DIA MUNDIAL DE LA POESIA, 2011

Avui es celebra arreu el Dia Mundial de la Poesia i, des del blog hem pensat celebrar-ho tot reivindicant aquest gènere literari des de la que, a part de poc coneguda, potser sigui la manifestació menys valorada: la poesia infantil, entenent per aquesta la poesia feta per adults i adreçada als infants, amb la dificultat que comporta saber adequar el llenguatge poètic tenint en compte les mancances de comprensió, i no només lingüístiques, del públic infantil per atraure el seu interès però, a la vegada, no caure en la carrincloneria.

Mitjançant la poesia, els infants descobreixen el ritme i la musicalitat que pot adquirir la llengua però també, d'una forma tan inconscient com es vulgui, és amb la poesia que copsen la possibilitat de concreció que, en clar contrast amb la narrativa, els ofereix la llengua.

No tinc massa material poètic per a infants a casa, pel que he hagut de tirar de veta del material que he trobat a la xarxa i això m'ha servit per descobrir una magnífica pàgina, Darabuc.cat, de Gonzalo García, pàgina dedicada a la literatura per a infants i joves, on la poesia, amb 117 entrades fins al dia d'avui segons consta al llistat d'etiquetes, hi té una important presència i on he llegit uns poemes del polifacètic autor nord-americà, Shel Silverstein, esplèndidament traduïts pel mateix Gonzalo García, dos dels quals transcric a continuació:

El rat-penat De matí, el rat-penat es queixa de costum: «Enceneu-me la fosca, que em fa nosa la llum!»

Il·lustració de Núria Falcón del seu llibre El globus violeta

Vuit globus Vuit globets que ningú no adquiria es desagafaren una bona tarda. Lliures d’emprendre allò que els abellia, aquells vuit globus feren la volada. Un s’envolà a tocar del sol… PAM! Un volgué veure un cotxe de prop… PAM! Un trencà el son a sobre un roser… PAM! Un jugà massa amb un nen matusser… PAM! Un gosà admirar les dents d’un cocodril… PAM! Un s’enamorà d’un porc espí… PAM! Un provà l’oli dels ous ferrats… PAM! Un s’assegué fins que perdé tot l’aire… FFSSSSS! Vuit globets que ningú no comprava un bon matí alçaren a volar, lliures de surar, lliures de planar, lliures d’esclatar allà on els petava.

(Original en anglès) Eight balloons no one was buyin’ All broke loose one afternoon. Eight balloons with strings a-flyin’, Free to do what they wanted to. One flew up to touch the sun – POP! One thought highways might be fun – POP! One took a nap in a cactus pile – POP! One stayed to play with a careless child – POP! One tried to taste some bacon fryin’ – POP! One fell in love with a porcupine – POP! One looked close in a crocodile’s mouth – POP! One sat around ‘til his air ran out – WHOOSH! Eight balloons no one was buyin’ - They broke loose and away they flew, Free to float and free to fly And free to pop where they wanted to.

 Caricatura d'Enric Larreula

Hi ha a casa nostra un també molt prolífic autor de llibres infantils i juvenils, Enric Larreula, autor, també, d'hilarants llibres de narracions d'humor i que no em canso de recomanar, amb dos dels quals -La propina i La dutxa- va obtenir l'any 1990 i el 2000, respectivament, el Premi Pere Quart d'Humor i Sàtira.

L'any 1995, a l'editorial Bruño, Larreula va publicar amb la sornegueria que li és pròpia i que tant li admiro, el llibre de poemes Bestiari. L'any 2007, Cruïlla va publicar-li una nova versió revisada amb el títol d'Animalari. D'aquest llibre n'he triat dos poemes:

El mussol Un mussol que s'hi fixava com poques bèsties ho fan, va descobrir un elefant quan amb la trompa es dutxava. I en no veure cap aixeta va dir que no veia clar com podia una trompeta fer-li de dutxa de mà. I com diables s'ho fa cada vegada que es renta per poder-se regular l'aigua freda i la calenta.

La puça Una puça que saltava una cosa de no dir, quan als matins es llevava, i després de fer un pipí, a la feina se n'anava, que era a una hora de camí. Però tot i que saltava no hi anava mai a peu, que cada matí agafava el gos de les vuit i deu.

No es pot parlar de poesia infantil en la nostra llengua sense esmentar la també polifacètica Joana Raspall, de la qual he triat aquest parell de poemes:

La bicicleta Jo tinc una “bici” pintada de nou. Quan vull s'està quieta i quan vull es mou. Avui no vol córrer i no sé per què; l'he greixada amb oli d'un setrill sencer! Amb draps de camussa tota l'he eixugat, i ja un cop polida així ha rondinat: M'ha dit: -Estic prima; no em tractes prou bé. -Si tu ets la més ferma de tot el carrer! -Mira quines rodes té aquella d'allà! -Parles d'una moto! No et pots comparar!

Model de bicicleta construït segons un dibuix de Leonardo da Vinci

La rel La rel de l'arbre no sap que jo li estimo les branques perquè fan ombra a l'estiu, i l'hivern, al foc escalfen; perquè puc collir-hi flors i quan té fruita, menjar-ne. I no li prenc res de franc! que quan està assedegada i els núvols passen de llarg, sóc l'amic que li dóna aigua.

