CENTENARI DEL NAIXEMENT DE MÀRIUS TORRES (II)

30 d’agost de 2010

Centenari del naixement de Màrius Torres

«Algú va dir: “Les dues i sis minuts”. Tot reposava i ja els metges havien cedit el seu lloc a la misteriosa mort, que ara ho omple tot de silenci.»

Amb aquestes paraules, el dia 8 de gener de 1942, Mercè Figueras -la Mahalta dels poemes de Màrius Torres- va reiniciar la interrompuda carta que havia començat a escriure a la família del poeta, exiliada a Montpeller, en la qual els relatava els fets que s'anaven produint des que la malaltia de Màrius s'agreujà fins al punt de provocar-li la mort pocs dies després. Quan Mercè Figueras reinicià aquesta carta, feia deu dies que Màrius Torres havia expirat.

A les dues i sis minuts del migdia del dia 29 de desembre de 1942, al sanatori de Puig d'Olena, situat dalt d’un turó del terme de Sant Quirze de Safaja, a la comarca del Vallès Oriental, la Mort va endur-se la jove però madura, sòlida i treballada veu d'una de les grans figures líriques de les nostres lletres, una veu, la de Màrius Torres, que hagué de restar durant molts anys emmudida fins que, gràcies al constant i incansable capteniment al servei de les lletres catalanes, ferides de mort en acabar la Guerrra Civil, del seu amic Joan Sales, es transformà, l'any 1947, a Mêxic, en lletra impresa, i no va ser fins tres anys després, el 1950, que l'obra de Màrius Torres es va poder publicar a Catalunya dins la col·lecció Els llibres de l'Ossa Menor.

La mort, junt amb la bellesa del món, la nit i Déu, és, segons el magnífic estudi Temes principals en la poesia de Màrius Torres, realitzat pel també poeta lleidatà Jordi Pàmies, un dels quatre temes essencials de la poesia de Màrius Torres, i serà precisament amb aquest tema, el de la mort, que escriurà un dels seus poemes més celebrats i coneguts: Dolç àngel de la mort, un poema a partir del qual ell mateix deixarà de considerar-se com “un metge que fa versos” i, encoratjat per Joan Sales i per Carles Riba, es disposarà a treballar per aconseguir aprofundir i afermar-se en la creació poètica: "Versos plens de poesia", segons Xavier Bru de Sala, que Màrius Torres va escriure "com a eina per explorar i expressar el sentit de l’existència, amb major presència de les interrogacions que no pas de les afirmacions", segons Margarida Prats, Doctora en Filologia i especialista en l'obra poètica de Màrius Torres.

Dolç àngel de la mort data del 1936, gairebé un any després que Màrius Torres ingressa al sanatori antituberculós de Puig d'Olena, en el qual, plenament conscient de patir una malaltia -la tuberculosi- que per a ell serà inguarible, hi haurà de viure, aïllat, els estralls de la Guerra Civil així com, en acabada aquesta, la solitud i l'enyor que li suposarà l'exili a França de tota la seva família:

                          Estimo tant el meu enyorament,
                          que, si al país que ploro,
                          un àngel em volgués menar sobtadament,
                          diria a l'àngel: -espereu un moment,
                          ara no puc venir: que no veieu que em moro?

Sanatori de Puig d'Olena

Per afegir-me a l'homenatge que amb motiu de commemorar el centenari del seu naixement es fa des de la blogesfera a Màrius Torres, he triat dos dels seus poemes que parlen de la mort, però en clar contrast l'un de l'altre:

Dolç àngel de la mort, el primer dels dos poemes escollits, és una clara elegia escrita des del manifest abaltiment d'un home conscient que no se'n sortirà de la malaltia que pateix (no oblidem que Màrius Torres s'havia doctorat, feia un parell d'anys, a Madrid, en Medicina), mentre que el segon -Arbor mortis-, en canvi, escrit tres anys després, és una clara mostra de l'home que, malgrat la seva joventut (no oblidem, tampoc, que quan el va escriure, l'any 1939, Màrius Torres tenia 29 anys) (!) té completament assumida la idea de la mort, la mort que no pel fet de saber que li serà prematura deixarà de ser el lògic, natural i inevitable fi del camí que hi mena i que just s'inicia en el moment de néixer.

