LA PÍTIMA (I NO PAS LA SARDANA) DE LES MONGES

28 d’abril del 2010

Sé de molta gent que visita amb més o menys assiduïtat aquest blog i que diu que no li agrada, o bé que no hi entén gaire, ni de la música que anomenem clàssica, ni d'ópera, i és per això que de tant en tant aniré posant fragments que, penso, poden resultar agradables d'escoltar i de veure interpretar per intentar fer així una mica de proselitisme i, mira, si a algú li entra el cuquet n'estaré molt content, més que per mi, per ell, ja que és un món on sempre s'hi pot trobar, segons l'estat d'ànim, una bona i adequada companyia.

Le comte Ory
Hi ha el tòpic que la gran majoria de les òperes són uns drames on, al final, sempre acaba dinyant-la algú, però això de òpera = drama no deixa de ser un tòpic, i el post d'avui en vol ser una petita demostració:

Al món de l'òpera, per exemple, hi ha moltíssimes referències al vi, i no solament com a element per brindar, tal i com passa en l'arxiconegudíssim Libiamo...de l'òpera La Traviata, de Giuseppe Verdi, sinó també pels seus efectes etílics en el cas d'una ingestió desmesurada, i aquest és, precisament, el cas d'un divertit quadre de l'òpera Le comte Ory, de Gioacchino Rossini, un compositor a qui venero i del qual, imperdonablement, encara no se n'havia parlat en aquest blog.

El comte Ory és un desenfrenat jove que, assabentat que un altre comte -el de Formoutiers-, és amb els seus homes a lluitar a les Croades de Terra Santa i que, per tant, la seva esposa -la comtessa Adele- i les dones dels soldats que han anat a guerrejar amb Formoutiers viuen soles al castell, intenta conquistar la comtessa, i és, després d'haver estat descobert una primera vegada en què s'havia fet passar per un ermità, que, al segon acte de l'òpera, Ory s'empesca que ell i els seus companys es disfressin d'un grup de monges pelegrines per poder entrar, mitjançant aquesta estratagema, al castell.

Aprofitant una nit de trons i llamps, la comtessa Adele s'apiada de les “monges” que, xopes i amarades, han trucat a les portes del castell per demanar-hi aixopluc. Un cop a dins, les dones del castell, piatoses, les instal·len en una gran cambra i els ofereixen, abans d'anar-se'n a dormir, un senzill sopar.

Sols ja a la cambra, ben aviat un dels homes del comte Ory descobreix la bodega on hi ha vi en abundància i, està clar, comencen a alçar el colze a base de bé i a brindar que si ara per això i després per allò altre... fins que, com és del tot lògic, acaben tots ben pets!

En un moment de la bacanal, però, entra a la cambra per desitjar bona nit a les “monges pelegrines” la dama de companyia de la comtessa, la qual i malgrat que “elles” intenten dissimular, acaba descobrint l'engany.

M'agradaria destacar d'aquesta escena, gravada en directe d'una representació que se'n va fer l'any 1997 al prestigiós Festival d'Òpera de Glyndebourne, la vis còmica que, a part dels protagonistes, han de mostrar també els homes que formen part del cor, i és que en qualsevol òpera és molt important la implicació en els moviments escènics per part dels cors.



Res a veure, posem per cas, amb el tràgic final de l'òpera Lucia di Lammermoor, on un desesperat Edgardo s'enfonsa -tota sencera!- una daga al pit... Encara que també és cert, però, i ja que ha sortit el tema crec que val la pena parlar-ne, que aquest tràgic final té una explicació, i aquesta explicació no és cap altra que la que fa referència que, cinc minuts abans, i després que la noia patís un atac de bogeriaEdgardo havia vist com exhalava el darrer sospir la seva estimada Lucia, la qual, al seu torn, tampoc no feia ni cinc minuts que, abans, havia endinyat una punyalada mortal a l'home amb qui, obligada pel seu germà, s'havia tot just acabat de casar.

Però això ja és tota una altra història.

SANT JORDI: DOS POEMES D'AMOR

23 d’abril del 2010

Sant Jordi, la Festa de totes les festes de l'any. La gran Festa dels llibres, de les roses, de l'amor... però, sobretot, la gran Festa cívica de tot un poble, el català, perquè hem estat nosaltres mateixos, la gent, els qui l'hem convertit en una gran Festa.

