Suposo que no només em passa a mi, però em sembla ben curiós que jo, que sempre he hagut de tirar endavant amb una memòria de pardalet, recordi com si fos ara moltíssims instants que he viscut, però instants, la gran majoria, d'aquells que no m'han significat allò que hom podria considerar moments clau en la vida d'una persona.
Un d'aquests instants -ja veureu quina poca-soltada- és just el moment en què, en un llibre d'
Història de l'Art escrita en anglès que vaig estar fullejant en una Fira de llibre vell al
Passeig de Gràcia, de
Barcelona, vaig veure, en una de les il·lustracions, per primera vegada la imatge d'un retrat femení que em van cridar molt l'atenció, i com que en l'època de què parlo no solament no hi havia
Internet sinó que, per tal d'ubicar-nos, la “tecnologia punta” de què jo n'era conscient eren les dues màquines d'escriure elèctriques (per cert, enormes!) que utilitzaven les dues secretàries de direcció a l'empresa on treballava, vaig quedar-me amb el nom del pintor:
Giovanni Boldini, i vaig pensar que, com que el cognom començava amb la lletra “
B”, quan arribaria a casa buscaria més informació d'aquest pintor a l'enciclopèdia
Monitor, que la meva mare m'estava col·leccionant per fascicles, ja que si bé l'enciclopèdia no estava encara completa, els volums corresponents a les entrades a la lletra “
B” ja estaven fins i tot relligats.
Però no...
Boldini, Giovanni no hi era, i val a dir que em vaig sentir una mica desil·lusionat amb el
Monitor ja que tenia considerada aquella enciclopèdia, que de fascicle en fascicle setmanal anava augmentant en nombre de volums, com la font més inesgotable del saber.
El nom de
Boldini, però -cosa ben estranya en mi-, em va quedar gravat, i ben estrany també era que a qualsevol enciclopèdia o història de l'art amb què per casualitat em topava no mirés si hi venia informació sobre aquell pintor, que pel nom i cognom m'imaginava italià i de qui només havia vist aquell retrat femení signat per ell..., o això és el que em pensava..., perquè em vaig quedar ben parat quan, anys després, un dia vaig saber que hi havia un altre retrat, obra també del per a mi encara misteriós
Boldini, que jo havia vist moltíssimes vegades, un d'aquells retrats amb què hom identifica de seguida i de forma inconscient el nom amb l'aspecte del personatge:
Efectivament, aquest retrat de
Giuseppe Verdi, realitzat al
pastel sobre
paper, és obra de
Giovanni Boldini, el qual n'hi havia fet un altre a l'
oli sobre
tela, del que el pintor no en va quedar massa content. Aquest conegudíssim retrat de
Verdi el va realitzar
Boldini en
només cinc hores i, després d'exposar-lo a
París i a
Venècia, se'l va quedar fins que, finalment, va fer-ne donació a la
Galleria d'Arte Moderna di Roma.
D'informació sobre
Giovanni Boldini no va ser que en vaig trobar per primera vegada, escassa i al cap de molts anys, a l'
Enciclopèdia Catalana que m'havia comprat a pagaments, i si bé va ser allà on vaig assabentar-me que el tal
Boldini era un pintor que destacà, sobretot, com a retratista de l'alta societat del seu temps, com que a l'
Enciclopèdia no hi havia cap il·lustració d'ell, no en vaig poder començar a poder veure fins que vaig entrar a
Internet, i a fe que n'estic força content d'haver memoritzat aquell dia a la Fira del llibre vell el nom d'aquell pintor perquè els retrats de
Giovanni Boldini em fascinen.
Val a dir que sóc un entusiasta del retrat, i no solament del pictòric sinó també del fet mitjançant l'escultura, del fotogràfic i, naturalment, del literari, però ara m'adono que des d'un bon principi volia parlar d'aquest pintor italià i em sembla que ja he fet prou
giragonses, pel que començaré d'una vegada a encarar el tema dient que
Giovanni Boldini va néixer el
31 de desembre de 1842 a
Ferrara.
