PER SANT JORDI 2011, ROSA LEVERONI

23 d’abril del 2011


Calculo que si no va ser l'any 1993 va ser el 1994 que vaig participar, com a tertulià, durant una temporada a Ràdio Ciutat de Badalona en un programa que presentava i dirigia en Quim Olivares, un periodista i locutor badaloní que, com molts d'altres formats a les ràdios locals, va entrar poc després a formar part de la plantilla de la Coporació Catalana de Mitjans Asudiovisuals.

Un dia i per intentar apaivagar una mica els ànims entre els diferents contertulians, que érem de pensaments variats i, en alguns casos, totalment oposats, a en Quim se li va ocórrer la idea de fer un programa completament distès amb una temàtica que res tenia a veure amb les que normalment es tractaven: Parlaríem de poesia, de manera que cadascun dels contertulians duria a l'emissora uns quants poemes que li agradessin per la raó que fos i els llegiria després d'haver comentat perquè els havia triat.

Un d'aquests contertulians va parlar d'un poema que a mi em va frapar d'una manera molt especial, pel que, en acabar el programa, vaig estar parlant amb ell per perquè em donés més informació sobre la poetessa que el va escriure, i em va explicar, indignadíssim, que era vergonyós que Rosa Leveroni, l'autora d'aquell poema, estigués gairebé en l'oblit, ja que des de feia molts anys no es reeditava res d'ella i gairebé ni se'n parlava tot i tractar-se de l'autora d'una obra poètica de referència de la segona meitat del segle XX, respectada -i lloada- per Riba, Vinyoli, Ferrater, Foix, Espriu...

Va ser gràcies a Internet que molts anys després vaig anar aconseguint, de forma molt dispersa, val a dir-ho, informació sobre Rosa Leveroni i coneixent, a la vegada, algun més dels seus poemes gràcies a que hi havia qui n'havia penjat  a la xarxa.

Fa pocs dies i pensant en el post de Sant Jordi, on hi volia transcriure i llegir uns quants poemes d'amor, em va venir al cap aquell poema i, buscant al Google per veure si n'hi havia algun més d'aquesta autora, em vaig trobar amb la sorpresa que a mitjans de l'any passat l'editorial CCG havia editat una antologia de Rosa Leveroni titulada La poesia essencial; que el mateix segell editorial gironí, a finals d'aquell mateix any, n'havia publicat l'obra completa i, a més a més, vaig assabentar-me que l'editorial Viena, el 2009, havia publicat la correspondència entre la poetessa i l'historiador Ferran Soldevila amb el títol Cartes d'amor i d'exili...

... I m'havia passat tot per alt!!!

Sense cap mena de dubte, doncs, tant l'obra completa de Leveroni com l'epistolari que va mantenir amb Ferran Soldevila seran dos dels llibres que em compraré aquest any per Sant Jordi, però malgrat que encara no disposo d'ells, gràcies a un magnífic blog que he descobert fa pocs dies (Rosa Leveroni: Cent anys) he pogut començar a endinsar-me en el món de la poetessa que als dinou anys va ingressar a l'Escola de Bibliotecàries, on es va enamorar d'un dels professors -Ferran Soldevila-, casat i setze anys més gran que ella amb qui va compartir un amor secret, ple d'inseguretats i de pors per part de l'historiador.

El primer dels tres poemes que he triat és el que vaig sentir llegir a aquell contertulià de la ràdio, però abans de llegir-los tots tres i, si us ve de gust, escoltar-los gravats, transcriuré un fragment, que em sembla prou significatiu, d'una de les cartes que Rosa Leveroni va adreçar a Ferran Soldevila i que he trobat en un dels posts del blog abans esmentat dedicat a la poetessa:

«[Em dius] que has rebut moltes cartes i et fas un embolic, tot coses encoratjadores. Per què no em dius, francament, que et cansen o que no t’interessen ja?, que tens altres coses en què pensar, més noves, més interessants? Digues-m’ho, digues-m’ho d’un cop, a veure si puc arrencar-me aquest amor que m’obsessiona i que és la meva vida i la meva mort! Però no m’ho diguis, amor, no podria resistir-ho. Tingues compassió de mi, si el record de la teva afecció pretèrita t’és encara agradable, menteix piadosament… Però no, no és possible, si fos veritat, si el meu amor era per tu, només un episodi, em mataria…»