Sant Jordi 2010

Des de Ca l'Assur volem unir-nos a aquesta Festa amb dos poemes d'amor, on aquest sentiment hi és reflectit de dues maneres ben diferents, ja que si bé el poema Ex abundantia cordis, de Xavier Bru de Sala, és un brillant esclat d'incontinguda vitalitat, a l'altre poema, Amor, em plau la teva veu tan fina..., hi trobarem un Miquel Martí i Pol acaronant l'erotisme gairebé amb un xiuxiueig.

BONA DIADA DE SANT JORDI A TOTHOM!



EX ABUNDANTIA CORDIS


M'imagino galop de cavalls,
m'afiguro vol de caderneres,
em projecto encenent les palleres
de masos enclotats a les valls:
em guarneixo amb capells i palloles
i m'endinso al bosc de Folgueroles.


M'incremento poders invisibles;
suo perles, robins i tumbaga;
passo portes tancades, si em vaga
sóc la pell, sóc el fible amb què em fibles;
sóc capaç d'alçar pesos i boles
amb un sol dit; sóc el trau on t'escoles.


Em retrato gegant a les eres
d'un immens casalot irreal,
sóc un llop, un famèlic ullal
i el concert que ara doma les feres;
pujo prest a totes les eroles
i t'hi invoco en gràcils fumeroles.


Dormo al teu pit, borrissol de llana;
sóc el metro que et porta a la feina,
el guerrer que per tu desembeina,
o el cambrer que et demana: -què mana?
Marco el pas, molt ardit, amb les soles
a terra, i al cap tres banderoles.


Cada cop que el teu cos se m'acosta
sento un ferro vermell a la templa:
sóc el monjo que prega al teu temple,
sóc el sol que declina a la posta,
o el pinzell i l'engrut amb què encoles
el meu glavi al teu cos quan t'envoles.


Si m'estimes, seré un estol d'aus,
si m'estimes, gegant a les eres,
si m'estimes, un foc de palleres,
i si no, m'ho imagino i en paus;
de l'amor vull saber beceroles
i els teus ulls n'han de ser les escoles.


Ho pots veure, estic boig, per tu ploro,
si t'arrenco un sospir o un somriure
ja tinc corda i més corda per viure.
I si no, rediré com un lloro:
em guarneixo amb capells i palloles
i m'endinso al bosc de Folgueroles,
em guarneixo amb capells i palloles,
i m'endinso al bosc de Folgueroles...








Amor, em plau la teva veu tan fina
i el teu mirar sorprès, interrogant,
quan la tendra duresa de la sina
m’endolceix la duresa de les mans.


Em plau saber-te vora meu, quieta,
i llegir-te en els llavis el desig,
i veure’t tremolosa, insatisfeta,
si malmet el silenci algun trepig.


Perquè un gust nou, que encisa i que perdura,
s’ha arrecerat al teu posat incert
i ets picant com la fruita poc madura
quan jugues amb els ulls a no ser pura
amb els ulls tan intensament oberts.

SOPA CREMOSA D'ESPÀRRECS

19 d’abril del 2010

Comencem pel començament: Els espàrrecs, de qualsevol tipus i de qualsevol manera, m'agraden amb deliri i, per tant, sempre em vénen de gust.

Espàrrecs

Com que sóc un home “de cullera”, m'agraden tota mena de sopes, i una de les que més, i la prova és que la faig tot sovint, és aquesta sopa cremosa d'espàrrecs, ja que és molt ràpida i senzilla de fer i, a la vegada, deliciosa.

Ah!: I tant es pot menjar calenta, com tèbia, com freda.

Un dels secrets... Bé, de secret, res de res, perquè pecaria de bufat si pensés que només ho faig jo... No; diem, doncs, que una de les característiques que fa que el resultat final d'aquesta sopa cremosa que proposo resulti, pel meu gust, molt més fi, és que el sofregit no el faig amb ceba, sinó que el faig amb porro.

Una altra de les coses que he variat de la manera com venia fent aquesta sopa és que, fins fa ben poc, utilitzava brou de pollastre (Aneto), però des que vaig anar a la darrera classe de la Mireia Carbó i va comentar que, si les bullim només amb aigua, les verdures que utilitzem per fer una sopa o una crema mantindran intacte el seu sabor, ho vaig provar i ja sempre més ho he fet així.

Dit això, anem per la recepta:

Ingredients (per a 4 persones):


1 manat de espàrrecs verds.
2 porros (no cal que només
     sigui la part blanca).

1 patata grossa.
Oli, o mantega.
1 litre i quart d'aigua.
Sal.

