25 ANYS SENSE SALVADOR ESPRIU

22 de febrer de 2010

Fa molts anys, el poeta Joan Argenté em va explicar una anècdota que em va fer posar la pell de gallina:

Salvador Espriu

Pels voltants dels anys 60 del passat segle, un grup d'estudiants de la Universitat de Barcelona, indignats per les declaracions fetes pel ministre de Cultura del govern del general Franco d'aquella època, unes declaracions on el ministre titllava els estudiants universitaris del país de no ser prou esforçats en comparació amb els estudiants de les universitats estrangeres, van dirigir-se al professor Manuel Sacristán perquè els defensés mitjançant una nota on s'hi reflecitís l'absoluta disconformitat envers aquelles declaracions.

El resultat va ser un escrit on Sacristán desmentia amb rotunditat les declaracions del ministre, escrit que els estudiants van demanar a Salvador Espriu que els el traduís al català per considerar aquests que no tenien prou nivell per escriure amb la correcció necessària en aquesta llengua.

Salvador Espriu, un home que mai va defugir de compromisos, va traduir l'escrit de Sacristán al català, i quan aquest el va llegir, va demanar, meravellat, al estudiants que guardessin com un tresor aquella traducció ja que era una mostra de l'exquisidesa amb què es podia arribar a utilitzar una llengua.

Si he fet memòria d'aquesta anècdota, la qual, per cert, m'ha fet molta il·lusió haver trobat ben documentada aquí, és perquè sempre he admirat l'impecable ús del català en l'obra de Salvador Espriu.

De cap de les maneres em sento capaç -i que Déu men reguardi d'osadies semblants!-de poder parlar amb profunditat de l'obra d'Espriu, però sí que vull mostrar l'admiració i el respecte que em mereixen la senzillesa i la rectitud d'un personatge a qui li devem, amb infinit agraïment, el fet d'haver-nos llegat una obra on la paraula, lluny, molt lluny d'inflades i engolades pretensions, esdevé la més perfecta i bella de les joies, perquè quan diem paraula i ens referim a Salvador Espriu estem parlant de rigor, de persistència i, sobretot, de necessitat.

Malgrat el pessimisme que es delata en els versos d'un dels més bellament espriuans poemes de Les hores ("Ara he de callar / que no tinc prou força / contra tant de mal"), que són l'expressió més esfereïdora del lament enfront de la injustícia i de la impotència, Espriu va mantenir sempre una actitud de decidida, valenta i constant rebel·lia enfront les vexacions, fins i tot per part d'alguns catalanoparlants, a què estava sotmesa la llengua catalana durant els foscos anys d'imposició de la dictadura franquista, i va ser, la paraula, la pacífica i incontestable arma amb la que va lluitar llegant-nos, alhora, una obra literària de primera magnitud.

Llegir Espriu, un autor que amaga infinitat de vegades una fina ironia sota l'aparença d'una greu severitat, no és solament percebre la llum i la ductilitat que pot arribar a tenir la nostra llengua, ni tampoc és, només, arribar a poder sentir-se agombolat per la musicalitat dels seus sons. Llegir Espriu és sentir-se segur d'una llengua.

Vull, ja per acabar, felicitar efusivament la Roser Caño, del blog Antaviana , la qual ha tingut la feliç iniciativa de convidar tothom que ho volgués a dedicar un post a Salvador Espriu per commemorar que avui, dia 22 de febrer del 2010, fa 25 anys que va morir, i com que la proposta era també que cadascú que dediqués un post a Espriu ho fes amb el màxim de consonància de l'esperit del blog, us deixo llegit en veu alta un dels poemes més coneguts d'Espriu, llegit, com sempre faig, amb el màxim de respecte i d'admiració, en aquest cas no solament al poeta, sinó també a la Roser Caño.




                ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

      Oh, que cansat estic de la meva
      covarda, vella, tan salvatge terra,
      i com m’agradaria allunyar-me’n,
      nord enllà,
      on diuen que la gent és neta
      i noble, culta, rica, lliure,
      desvetllada i feliç!
      Aleshores, a la congregació, els germans dirien
      desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
      així l’home que se’n va del seu indret”,
      mentre jo, ja ben lluny, em riuria
      de la llei i de l’antiga saviesa
      d’aquest meu àrid poble.


      Però no he de seguir mai el meu somni
      I em quedaré aquí fins a la mort.
      Car sóc també molt covard i salvatge
      i estimo a més amb un
      desesperat dolor
      aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

                                                                   Salvador Espriu

TRADUCCIONS (I)

18 de febrer de 2010

Traduttore... ¿traditore?

Retrat de William Shakespeare

És un tema, el de les traduccions, que sempre m'ha despertat un gran interès, ja que si bé tinc la sort de poder parlar, escriure i llegir no només en una, sinó en dues llengües (català i castellà) literàriament molt riques, per a la resta de les llengües sóc un analfabet, pel que, com a un gran nombre -per no dir la majoria- d'aficionats a la lectura, ha estat, gràcies a les traduccions, que he tingut a l'abast obres literàries originalment escrites en llengües més o menys properes a la nostra.

Traduir no només vol dir traspassar tot un seguit de mots d'una llengua a una altra, i si bé hi ha traduccions que fan malbé fins i tot la mateixa llengua a la qual es tradueix, també és cert que hi ha traduccions magnífiques fins al punt de fer oblidar al lector que està llegint un text traduït.

Traduir d'una llengua a una altra és un art que requereix un gran coneixement d'ambdues llengües, i si bé per sortir del pas a l'hora de llegir un text sense cap pretensió literària tenim la magnífica eina del traductor automàtic de Google, una cosa ben diferent és traduir, posem per cas, un sonet de Shakespeare, i no parlem ja de traduir-lo, a més a més, intentant que a la llengua a la qual volem traduir-lo hi hagi el ritme i les rimes construïdes de manera que, com dèiem més amunt, fins i tot ens faci oblidar als lectors que estem llegint un poema traduït.

Gerard Vergés va publicar, el 1993, Tots els sonets de Shakespeare (Editorial Columna), una traducció que li va valer, el 1994, el sempre prestigiós Premi de traducció de la Crítica Serra d'Or. Segons es llegeix a la contracuberta del llibre, Pablo Neruda va definir aquests sonets com a: “tallats en l'òpal de les llàgrimes, en el robí de l'amor, en la maragda de la gelosia i en l'ametista del dol”.

Aquesta tan “nerudiana” definició dels sonets shakesperians em sembla tot un encert, i si ho puc dir és gràcies al fet que els he pogut llegir en la meva llengua, i gràcies al fet que algú, com en aquest cas Gerard Vergés, s'hagués estat trencat les banyes durant dos anys per traduir-los.

Hi ha, en la llengua catalana, una gran tradició que ve de molt lluny pel que fa a les traduccions de grans obres literàries en aquesta nostra llengua, com és el cas del vigatà Andreu Febrer el qual, a principis del segle XV, va ser el primer en traduir en vers una de les obres considerades unànimement universals: La Divina Comèdia, del toscà Dante Alighieri.

I com que d'aquest tema de la traducció m'agradaria anar-ne parlant detingudament, voldria dedicar-li uns quants posts. Així, doncs, a manera de tast introductori deixo transcrit (original i traducció) un dels cent-cinquanta-quatre sonets de Shakespeare traduïts per Gerard Vergés, un sonet que a mi m'agrada d'una manera molt especial: el CXXIX (cap dels sonets de Shakespeare té títol) i, com sempre que tracto de poesia al blog, us el deixo també llegit, tan bé com he sigut capaç, per mi al final.