Records 
(III)

Jo fos per tu aquesta cançó tan dolça
que desgrana el molí.
Aquest oreig suau que t'agombola
perfumant-te el matí.
Fos el flauteig dels tòtils a la tarda
en la calma dels horts.
Si fos aquesta pau que t'acompanya
en el repòs dels ports ...
O fos la punxa de la rosa encesa
d'un desig abrandat.
Aquell record d'una hora de follia,
d'aguda voluptat.
Si fos l'enyorament d'uns braços tendres
que varen ser-te amics.
O bé la revifalla rancorosa
d'aquells menyspreus antics.
Si jo no fos per tu record amable,
fos almenys un neguit,
un odi o un dolor, una recança ...
Ho fos tot, menys l'oblit




Pòrtic 

Jo porto dintre meu
per fer-me companyia
la solitud només,
la solitud immensa
de l’estimar infinit
que voldria ésser terra,
aire i sol, mar i estrella,
perquè fossis més meu,
perquè jo fos més teva




Elegies de l'amor incert 

És la claror daurada de la posta
d'un dia de tardor
que veig en els teus ulls i que m'ofrenen
la seva tremolor.

És aquell deix cansat, com d’arribada
després de tràngols forts
a l’esperat recer, on tots el somnis
troben la pau dels ports.

És el somriure lleu, la veu sonora
d’haver estimat ja tant,
que em prenen dolçament i se m’emporten
sense saber on van...


Els millors desitjos perquè passeu una bona Diada de Sant Jordi!

EL GRAN INICI DE LA PASSIÓ SEGONS SANT MATEU, VIST A TRAVÉS DEL PINZELL DE HIERONYMUS BOSCH

22 d’abril del 2011


Ja se sap: Si per Sant Joan no hi pot faltar la coca o, per Sant Jordi, la rosa i el llibre, per Setmana Santa, La Passió segons Sant Mateu, una de les cimeres més altes de la música universal -sinó la que més- és present d'una manera o una altra a ca l'Assur.

¿Com oblidar l'efecte que em va produir la primera vegada que la vaig escoltar després d'haver “descobert” Johan Sebastian Bach el dia que vaig anar al Palau de la Música per veure l'arpista Nicanor Zabaleta, que interpretava amb un conjunt de cambra francès el Concert per a flauta i arpa, de Mozart, i em vaig quedar petrificat quan aquest grup va tocar com a última peça del programa el Concert número 6 de Brandenburg, i vaig poder copsar, gairebé des de la primera nota, que la música de Bach era tot un altre món?...

Les mans em feien mal de tant i tant aplaudir, i no solament -i ho dic de debò- dirigia l'aplaudiment al grup de cambra sinó que també el dirigia al gran músic alemany a qui jo, als meus vint-i-pocs anys, tenia titllat de difícil de comprendre, gairebé d'inabastable i que, en canvi, mentre l'aplaudia, em semblava veure el seu esperit, satisfet, volant i saludant amunt i avall per la preciosa sala de concerts.

Ni sé les vegades i vegades que, quan em vaig comprar en format “cassette” aquesta Passió, que desconeixia, vaig escoltar la primera de les corals (Kommt, ihr Töchter) la que avui, en forma de YouTube que he confegit i que us convido a veure i a escoltar, és la protagonista d'aquest post!

Jo no sóc, ni molt menys i com he dit moltes vegades, cap entès en música -i la veritat és que no en sóc en res, d'entès-: La música, quan m'arriba, ho fa a través de la pell, i em resulta impossible descriure l'emoció que em provoca cada vegada -però és que cada vegada, eh?!- que el cos em demana escoltar aquesta Passió, que arrenca amb aquest plany d'impotència per a fer front a la injustícia que es comet condemnant un home innocent i, a la vegada, admirant la fortalesa en forma de serenitat, sense un bri de desesperació, d'aquest mateix home, que sap que ha de morir de forma cruel per donar exemple de fe i per demostrar que la mort no és un final sinó un començament.