Posem al foc una olla amb l'oli o amb la mantega suficient (no massa, perquè el porro, quan cou, ja deixa anar molt de líquid) per sofregir els porros tallats a rodanxes -no massa gruixudes- a foc suau i vigilant que no se'ns cremin.

Mentrestant, pelem la patata i la tallem també a rodanxes fines.

Rentem bé els espàrrecs, dels quals en traurem la part més dura, i els trossegem.

Quan veiem que el porro ja està sofregit, hi tirarem una mica de sal i la patata.

Tot remenant-ho perquè la patata s'impregni bé del sabor del sofregit, deixarem que cogui uns cinc minuts, passats els quals abocarem a l'olla els espàrrecs trossejats i farem, també, que s'impregnin del gust del sofregit.

(Per no fer-les malbé, en aquesta operació no hi tirarem les puntes dels espàrrecs que ens han semblat més maques i que després en serviran de guarnició.)

Abocarem l'aigua bullent a l'olla, les puntes dels espàrrecs, i ho salarem.

Apujarem el foc i, just quan comencia a bullir, controlarem el foc perquè la sopa faci xup-xup durant mitja hora.

En acabat, retirarem les puntes dels espàrrecs que ens serviran de guarnició, triturarem amb el braç elèctric la sopa i, finalment, la passarem a través del colador xinès per evitar fils.

Al moment de servir-la, hi col·locarem al damunt les puntes dels espàrrecs que hem reservat.

Crema

Senzilla, barata (dissabte passat, a plaça, a última hora un manat d'espàrrecs el tenien d'oferta a 1 euro), i un lleuger, nutrient, i exquisit primer plat que tant ens pot servir per a un dinar com per a un sopar i, el que també és important, tant per a l'estiu com per a l'hivern.

POUR ME RAPPROCHER DE MARIE

15 d’abril del 2010

Ahir vaig veure que el Liceu havia afegit al canal que hi té a You Tube un video de l'òpera La fille du régiment, de Gaetano Donizetti. Es tracta d'un fragment gravat en una de les funcions que amb tant d'èxit es van representar fa pocs dies al teatre d'ópera de la Rambla de Barcelona, ópera que va ser protagonitzada per la soprano italiana Patrizia Ciofi i pel tenor peruà Juan Diego Flórez.

Juan Diego Flórez

És bastant normal que el fragment que ha triat el Liceu sigui el que sens dubte és el més conegut i, per a molts, el més esperat de tota l'obra: l'ària Ah!, mes amis!, ja que en aquesta ària el tenor s'ha d'enfrontar amb nou dos de pit, i a fe que en són ben pocs els tenors que s'hi puguin encarar, i encara menys els que ho puguin fer amb l'aparent facilitat amb què ho ve demostrant des de fa temps, i aquests dies al Liceu no va ser una excepció, Juan Diego Flórez.

Si no coneixeu aquesta ària o, els que sí la coneixeu, us ve de gust tornar-la a escoltar en una d'aquelles memorables funcions del Liceu, cliqueu aquí. La imatge i el so d'aquests You Tube del Liceu són prou bons.

Ara bé, en aquesta mateixa ópera hi ha també una ària que canta, gairebé al final, el tenor -Pour me rapprocher de Marie- i que a mi em té el cor robat ja que m'emociona fins al punt que sempre em fa saltar la llagrimeta, o sigui que ja us podeu imaginar com va anar el dia que la vaig sentir cantar en directe.

Pels qui no coneixeu l'argument d'aquesta ópera us en faig cinc cèntims:

Marie és una jove cantinera de la tropa de l'exèrcit francès que, en l'època napoleònica, envaeix el TirolTonio, un xicot tirolès, s'ha enamorat de Marie i per poder estar amb ella s'ha fet soldat de l'exèrcit enemic, però entra en l'acció una marquesa, la qual esbrina que Marie és parenta seva (al final resulta que és la seva filla). La marquesa reclama endur-se Marie al seu castell per poder-la "educar" segons els costums de la noblesa i casar-la amb un duc. El mateix dia de la boda, però, l'exèrcit francès, ja comandat per Tonio, ocupa el castell  per evitar aquest casament, i és aleshores quan Tonio, dirigint-se a la marquesa, li explica els seus sentiments envers Marie amb aquesta ària que us deixo aquí traduïda o, millor dit, versionada:


Per poder apropar-me a Marie,
vaig allistar-me com a humil soldat.
Per ella, arriscant-me la vida,
em deia en els combats:
“Ben cert és que la celsitud embriaga,
ja que aquest àngel m'ha ben encisat.”