                        SONNET CXXIX

      The expense of spirit in a waste of shame
      Is lust in action; and till action, lust
      Is perjured, murderous, bloody, full of blame,
      Savage, extreme, rude, cruel, not to trust;
      Enjoy'd no sooner but despised straight;
      Past reason hunted; and no sooner had,
      Past reason hated, as a swallowed bait,
      On purpose laid to make the taker mad:
      Mad in pursuit, and in possession so;
      Had, having, and in quest to have, extreme;
      A bliss in proof, and proved, a very woe;
      Before, a joy proposed; behind, a dream.

      All this the world well knows; yet none knows well
      To shun the heaven that leads men to this hell.

                                                William Shakespeare




                        SONET CXXIX

      L'ànima es consumeix, desvergonyida,
      en la lubricitat no dissipada,
      lubricitat sagnant, falsa, homicida
      i salvatge i cruel i malfiada.
      Bandejada al moment que el goig s'obté,
      és perseguida amb el més cec furor,
      i fa el paper de l'ham, escat perquè
      qui el mossegui naufagui en la bojor.
      Boig qui l'anhela i qui la té a l'abast;
      record, desig i gust fills de la fúria,
      plaer en tastar-la, i plor després del tast,
      goig convertit en somni és la luxúria.

      La gent ho sap, però no té govern
      per evitar aquest cel que ens duu a l'infern.

                                       William Shakespeare
                              (traducció: Gerard Vergès)

COCA DE LLARDONS

11 de febrer de 2010

Per Carnaval tot s'hi val!


Assur


Vet aquí un adagi fet, com aquell qui diu, amb quatre mots i que l'encerta de ple: I és que no cal dir res més per entendre el significat d'aquesta festa, la de Carnaval: Una barrija-barreja d'esbojarradament i de maduresa reflexiva. En termes gastronòmics, que per alguna cosa aquest blog també toca la gastronomia, podríem definir el Carnaval com un mar i muntanya o, pels que sou aficionats a altres tipus de contrasts, una combinació de dolç i de salat.

Per Carnaval tot s'hi val i, per tant, s'hi val a dir i a fer tot allò que normalment no es pot dir ni fer en el dia a dia, i potser és precisament per això que aquesta festa va ser prohibida en les èpoques dels reis espanyols Carles I, Ferran V, Carles IV, així com durant els mandats dels dictadors Primo de Rivera i el “caudillo”, i si bé la d'aquesta darrera prohibició és de la que en puc parlar amb coneixement de causa, també és cert que gràcies, precisament, a haver-la hagut de patir, vaig entendre molt més el significat d'aquesta festa quan, gràcies a la LLIBERTAT, es va recuperar.

Però deixem-nos ja de xerrameques, i gaudim de la festa!:

Com haureu pogut comprovar els habituals, per celebrar el Carnaval i gràcies a les bones arts de la dissenyadora oficial (l'Anna Maria), hem disfressat el blog amb motius pirates (fins i tot la figura de l'avatar apareix amb un ·piratístic” pegat a l'ull!), i és que hem pensat que de la mateixa manera que per Nadal i, cada cop més, per la festa aquella que en diuen del “Halogüin” als blogs hi apareixen motius referents a aquestes diades, el Carnaval bé mereix també un toquet propi de la diada al nostre blog.

I què millor per celebrar que és Dijous Gras que una deliciosa coca de llardons?... Doncs aquí la teniu:

coca de llardons
coca de llardons

I aquí teniu la recepta, extreta del llibre Cuinar és senzill, de la Montserrat Seguí:

Ingredients :



     ►150 gs. de farina.
     ►1 culleradeta de llevat en pols
          (Royal).

     ►100 gs. de llardons.
     ►25 gs. de sucre.
     ►1 ou.
     ►1 culleradeta d'aigua freda.
     ►50 gs. de llard.
     ►Canyella en pols i un pessic de sal.
     ►75 gs. de pinyons.


Preparació:

Esmicolar, amb una mà de morter o amb el corró, els llardons.

Barrejar ben barrejats la farina i el llevat; afegir-hi els llardons esmicolats i fer un volcà sobre el marbre, al centre del qual s'hi posarà l'ou, el llard, el sucre, una punteta de canyella en pols, l'aigua i el pessic de sal.