Tant li fa si un és creient o no per copsar, de la mateixa manera que van der Weyden ho va saber manifestar a través de la Pintura en el Davallament de la creu, el que Bach ens manifesta a través de la Música: el dolor, sense que aquest ens faci perdre l'enteniment i la reflexió del perquè, davant la injustícia.

A l'hora de voler confegir un vídeo per penjar aquesta coral a YouTube em va semblar que estaria bé il·lustrant-lo, precisament, a través de la visió contrària al dolor, és a dir, a través de la visió dels qui es rabegen amb el dolor dels altres, pel que vaig tenir molt clar de seguida que les figures esperpèntiques del món fantasiós i oníric que va crear Hieronymus Bosch podrien ser les més idònees.


Al vídeo, doncs, hi apareixen, per aquest ordre, quatre olis de Hieronymus Bosch pintats sobre taula:

1. Ecce Homo (Museu d'Art, de Filadèlfia)
2. Ecce Homo (Städelsches Kunstinstitut, de Frankfurt)
3. La coronació d'espines (National Gallery, de Londres)
4. La coronació d'espines (Museu del Monestir de San Lorenzo del Escorial)

El primer Ecce Homo que hi apareix, conegut també per l'Ecce Homo de Filadèlfia, va ser durant molts anys atribuït a H. Bosch, però mitjançant unes proves dendrocronològiques que es van fer a aquesta taula es va demostrar que l'edat de la fusta sobre la qual es va pintar no concordava amb els anys en què va viure el pintor flamenc, ja que aquest va morir l'any 1516 i, segons les citades proves, la fusta es calcula que era d'entre els anys 1557 i 1563. De tota manera, però, és pràcticament segur que es tracta de la còpia d'una obra de joventut del pintor flamenc.


Al segon Ecce Homo del vídeo se'l coneix com l'Ecce Homo de Frankfurt i també com L'Ecce Homo  dels donants, pel fet que a la part inferior esquerra de la taula hi apareixen, molt difuminades, les figures de la família que en va fer donació, unes figures que al segle XVI es van eliminar de la taula però que gràcies a una restauració van tornar a aparèixer, encara que molt borroses fins al punt de semblar fantasmagòriques.


Com en altres taules gòtiques, en aquesta hi podem observar unes inscripcions que tenen una funció equivalent a la dels globus de les tires dels còmics, és a dir, una forma de visualitzar diàlegs entre els diferents personatges que hi surten retratats:

Com si sortís de la boca de Ponç Pilat s'hi pot llegir: “Ecce Homo” (“Heus aquí l'home”); de la gernació que apareix a sota, “Crufige eum” (“Crucifica'l”) i, de la dels borrosos donants, “Salve nos, Christe redemptor” (“Salva'ns, Crist redemptor”).

A totes dues taules hi apareix la figura torturada i vexada de Jesús tal com Pilat, segons els cànons, va mostrar-lo a la multitud abans de rentar-se les mans després d'haver sentit el crit unànim de la multitud exigint la crucifixió d'un home a qui el governador romà no havia trobat cap motiu perquè mereixés ser crucificatt, una multitud a qui el pintor retrata amb exagerades expressions facials per remarcar l'odi; una multitud que branda, amenaçadorament, llances i tota mena d'instruments punxants; una multitud representada amb estranyes vestimentes evocadores dels considerats grans enemics en aquella època del cristianisme: el paganisme i l'Islam.

La tercera i la quarta de les pintures de H. Bosch que il·lustren el vídeo són, també, dos olis sobre taula,  i totes dues, també, tenen el mateix títol: La coronació d'espines.

La primera d'aquestes dues Coronacions és la que es conserva a la National Gallery, de Londres, una taula en la que la figura de Jesús apareix envoltada de quatre personatges que representen cadascun d'ells un temperament: el flegmàtic (a dalt a l'esquerra), el melancòlic (a dalt a la dreta), el sanguinari (a baix a l'esquerra) i el colèric (a baix a la dreta).


Observem que el personatge que està a punt de cenyir al cap de Jesús la corona d'espines ha estat representat just en el moment en què la corona suggereix l'aurèola sobre el cap del reu, i observem, també, que per significar la maldat del melancòlic, ja que el gest i l'expressió del qual no són gens suggeridors de crueltat, Bosch l'ha pintat amb un collaret, amb punxes, de gos.

