DIA MUNDIAL DE LA POESIA, 2011

21 de març de 2011




Avui es celebra arreu el Dia Mundial de la Poesia i, des del blog hem pensat celebrar-ho tot reivindicant aquest gènere literari des de la que, a part de poc coneguda, potser sigui la manifestació menys valorada: la poesia infantil, entenent per aquesta la poesia feta per adults i adreçada als infants, amb la dificultat que comporta saber adequar el llenguatge poètic tenint en compte les mancances de comprensió, i no només lingüístiques, del públic infantil per atraure el seu interès però, a la vegada, no caure en la carrincloneria.

Mitjançant la poesia, els infants descobreixen el ritme i la musicalitat que pot adquirir la llengua però també, d'una forma tan inconscient com es vulgui, és amb la poesia que copsen la possibilitat de concreció que, en clar contrast amb la narrativa, els ofereix la llengua.

No tinc massa material poètic per a infants a casa, pel que he hagut de tirar de veta del material que he trobat a la xarxa i això m'ha servit per descobrir una magnífica pàgina, Darabuc.cat, de Gonzalo García, pàgina dedicada a la literatura per a infants i joves, on la poesia, amb 117 entrades fins al dia d'avui segons consta al llistat d'etiquetes, hi té una important presència i on he llegit uns poemes del polifacètic autor nord-americà, Shel Silverstein, esplèndidament traduïts pel mateix Gonzalo García, dos dels quals transcric a continuació:

El rat-penat

De matí, el rat-penat
es queixa de costum:
«Enceneu-me la fosca,
que em fa nosa la llum!»


Il·lustració de Núria Falcón del seu llibre El globus violeta



Vuit globus

Vuit globets que ningú no adquiria
es desagafaren una bona tarda.
Lliures d’emprendre allò que els abellia,
aquells vuit globus feren la volada.
Un s’envolà a tocar del sol… PAM!
Un volgué veure un cotxe de prop… PAM!
Un trencà el son a sobre un roser… PAM!
Un jugà massa amb un nen matusser… PAM!
Un gosà admirar les dents d’un cocodril… PAM!
Un s’enamorà d’un porc espí… PAM!
Un provà l’oli dels ous ferrats… PAM!
Un s’assegué fins que perdé tot l’aire… FFSSSSS!
Vuit globets que ningú no comprava
un bon matí alçaren a volar,
lliures de surar, lliures de planar, lliures d’esclatar
allà on els petava.

(Original en anglès)

Eight balloons no one was buyin’
All broke loose one afternoon.
Eight balloons with strings a-flyin’,
Free to do what they wanted to.
One flew up to touch the sun – POP!
One thought highways might be fun – POP!
One took a nap in a cactus pile – POP!
One stayed to play with a careless child – POP!
One tried to taste some bacon fryin’ – POP!
One fell in love with a porcupine – POP!
One looked close in a crocodile’s mouth – POP!
One sat around ‘til his air ran out – WHOOSH!
Eight balloons no one was buyin’ -
They broke loose and away they flew,
Free to float and free to fly
And free to pop where they wanted to.

 Caricatura d'Enric Larreula

Hi ha a casa nostra un també molt prolífic autor de llibres infantils i juvenils, Enric Larreula, autor, també, d'hilarants llibres de narracions d'humor i que no em canso de recomanar, amb dos dels quals -La propina i La dutxa- va obtenir l'any 1990 i el 2000, respectivament, el Premi Pere Quart d'Humor i Sàtira.

L'any 1995, a l'editorial Bruño, Larreula va publicar amb la sornegueria que li és pròpia i que tant li admiro, el llibre de poemes Bestiari. L'any 2007, Cruïlla va publicar-li una nova versió revisada amb el títol d'Animalari. D'aquest llibre n'he triat dos poemes:


El mussol

Un mussol que s'hi fixava
com poques bèsties ho fan,
va descobrir un elefant
quan amb la trompa es dutxava.