Giovanni era el vuitè dels tretze fills d'
Antonio Boldini, pintor academicista d'una gran tècnica gràcies a la qual es guanyava la vida com a restaurador i com a copista de quadres. Va ser del seu pare que el jove
Boldini va aprendre les primeres tècniques de dibuix i de pintura. Aquí teniu, com a mostra del seu talent precoç, una de les primeres obres que va realitzar: el retrat del seu germà
Francesco, un retrat que
Giovanni va pintar quan tenia
18 o
19 anys.
(
Totes les imatges d'aquest post són ampliables.)
Gràcies a una herència rebuda d'un oncle avi seu,
Boldini va poder marxar, quan tenia
20 anys, de
Ferrara per ingressar a l'
Acadèmia de Belles Arts de Florència, ciutat on va entrar en contacte amb pintors del moviment anomenat
macchiaoli, un equivalent a l'
impressionisme francès però sorgit a
Itàlia ben bé una dècada abans, i si bé el jove pintor va freqüentar l'ambient artístic amb els components d'aquest moviment que tenien lloc al
Caffè Michelangielo de la capital de la
Toscana i indubtablement va beure del missatge naturalista dels
macchiaioli, Boldini es va sentir ben aviat atret per l'ambient i la bona vida que es respirava als salons de la burgesia i de l'alta societat local.
(Perdoneu aquest petit parèntesi, però no em puc estar de dir que si bé, com deia al principi, sóc un desastre a l'hora de recordar noms -i ja no dic de recordar com s'escriuen correctament segons quins noms, o cognoms, estrangers-, sí que recordo perfectament, des que ho vaig llegir i no crec que l'oblidi, el nom d'un dels professors que impartia classes a l'
Acadèmia de Belles Arts de Florència quan
Boldini hi va ingressar: El bon home es deia
Enrico Pollastrini, i suposo que no cal que digui per què em va quedar gravat de seguida.)
Durant un temps d'quells anys a
Florència,
Boldini va ser hoste d'una rica família britànica, la família
Falconer, a qui el jove pintor els decorà amb motius camperols les parets d'una sala de la vil·la que aquesta família posseïa a
Pistoia. Aquí sota n'hi ha dos detalls:
Però el
Boldini retratista no deixava de bullir en el seu interior tal i com ho demostren els següents dos retrats pertanyents a l'època d'aquesta estada a
Florència:
El realitzat, el
1865, a l'
advocat Commoto,
i el del seu amic i pintor del grup
macchiaioli Cristiano Banti, realitzat l'any següent:
Després de quatre anys a
Florència,
Boldini va viatjar a
França on, a
París, coneixeria, entre d'altres, a
Edgard Degas, amb qui va fer, ja per sempre, una gran amistat, a
Alfred Sisley,
Edouard Manet,
Goustave Coubert,
John Singer Sargent.... És durant aquesta època, concretament l'any
1867 que va pintar a
Montecarlo un retrat titulat
Un general espanyol, (
Esteban de Seravalle de Assereto), un retrat del qual se'n sentiria molt satisfet, ja que sempre el considerà com una de les seves millors obres del periode de joventut.
Invitat per
William Cornwallis-West, a qui havia conegut a
Florència,
Boldini es traslladà a
Londres, on el citat aristòcrata anglès no solament va posar-li a l'abast un cèntric estudi amb tota mena de comoditats, sinó que també li va obrir les portes de l'alta societat londinenca. No obstant això, seduït per l'ambient que es vivia a la capital francesa,
Boldini es traslladà un any després a
París per instal·lar-s'hi, ja, de forma definitiva.