Ha estat gràcies a Art Project, programa del que ja se'n va parlar en aquest blog i amb el qual es poden veure, amb excel·lent resolució gràfica. imatges ampliades de moltes de les obres d'art exposades a alguns dels museus més importants del món, que he aconseguit captar un detall del simbolisme emprat per H. Bosch en aquesta taula i que passa bastant desapercebut a les imatges que he trobat a la xarxa: El personatge retratat a baix a l'esquerra duu dibuixades a la toca vermella una mitja lluna i una estrella, símbols de l'Islam i del judaisme.


I ja, per fi, la darrera de les quatre taules que il·lustren el vídeo: La coronació d'espines conservada al Museu del Monestir de San Lorenzo de El Escorial:


A les figures d'aquestes dues darreres taules hi podem apreciar la influència de la pintura renaixentista italiana en l'obra de H. Bosch, el qual, segons sembla, va viatjar, pels voltants del 1500, a Venècia, però l'emprempta Bosch s'hi manifesta de forma més que evident en les extravagants vestimentes, com és ara la del barret del personatge situat al primer pla a mà esquerra d'aquesta última taula, el qual duu a la mà un bastó amb una bola de vidre dins la qual hi ha pintada una imatge de Moisès (no es pot apreciar a la fotografia) per poder identificar-lo amb el judaisme.

Un altre detall propi del genial pintor flamenc que podem observar en aquesta darrera taula és la complicada postura del botxí que posa la corona d'espines a Jesús ja que, per poder fer més força, el botxí té el peu dret -calçat, a més a més, amb una extravagant sabata amb plataforma- recolzat sobre la taula.

En fi, així, doncs, com que la veu del dolor amb la visió dels qui s'hi rabegen ha estat el que m'ha dut a confegir aquest vídeo, si us ve de gust escoltar Kommt, ihr Töchter, aquesta estremidora primera coral de La Passió segons Sant Mateu, de Johan Sebastian Bach, us diria que no ho féssiu com s'acostuma a fer quan sentim una música que ens arriba al cor: amb els ulls tancats, ja que les imatges de Hieronymus Bosch que l'il·lustren volen ser la visió del mal, provocador del lament.

Aquí teniu el vídeo,




i aquí sota la traducció de la lletra:

Kommt, ihr Töchter

-Veniu, Filles, auxilieu-me en l’aflicció, vegeu!
-A qui?
-A l’Espòs.
-Contempleu-lo!
-Com?
-Com un Anyell.
-Mireu!
-Què?
-Observeu la seva Paciència.
-Mireu!
-On?
-En els nostres pecats.
-Contempleu com, per Amor i Misericòrdia,
carrega la seva pròpia Creu.

Oh, innocent Anyell de Déu,
sacrificat a la fusta de la creu,
pacient en tot moment,
malgrat l’escarni i els turments.
Carregues tots els nostres pecats.
D’altra manera, hauríem desesperat.
Compadeix-te de nosaltres, Jesús!

I com que ja feia temps que em rondava pel cap dedicar un post a algú a qui m'aprecio d'una forma molt especial, avui ho puc fer amb la gairebé total i absoluta seguretat que li agradarà ja que, malgrat aquella punta d'ironia i de bon sentit de l'humor que sempre demostra en totes i en cadascuna de les pàgines del seu blog  -Ancha es mi casa-, quan parla de Bach se'ns mostra tal com és: una persona amb una gran cultura i, sobretot, amb una gran sensibilitat. Per tu, José Luis!

ESTIMADA ANNA MARIA

4 d’abril del 2011

Estimada Anna Maria:

Escric això sense que sàpigues que ho faig i ho publicaré d'amagat de tu al blog perquè, sabent-te com et sé de voler passar sempre discreta i desapercebuda vagis on vagis, no m'ho permetries de cap de les maneres, però tinc la imperiosa necessitat de proclamar als quatre vents la mena de meravellosa persona que ets, caracteritzada per l'amor i l'entrega envers tots nosaltres, els de casa, així com per la delicada i esforçada cura envers totes i en cadascuna de les plantes i dels arbres del nostre petit jardí, i envers tots els animals que en un moment o altre ens han fet companyia.