Màrius Torres, però, tal com ja havia deixat clarament dit en el contundent tanka, datat el 1938, Rosa, acararà la mort no pas amb impotent resignació,

Com si et diguessis
mentre t'esfulla l'aire:
-Morir és tan fàcil!
I tot en mi contesta:
-Tan fàcil a una rosa!

sinó que l'afrontarà des d'una serena reflexió no exempta, però, a vegades, de la temença a no ser capaç d'arribar-hi amb la suficient dignitat i prou coratge, tal i com deixaria reflectit més tard en aquests tres darrers versos d'un poema escrit  l'any 1940:

Déu meu, ja estic a punt.
Ja vençut, però encara sota el meu estendard
-més tard, potser seria massa tard.

Llegiu i, si us ve de gust, escolteu aquests dos poemes que he llegit en veu alta fent servir com a coixí musical dues peces de Fréderic Chopin, un músic de qui enguany també es commemora el centenari del seu naixement (en aquest cas, però, el segon), i a qui Màrius Torres, gran melòman i bon intèrpret de piano, admirava.







DOLÇ ÀNGEL DE LA MORT

Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
        que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
        de més enllà del gual.

Dels sofriments passats tinc l’ànima madura
        per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l’ahir,
        freda, de tan pura.

Del llim d’aquesta terra amarada de plors
        el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,
        ni llast de records!

I tot el meu futur està sembrat de sal!
        Tinc peresa de viure demà encara...

Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
        el dolor que m’espera em fa mal...

        I gairebé donaria, per morir ara
—morir per sempre—, una ànima immortal.
                                                                 1936
















ARBOR MORTIS

Al punt que hom naix comença de morir
e morint creix, e creixent mor tot dia.
                                           (Pere March)

Déu, al primer batec de cada cor que neix,
sembra dues llavors en una sola argila:
la vida remorosa que cada instant s'esfila,
la mort silenciosa que cada instant s'acreix.

En l'estança més closa de la nostra existència,
allà on només habiten l'esperança o l'horror,
viu l'Arbre de la Mort; i creix, interior,
de tot el que es marceix en la nostra vivència.

Quan ve, tumultuós, el gran vent del destí,
el seu brancatge, nu com un esquelet, vibra.
Arbre, en la primavera que tu trauràs de mi,
estreny, amb les arrels, el meu cos fibra a fibra.

Faran les teves fulles una ombra de repòs,
i un aspre perfum d'ànima vindrà a les teves flors.
                                                                   1939






No voldria que, abans d'acabar aquest post, em passés per alt voler agrair de tot cor a la Carme Rosanas, del blog Col·lecció de moments, la feliç iniciativa de proposar aquest homenatge des de la blogesfera a la figura de Màrius Torres, així com també felicitar la Paeria de Lleida i les institucions que li han fet costat a l'hora d'elaborar el magnífic web que, amb motiu de la commemoració del centenari del naixement del poeta, han elaborat, un web on, clicant aquí, hi trobarem entre d'altres interessants informacions i enllaços, l'obra poètica de Màrius Torres.

PASTÍS DE MATÓ SENSE FARINA

27 d’agost de 2010

He estat darrerement, m'ho reconec, una mica engandulit, ja que gairebé tothom encara és de vacances durant aquests dies i, malgrat que jo ja les vaig fer el mes de juny, em fa com l'efecte que encara no n'he fet, i el temps, tot i que em sembli al contrari, passa que vola, ja que fa més de quinze dies que no escric cap post, i penso que potser ja comença a ser-ne hora.