Em caldria deixar de viure
si hagués de deixar d'estimar.

Tremolós em dirigeixo a vos, senyora,
per reclamar-vos el meu únic bé.
Si he sabut llegir bé en la seva ànima,
la felicitat que jo sento és la d'ella també,
I quan l'esperança del meu cor sigui lliure
la seva veu us farà capitular.

Em caldria deixar de viure
si hagués de deixar d'estimar.

(Al final, la Marie i en Tonio es casen, està clar.)

Al contrari del que passa amb l'ària de què parlàvem tot just començar, és a dir, la que es coneix amb el nom de Ah, mes amis!, i en la qual, com dèiem, el tenor ha hagut de deixar anar 9 dos, pot semblar que, quan arriba el moment, cantar aquesta altra ària és com bufar i fer ampolles..., però no, no és així; ni molt menys!, ja que a Pour me rapprocher de Marie l'espectacularitat, per anomenar-ho d'alguna manera, rau en una interpretació que arriba després d'uns moments hilarants en el divertit transcurs de l'ópera, i per a la qual Tonio, el personatge que interpreta el tenor, ha de canviar de manera dràstica de xip, ja que ha de saber expressar davant la marquesa els seus sentiments envers Marie, i ho ha de fer amb una gran contenció però, alhora, gens exenta de la ferma seguretat que ha de demostrar algú que sap que el que reclama és just: Ell es deleix per l'amor de Marie, i Marie, per l'amor d'ell. No poden obligar la noia a casar-se amb algú a qui no estima.

Tonio, doncs, ens ha d'entendrir mentre va manifestant tot el que sent per Marie, i ens ha de fer esgarrifar de dalt a baix quan, gairebé al final de l'ària (minut 3:40), un sobtat agut, com el clam sorgit d'una ànima propera a la desesperació, irromp de la seva gola, i ens ha de fer sentir que l'emoció fins i tot pot arribar a amarar-nos els ulls quan sentim que aquell clam acaba, amb l'ària, transformat en una angoixosa súplica.

Juan Diego Flórez, magistral com sempre i amb una seguretat que el públic percep des que entona la primera nota, broda aquesta ària, que podeu sentir i veure-li interpretar a Viena, en la mateixa producció que es va posar en escena, fins pa pocs dies, al Gran Teatre del Liceu, de Barcelona.

Us animo, als qui no coneixeu aquesta preciosa ària, a escoltar-la (són solament quatre minuts i mig!) i a copsar-hi tota la tendresa i la forta càrrega de sentiment amb què Gaetano Donizetti va saber ornamentar aquest moment amb un delicat i invisible vestit anomenat música. I als qui ja la coneixeu, em fa l'efecte que poca cosa més es pot afegir al que s'ha dit, oi?, però potser, si heu arribat a llegir fins aquí, us abellirà tornar a gaudir-la una altra vegada.

I ja, per acabar, i com que m'imagino que la Glòria d'El Cafè de Nit, apassionada fan de Juan Diego Flórez, va gaudir com jo, al Liceu, d'aquesta ària -i de tota l'ópera, val a dir-, és a ella a qui em fa il·lusió dedicar-li aquest post.


JAUME CABRÉ, PREMI D'HONOR DE LES LLETRES CATALANES

9 d’abril del 2010

Jaume Cabré

Quan ahir a la tarda, a través de la ràdio, vaig saber la notícia que, enguany, Òmnium Cultural havia guardonat amb el prestigiós Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Jaume Cabré, el cor em va fer un salt i, està clar, vaig sentir la necessitat de fer córrer la nova a la gent que sabia -si era que encara no ho sabia- que se n'alegraria igual que jo.

Fet aquest impulsiu primer pas, vaig voler imaginar-me el moment en què el que per a mi és el millor escriptor viu que tenim en la nostra llengua va assabentar-se de la notícia... I me'l vaig imaginar assegut al seu estudi llegint... No, no; escrivint! Sí..., segurament deuria estar escrivint la nova novel·la que molts esperem amb candeletes, quan va sentir el telèfon i, veient que era la trucada d'algú que coneixia, el va agafar:

-Hola, X!, què hi ha de nou?
-Hola, Jaume! Et truco per donar-te una bona notícia.
-Vaja... Això sempre és de bon rebre. Tu diràs...
-Et telefono com a portaveu del Jurat...