Amb una forquilla anirem unint tots els ingredients fins que puguem treballar la massa amb la mà.

Un cop unida la massa, la deixarem reposar un mínim de mitja hora. (Jo la faig d'un dia per a un altre.)

Partirem la massa en quatre parts i, amb el corró, farem quatre coques allargades i ovalades que pintarem amb una miqueta d'ou batut i, al damunt, hi escamparem els pinyons.

Posarem les coques al forn, que ja tindrem escalfat a 180º.

Al cap de 10 minuts, escamparem el sucre per sobre i, al cap de 10-15 minuts més, les coques ja estaran al punt.

UNA FELICITACIÓ EN FORMA DE VERS

7 de febrer de 2010

L'altre dia, al magnífic blog Una cosa molt gran en una de molt petita, blog dedicat a la poesia i que, amb una constància admirable, publica l'Helena Bonals, l'autora hi va dedicar un post a un petit poema del llibre Bruixa de dol, de Maria-Mercè Marçal (Barcelona 1952-1998):



      Pujaré la tristesa dalt les golfes
      amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
      el cartipàs vençut, la tralatana vella.
      I baixaré les graus amb vestit d'alegria
      que hauran teixit aranyes sense seny.

      Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.



Retrat de Maria-Mercè Marçal
Colita: Retrat de Maria-Mercè Marçal

Feia temps, molt de temps, que no rellegia res de Maria-Mercè Marçal, la poetessa, escriptora i traductora que va néixer a Barcelona però que va passar tota la infantesa a Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell), d'on sempre se'n va sentir filla, fins que va tornar a Barcelona per estudiar-hi Filologia Clàssica. Un cop llicenciada, va exercir, fins a la seva prematura mort l'any 1998, com a professora de Llengua i Literatura Catalanes a diversos instituts (a Sant Boi de Llobregat i a Barcelona).

L'any 1973 va participar en la fundació de l'editorial Llibres del Mall, i el 1976, a l'edat de 24 anys, va guanyar el prestigiós premi de poesia Carles Riba amb Cau de llunes (Edicions Proa), llibre on hi deixà escrita la seva divisa: “A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona / de classe baixa i nació oprimida. / I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”.

No sóc, ni mai he pretès semblar-ho, cap expert en poesia. M'agrada, això sí, la poesia, i sóc del tot conscient de ser-ne un simple i desordenat lector, però avui tinc ganes de parlar d'un bellíssim poema de Maria-Mercè Marçal, les dues primeres estrofes del qual són, sempre segons el meu entendre, la més tendra de les imatges poètiques del que pot arribar a sentir una dona embarassada d'un fill desitjat:







      Aquesta capsa dolça
      de molsa
      que et guarda, amb pany fadat;
      que oneja sense fressa,
      ni pressa,
      amb bleix extasiat,

      és el meu cos que et serva
      com l’herba
      serva el crit del seu verd;
      que es corba al teu creixent
      i  aprèn
      el teu batec obert.


Aquests deliciosos dotze versos -i perdoneu el que pot semblar una ensucrada, per repetitiva, adjectivació- són les dues primeres estrofes del tercer dels quatre poemes que conformen les Cançons de l'enforcall, del llibre Sal Oberta, uns versos que, des que els vaig llegir arran que Llibres del Mall va publicar-lo l'any 1982, sempre em tornen al cap quan sé d'una parella que espera amb il·lusió el naixement d'un fill.

Quanta tendresa i quanta força hi ha, alhora, en aquestes dues estrofes -així com en la resta del poema, tal i com ho podreu comprovar al final d'aquest post, on el trobareu transcrit tot sencer-, amanyagades per la musicalitat que els proporciona la bellíssima combinació dels mots que les conformen:

El ventre matern esdevé, en la veu de la poetessa, una capsa feta amb molsa i tancada amb un pany encantat, a l'interior de la qual hi impera, bressolat per la calma, un pacífic silenci; una capsa feta de molsa que es va corbant a mida que la vida que hi batega hi va creixent. Es podia trobar una imatge més poètica d'un embaràs que aquesta que ens deixà escrita Maria-Mercè Marçal?...