I en no veure cap aixeta
va dir que no veia clar
com podia una trompeta
fer-li de dutxa de mà.
I com diables s'ho fa
cada vegada que es renta
per poder-se regular
l'aigua freda i la calenta.


La puça

Una puça que saltava
una cosa de no dir,
quan als matins es llevava,
i després de fer un pipí,
a la feina se n'anava,
que era a una hora de camí.

Però tot i que saltava
no hi anava mai a peu,
que cada matí agafava
el gos de les vuit i deu.


No es pot parlar de poesia infantil en la nostra llengua sense esmentar la també polifacètica Joana Raspall, de la qual he triat aquest parell de poemes:


La bicicleta

Jo tinc una “bici”
pintada de nou.
Quan vull s'està quieta
i quan vull es mou.

Avui no vol córrer
i no sé per què;
l'he greixada amb oli
d'un setrill sencer!
Amb draps de camussa
tota l'he eixugat,
i ja un cop polida
així ha rondinat:
M'ha dit: -Estic prima;
no em tractes prou bé.
-Si tu ets la més ferma
de tot el carrer!
-Mira quines rodes
té aquella d'allà!
-Parles d'una moto!
No et pots comparar!


Model de bicicleta construït segons un dibuix de Leonardo da Vinci


La rel

La rel de l'arbre no sap
que jo li estimo les branques
perquè fan ombra a l'estiu,
i l'hivern, al foc escalfen;
perquè puc collir-hi flors
i quan té fruita, menjar-ne.

I no li prenc res de franc!
que quan està assedegada
i els núvols passen de llarg,
sóc l'amic que li dóna aigua.


Espero que no us hàgiu sentit massa ganàpies tot llegint  aquests poemes sinó que, tot al contrari, hàgiu gaudit tal i com si fóssiu canalla.

LA MEVA ANORÈXIA, DE MARIA CUESTA

16 de març de 2011

La meva anorèxia, de Maria Cuesta

Potser sí que en faig un gra massa, però és així com moltes vegades reacciono: Si he de llegir, per exemple, una història en forma de novel·la o de relat curt, o un assaig, o una biografia, o un article periodístic..., és a dir, qualsevol text que només pel fet d'haver-se publicat és perquè algú ha decidit que valia la pena publicar-lo, dono tant de valor a la forma com ha estat escrit com al fons.

I és que no hi puc fer més!: Construccions sintàctiques que no hi ha per on agafar-les -tan freqüents, per altra banda, i no només a les traduccions-, la utilització indeguda d'adverbis o d'adjectius, el vocabulari pretensiós o el que, de tan llis, resulta raquític, la mala puntuació... fan que em desconcentri del text i, moltes vegades, que acabi perdent l'interès per la lectura.

Per motius de feina, he hagut de llegir textos que de bona gana hauria deixat a la segona pàgina, però val a dir, també, que pels mateixos motius n'he llegit d'altres que amb tota probabilitat no hauria llegit mai, ja bé fos perquè no m'haurien cridat l'atenció o bé perquè ni tan sols hauria sabut mai que existissin i, en canvi, m'han deixat més que satisfet.

Un d'aquest textos és el que fa poques setmanes vaig haver d'adaptar a la feina. Es tracta d'un llibre que em va enganxar immediatament fins al punt que, durant uns quants dies, me'l vaig endur a l'hora de plegar per poder llegir-lo com un lector normal i corrent i no com ho he de fer a la feina.

La meva anorèxia (Un testimoni de superació personal), és el títol  d'aquest llibre, escrit per Maria Cuesta, una noia de 20 anys i protagonista d'uns fets que quan en tenia 12 va haver de viure fins als 16 a causa d'haver patit una anorèxia nerviosa que la va dur a les portes de la mort, una duríssima experiència que la Maria ha sabut transmetre a través d'un document que m'ha semblat excepcional.

