EL CANT ESPIRITUAL, DE JOAN MARAGALL

8 de juny de 2011


Com que en el post anterior dedicat al pintor italià Giovanni Boldini es va parlar, evidentment, del retrat i es va fer una brevíssima referència als diferents tipus que hi ha, m'ha semblat una manera força adient de començar aquest post parlant del retrat literari i del que de Joan Maragall en va fer, l'any 1912, Joaquim Ruyra.

De dificilíssima factura i molt poc sovintejat quan els protagonistes retratats no són personatges de ficció sinó de carn i ossos, a Joan Maragall. Un assaig, pertanyent al llibre de Josep Pla titulat Tres biografies (Obra Completa, núm. 15), l'autor empordanès fa referència al retrat literari dient que “[...] la gent s'estima més escriure del que no ha vist mai que sobre el que ha vist amb els ulls reals.”, i tot seguit transcriu un fragment de l'esmentat retrat de Maragall escrit per Ruyra, fragment que no em puc estar de transcriure, jo també, per l'indubtable valor literari que penso que té i, sigui dit de pas, que tant m'admira en l'obra narrativa de l'escriptor de Blanes:

"Era de mitjana talla, prim de carns i ben proporcionat, i és movia, àdhuc en els seus últims anys, amb un bell aire d’agilitat jovençana. La seva testa hauria caigut bé sobre un d’aquells colls amples i acanalats del segle XVI, que presentaven els caps com en safata, i fins i tot s’hauria pogut comparar, sens desavantatge, amb les més egrègies que l’ostentaren. Grossa sens desmesura, magra sense eixutesa, tenia una gravetat pensativa i dolça, i un relleu ni tan enèrgic que li llevés elegància, ni tan suau que li llevés majestat i distinció. Heus-en aquí detallades les entresenyes: front espaiós, celles negres, un xic crescudes, un si és no és borrascoses, ulls grossos, foscos i brillants, nas de perfil irreprensible, l’apòfisi suaument prominent, les aletes un pensament dilatades com per a un respir d’emoció, tota la cara aprimant-se gradualment cap a la part inferior, revestida d’un bigoti braument robust i d’una barba curteta, on l’argent dels anys començava a llustrejar com filet d'aigua entre la molsa."


El fet que Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911) morís als -només!- 51 anys, és la causa que coincidint, respectivament, els anys 2010 i 2011 amb el 150è aniversari del seu naixement i el de la seva mort s'hagin volgut ben aprofitar aquests dos anys per divulgar i fer conèixer més a fons un personatge i una obra tan cabdals de la nostra història.

Em fa una especial il·lusió afegir-me a aquest Any Maragall mitjançant la transcripció i la lectura d'un dels poemes més coneguts del poeta: El cant espiritual, un poema del que en vaig tenir notícia per primera vegada en el funeral d'un company de la colla amb la que, d'adolescent, anava d'excursió, i que havia mort en un desgraciat accident:

En un moment determinat de la missa de funeral -en plena època kumbaià, per situar-nos-, un dels caps de colla de l'agrupament excursionista el va llegir i, com era lògic als meus 15 o 16 anys, en vaig captar només les engrunes, però sí que em va sorprendre intuir-hi alguna cosa que res tenia a veure amb les lletres carregades d'alabances i de resignacions dels cants espirituals, tan a l'ús en l'època de què parlo.

Va ser per aquest motiu, doncs, que vaig atrevir-me, un cop acabada la cerimònia, a demanar al cap de colla si podia deixar-me aquell poema que havia llegit per poder-lo copiar a casa a màquina i durant un temps me'l vaig llegir moltes vegades, però sempre que ho feia em quedava entrebancat allà mateix, en els versos que diuen:

Aquell que a cap moment li digué "Atura't"
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor, ¡jo, que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fe'ls eterns a dintre del meu cor!...

A qui es referia el poeta quan parlava d'algú que va dir “Atura't!” i, pel que em semblava entendre, per què aquest imperatiu va ser la causa de la mort d'aquest algú?...

Vaig preguntar al cap de colla si ell ho sabia, però amb les explicacions que em va donar vaig intuir que no, que tampoc, i més que res perquè, després d'un munt d'explicacions que notava improvisades, va acabar dient-me que aquell fragment s'havia d'entendre ja només amb el que deia, perquè era molt complicat d'explicar...

Així és, doncs, que em vaig quedar amb les ganes de saber-ho fins que un bon dia, al cap ja d'uns anys i passejant un assolellat diumenge per la Rambla de Badalona, em vaig trobar amb el senyor Vall, un gran mestre -i millor persona encara- que havia tingut des de petit i fins que vaig acabar el que en aquell temps es deia el Batxillerat Elemental.

Feia molts anys que no el veia, el senyor Vall, i em va fer una especial il·lusió que, tan bon punt ens vam haver saludat, em preguntés com m'anaven les lectures..., i si ja havia descobert altres poetes a part de Bécquer, i si em va fer il·lusió va ser perquè, sens dubte, allò volia dir que es recordava de mi i concretament d'aquell dia en què em vaig “enfrontar” a classe amb ell, defensant jo, amb tota la passió dels meus 13 o 14 anys, el poeta andalús com el cim més alt de la poesia de tots els temps.

