ALS LECTORS

24 d’octubre del 2011


Suposo, perquè és més que evident, que heu notat que, d'un temps ençà, sóc molt irregular tant en la publicació de nous apunts com en la redacció de comentaris als diferents blogs que vaig seguint. Tinc una forma de ser que sóc d'aquells que no puc evitar viure les coses amb més passió, la gran majoria de les vegades, del que es mereixen les circumstàncies, i com que sempre intento que la processó només em vagi per dins, és, precisament a dins, on tot més em repercuteix.

I és que s'ha produït un fet a la meva vida que si bé m'il·lusiona, i molt, també m'espanta perquè s'ha produït sense que hagi tingut gaire temps per fer-me'n el càrrec:

El mes de juliol, pel fet d'haver estat cotitzant a la Seguretat Social des de l'any 1965, és a dir, que l'1 de gener del 2012 en farà quaranta-set que hi cotitzo, vaig demanar a l'empresa on treballo la jubilació anticipada quan el 16 de novembre d'enguany compleixi els 60 anys. Tenia, per llei, dret a aquesta jubilació però sempre i quan l'empresa es comprometés a posar una altra persona al meu lloc i jo vagi a treballar uns determinats dies a l'any.

Han estat gairebé quatre mesos d'incertesa fins que, per fi, concretament dimecres passat, des de la direcció del Centre on treballo em van dir que s'hi avenien, i si bé no podrà ser el mateix dia 16 del proper novembre la data en què em pugui jubilar, sí que ho podré fer a principis del proper mes de desembre.

Estic, com deia al començament, molt content, de debò, però també em sento, ho confesso, una mica atordit, ja que la meva vida farà un gir de tres-cents seixanta graus, i si bé d'una cosa n'estic ben segur, i aquesta és que no aniré a prendre el sol a un banc de la Rambla (la de Badalona, està clar), ni a veure com estan d'avançades les obres als carrers, ni aniré a buscar o a portar els meus néts on calgui (entre d'altres coses perquè de néts no en tinc), m'estic plantejant moltes coses i estic fet un mar de dubtes sobre com enfocaré el meu immediat futur a partir de desembre que ve.

En fi: espero anar paint-ho de mica en mica, i suposo que algun o altre dels projectes que tinc al cap intentaré assolir. De moment, ja dic, estic bastant atabalat i això em provoca una desconcentració que no puc evitar.

Pel que fa al blog, tinc molts projectes que la manca de temps, i darrerament de concentració, m'impedeixen realitzar, ja que sóc molt lent a l'hora d'escriure i també indecís a l'hora de triar els temes, i que suposo, amb una mica de la imprescindible autodisciplina que sí tinc segur m'exigiré, podré dur a terme, i espero i confio que tot plegat serà a fi de bé.

Només em resta, ja per acabar, demanar-vos disculpes pel to tan personalista d'aquest apunt, que res té a veure amb el tarannà del blog, però si m'he decidit a escriure'l és perquè estic completament segur de la vostra comprensió.

JO CONFESSO, UNA ALTRA GRAN NOVEL·LA DE JAUME CABRÉ

14 d’octubre del 2011




Pel fet que, com molts bé sabeu, senti una gran admiració envers l'obra de Jaume Cabré, fruit des que, un bon dia, vaig llegir la seva magnífica novel·la Fra Junoy o l'agonia dels sons, i que a partir d'aquella lectura vaig descobrir un món literari en el que em plau i em complau rabejar-m'hi, potser pugui semblar que aquest apunt dedicat a comentar la darrera novel·la del recent Premi d'Honor de les Lletres Catalanes tingui un més o menys marcat, i fins a cert punt reconec que inevitable, tint “partidista”, però és amb tota la sinceritat del cor que ja avanço dir que Jo confesso, la darrera novel·la de Jaume Cabré, m'ha agradat molt, moltíssim.

Quan tot just l'autor comença a donar les primeres pinzellades al que, pel volum (són gairebé mil pàgines de text) saps que acabarà convertint-se en un enorme llenç, el lector (en aquest cas, jo) observa, encuriosit, com l'autor utilitza petits i dispersos tocs amb el pinzell a fi i efecte de començar a donar forma al qui serà el principal protagonista de la novel·la.