Durant aquests primers anys a la capital francesa, a part dels quadres preciosistes ambientats al
segle XVIII i que tant d'èxit tenien en aquella època -sobretot entre els rics col·leccionistes nord-americans-, com ara aquesta exquisida aquarel·la titulada
Dama davant el mirall,
Boldini també té una sèrie de quadres de temàtica ambientada en la bullícia dels carrers parisencs i que m'agraden d'una manera molt particular, com ara aquesta vista de la
Place de Clichy (
1874),
o aquest, titulat
Creuant el carrer (
1875):
o aquest
Portal a Montmarte (
1880):
Però hi ha un racó retratat per
Boldini que encara m'agrada d'una manera molt més especial. És aquest, titulat
Estàtua al parc de Versalles,
on el realisme amb què està pintada l'estàtua no està gens renyit amb una visió més artísticament creativa, que va més enllà de l'academicisme i que s'evidencia en els destacats i lluminosos colors ocres de les marcides fulles que en la tardor versallesca cauen dels arbres del parc i que suggereixen l'inexorable pas del temps davant la impertorbable immobilitat de la figura de pedra.
El
1876,
Boldini havia viatjat a
Alemanya per poder conèixer personalment el pintor alemany
Adolph von Menzel, a qui tan admiravava i a qui li va dedicar aquest magnífic retrat:
En aquest mateix viatge
Boldini va desplaçar-se fins a
Holanda per poder conèixer a fons l'obra del gran retratista que fou
Frans Hals.
L'any
1884,
Boldini va presentar a l'
Exposició de París el quadre titulat
Les bugaderes, amb el qual va obtenir la
Medalla d'Or.
Giovanni Boldini, que, com a dada curiosa, només feia
un metre cinquanta-quatre d'alçada, ja era, amb
30 anys acabats de fer, un pintor reconegut i admirat.
Va ser a l'any
1886 quan
Boldini va realitzar en només cinc hores el cèlebre retrat al pastel de
Giuseppe Verdi de què s'ha parlat més amunt, ja que aquest altre,
realitzat a l'oli sobre tela i que va ser el que
Verdi es va quedar, a
Boldini no li va acabar de fer el pes.
I ja que es parla de
Verdi, suposo que potser resultarà una dada interessant pels amants de l'òpera que segueixen aquest
blog comentar que el nostre protagonista n'era un gran entusiasta, de l'ópera, i que va ser un dels convidats a la llotja de l'
Scalla de Milà el dia de l'estrena de l'
Otel·lo verdià, i que, a més a més de
Giuseppe Verdi, també va retratar el compositor
Giacommo Puccini (
1886),
el tenor basc-argentí
Florencio Constantino abillat per representar el paper d'
Ernani,
el director
Emanuele Muzzio (c.
1882), responsable, l'any
1871, de la direcció de l'estrena mundial a
Egipte de l'òpera
Aïda, que
Giuseppe Verdi va compondre per celebrar la inaguració del
Canal de Suez,
la soprano italiana
Lina Cavalieri (
1901), la bellesa de la qual va fer que se la conegués arreu com "
La donna piu bella del mondo", un apel·latiu, aquest, que va servir per posar el títol a la pel·lícula que, basada en la biografia d'aquesta soprano, va protagonitzar
Gina Lollobrigida,
i malgrat que hi ha qui no està massa d'acord que a l'abonament del
Liceu s'hi inclogui cada temporada un espectacle de ballet, crec que val la pena, per la bellesa del retrat
, incloure aquí el d'una gran ballarina,
Cléo de Mérode, la qual -fem ara una mica de bugada i diguem-ho ben fluixet-
va ser l'amant del rei belga Leopold II.
Boldini, doncs, al contrari d'altres pintors contemporanis seus, no va haver de passar mai per la bohèmia, ja que el seu estil casava en perfecta harmonia amb els cànons de bellesa de l'alta societat de l'època en què va viure, i si bé és cert que sempre li havia agradat estar envoltat de plaers mundans i de belleses femenines, aquest fet no va influir mai gens ni mica ni en el seu caràcter de treballador incansable ni en les ànsies d'aprendre, i és per això, per exemple, que l'any
1889 va viatjar, amb el seu amic
Degas, a
Madrid per aprofundir en les obres de
Velázquez, de
Goya i en la dels tres
Tiepolo.