He sigut dues vegades pare il·lusionat i, per tant, he compartit amb l'Anna Maria les il·lusions i -per què no dir-ho?- aquelles pors del tot normals, i lògiques, fruits naturals, sobretot, de la temença de no estar molt segurs de si ens en podrem sortir com cal d'un esdeveniment d'aquesta magnitud.

Per tot això, doncs, és pel que em veig en cor de poder dedicar, amb tota la meva estimació, aquest post a l'Eva Montearriba, l'autora del blog El cullerot festuc, la qual ens va comunicar des del seu blog, amb l'alegria i la il·lusió que la caracteritzen, que esperava, amb en Riqui, el que serà el seu primer fill.

Eva i Riqui: Viviu amb tota la intensitat que us sigui possible aquest temps d'espera, ja que us asseguro, i perdoneu-me si us semblo amb el que us dic un “iaio” xaruc, que poques coses a la vida us faran sentir tan feliços i, sobretot, tan units l'una amb l'altre com aquest intens periode de les vostres vides que esteu vivint.



            Aquesta capsa dolça
            de molsa
            que et guarda, amb pany fadat;
            que oneja sense fressa,
            ni pressa,
            amb bleix extasiat,

            és el meu cos que et serva
            com l’herba
            serva el crit del seu verd;
            que es corba al teu creixent
            i aprèn
            el teu batec obert.

            ¿Quina remor petita
            m’invita
            a abocar-me al pou clar?
            ¿Quin ressò de salobre
            mig m’obre
            finestres al demà?

            Sento els dits de la pluja
            que puja
            vidre amunt del meu cor.
            I els nusos del llevant,
            trucant
            per fer fora la mort.

            ¿Com granarà el paisatge
            que, en gatge
            de tendresa, m’ofrenes,
            si l’ombra del neguit
            ha ordit
            paranys a les carenes?

            ¿Com obriré la fruita
            que lluita
            amb armes de festí,
            si la dansa d’arrels,
            amb tels
            d’enyor, trena el camí?

            ¿Com tindré del teu cau
            la clau,
            si tristor m’esgarria?
            Per copsar el teu senyal
            em cal
            vestit nou d’alegria!

               Maria-Mercè Marçal, Sal oberta

CENTENARI DE MIGUEL HERNÁNDEZ (II)

1 de febrer de 2010

Hi ha, d'entre tota l'obra hernandiana, un poema d'aquells que el llegeixes una vegada i una altra i sempre arriba a un punt o a un altre, segons el moment, on l'emoció fa de les seves i, o bé et sents estremir tota la pell de dalt a baix, o bé no pots evitar que se t'entelin els ulls fins al punt de no poder continuar amb la lectura.


El poema de Miguel Hernández a què em refereixo és el titulat Antes del odio, un dels darrers que va escriure i que pertany al llibre Cancionero y romancero de ausencias, obra pòstuma que conté els poemes que el poeta d'Oriola va començar a escriure després del duríssim cop que l'any 1938, és a dir, en plena Guerra Civil, li va significar la mort, al cap de pocs mesos d'haver nascut, del seu primer fill. i que va continuar escrivint en el que ell, fet presoner en acabar la guerra, en va dir “turisme a través de les presons”: primer la presó de Sevilla i, posteriorment, les d'Oriola, Palència i Madrid fins que, ja per fi i a la presó irònicament anomenada Reformatori d'Adults d'Alacant, va morir, el març de 1942, víctima d'una tuberculosi.

A Amor antes del odio hi trobem Miguel Hernández enfrontant-se a la duríssima situació de veure's privat dels béns més preuats per ell: el de la llibertat, que pel fet d'haver lluitat per ella era, ara, causa de presó, i el del seu gran amor, Josefina, de la qual s'ha dit que potser hagi estat una de les dones més estimades de la història de la literatura. No obstant això, hi ha també en aquest poema el Miguel Hernández que ens mostra la gran capacitat pel sofriment que li atorgava la força del desig d'aquests dos béns vitals.