Avui, d'una forma gairebé sobtada, l'Ona, la nostra estimada gossa, ens ha deixat per sempre, i és des del blog que li vull retre aquest petit homenatge alhora que em permeto fer de portaveu d'ella dient-te que enlloc, enlloc del món s'hauria sentit tan estimada com, des que fa onze anys que la vam anar a buscar a Parets del Vallès, s'ha sentit sempre amb tu.

DIA MUNDIAL DE LA POESIA, 2011

21 de març del 2011




Avui es celebra arreu el Dia Mundial de la Poesia i, des del blog hem pensat celebrar-ho tot reivindicant aquest gènere literari des de la que, a part de poc coneguda, potser sigui la manifestació menys valorada: la poesia infantil, entenent per aquesta la poesia feta per adults i adreçada als infants, amb la dificultat que comporta saber adequar el llenguatge poètic tenint en compte les mancances de comprensió, i no només lingüístiques, del públic infantil per atraure el seu interès però, a la vegada, no caure en la carrincloneria.

Mitjançant la poesia, els infants descobreixen el ritme i la musicalitat que pot adquirir la llengua però també, d'una forma tan inconscient com es vulgui, és amb la poesia que copsen la possibilitat de concreció que, en clar contrast amb la narrativa, els ofereix la llengua.

No tinc massa material poètic per a infants a casa, pel que he hagut de tirar de veta del material que he trobat a la xarxa i això m'ha servit per descobrir una magnífica pàgina, Darabuc.cat, de Gonzalo García, pàgina dedicada a la literatura per a infants i joves, on la poesia, amb 117 entrades fins al dia d'avui segons consta al llistat d'etiquetes, hi té una important presència i on he llegit uns poemes del polifacètic autor nord-americà, Shel Silverstein, esplèndidament traduïts pel mateix Gonzalo García, dos dels quals transcric a continuació:

El rat-penat

De matí, el rat-penat
es queixa de costum:
«Enceneu-me la fosca,
que em fa nosa la llum!»


Il·lustració de Núria Falcón del seu llibre El globus violeta



Vuit globus

Vuit globets que ningú no adquiria
es desagafaren una bona tarda.
Lliures d’emprendre allò que els abellia,
aquells vuit globus feren la volada.
Un s’envolà a tocar del sol… PAM!
Un volgué veure un cotxe de prop… PAM!
Un trencà el son a sobre un roser… PAM!
Un jugà massa amb un nen matusser… PAM!
Un gosà admirar les dents d’un cocodril… PAM!
Un s’enamorà d’un porc espí… PAM!
Un provà l’oli dels ous ferrats… PAM!
Un s’assegué fins que perdé tot l’aire… FFSSSSS!
Vuit globets que ningú no comprava
un bon matí alçaren a volar,
lliures de surar, lliures de planar, lliures d’esclatar
allà on els petava.

(Original en anglès)

Eight balloons no one was buyin’
All broke loose one afternoon.
Eight balloons with strings a-flyin’,
Free to do what they wanted to.
One flew up to touch the sun – POP!
One thought highways might be fun – POP!
One took a nap in a cactus pile – POP!
One stayed to play with a careless child – POP!
One tried to taste some bacon fryin’ – POP!
One fell in love with a porcupine – POP!
One looked close in a crocodile’s mouth – POP!
One sat around ‘til his air ran out – WHOOSH!
Eight balloons no one was buyin’ -
They broke loose and away they flew,
Free to float and free to fly
And free to pop where they wanted to.

 Caricatura d'Enric Larreula

Hi ha a casa nostra un també molt prolífic autor de llibres infantils i juvenils, Enric Larreula, autor, també, d'hilarants llibres de narracions d'humor i que no em canso de recomanar, amb dos dels quals -La propina i La dutxa- va obtenir l'any 1990 i el 2000, respectivament, el Premi Pere Quart d'Humor i Sàtira.

L'any 1995, a l'editorial Bruño, Larreula va publicar amb la sornegueria que li és pròpia i que tant li admiro, el llibre de poemes Bestiari. L'any 2007, Cruïlla va publicar-li una nova versió revisada amb el títol d'Animalari. D'aquest llibre n'he triat dos poemes:


El mussol

Un mussol que s'hi fixava
com poques bèsties ho fan,
va descobrir un elefant
quan amb la trompa es dutxava.