Tot comença l'endemà de quan un home de seixanta anys, l'Adrià Ardèvol, entoma la pluja -la pluja, sempre present en els moments més dramàtics en l'obra de Cabré- tot caminant, pensarós, per Vallcarca. Ve de casa d'un tal Dalmau, amb qui havien estat parlant de la mort, de la seva mort, a la qual l'Adrià pensa enfrontar-s'hi amb resignació ja que “Malgrat el pànic, ara ja no accepto cap fusta per surar. [...] Em sento vell, i la dama de la dalla m'invita a seguir-la. Veig que ha mogut l'alfil negre i em convida, amb un gest educat, a prosseguir la partida. Sap que vaig molt curt de peons.

Tot i així, però, l'Adrià Ardèvol no vol acabar abandonant la partida, que sap perduda, i mou peça: “Sóc jo sol davant del paper, la meva darrera oportunitat.

A partir d'aquí, l'Adrià Ardèvol començarà un llarg escrit dirigint-se a l'autoretrat d'algú, un autoretrat que hi té penjat a una de les parets del seu despatx, el despatx que ja va ser el del seu pare i que ell, des de ben petit, en va fer el seu univers “on hi té cabuda quasi tot excepte l'amor”.

Vol començar i no sap com. Diu que, en realitat, hauria de fer-ho quan cinc-cents anys abans, al monestir de Sant Pere del Burgal..., però no, no; i pensa que potser seria millor començar des de més ençà, quan “—El pare... A veure, fill meu. Al pare...”, una frase, aquesta, que fins nou capítols després no n'entendrem la importància dins el llarg relat, però no, tampoc.

Monestir de Sant Pere del Burgal (Pallars Sobirà)

Tot són, de moment, petits esbossos, retalls de la memòria de quan era petit, amb ràpides evocacions d'instants viscuts amb alguns dels personatges que al llarg de la novel·la aniran apareixent: el pare, la Lola Xica, la Trullols, en Bernat, la Cecília..., així com la ubicació de dos indrets que van marcar la seva infantesa: el despatx d'un gran pis de la dreta de l'Eixample barceloní, i una botiga d'antiguitats de la mateixa ciutat, on un dia hi entrà un senyor que, sense treure's el barret, va preguntar si tenien instruments musicals, i la Cecília li va ensenyar “un parell de violins i una viola que no sonaven gaire bé però que tenien cordes de tripa que miraculosament no s'havien trencat. I, també, una tuba abonyegada, dos fiscorns magnífics i una trompeta...”, i aquí, seguit en el mateix paràgraf, Cabré ens transporta a finals del segle XVII, a un maleït dia en què d'aquesta trompeta en va sortir el desesperat toc d'alarma que es va poder sentir a molts dels pobles de les valls del Tirol italià per avisar del devastador incendi que acabaria arrasant completament un bosc, amb les catastròfiques conseqüències econòmiques que aquest sinistre significaria per a moltes famílies dedicades al mercadeig de la fusta.

Ja tenim, doncs, en marxa l'inconfusible estil de Jaume Cabré, que se'ns enduu, en un obrir i tancar d'ulls, d'un indret a un altre per fer-nos conèixer històries que si bé en principi semblen inconnexes entre elles, anirem veient, al llarg de la lectura, com les va fent coincidir i trenant-les amb el fil de la narració, amb algun que altre joc, com ho és el cas de les xifres de la combinació d'una caixa forta.

Em fascina l'agilitat que té Cabré a l'hora d'entrellaçar diferents temps, ja bé sigui en els diàlegs o en la narració dels fets, una tècnica, aquesta, que si bé hi ha qui pensa que són només (!) filigranes sense cap valor literari, en el cas molt concret d'aquesta novel·la, on l'autor es proposa mostrar que la maldat -i no només a la “civilitzada” Europa-, no és solament un “patrimoni” del segle XX, li permet, per exemple, fer parlar al mateix temps a l'inquisidor gironí Nicolau Eimeric i al més alt comandament del camp d'extermini d'Auschwitz, Herman Höss (per cert, nat, aquest darrer, a l'idíl·lic Baden-Baden un 20 de novembre) a fi i efecte que, malgrat la distància de set segles d'història que separa la vida d'aquests sinistres personatges, ambdós esgrimeixin les “poderoses raons” que tenen per creure's, cegament, que han estat destinats a aquest món per poder decidir sobre què és el bé i què és el mal, amb el conseqüent “dret” que els ve de “més amunt” a poder decidir qui mereix i qui no mereix viure.