El
1888 pinta el retrat d'
Emiliana Concha de Ossa, neboda del
cònsul xilè al
Vaticà, un retrat conegut amb el nom de
Pastello in bianco , ja que és un quadre realitzat al
pastel amb tons clars (blanc, beix, rosa, blau...) i brillants, que dominen la composició. Sens dubte una de les més exquisides obres del pintor de
Ferrara:
Entendreix contemplar el tímid i delicat somriure de la jove xilena que, als
divuit anys, va posar pel pintor amb gest gairebé vacil·lant, gosaria dir que fins i tot amb un puntet de continguda entremaliadura adolescent i amb les mans, enguantades fins l'avantbraç, unides davant la falda d'un vaporós vestit de mussolina blanca, etèria com l'encara incipient maduresa de la noia, a qui
Boldini va qualificar de "
bella com un amor".
Tant satisfet es va sentir
Boldini amb el resultat final d'aquest retrat que se'l va quedar amb el propòsit de no vendre'l mai i, per tant, va haver de fer-ne una nova versió, que és la que hi ha reproduïda aquí sota i que va ser la que la família de la noia, pel que sembla sense estar-hi massa d'acord, es va quedar i va endur-se'n quan va tornar cap a
Xile:
Si bé
Boldini va realitzar el
Pastello in bianco amb la tècnica denominada
pastel, no ho va fer, però i com és habitual, sobre suport de
paper, sinó sobre
tela, ja que havien sortit al mercat unes barretes de colors sintètics, les quals, segons el fabricant, es podien aplicar sobre aquest darrer suport amb els mateixos excel·lents resultats que havien donat sempre sobre paper.
Malauradament, però, no va ser així i, amb el temps, els colors sobre el llenç es van anar diluint i oxidant fins al punt que calgué una llarga i minuciosa restauració per tornar a la tela els brillants colors primitius.
L'any
2005 es va fer a
Milà la presentació del quadre restaurat, del qual la vídua de
Boldini n'havia fet donació a la
Pinacoteca di Brera d'aquesta ciutat pocs anys després de la mort del pintor, ocorreguda l'any
1833 a
París. Per a aquella presentació, el
Museu Boldini, de
Ferrara, va cedir, durant uns mesos perquè fos exposat al costat del quadre restaurat, aquest interessant treball de
Boldini titulat
Dona de negre observant el Pastello in bianco a l'estudi del pintor, realitzat el mateix any -
1888- en què va pintar el
Pastello:
Quadre dins d'un altre quadre en el que la figura de la dona vestida de negre està inspirada, segurament, en la de la mateixa
Emiliana Concha.
La fama de
Boldini com a retratista no parava de créixer fins al punt que, utilitzant l'expressió popular, bé podríem dir que hi havia cua per ser retrat per ell, i també perquè rebés l'encàrrec de la
Galleria degli Ufizzi, de
Florència, de fer-se un autoretrat destinat a la magnífica col·lecció d'autoretrats del museu florentí.
Aquest, conegut com l'
Autoretrat de Montorsoli, nom de la població italiana on va realitzar-lo el
1896, es l'autoretrat que
Boldini va fer-se per oferir-lo a la
Galleria,
la qual, com a agrïment, va obsequiar-lo amb una reproducció del bust de marbre titulat
El cardenal, de
Giovanni Bernini, un bust que, anys més tard,
Boldini retrataria en un dels molts quadres ambientats en el seu estudi:
Tot seguit es pot veure, com a exemple de personatges de la noblesa retratats per
Boldini, el realitzat el
1898 a la controvertida infanta
doña Eulalia, la filla petita d'
Isabel II i, per tant, germana d'
Alfons XII:
Educada a
París, la
infanta Eulàlia va ser un membre de la reialesa espanyola amb idees força avançades al temps en què li va tocar viure, fins al punt de ser coneguda com la
Infanta Republicana, tot i que, un cop arruïnada pel seu marit, amb qui l'havien obligat a casar-se, va fixar definitivament la residència a
Irún i acabant rendint pleitesia al general
Franco, el qual li va oferir, el
1942, cotxe i xofer de per vida. La
infanta Eulàlia va morir el
1958, i està enterrada al monestir d'
El Escorial, al
Pavelló del Infants.
