el dia en què la tradició mana desfer els pessebres de les cases, a la Seu de Palma es produirà, com cada any succeeix, el 2 de febrer i l'11 de novembre (Sant Martí):

Al matí, quan el sol s'alci per llevant, la llum travessarà els 1.236 vidres d'aquesta imponent rosassa i , de mica en mica, tota ella es veurà reflectida sota una altra de les set rosasses que hi ha a la catedral mallorquina, la de l'anomenada Porta de l'Almudaina, fins a formar un perfecte 8 de colors.

En aquest acurat vídeo de SigoloX hi podeu veure l'efecte, així com sentir les explicacions d'aquest espectacular fenomen.




De tota manera, no és l'únic fenomen que la llum, a través dels vitralls de la Seu de Palma, protagonitza, ja que no fa massa anys, concretament el 2007, Daniel Ruiz, membre de la Societat Balear de Matemàtiques, va descobrir que el 21 de desembre, el dia del solstici d'hivern, la llum del sol, quan aquest s'alça, travessa aquestes mateixes dues rosasses més grans de la catedral produint un calidoscopi de llums i de colors que es pot contemplar des de l'anomenat Baluard de Sant Pere:




La bellesa d'aquests efectes de llum i de colors és indescriptible, i crec que queda molt clar el perquè a la Seu de Palma se la coneix amb el nom de la Catedral de la Llum.

UNS VITRALLS DEL SEGLE XX

Quan se'm va ocórrer il·lustrar, des del dia de Santa Llúcia fins al de Reis, el blog amb vitralls de temes nadalencs, exactament igual que l'any passat vaig fer amb pintures sobre el mateix tema, de cap de les maneres em podia imaginar que, cercant aquestes imatges i la corresponent informació sobre elles, se m'obririen les portes d'un món fascinant i riquíssim: el dels vitralls. Tant és així que, admirador com sempre he estat de totes les expressions de l'Art, em fa una mica de vergonya pensar que, a part d'alguns dels preciosos vitralls que ens va deixar el Modernisme a casa nostra d'aquest món de colors on la llum, amb totes les gammes i intensitats amb què se'ns manifesta, és part essencial d'una obra d'Art, pràcticament no en sabia res..., però és que res de res!

No és que vulgui dir amb això que ara ja en sóc tot un expert -ni de bon tros!-, però confesso que estic cada dia més i més fascinat per aquest món de llums i de colors, fins al punt que vaig arribar a sentir-me engavanyat a l'hora de triar la imatge diària, ja que aquesta havia de ser forçosament sobre un tema nadalenc, i m'havia d'estar de poder mostrar moltes altres imatges, precioses!, que dia a dia anava descobrint i que res tenien a veure amb el tema de Nadal.

Una de les imatges de les quals parlava és aquesta:

En aquesta imatge s'hi veuen dos dels vint-i-quatre vitralls de l'església de Sant Pere i Sant Pau, de Villenauxe-la-Grande, una petita població (2.748 habitants censats el 2008) de la regió francesa anomenada Xampanya-Àrdenes, al departament d'Aube. L'església va ser començada a construir el segle XIII, i al XVI es va donar per acabada. D'aquestes vidrieres em va sorprendre, sobretot, que l'audàcia de formes i de colors s'avenien perfectament amb un interior tan auster, i aquesta, encara que contrastant, bellísima comunió em va agradar, tant, que vaig començar a buscar-ne informació, la qual em va resultar molt interessant, tant és així que n'és la causa que m'hagi decidit a dedicar-li un post.

La regió de la Xampanya-Àrdenes, la capital de la qual és Reims, pot vantar-se de ser una de les regions amb un més alt nombre de vitralls de gran qualitat de totes les èpoques (a partir del segle XIII fins als nostres dies), no solament de França, sinó de tot el món.

Vegem aquí, per exemple, els vitralls del segle XIII del Cor de l'Abadia de Saint Rémi, a Reims:

i un detall d'un d'ells:

i aquí sota, el rei David, detall del vitrall dedicat a l'Arbre de Jesé, també del segle XIII, a la catedral de Troyes.

Un bombardeig durant la Segona Guerra Mundial va destrossar, a l'església de Sant Pere i Sant Pau, de Villenauxe-la-Grande, la totalitat dels vitralls que feia poc havien reemplaçat els que també havia destruït un altre bombardeig durant la Primera Guerra, vitralls, aquests darrers, que havien estat dissenyats per Maurice Denis.

De l'any 1992 al 2000 es van realitzar importants treballs de restauració en aquesta església, la qual havia estat declarada d'Interès Històric l'any 1840. Gràcies a la donació d'un ciutadà de Villenauxe -Maurice Boulle-, el qual havia deixat dit en el testament que va redactar l'any 1979 que totes les seves propietats, un cop ell mort, passessin a la Comunitat perquè aquesta les vengués quan creiés convenient i així, amb els diners obtinguts, poder finançar la col·locació de nous vitralls a l'església, l'any 2003 es va convocar un concurs per a tal fet, concurs que va guanyar el polifacètic artista britànic David Tremlett amb un projecte per a la realització del qual comptava amb el prestigiós taller Simon Marq, vitrallers des del segle XVII ubicats a la ciutat de Reims.