Assuret -recordo que em va dir donant així ja per acabada la “discussió” d'aquell dia a classe:- ja veuràs com d'aquí a uns anys, si et continua agradant i interessant la poesia, no deixaràs d'admirar Bécquer, però llegint altres poetes et trobaràs que segurament et diran coses que més endavant et faran més el pes que el que aleshores et podrà dir Bécquer.

Per haver recordat el senyor Vall, allà a la Rambla, aquella anècdota, em va venir immediatament al cap el Cant espiritual, i convençut com estava que ell coneixeria aquest poema amb profunditat, vaig explicar-li que després d'haver-lo llegit desenes de vegades encara hi havia un fragment que no entenia, i el bon home em va deixar ben parat quan, abans que acabés d'explicar-me, va recitar pausadament:

-"Aquell que a cap moment li digué `Atura't!´ / sinó al mateix que li dugué la mort, / jo no l'entenc, Senyor."... -i mirant-me amb aquell somriure murri que sempre havia gastat sota l'espès i fosc bigoti, ja completament blanc, em va preguntar:- És aquest el fragment, oi?...

I allà mateix, a la Rambla, molt a prop del lloc que es pot veure a l'aquarel·la d'en Rafael Pujals que il·lustra l'encapçalament d'aquest blog, vaig saber, gràcies a l'erudició d'aquell magnífic mestre, que aquest fragment és una referència al Faust, de Goethe, l'autor que tanta influència va tenir en el pensament i en l'obra de Joan Maragall, al qual l'havia impactat tant el Werther, novel·la que havia llegit en una traducció francesa, que va aprendre de forma autodidacte l'alemany per poder-la llegir en la llengua original, una llengua, l'alemanya, de la qual Maragall traduiria posteriorment al català obres de Schiller, Novalis, Nietzsche i del mateix Goethe.

Resulta que al Faust escrit per Goethe, Mefistòfil va pactar amb el protagonista del mite que la vida d'aquest darrer li duraria fins que li digués “Atura't!” just en l'instant més bell que visqués mai, i d'aquí ve que Maragall no entengués Faust, perquè ell, el poeta, enamorat apassionadament de la vida, “... voldria / aturar tants moments de cada dia / per fe'ls eterns a dintre del meu cor.

Tenia entès, per fi, tot aquest poema que Maragall va escriure l'any 1910 i que es publicaria l'any següent -1911- dins el llibre Seqüències, just un mes després del naixement del seu tretzè i darrer fill, Jordi (el pare de Pasqual Maragall), i deu mesos abans de morir.

Fragment manuscrit de Maragall del Cant espiritual

Amb l'excepció d'aquest fragment, crec que els dubtes que el poeta vessa en el seu Cant espiritual són del tot entenedors, de tota manera, però, si s'hi vol aprofundir encara més, aquí, en aquest enllaç, hi ha el rigorós estudi d'Eduard Valentí i Fiol, publicat l'any 1962, titulat La gènesi del "Cant espiritual" de Maragall, un estudi on l'autor en parla, abastament, d'aquest passatge, i és precisament en aquest estudi que, basant-se en un carta de Joan Maragall adreçada a Carles Rahola, Valentí i Fiol “identifica” per primera vegada Faust dins el Cant espiritual.

M'ha resultat molt interessant lligir un altre estudi que he trobat a la xarxa, obra de Josep Manuel Udina, del Departament de Filosofia de la Universitat Autònoma de Barcelona, titulat Una lectura no canònica del "Cant espiritual" de Joan Maragall, on l'autor fa una lectura que defuig de l'espiritualitat del poema sense posar-ne en dubte en cap moment la del poeta.

I em permeto, ja per fi, recomanar també un blog: Lector de Maragall, l'autor del qual, Ignasi Moreta, és un jove doctor en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra, professor d'Humanitats d'aquesta mateixa universitat i especialitzat en l'estudi del pensament de Joan Maragall, al qual va dedicar la seva tesi doctoral. Els articles d'aquest blog són molt breus i d'una admirable concisió que, sense concessions diguem-ne mitificadores, ens ajuden a apropar-nos i entendre el món i l'obra de Joan Maragall.

Aquí teniu, doncs, la transcripció del Cant espiritual i, més avall, el YouTube que he confegit amb la lectura del poema, il·lustrada amb fotografies del bon amic Josep Colet, dels blogs El Cafè de nit i Clic, clac, foto, i amb un coixí musical (un fragment del Quintet per a cordes en do major, D. 956, de Franz Schubert), suggerit pel també bon amic Joaquim, del blog In fernem land.

Moltes gràcies, Josep i Joaquim, un cop més, per l'entusiasta col·laboració que tan bon punt us vaig demanar em vau oferir de seguida!

CANT ESPIRITUAL 

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
¿què més ens podeu dar en una altra vida?

Per ‘xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre... ¡i temo tant la mort!

¿Amb quins altres sentits me’l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué «Atura’t»,
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; ¡jo, que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fé’ls eterns a dintre del meu cor!...
¿O és que aquest «fer etern» és ja la mort?
Mes llavores, la vida, ¿què seria?
¿Fóra només l’ombra del temps que passa,
i la il·lusió del lluny i de l’aprop,
i el compte de lo molt, i el poc i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

¡Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; ¿i no podria
esser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
¿me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà, veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria esser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
¿per què aclucà’ls cercant un altre com?
¡Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, ¿qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
¡Sia’m la mort una major naixença!


Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

 

  

 

 

 
INICI FINAL