De la mateixa època
(1896), però, és també aquest
Retrat de Madame Charles Max, en el qual i a diferència de l'anterior, ja es pot observar el característic
manierisme propi de l'obra de
Boldini a l'hora de representar les figures femenines de l'alta societat del seu temps a qui va retratar,
i que li va valer el suport i l'admiració d'un dels homes més influents en el món de les Arts i de les Lletres del
París de finals del segle
XIX i de principis del
XX: l'extravagant
comte Robert de Montesquiou, el qual escriuria en un article que "
l'art del retrat [referint-se a Boldini]
no es fonamenta en la veritat fotogràfica, sinó en la barreja sobre la tela de la identitat del pintor i la del model".
En aquest retrat de l'any
1897 que es conserva al museu d'
Orsay, de
París, Boldini va pintar el
comte de Montesquiou en una clara postura d'arrogància, de la qual el comte se'n vantava, i lluïnt, altiu, el bastó com si fos un ceptre.
També de l'any
1897 és aquest esplèndid retrat, sens cap mena de dubte un dels que més em sedueix:
Retrat de lady Colin Campbell
Els ulls foscos d'aquesta dona tenen la força atractiva, com la de l'imant la té amb el ferro, que se t'enduu a un sereníssim estany de plàcides aigües, arrecerat dins un ombrívol bosc a l'hora foscant. És, el d'aquesta dona, un esguard net i segur, tendre i, alhora, valent, gens altiu... És l'esguard que il·lumina el rictus plàcid, picardiós, però decididament segur alhora, de
Gertrude Elizabeth Blood (
1857-1911), esdevinguda
lady Colin Campbell quan va casar-se, el
1881, amb lord
Colin Campbell, membre del Parlament britànic i un dels fills del vuitè duc escocès d'
Argyll.
Pocs anys després de casar-se, concretament el
1884,
Gertrude va presentar una demanda de separació legal, que li va ser concedida a causa d'haver estat infectada pel seu marit amb una malaltia venèria (no ha quedat mai aclarit si va ser o no la sífilis). L'escàndol va esdevenir, no obstant, quan
lord Colin Campbell va presentar poc després una demanda de divorci adduint, en el que es va convertir en un llarguíssim i intrincat judici en plena època victoriana, un
quàdruple adulteri per part de la seva dona amb un
duc, un
general, un
metge i un
cap de bombers.
No va ser fins el
1886 que el tribunal va dictar sentència i va fer-ho a favor de
lord Colin Campbell concedint-li el divorci, el que va significar per a
Gertrude l'exclosió i el rebuig dels tancats cercles victorians de l'alta societat britànica.
Ella, però, que era una dona intel·ligent, enginyosa, molt brillant (parlava anglès, francès, italià i tenia coneixements d'alemany, d'espanyol i d'àrab), que era, també, una magnífica esportista, amb un físic esplendorós -i fins i tot una bona cantant!-, va decidir marcar un nou rumb a la seva vida i dedicar-se al periodisme. Les idees liberals que brandava en els articles que escrivia van ser causa de rebre ben aviat el suport incondicionl de rellevants personatges del món de la cultura, com el del dramaturg i activista
Bernard Shaw i el del pintor nord-americà
James Whistler.