La intenció primordial del projecte de Tremlett era la de portar color a l'interior del temple, on la llum natural ja hi entra a gavadals gràcies als vint-i-quatre finestrals que hi té oberts a tot el voltant:

La presència del tons blavosos volen significar la puresa de Maria,

i la de tons vermellosos, la sang vessada per Jesucrist:

L'aire,

l'aigua,

així com la terra i el foc hi són representats en un abstracte vocabulari geomètric:

Villenauxe-la-Grande, en plena Xampanya francesa, té una llarga tradició viticultora, però les excel·lents argiles de les seves terres han fet que la ceràmica hi tingui també un paper primordial en l'economia, i és per això que Tremlett va voler deixar constància en els seus vitralls del treball de la gent de Villenauxe: punts rodons en referència al raïm,

i juxtaposició de blocs per referir-se a la ceràmica:

Per la banda dreta de la façana del temple, la llum hi entra a través d'un vitrall on, a més a més dels colors blanc i negre, el color blau turquesa és el predominant, i la llum que l'atravessa il·lumina la pila baptismal que hi ha a la capella de la mateixa banda just quan s'hi entra. És la Llum que ve a il·luminar l'aigua, font de l'espiritualitat i de la materialitat de la vida:

Són, tots plegats, dos-cents metres quadrats de superfície la que ocupen els vitralls de l'església de Sant Pere i Sant Pau, pel que està considerada com una de les obres més importants de la vitralleria de tot el segle XX i, com és natural, el tresor més preuat dels habitants del petit poble de Villenauxe-la-Grande, que tenen obertes les portes d'aquest temple durant tot l'any perquè es pugui visitar de forma gratuïta.

LES MANS

Fa un parell o tres de mesos que vaig llegir (em sembla que va ser a El Periódico), una interessant entrevista que li van fer a una model publicitària , la qual deia haver fet ja més de mil espots, però no pas perquè la seva imatge encaixés dins un perfil més o menys determinat, sinó perquè aquella noia (em sap greu no recordar com es deia) tenia unes mans perfectes per a les necessitats de comunicació que aquestes poden arribar a tenir i que tan ben estudiades tenen en el món de la publicitat.

Per posar un exemple, la model explicava en aquella entrevista que a la celebrada campanya del iogurt Danone (la dels “Cossos Danone”) i on hi sortia la Cindy Crawford, en un moment determinat, l'espectacular estrella nord-americana obria la nevera per agafar-ne un iogurt... Doncs bé, les mans que, mitjançant un primer pla, l'espectador veia que agafaven aquell iogurt no eren les de l'estrella nord-americana, sinó les d'ella, ja que publicitàriament és molt important la manera amb què l'espectador, d'una forma totalment inconscient, veu com es tracta, amb les mans, un producte.

La noia continuava explicant que agraïa al fat haver-li atorgat unes mans tan perfectes i, alhora, tan expressives fins al punt de pensar que una bona manera de demostrar aquest agraïment seria la d'aprendre el llenguatge de les mans que utilitzen els sordmuts. El va estudiar i, quan en va tenir un bon domini, va anar a una parròquia de Barcelona on cada diumenge es celebra una missa per a fidels amb aquesta discapacitat per a oferir-se com a voluntària per, des de fa deu anys i fins avui, llegir-hi les lectures.

Em va emocionar molt que els sordmuts li diguessin que, amb els moviments de les mans a l'hora de confegir els signes amb què ella s'hi comunica, els semblava que aquests signes els hi arribaven dansant. Em va semblar, simplement, meravellós saber que de la mateixa manera que els que no tenim aquesta discapacitat discernim diferents matisos en les veus -i no parlem ja dels cecs, que pràcticament totes les “imatges”que els arriben de les persones són a través de la veu- la forma amb què s'expressen els signes dels sordmuts poden també provocar que els receptors hi copsin diferents matisos com per exemple que, en el cas d'aquesta model publicitària, la informació que els transmet els sembla que els hi arriba dansant.

És indubtable que les mans han tingut un paper fonamental en l'evolució de l'home, ja que és gràcies a elles que aquest va poder polir les pedres per a utilitzar-les com a instrument de caça per a la seva subsistència, gràcies a elles es va poder crear la paraula escrita, i és gràcies a elles que els cirurgians poden utilitzar el bisturí o podem gaudir del so, posem per cas, d'un piano.

La paraula mà és utilitzada en nombroses locucions per determinar actituds, comportaments, situacions... Diem, per exemple, que els malgastadors tenen la mà foradada; quan necessitem ajut demanem que ens donin un cop de mà; tenir les mans brutes o les mans netes no sempre té a veure amb la higiene..., i així podríem estar-nos una bona estona pensant expressions on hi intervé la paraula mà, però ho deixarem aquí mateix perquè no era d'això del que, des d'un bon principi, volia parlar en aquest post.

No; tot plegat ha anat sorgint perquè volia parlar d'unes mans, unes mans que, malgrat ser en realitat les veritables protagonistes d'aquest post, m'ha fet gràcia que hi passessin un pèl desapercebudes. Em refereixo a les mans que figuren a les imatges amb què s'ha il·lustrat el post.

No sé si a mida que l'heu anat llegint també heu anat ampliant aquestes imatges. Si no ho heu fet, us suggereixo que ho feu ara: amplieu-les i observeu-les amb molta atenció..., perquè s'ha de ser un gran observador si a primer cop d'ull s'endevina que no són pas els retrats d'unes mans... Bé, en realitat sí que ho són, els retrats d'unes mans, però són uns retrats pintats a l'oli pel pintor hiperrealista basc Javier Arizabalo, del qual, si us ve de gust, podeu veure en aquesta pàgina més imatges de la seva obra i, veient-les, bé podrem dir que a l'hora de pintar mans, Javier Arizabalo hi té la mà trencada.