I en no veure cap aixeta
va dir que no veia clar
com podia una trompeta
fer-li de dutxa de mà.
I com diables s'ho fa
cada vegada que es renta
per poder-se regular
l'aigua freda i la calenta.


La puça

Una puça que saltava
una cosa de no dir,
quan als matins es llevava,
i després de fer un pipí,
a la feina se n'anava,
que era a una hora de camí.

Però tot i que saltava
no hi anava mai a peu,
que cada matí agafava
el gos de les vuit i deu.


No es pot parlar de poesia infantil en la nostra llengua sense esmentar la també polifacètica Joana Raspall, de la qual he triat aquest parell de poemes:


La bicicleta

Jo tinc una “bici”
pintada de nou.
Quan vull s'està quieta
i quan vull es mou.

Avui no vol córrer
i no sé per què;
l'he greixada amb oli
d'un setrill sencer!
Amb draps de camussa
tota l'he eixugat,
i ja un cop polida
així ha rondinat:
M'ha dit: -Estic prima;
no em tractes prou bé.
-Si tu ets la més ferma
de tot el carrer!
-Mira quines rodes
té aquella d'allà!
-Parles d'una moto!
No et pots comparar!


Model de bicicleta construït segons un dibuix de Leonardo da Vinci


La rel

La rel de l'arbre no sap
que jo li estimo les branques
perquè fan ombra a l'estiu,
i l'hivern, al foc escalfen;
perquè puc collir-hi flors
i quan té fruita, menjar-ne.

I no li prenc res de franc!
que quan està assedegada
i els núvols passen de llarg,
sóc l'amic que li dóna aigua.


Espero que no us hàgiu sentit massa ganàpies tot llegint  aquests poemes sinó que, tot al contrari, hàgiu gaudit tal i com si fóssiu canalla.

LA MEVA ANORÈXIA, DE MARIA CUESTA

16 de març del 2011

La meva anorèxia, de Maria Cuesta

Potser sí que en faig un gra massa, però és així com moltes vegades reacciono: Si he de llegir, per exemple, una història en forma de novel·la o de relat curt, o un assaig, o una biografia, o un article periodístic..., és a dir, qualsevol text que només pel fet d'haver-se publicat és perquè algú ha decidit que valia la pena publicar-lo, dono tant de valor a la forma com ha estat escrit com al fons.

I és que no hi puc fer més!: Construccions sintàctiques que no hi ha per on agafar-les -tan freqüents, per altra banda, i no només a les traduccions-, la utilització indeguda d'adverbis o d'adjectius, el vocabulari pretensiós o el que, de tan llis, resulta raquític, la mala puntuació... fan que em desconcentri del text i, moltes vegades, que acabi perdent l'interès per la lectura.

Per motius de feina, he hagut de llegir textos que de bona gana hauria deixat a la segona pàgina, però val a dir, també, que pels mateixos motius n'he llegit d'altres que amb tota probabilitat no hauria llegit mai, ja bé fos perquè no m'haurien cridat l'atenció o bé perquè ni tan sols hauria sabut mai que existissin i, en canvi, m'han deixat més que satisfet.

Un d'aquest textos és el que fa poques setmanes vaig haver d'adaptar a la feina. Es tracta d'un llibre que em va enganxar immediatament fins al punt que, durant uns quants dies, me'l vaig endur a l'hora de plegar per poder llegir-lo com un lector normal i corrent i no com ho he de fer a la feina.

La meva anorèxia (Un testimoni de superació personal), és el títol  d'aquest llibre, escrit per Maria Cuesta, una noia de 20 anys i protagonista d'uns fets que quan en tenia 12 va haver de viure fins als 16 a causa d'haver patit una anorèxia nerviosa que la va dur a les portes de la mort, una duríssima experiència que la Maria ha sabut transmetre a través d'un document que m'ha semblat excepcional.