Versos, els d'aquest poema del Cancionero y romancero de ausencias que ens fan estremir fins al punt de fer-nos aflorar, malgrat el nostre paper de lectors-espectadors, la impotència davant la injustícia, el gust amargant de la qual, sigui dit de pas, només s'albira a no ser cas d'haver-la hagut de mastegar per poder empassar-se-la.






                      Beso soy, sombra con sombra.
                      Beso, dolor con dolor,
                      por haberme enamorado,
                      corazón sin corazón,
                      de las cosas, del aliento
                      sin sombra de la creación.
                      Sed con agua en la distancia,
                      pero sed alrededor.


                      Corazón en una copa
                      donde me lo bebo yo,
                      y no se lo bebe nadie,
                      nadie sabe su sabor.
                      Odio, vida: ¡cuánto odio
                      sólo por amor!


                      No es posible acariciarte
                      con las manos que me dio
                      el fuego de más deseo,
                      el ansia de más ardor.
                      Varias alas, varios vuelos
                      abaten en ellas hoy
                      hierros que cercan las venas
                      y las muerden con rencor.
                      Por amor, vida, abatido,
                      pájaro sin remisión.
                      Sólo por amor odiado,
                      sólo por amor.


                      Amor, tu bóveda arriba
                      y yo abajo siempre, amor,
                      sin otra luz que estas ansias,
                      sin otra iluminación.
                      Mírame aquí encadenado,
                      escupido, sin calor
                      a los pies de la tiniebla
                      más súbita, más feroz,
                      comiendo pan y cuchillo
                      como buen trabajador
                      y a veces cuchillo sólo,
                      sólo por amor.


                      Todo lo que significa
                      golondrinas, ascensión,
                      claridad, anchura, aire,
                      decidido espacio, sol,
                      horizonte aleteante,
                      sepultado en un rincón.
                      Espesura, mar, desierto,
                      sangre, monte rodador,
                      libertades de mi alma
                      clamorosas de pasión,
                      desfilando por mi cuerpo,
                      donde no se quedan, no,
                      pero donde se despliegan,
                      sólo por amor.


                      Porque dentro de la triste
                      guirnalda del eslabón,
                      del sabor a carcelero
                      constante y a paredón,
                      y a precipicio en acecho,
                      alto, alegre, libre soy.
                      Alto, alegre, libre, libre,
                      sólo por amor.


                      No, no hay cárcel para el hombre.
                      No podrán atarme. no.
                      Este mundo de cadenas
                      me es pequeño y exterior.
                      ¿Quién encierra una sonrisa ?
                      ¿Quién amuralla una voz?
                      A lo lejos tú, más sola
                      que la muerte, la una y yo.
                      A lo lejos tú, sintiendo
                      en tus brazos mi prisión,
                      en tus brazos donde late
                      la libertad de los dos.
                      Libre soy, siénteme libre.
                      Sólo por amor.
                                          Miguel Hernández


He intentat llegir aquest poema en veu alta donant-li el to de serenor, tot i la ràbia continguda, que crec que té, així com el to de serè convenciment d'esperança que es respira al final. Tot plegat, sense estridències i, sobretot, amb un respecte total i com a homentage a aquest gran poeta, el descobriment del qual, a través d'una d'aquelles edicions de l'editorial argentina Losada que passava de mà en mà a la universitat durant la dictadura, va ser per a mi un raig de llum dins d'aquella foscor, i és per això mateix que tan encertats em semblen els enaltits mots que Pablo Neruda va dedicar a Miguel Hernández defininint-lo com un “... arcángel de una gloria terrestre que cayó en la noche armado con la espada de la luz”.

Aquest poema, Antes del odio, n'és una bona prova.
Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

 

  

 

 

 
INICI FINAL