Cabré, un cop més, fa viure, també en aquesta novel·la, personatges reals amb d'altres de ficticis i, un cop més, melòman entusiasta com ell mateix s'ha declarat, incita -almenys en el meu cas- a escoltar les peces musicals que va citant al llarg de la narració, unes peces musicals que, per a molts, com també és el meu cas, descobrirem per primera vegada, i que en una novel·la com Jo confesso, on un valuós violí, un storioni fabricat a Cremona el 1764, hi té un protagonisme essencial, amb l'afegit que dos dels principals protagonistes de la novel·la toquen el violí -un d'ells professionalment-, són moltes i s'avenen a la perfecció amb els moments de la narració en què són citades.



A tall d'exemple, escolteu, si us ve de gust, el primer moviment de la Sonata número 2 per a dos violins (opus 3), de Jean-Marie Leclair, un compositor francès del XVIII, considerat el fundador de l'escola francesa del violí. Leclair, protagonista, també, en aquesta novel·la, és, després d'Alessandro Stradella, el segon compositor assassinat de la història, i aquesta és una de les sonates d'aquest compositor que l'Adrià Ardèvol i el seu amic Bernat Plensa assagen durant algunes tardes de divendres a requeriment del primer: “I tots dos violins, ara un storioni i un thouvenel, van començar a omplir la casa d'enyorances, com si la vida pogués tornar a començar, com si volgués donar-los una nova oportunitat.

De cap de les maneres voldria xafar la guitarra a possibles lectors si explico detalls que puguin ser reveladors de les diferents trames que convergeixen en la novel·la, i no crec fer-ho si dic que dos dels personatges que hi surten -el sheriff Carson i l'indi arapaho Àguila Negra (dues figuretes de joguina, inseparables de l'Adrià Ardèvol des que era un nen)- m'han semblat una troballa magnífica pel vital paper que en moments determinats tenen a l'hora de “tocar el crostó” a la consciència del protagonista, així com tampoc voldria obviar el protagonisme d'una medalla d'or de la Madonna dei Ciüf (La Mare de Déu de les flors, en llengua romanx) que va passant de mà en mà i que, jo confesso, em va fer plorar de ràbia i d'impotència quan, gairebé al final de la novel·la, algú se n'apodera mostrant, així l'autor, que la maldat no només és patrimoni d'assassins despietats.

Voldria destacar, ja per fi, d'una manera molt particular la sensibilitat de l'autor a l'hora de fer-nos arribar els sentiments i les reaccions de l'Adrià Ardèvol de petit: un nen que s'adona que no és estimat amb el mateix afecte amb què són estimats els altres nens de la seva mateixa edat pels seus pares, un fet, aquest, que el marcarà per tota la vida. Torno a confessar que alguns fragments dels capítols de la segona part de la novel·la, la titulada De pueritia, en què el protagonista ens fa reviure la solitud i la manca d'afecte que l'Adrià Ardèvol sent, de nen, de part de la gent gran que l'envolta em van emocionar i fer somriure alhora per la tendresa i la innocència que a la narració dels fets s'hi destil·la.

Jaume Cabré -i de debò que ja acabo- posa en boca del pensador Isaiah Berlin una frase molt semblant a una altra que, curiosament, un parell de dies abans de llegir-la a la novel·la havíem comentat amb una bona amiga a la feina, ja que un dels professors que aquesta bona amiga té en el curs de biblioteconomia que està fent els hi havia esmentat a classe: “Només rellegeixo allò que es mereix el privilegi de la relectura.”... Doncs bé, jo, que no sóc cap pensador, he decidit tornar a rellegir-me aquesta novel·la, i a fe que cada dia m'està agradant més i més, tant és així que, com acostumo a fer amb les lectures anteriors que he fet de Jaume Cabré, el rellegeixo a poc a poc per tal de poder-ne degustar tant la forma com el contingut.
Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

lectors


Facebook Twitter Subscripció al feed Rebeu les actualitzacions al vostre e-mail
Vitralls de Nadal
REBITAR. Arquitectura. Reformes i rehabilitació d'edificis.

 

  

 

 

 
INICI FINAL