El temps passa que vola acabo de dir... I tant!, perquè ja fa dos anys (!) -els ha fet aquest mes d'agost que s'acaba- que la Dolça, tot just haver estrenat el seu blog, No tot són postres... a la cuina, va penjar una recepta d'un pastís fet només amb mató, sucre i ous, un pastís que, segons explicava, ja el feia la seva àvia i que a casa seva és tot un clàssic.

Pastís de mató

El va titular, molt encertadament, Pastís de mató sense farina (aquí hi ha l'enllaç), i és un pastís que no solament he fet moltíssimes vegades, sinó que l'he recomanat i explicat com es fa a molta gent, perquè són unes postres molt lleugeres i idònies per acabar un dinar o un sopar sense gaires complicacions a l'hora d'elaborar-los, sobretot ara que ens fa aquesta calorada.

L'única variant que faig respecte al que fa la Dolça és que jo l'aromatitzo amb una mica de pell de llimona ratllada perquè li aporti una mica més de frescor, una frescor que, val a dir-ho, el pastís, que és molt millor servir fresc de la nevera, ja té.

Per fer-lo necessitarem:


500 gs. de mató. (No són manies, però tinc
       comprovat que com de més qualitat sigui
       aquest formatge, millor serà el delicat
       gust final.)
150 gs. de sucre.
6 ous.
La pell de mitja llimona (grossa), ratllada
       tan finament com us sigui possible.


Encenem el forn a 200º.

Untem amb mantega un motlle rodó.

Separem les clares dels rovells dels ous.

Barregem, primer amb una forquilla metàl·lica per poder xafar bé el mató, els rovells, la pell ratllada de la llimona, el sucre i el mató, i batem aquesta barreja fins que ens quedi una massa ben escumosa.

Pugem immediatament les clares a punt de neu ben fort i, acte seguit i tan de pressa com ens sigui possible, amb suaus moviments de dalt a baix i amb molta cura perquè no se'ns abaixin ni les clares a punt de neu ni la massa batuda anteriorment, incorporarem les clares a punt de neu al batut d'ous, mató i sucre amb l'ajut d'una cullera metàl·lica grossa (de les de servir) o amb una llengua pastissera (és l'estri idoni).

Aboquem aquesta barreja al motlle, que ja teníem untat amb mantega, i el posem al forn, que ja teníem encès a 200º, i que abaixarem a 180.

Calculeu, si fa o no fa, tres quarts d'hora – una hora. Això dels temps als forns fa de molt mal aconsellar. La prova de l'escuradents és la que us farà saber si el pastís ja és cuit.

Un cop fora del forn, l'aboqueu sobre una reixeta perquè es refredi i, un cop fred del tot, el guardeu a la nevera fins al moment de servir-lo.

Penseu que és un pastís que no puja massa i que, un cop fred, s'abaixa una mica, però això fa, precisament, que acabi tenint una textura sòlida i suaument mantegosa, allò que ens fa dir: "Es desfà a la boca!"

Si el voleu empolsimar amb sucre en pols, feu-ho just abans del moment de servir-lo, ja que la mateixa humitat del pastís provoca que el sucre quedi embegut de seguida.

La Dolça explica també com fer la recepta amb la Turbo-Chef, i igual que a casa seva, aquest pastís, que es fa en un tres i no res, ja és un clàssic a casa nostra.

POMPEU FABRA

9 d’agost de 2010

Jo tenia 16 anys i feia molt poc que havia deixat de treballar del que abans en deien de meritori al despatx d'una petita botiga on venien betes i fils a l'engròs i que hi havia a la Ronda de Sant Pere, de Barcelona, vora la Plaça d'Urquinaona, per anar a fer d'auxiliar administratiu (cobrant gairebé el doble!) a una important empresa de formatges que tenia la seu administrativa a la mateixa Ronda, però per la banda de l'Arc de Triomf.