El posat amb què
Boldini presenta el cos de
lady Colin Campbell en aquest retrat defuig completament de la rigidesa o de l'artificiositat, trets tan característics i molt remarcats encara en aquella època en els retrats pictòrics, i la mateixa naturalitat i vivesa que vèiem irradiar del rostre de la model les trobem també en la sutil coqueteria del gest del braç esquerre, alçat per poder-se arribar amb la mà al darrere de la negra cabellera i fer-se un petit i "penúltim" retoc al recollit del cabell.
En aquesta època de finals del
XIX i de principis del
XX,
Boldini ja formava part de l'alta societat de la qual es va sentir tan atret al començament de la seva carrera a
Florència.
Aquí el veiem fotografiat, l'any
1913, entremig del pintor i gran retratista francès
Paul César Helleu i de la marquesa
Luisa Casati durant una de les moltes festes organitzades a
Venècia per l'excèntrica noble italiana,
a la qual
Boldini va retratar, el
1908, vestida de negre, amb detalls de color lavanda al vestit i amb un gos llebrer, també negre, que la marquesa duu agafat amb una corretja lligada a un collar de brillants. Un dels retrats més cèlebres del pintor italià...
... i el que em va cridar tant l'atenció aquell dia a la Fira del llibre vell.
Com a curiositat, i és que m'ha fet molta gràcia quan l'he trobat, aquí es pot veure una invitació autògrafa que l'escriptor
Marcel Proust li va fer arribar per convidar-lo a una
première de l'
Ópera Còmica de París i on li deia que el passaria a buscar, amb vestit de nit, pels voltants de les 9 del vespre:
I aquí el veiem, ja per fi, en una divertida caricatura de
Sem (
Georges Goursat), fent de parella de ball amb
Ava Astor, la que fou la primera dona del multimilionari nord-americà
John Jacob Astor, propietari, entre d'altres béns, de l'hotel
Waldorf-Astoria novaiorqués i víctima, quan tornava de la lluna de mel del seu segon casament, en l'enfonsament del
Titànic.
D'
Ava Astor -
Ava Lister quan es va casar amb un noble anglès- és un altre dels millors retrats de
Boldini:
Conegut, també, com
La banda negra, en aquest retrat
Boldini hi va abocar tota la destresa per captar el lleu moviment -invisible a la pintura- del peu dret de la model perquè, amb l'ajut de la mà, la part baixa del darrere del llarg vestit amb daurats brodats li llisqués amb natural elegància sobre el terra just en el moment en què la dama es girava.
Tot ha esta estudiat minuciosament, fins i tot els rogencs tons del cabell de la model fan joc amb el color del pèl del gosset que se la mira, innocent, com un inconscient admirador més, i hom diria que, dins el reposat silenci de l'elegant cambra, elegància d'una estança tan sols suggerida pels daurats tons d'una cadira, es pot sentir el sedós refrec de la tela del vestit en contacte amb el polit terra.
Elegància, sofisticació, gest, moviment... captats amb el que a primer cop d'ull semblen espontànies i accelerades pinzellades, unes pinzellades, tan personals, que van ser mereixedores d'un nom:
sciabolate, que en català vindria a ser com dir
moviments de sabre, i és aquesta aparent espontaneïtat generada per les
sciabolate, que en alguns quadres provoquen la sensació que l'obra no està del tot acabada, una de les característiques de l'obra de
Boldini que fan servir alguns detractors per titllar-lo de superflu quan és tot al contrari, ja que el pintor ferrarès esbossava conscienciosament i tantes vegades com calgués les obres que després plasmaria de forma definitiva sobre la tela,
Un dels esbossos del Retrat de Madame Doyen
Retrat de Madame Doyen
pel que bé es podria dir que totes i cadascuna de les que semblen frenètiques pinzellades eren el resultat de nombrosos estudis fets a consciència, ja que
Boldini, com s'ha apuntat abans, era un treballador incansable i mai va deixar de ser un obsesionat de la perfecció, i que les
sciabolate no són, ni molt menys!, pinzellades fetes amb més o menys traça però a l'atzar es pot comprovar en aquest quadre, el títol del qual podria ser una altra encertada definició de la vertigionsa eclosió del pinzell de
Boldini sobre la tela:
Focs d'artifici:
on el cos de la model sembla sorgir i agafar forma a partir d'un fulgurant esclat de llum i de color com el que deixen en els cels a les nits de festa els jocs de llum i de color creats per la pirotècnia.