A partir d'aquestes primeres paraules, vaig continuar imaginant-me que Jaume Cabré ja va saber quin era el motiu d'aquella trucada abans que la veu que li parlava a través del telèfon li acabés dient:

-... Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

I aquí sí que, si és que va anar així com m'anava imaginant, de ben segur que l'escriptor va deixar anar un ben expressiu:

-No fotis!

No fotis!” Sí, sí; deia “No fotis!”... Jo ja en tenia prou. No pagava la pena continuar allargant més la imaginada conversa telefònica. Volia imaginar-me la il·lusió d'aquell instant just en la vida de Jaume Cabré, i la vaig viure satisfet pel que considero un guardó que fa justícia a la seva trajectòria com a escriptor i com a persona -“Per la seva fidelitat a la cultura catalana i al País”, segons va destacar el Jurat del Premi-, i feliç pel reconeixement a un gran escriptor que tenim la immensa sort de poder gaudir en la nostra pròpia llengua.

Tot plegat, una gran alegria per haver fet justícia a un escriptor que ha creat personatges acoltellats pel pitjor dels mals que pot patir en pell pròpia l'ésser humà: la injustícia.

A l'esplèndida novel·la Les veus del Pamano, a una dona -no patiu: no desvelaré ni un bri de l'argument-, li toca viure i aguantar, tota sola, una terrible injustícia. Llegiu, si us plau aquest fragment:

[...] ja no sabia on anar a reclamar si no era a Déu; per això va agafar la capelleta de sant Ambròs, que li tocava per torn, i se'n va anar a l'església i la va abandonar a l'entrada, a la serena. Potser el sant no en tenia cap culpa, però Déu totpoderòs, sí. Va fer el senyal de la creu i a partir d'aquest moment ja no s'hi va parlar mai més.

Us ben prometo que aquest fragment gairebé me'l sé de memòria, i no és precisament la memòria una de les meves virtuts, però l'emoció, cada vegada que el recordo, se'm fa més que palesa a través dels ulls i de la pell de tot el cos. Moments com aquest de la novel·la fan que quan es parla de grans escriptors sempre em vingui al cap el nom de Jaume Cabré.

UNA RECOMANACIÓ PER SANT JORDI 2010: EL BES DE LA NIVAIRA, DE JOAQUIM BORRELL

5 d’abril del 2010

El Dia de Sant Jordi, a les llibreries -i no cal dir que a les parades que s'instal·len als carrers- hi predominen, sobretot, els clients que hi busquen els llibres que més gràcia els fan d'entre les darreres novetats que han sortit al mercat, però també hi ha gent que aprofita el petit descompte que es fa aquest dia i adquirir algun llibre de preu una mica més elevat que els altres (diccionaris, llibres il·lustrats...), i també hi ha qui demana consell per endur-se'n algun llibre, ja bé sigui per regalar o per regalar-se'l, i que tant li fa que sigui o no una novetat.

Si avui, quan encara queden ben bé tres setmanes pel Dia de Sant Jordi, m'he decidit escriure aquest post, és perquè vull parlar d'una novel·la apareguda l'any 1990 i que, per tant, amb tota seguretat no figurarà entre les novetats del ja proper Sant Jordi, amb la possibilitat afegida que tampoc sigui un dels llibres de fons que hi hagi a les lleixes de moltes llibreries.

Em refereixo a El bes de la nivaira, del valencià Joaquim Borrell, notari de professió, i autor, d'entre d'altres, de la celebrada i divertida novel·la L'esclava de blau, una novel·la ambientada a la Roma de Juli Cèsar, i protagonitzada per l'exquirient grec Diomedes i la seva esclava Baiasca. (Exquirent és un enginyós mot inventat per l'autor i que vindria a ser el que en l'actualitat es coneix com a detectiu privat. Ex quirent: el que inquireix des de fora.)

El bes de la nivaira

Joaquim Borrell, del qual ben poca informació personal se'n troba, va exercir, abans d'instal·lar-se definitivament a València, de notari durant uns anys a Lleida, i és al Pallars Sobirà del segle XVI on ambienta aquesta extraordinària novel·la que té, per a mi i en aquest ordre, el que més valoro en una història de ficció: Que estigui ben escrita i que la temàtica, sigui quina sigui, em resulti interessant des d'un bon començament, i a fe que el començament d'aquesta novel·la no pot estar més ben escrit i em va ben enganxar des dels dos primers paràgrafs que tot seguit es transcriuen:


Una balda rovellada, amb els trets borrosos d'un drac, sobresortia de la vella porta del monestir, envaïda pel corc i per la molsa. L'heura s'enfilava per les esquerdes del mur i les fulles, negres a l'esmortida llum del capvespre, semblaven amenaçadors triangles de ferro punxegut. Queia un fi plovisqueig i enmig dels núvols grisencs els primers estels tremolaven, com esglaiats per la tempesta que llampegava sobre les línies confuses de l'horitzó. Al fons dels cingles, des de la penombra que planava sobre el congost, el riu Noguera es rebel·lava contra l'estretor de les ribes de roca amb un bram espaordidor.