Agafava el tren quatre vegades cada dia per anar i tornar des de Badalona a la feina, i recordo perfectament que, un migdia, quan anava a casa a dinar, vaig veure a una paret de l'estació, enganxat una mica pengim-penjam, un petit cartell on s'hi veia el retrat, mig de perfil, d'un home amb posat distingit que, aguantant una pipa amb la mà dreta, dirigia, amb cara bonhomiosa, un esguard, segur i tendre alhora, vers un punt elevat que semblava que es perdia a l'infinit.

Pompeu Fabra

M'hi vaig acostar i vaig poder llegir que al peu de la fotografia hi deia: POMPEU FABRA (1868-1968), i em vaig quedar una mica intrigat per saber qui era aquell home, el nom de pila del qual no havia sentit a dir mai que ningú se'n digués.

Aquells petits cartells anaven apareixent i desapareixent de seguida dels llocs on els enganxaven, i va ser un dia que, anant pel carrer amb un amic més gran que jo i que estudiava a la universitat, vam passar casualment pel davant d'un d'aquells cartells i li vaig preguntar si sabia qui era aquell home.

L'amic em va explicar que Pompeu Fabra era la persona que, després d'haver estat durant segles una llengua pràcticament només parlada però no escrita, havia aconseguit que el català fos una llengua que tingués unes normes i un diccionari. En aquell moment em vaig donar plenament per satisfet amb aquella mica d'explicacions.

Diccionari General de la Llengua Catalana
Coberta de la primera edició (1932)

Va ser més endavant, quan vaig decidir tornar a reprendre, de nit, els estudis de batxillerat que havia hagut de deixar per tal de poder ajudar la malmesa economia familiar -a més a més, la feina d'administratiu no m'agradava gens ni mica-, que vaig anar sent conscient que parlava una llengua que sabia llegir amb dificultats, però que no sabia escriure, i va ser més endavant, també, quan vaig anar sent conscient de la importància cabdal d'aquell personatge.

Les vegades i vegades que hi he pensat, en aquell dia!, perquè a mida que m'anava assabentant del que ens havien amagat tota aquella colla que presumien de ser, no una, sinó LA reserva espiritual d'Occident, m'indignava més i més el fet que durant anys i panys el nom i la imatge de Pompeu Fabra fossin pràcticament uns desconeguts a casa nostra:

Sabíem de les gestes del Gran Capitán; de les llàgrimes de Boabdil quan va perdre Granada; de l'elevat grau de misticisme de Santa Teresa; del cèlebre retorn (“Como decíamos ayer...”) de Fray Luis de Léon i d'Unamuno a la Universitat de Salamanca..., però a l'escola no ens havien parlat mai de Pompeu Fabra, l'homenot que, segons va deixar escrit Josep Pla, és

“[...] el català més important del nostre temps perquè és l'únic ciutadà d'aquest país, en aquesta època, que, havent-se proposat d'obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d'una manera explícita i indiscutible. En aquest sentit, no hi ha ningú més que s'hi pugui comparar. El destí de Fabra ha estat únic, gloriós, exclusiu. Feia molts anys, feia moltes dotzenes d'anys, que no s'havia produït en el nostre país un cas semblant. En el nostre temps concretament totes les empreses de caràcter col·lectiu i els homes que s'hi posaren davant tingueren un destí mancat, foren emportats avall per una catàstrofe sense precedents. De l'inenarrable, fabulós naufragi, només queda dempeus una obra i una figura: la figura i l'obra de Pompeu Fabra.”
Josep Pla, dins de la sèrie Homenots.

L'altre dia, vaig veure que a Cançons en català i més, el magnífic blog que l'incansable i entusiasta badaloní, però afincat a Mollet del VallèsToni Serra té dedicat bàsicament a recuperar la discografia de cantants i grups dels inicis de les gravacions en català, hi havia un disc que jo ni sabia que existís, es tracta del disc Homenatge a Pompeu Fabra, on hi ha gravada la seva veu:




El vaig baixar de seguida per poder escoltar-lo i, sentint-lo parlar, em vaig emocionar -molt, moltíssim, de debò!- i, un cop més, em va tornar a la memòria el migdia que a l'estació de Badalona em va cridar l'atenció aquell petit cartell enganxat una mica pengim-penjam on s'hi veia el retrat, mig de perfil, d'un home amb posat distingit que, aguantant una pipa amb la mà dreta, dirigia, amb cara bonhomiosa, un esguard, segur i tendre alhora, vers un punt elevat que semblava que es perdia en l'infinit....