Boldini també és acusat pels seus detractors de mercantilista, però si bé és cert que es feia pagar, i força, pels retrats que se li encomanaven, així com per les obres de creació pròpia, com aquestes dues excel·lents vistes de
Venècia tan diferents d'estil malgrat estar totes dues datades l'any
1895,
hem de pensar també que el públic de
Boldini era la mateixa acabdalada i malbataradora societat de nobles i, sobretot, de burgesos i nous rics, milionaris ostentosos que viatjaven durant llargs períodes amb personal de servei, formaven part, o n'eren els protagonistes, de les festes més fastuoses, i que en mig matí podien buidar la meitat de qualsevol de les més selectes botigues dels més selectes
boulevards parisencs.
Fent referència, gairebé al començar, de la gran passió de
Boldini per l'ópera, s'han reproduït unes quantes imatges de retrats que el pintor va fer a diferents personatges d'aquest món, però me n'he deixat expressament una ja que, malgrat tractar-se del retrat d'una
mezzo-soprano, la volia pel final.
Es tracta d'una obra de l'any
1908 titulada
Mademoiselle Nemidoff. La model,
Vera Nemidoff, cantant del
Teatre de l'Ópera de París i icona de la bellesa femenina del seu temps, va quedar immortalitzada per
Boldini en aquest meravellós retrat. Penso que és la imatge idònia com a colofó d'aquest
post.
Si
Boldini té un lloc referencial en la història de la pintura com a retratista és pel seu agosarat tractament de la figura femenina representat, sobretot, en els retrats que va fer a les dones de l'alta societat del seu temps, unes dones a les quals va saber desprendre'ls-hi el rigorós encotillament -i no només el reflectit en la vestimenta- a què estaven sotmeses.
Les figures femenines de
Boldini, estilitzadament sofisticades, s'expressen, lliures i desinhibides, buscant la complicitat del pintor convençudes que només ell serà capaç de captar just en el moment precis, en aquella dècima de segon, tot l'esclat esplendorós de la seva feminitat.
* * *
Fins el dia
26 del proper mes de
juny, es pot visitar a la ciutat de
València, concretament al renovat
Centre del Carme, la interessant exposició titulada
Retrats de la Belle Époque, una interessantíssima mostra del retrat pictòric integrada per
setanta-vuit obres de
quaranta-dos artistes, datades des de finals del segle
XIX fins a principis del
XX.
En aquesta exposició s'hi poden admirar retrats, d'entre d'altres pintors, de
Sorolla,
Toulouse-Lautrec,
Zorn -
de qui ja se'n va parlar en aquest mateix
blog-,
Singer Sargent,
Munch... i tres retrats de
Boldini: el de la
infanta Eulàlia, el de la ballarina
Cléo de Mérode, dels quals se n'ha parlat en aquest post, i un tercer titulat
Dona de rosa, que podeu veure
en aquest enllaç.
Amics valencians: si en teniu l'oportunitat, no deixeu de visitar-la!
Aquesta exposició viatjarà posteriorment fins a
Barcelona per instal·lar-s'hi a l'edifici del
CaixaForum, on hi romandrà des dels propers
19 de juliol fins al
25 de setembre.
I ja, per acabar, em fa molta il·lusió dedicar aquest post a un gran amic:
Francesco Folinea, italià com
Boldini, gran admirador d'aquest pintor i també, com
Boldini, entusiasta de l'òpera, un món del qual ell en formà part durant gairebé tota la seva vida laboral en el teatre
Massimo, de
Palerm.