Vaig engrapar l'anella penjada dels queixals del drac i vaig tustar sobre les estelles de roure. El cavall, fermat a la soca d'una alzina guerxa, renillà darrere meu en to d'advertiment. Les frontisses grinyolaren amb un gemec gairebé humà i sota la llinda aparegué la figura d'un monjo.

Així comença l'aventura del cavaller Eimeric d'Orxelles, un jove capità que toca sempre de peus a terra i a qui el Sant Ofici ha enviat fins al convent de Santa Maria de Gerri amb l'encàrrec que, des d'allà, guiat per un sorrut i esquerp traginer de nom Aniol, condueixi, fins a Esterri d'Àneu, Marginda, una atractiva, intel·ligent i misteriosa noia acusada de bruixeria.

Monestir de Santa Maria de Gerri de la Sal
Gerri de la Sal. Monestir de Santa Maria.

De cap de les maneres vull no ja desvelar, sinó ni tan sols insinuar absolutament res de la sinuosa i, alhora, ben traçada trama d'un viatge en el qual, tot resseguint la Noguera, els personatges es veuran implicats en tota mena de situacions, tant plaents i tendres com perilloses; divertides i dramàtiques i, fins i tot en alguns moments, fantasioses, encara que d'aquestes darreres...

... No; no! He dit que de cap de les maneres volia desvelar -i no ho faré- el més mínim detall de la ben trenada història d'aquest intricat viatge narrat a El bes de la nivaira per terres pallareses i que esdevindrà -i això sí que ho puc dir- una apassionant i, sobretot, creïble aventura que transcorre per llocs on, com a mínim, ens són familiars de nom.

Però no faltaré a la meva paraula si dic que Joaquim Borrell mostra en tot moment, tant en les descripcions com en els diàlegs, un domini del lèxic propi de l'entorn on es desenvolupa la història, sense que això signifiqui, com els passa a alguns autors, que gallardegi en cap moment de vocabulari.

Els diàlegs són àgils i transcriuen a la perfecció el tarannà dels diferents personatges, i la prosa, polida i exenta de construccions recargolades, té el do de la precisió, sempre ben delimitada, sense que això signifiqui, ni molt menys, escassetat de recursos per part de l'autor.

Llegiu, com un tastet més, aquesta magnífica i, alhora, concisa descripció de l'arribada dels tres personatges davant d'Els Encantats reflectits a l'estany de Sant Maurici:

Vam atènyer la riba d'un llac inhòspit d'aigües cendroses que semblaven dur dissolta tota l'agressivitat dels penyals feréstecs que s'hi reflectien. Dos cims bessons es retallaven contra els núvols, com les agulles d'una catedral gegantina cisellada en la roca viva. La neu esmaltava les seves esquerdes amb garlandes blanques, semblants als cassigalls d'una capa d'hivern esquinçada per la desglaça.



He dit, al començar, que publicava aquest post ben bé tres setmanes abans de Sant Jordi, i si ho he fet és perquè, si us sembla engrescadora la història que es narra a El bes de la nivaira, tingueu el temps suficient per, si no la tenen a la vostra llibreria, l'encomaneu perquè us la demanin a la distribuïdora. Jo, a molts dels lectors d'aquest blog, us la recomanaria personalment amb els ulls clucs.

Aquí us deixo les dades del llibre:



Joaquim Borrell
El bes de la nivaira
Columna Edicions, S.A. Barcelona.


El bes de la nivaira va merèixer, el 1991, el prestigiós Premi de la Crítica Serra d'Or, un dels pocs premis que s'atorguen sense cap mena de remuneració econòmica.
Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

lectors


Facebook Twitter Subscripció al feed Rebeu les actualitzacions al vostre e-mail
Vitralls de Nadal
REBITAR. Arquitectura. Reformes i rehabilitació d'edificis.

 

  

 

 

 
INICI FINAL