* * *

Divendres passat, per tornar de la feina vaig provar com m'aniria si ho fes amb el Metro i no amb el tren, perquè la línia 2 del Metro ja arriba, des del mes passat, molt a la vora de casa.... Doncs bé, quan vaig baixar, no em vaig poder -ni voler, val a dir-ho- estar d'emocionar-me quan vaig veure arreu de l'estació el nom de Pompeu Fabra, ja que és aquest el nom que Badalona, la ciutat on el Mestre va viure durant més de vint anys, va decidir posar a aquesta nova estació, així com a la gran plaça on hi està ubicada, a proposta feta pels signants del Manifest per una Badalona fabriana.

Estació Badalona-Pompeu Fabra

Als badalonins ens omple de satisfacció que Fabra fes entrar al seu Diccionari dos mots que només fem servir nosaltres: badiu (pati interior d'una casa) i micaco (nespre). Sempre m'ha fet l'efecte que, amb aquestes dues entrades al Diccionari, aquell home de posat seriós ens fa l'ullet.

Tot un honor per a nosaltres, Mestre, haver-lo tingut de conciutadà.

SOAVE SIA IL VENTO

1 d’agost de 2010

Così fan tutte és una òpera que a mi sempre em fa pensar en allò que en diuen la síndrome d'Stendhal, ja que -parlo sempre segons el meu gust- és plena a vessar de moments, musicalment parlant, extraordinàriament inspiradíssims.

Wolfgang Amadeus Mozart

Val a dir, però, que l'argument, a part d'un fort contingut misogin, no hi ha per on agafar-lo ja que és del tot imcomprensible com les dues noies protagonistes...

... Però potser m'estic precipitant i hi haurà qui no sap de què va l'argument i, per tant, de què estic parlant, pel que intentaré fer-ne un breu, brevíssim resum (sí, sí; serà breu, de debò ho dic perquè no entraré en detalls, ja ho veureu):

Dos joves amics, Fernando i Guiglielmo, oficials de l'exèrcit, estan enamoradíssims de les seves promeses, Dorabella i Fioridiligi, dues germanes que, a la vegada, estan bojament enamorades dels dos xicots.

Un tal don Alonso manté un dia amb els nois la teoria que les dones, quan en tenen la més mínima oportunitat, deixen de ser fidels, i com que els dos nois estan segurs que les seves respectives promeses no són d'aquesta mena de dones, entre tots s'empesquen un ardit per a posar-les a prova:

Els dos nois diran que han estat cridats per anar a la guerra, pel que hauran de salpar de seguida... però tornaran al cap de poc, disfressats d'albanesos, i intentaran per tots els mitjans seduir, cadascun d'ells, la promesa de l'altre.

Cosi fan tutte

Dit i fet, ja em teniu els dos xicots, de tornada i guarnits amb robes exòtiques, intentant instal·lar-se a la casa de les noies, i si bé en un bon principi aquestes es neguen a hostatjar aquells dos “estrangers”, gràcies a les argúcies de Despina, la minyona de les noies, al final ho aconseguiran.

Dorabella, la promesa de Fernando, no trigarà gaire a caure seduïda per Guiglelmo, el promès de la seva germana Fioridiligi, la qual manté una actitud de rebuig envers Fernando molt més ferma..., però també, també acabarà caient!