No conec dins el meu entorn ningú que d'una manera o d'una altra hagi hagut de viure en pròpia pell aquesta malaltia i, per tant, en sabia d'ella el poc que n'havia sentit a parlar en algun reportatge, pel que ha estat gràcies al testimoni de la Maria que he pres consciència que, en realitat, només sabia que l'anorèxia és una malaltia que pateixen sobretot noies joves que no volen estar grasses quan, en realitat, es tracta d'un trastorn mental terrible que converteix als qui la pateixen en esclaus submisos d'uns dictats que si bé ells creuen fruit de la seva força de voluntat és ben bé tot al contrari, ja que, com reconeix en un moment determinat la Maria[...] jo feia el que volia... O em pensava que feia el que volia, perquè, en realitat, jo no tenia voluntat. Em dominava l'anorèxia.

Josep Toro, Professor Emèrit de Psiquiatria de la Universitat de Barcelona escriu al Pròleg d'aquest llibre:

La Maria ha descrit les vivències de la seva malaltia amb realisme, sinceritat honesta, manifestant retrospectivament el dramatisme de la seva trajectòria de manera sempre continguda, intentant –i aconseguint– que el raonament (possible amb la ment actual) domini l'anàlisi dels sentiments desbocats de l'antiga anorèxica.

I, més endavant, afegeix:

He llegit aquest llibre. Estic acostumat a llegir confessions i escrits de pacients. He de confessar que el testimoni de la Maria m'ha commogut. [...] És un llibre ben escrit, clar, didàctic.

Descripció, realisme, sinceritat honesta, dramatisme, contenció, raonament i domini de l'anàlisi de sentiments desbocats propis de la malaltia, ben escrit, clar i didàctic: Vet aquí els valuosos trets utilitzats per l'autora que converteixen aquest llibre en una lectura que no només va dirigida als qui viuen o han viscut de prop l'anorèxia, sinó també a qualsevol persona que vulgui saber i, sobretot, comprendre un comportament que és fruit d'una seriosa malaltia mental i no pas d'una mania passatgera pròpia d'adolescents.

El maduríssim relat de la Maria ve reblat amb tres curts però intensos escrits que hi han afegit els seus pares i la seva germana petita per oferir-nos, cadascun d'ells, una perspectiva de com va viure la família, durant aquells quatre anys, la malaltia. Em permeto transcriure un fragment escrit pel pare que crec que ho resumeix a la perfecció:

Abraçades
   ”A casa mai no hem estat gaire petoners; per transmetre l'afecte no calen gaires efusions. Però no oblidaré mai l'abraçada que em feia la Maria cada vespre en sortir per la porta de l'hospital de dia per tornar a casa. Era la seva manera de recuperar el contacte amb el món exterior del qual la malaltia i el tractament la mantenien apartada. I jo feia tots els possibles per tornar-l'hi amb força, tractant d'oblidar que l'endemà ens hauríem de tornar a separar.

Cent setanta-sis pàgines on en cap línia hi trobarem el més mínim rastre d'autocompassió a l'hora d'explicar les estades a l'hospital de dia i durant els duríssims mesos d'internament a l'Hospital Clínic de Barcelona, ni d'autocomplaença a l'hora de saber-se curada, i ja no diguem de trobar-hi el més mínim indici de morbositat. Cent setanta-sis pàgines que conformen un dels millors llibres que he llegit darrerament.

M'agradaria destacar també que l'autora ha cedit part dels drets d'autor que li pertoquen a l'Associació Contra l'Anorèxia i la Bulímia.

I ja, per acabar, una petita estirada d'orelles a l'editorial per no haver fet una massa acurada correcció final del text, ja que si bé és normal, tal i com es diu en el món editorial, l'existència del follets que fan de les seves i converteixen, posem per cas, un “llegir” en un “llegar”, gràcies a la tecnologia, només passant-li el diccionari de qualsevol tractament de textos s'haurien pogut evitar a l'edició d'aquest llibre errors del tipus “afimen” per “afirmen”, “objetiu” per “objectiu”, “aceptar-ho” per “acceptar-ho”, o “seguirán” per “seguiran”.

Maria Cuesta
La meva anorèxia
Un testimoni de superació personal
Raval Edicions SLU, Pòrtic
Barcelona
Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

 

  

 

 

 
INICI FINAL