No conec dins el meu entorn ningú que d'una manera o d'una altra hagi hagut de viure en pròpia pell aquesta malaltia i, per tant, en sabia d'ella el poc que n'havia sentit a parlar en algun reportatge, pel que ha estat gràcies al testimoni de la Maria que he pres consciència que, en realitat, només sabia que l'anorèxia és una malaltia que pateixen sobretot noies joves que no volen estar grasses quan, en realitat, es tracta d'un trastorn mental terrible que converteix als qui la pateixen en esclaus submisos d'uns dictats que si bé ells creuen fruit de la seva força de voluntat és ben bé tot al contrari, ja que, com reconeix en un moment determinat la Maria[...] jo feia el que volia... O em pensava que feia el que volia, perquè, en realitat, jo no tenia voluntat. Em dominava l'anorèxia.

Josep Toro, Professor Emèrit de Psiquiatria de la Universitat de Barcelona escriu al Pròleg d'aquest llibre:

La Maria ha descrit les vivències de la seva malaltia amb realisme, sinceritat honesta, manifestant retrospectivament el dramatisme de la seva trajectòria de manera sempre continguda, intentant –i aconseguint– que el raonament (possible amb la ment actual) domini l'anàlisi dels sentiments desbocats de l'antiga anorèxica.

I, més endavant, afegeix:

He llegit aquest llibre. Estic acostumat a llegir confessions i escrits de pacients. He de confessar que el testimoni de la Maria m'ha commogut. [...] És un llibre ben escrit, clar, didàctic.

Descripció, realisme, sinceritat honesta, dramatisme, contenció, raonament i domini de l'anàlisi de sentiments desbocats propis de la malaltia, ben escrit, clar i didàctic: Vet aquí els valuosos trets utilitzats per l'autora que converteixen aquest llibre en una lectura que no només va dirigida als qui viuen o han viscut de prop l'anorèxia, sinó també a qualsevol persona que vulgui saber i, sobretot, comprendre un comportament que és fruit d'una seriosa malaltia mental i no pas d'una mania passatgera pròpia d'adolescents.

El maduríssim relat de la Maria ve reblat amb tres curts però intensos escrits que hi han afegit els seus pares i la seva germana petita per oferir-nos, cadascun d'ells, una perspectiva de com va viure la família, durant aquells quatre anys, la malaltia. Em permeto transcriure un fragment escrit pel pare que crec que ho resumeix a la perfecció:

Abraçades
   ”A casa mai no hem estat gaire petoners; per transmetre l'afecte no calen gaires efusions. Però no oblidaré mai l'abraçada que em feia la Maria cada vespre en sortir per la porta de l'hospital de dia per tornar a casa. Era la seva manera de recuperar el contacte amb el món exterior del qual la malaltia i el tractament la mantenien apartada. I jo feia tots els possibles per tornar-l'hi amb força, tractant d'oblidar que l'endemà ens hauríem de tornar a separar.

Cent setanta-sis pàgines on en cap línia hi trobarem el més mínim rastre d'autocompassió a l'hora d'explicar les estades a l'hospital de dia i durant els duríssims mesos d'internament a l'Hospital Clínic de Barcelona, ni d'autocomplaença a l'hora de saber-se curada, i ja no diguem de trobar-hi el més mínim indici de morbositat. Cent setanta-sis pàgines que conformen un dels millors llibres que he llegit darrerament.

M'agradaria destacar també que l'autora ha cedit part dels drets d'autor que li pertoquen a l'Associació Contra l'Anorèxia i la Bulímia.

I ja, per acabar, una petita estirada d'orelles a l'editorial per no haver fet una massa acurada correcció final del text, ja que si bé és normal, tal i com es diu en el món editorial, l'existència del follets que fan de les seves i converteixen, posem per cas, un “llegir” en un “llegar”, gràcies a la tecnologia, només passant-li el diccionari de qualsevol tractament de textos s'haurien pogut evitar a l'edició d'aquest llibre errors del tipus “afimen” per “afirmen”, “objetiu” per “objectiu”, “aceptar-ho” per “acceptar-ho”, o “seguirán” per “seguiran”.

Maria Cuesta
La meva anorèxia
Un testimoni de superació personal
Raval Edicions SLU, Pòrtic
Barcelona
Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

lectors


Facebook Twitter Subscripció al feed Rebeu les actualitzacions al vostre e-mail
Vitralls de Nadal
REBITAR. Arquitectura. Reformes i rehabilitació d'edificis.

 

  

 

 

 
INICI FINAL