Disfressada de notari (embolica que fa fort!), la minyona casa les dues parelles, i quan ja tenen els falsos contractes matrimonials signats, s'anuncia el retorn de la guerra dels dos nois. Els “albanesos” fan que fugen corrents, però en realitat van a canviar-se de roba per presentar-se, altre cop vestits de militars, davant les seves promeses, i quan don Alonso els ensenya la falsa acta notarial del casament, Fernando i Guiglelmo fan que es sorprenen i marxen, ofesos..., però per tornar amb les disfresses que han fet servir, de manera que les noies s'adonin que han estat víctimes d'un engany per posar-les a prova.

Cosi fan tutte

Malgrat que molta gent creu que a les òperes, al final, tothom acaba dinyant-la o matant-se els uns als altres, a Così fan tute, com que és una òpera buffa (en italià, còmica) el final és feliç: Els dos nois perdonen la debilitat de les seves promeses, i han d'acceptar que la teoria de don Alonso respecte a les dones era certa: Al capdavall, com diu el cavaller, Così fan tutte (Així ho fan totes, en traducció literal).

I vet aquí un gat, i vet aquí un gos...

Què?... He posat la directa, eh?...

Bé, doncs el que en realitat volia era fer un post dedicat a un dels fragments pel meu gust més deliciosos d'aquesta òpera i fins i tot m'atreveixo a dir que ho és de tota l'obra mozartiana. Es tracta del tercet Soave sia il vento, i si bé en un principi la idea que tenia era la de penjar-hi un vídeo de YouTube, de totes les versions que em vaig mirar que hi havia, la que més em va agradar va ser la que l'any 1954 van gravar en estudi la soprano Elisabeth Schwarzkopf, la mezzo Nam Meriman, i el baix-baríton Sesto Bruscantini, amb la Philarmonie Orchestra dirigida per Herbert von Karajan, però, en canvi, les imatges d'aquell vídeo (només n'hi ha dues) les vaig trobar molt poc atractives.

Així és que com que jo no la tenia, aquesta gravació, em vaig posar en contacte amb en Joaquim, del blog In fernem Land, i va ser mitjançant l'amic Colbran que, a la mateixa nit, ja tenia, via e-mail, la gravació d'aquest fragment per a poder confegir un altre vídeo. (Gràcies a tots dos!)

Soave sia il vento és el bellíssim tercet que, amb don Alonso, canten, des del balcó de casa seva, les dues noies, del tot alienes de ser víctimes d'un engany, per acomiadar Guiglelmo i Fernando quan aquests dos salpen del port per fer veure que se'n van a la guerra.

Aquí teniu la lletra i la traducció:


Soave sia il vento,
tranquilla sia l'onda,
ed ogni elemento
benigno risponda
ai nostri desir.


(Que sigui suau el vent,
i tranquil·la sigui l'onada,
i que tots els elements
benignes responguin
als nostres desitjos.)



La música amb què Mozart va vestir aquest tercet reflecteix tant el resignat dolor de les dues noies que s'han hagut d'acomiadar dels seus dos promesos perquè aquests han d'anar a complir, segons elles creuen, el deure que, com a oficials militars que són, tenen, com també, a la vegada, és una música evocadora del paisatge de la mar en suau moviment per on comença a navegar el vaixell que, de mica en mica, tots tres veuen allunyar-se.

I és aquesta evocació la que m'ha fet pensar confegir aquest vídeo amb fotografies d'aquarel·les (hi ha, també un oli) amb temes mariners, fotografies que he extret d'entre una sèrie de blogs d'aquarel·listes que ells mateixos s'anomenen La colla dels dimecres i que sempre procuro seguir, i que també sempre que en tinc l'ocasió, com ara, no em canso de recomanar. Són els blogs de: la Cinta Agell, en Josehmari Larrañaga, en Rafael Pujals, en Raimundo López Bayarri, en Francesc Bueno, la Laura Climent, i en Feliu Compte, a qui des d'aquí els dono les gràcies.


Espero i destijo que tot plegat hagi estat del vostre gust.
Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

 

  

 

 

 
INICI FINAL