Espero que no us hàgiu sentit massa ganàpies tot llegint  aquests poemes sinó que, tot al contrari, hàgiu gaudit tal i com si fóssiu canalla.

LA MEVA ANORÈXIA, DE MARIA CUESTA

Potser sí que en faig un gra massa, però és així com moltes vegades reacciono: Si he de llegir, per exemple, una història en forma de novel·la o de relat curt, o un assaig, o una biografia, o un article periodístic..., és a dir, qualsevol text que només pel fet d'haver-se publicat és perquè algú ha decidit que valia la pena publicar-lo, dono tant de valor a la forma com ha estat escrit com al fons.

I és que no hi puc fer més!: Construccions sintàctiques que no hi ha per on agafar-les -tan freqüents, per altra banda, i no només a les traduccions-, la utilització indeguda d'adverbis o d'adjectius, el vocabulari pretensiós o el que, de tan llis, resulta raquític, la mala puntuació... fan que em desconcentri del text i, moltes vegades, que acabi perdent l'interès per la lectura.

Per motius de feina, he hagut de llegir textos que de bona gana hauria deixat a la segona pàgina, però val a dir, també, que pels mateixos motius n'he llegit d'altres que amb tota probabilitat no hauria llegit mai, ja bé fos perquè no m'haurien cridat l'atenció o bé perquè ni tan sols hauria sabut mai que existissin i, en canvi, m'han deixat més que satisfet.

Un d'aquest textos és el que fa poques setmanes vaig haver d'adaptar a la feina. Es tracta d'un llibre que em va enganxar immediatament fins al punt que, durant uns quants dies, me'l vaig endur a l'hora de plegar per poder llegir-lo com un lector normal i corrent i no com ho he de fer a la feina.

La meva anorèxia (Un testimoni de superació personal), és el títol  d'aquest llibre, escrit per Maria Cuesta, una noia de 20 anys i protagonista d'uns fets que quan en tenia 12 va haver de viure fins als 16 a causa d'haver patit una anorèxia nerviosa que la va dur a les portes de la mort, una duríssima experiència que la Maria ha sabut transmetre a través d'un document que m'ha semblat excepcional.

No conec dins el meu entorn ningú que d'una manera o d'una altra hagi hagut de viure en pròpia pell aquesta malaltia i, per tant, en sabia d'ella el poc que n'havia sentit a parlar en algun reportatge, pel que ha estat gràcies al testimoni de la Maria que he pres consciència que, en realitat, només sabia que l'anorèxia és una malaltia que pateixen sobretot noies joves que no volen estar grasses quan, en realitat, es tracta d'un trastorn mental terrible que converteix als qui la pateixen en esclaus submisos d'uns dictats que si bé ells creuen fruit de la seva força de voluntat és ben bé tot al contrari, ja que, com reconeix en un moment determinat la Maria “[...] jo feia el que volia... O em pensava que feia el que volia, perquè, en realitat, jo no tenia voluntat. Em dominava l'anorèxia.”

Josep Toro, Professor Emèrit de Psiquiatria de la Universitat de Barcelona escriu al Pròleg d'aquest llibre:

“La Maria ha descrit les vivències de la seva malaltia amb realisme, sinceritat honesta, manifestant retrospectivament el dramatisme de la seva trajectòria de manera sempre continguda, intentant –i aconseguint– que el raonament (possible amb la ment actual) domini l'anàlisi dels sentiments desbocats de l'antiga anorèxica.”

I, més endavant, afegeix:

“He llegit aquest llibre. Estic acostumat a llegir confessions i escrits de pacients. He de confessar que el testimoni de la Maria m'ha commogut. [...] És un llibre ben escrit, clar, didàctic.”

Descripció, realisme, sinceritat honesta, dramatisme, contenció, raonament i domini de l'anàlisi de sentiments desbocats propis de la malaltia, ben escrit, clar i didàctic: Vet aquí els valuosos trets utilitzats per l'autora que converteixen aquest llibre en una lectura que no només va dirigida als qui viuen o han viscut de prop l'anorèxia, sinó també a qualsevol persona que vulgui saber i, sobretot, comprendre un comportament que és fruit d'una seriosa malaltia mental i no pas d'una mania passatgera pròpia d'adolescents.

El maduríssim relat de la Maria ve reblat amb tres curts però intensos escrits que hi han afegit els seus pares i la seva germana petita per oferir-nos, cadascun d'ells, una perspectiva de com va viure la família, durant aquells quatre anys, la malaltia. Em permeto transcriure un fragment escrit pel pare que crec que ho resumeix a la perfecció:

“Abraçades
   ”A casa mai no hem estat gaire petoners; per transmetre l'afecte no calen gaires efusions. Però no oblidaré mai l'abraçada que em feia la Maria cada vespre en sortir per la porta de l'hospital de dia per tornar a casa. Era la seva manera de recuperar el contacte amb el món exterior del qual la malaltia i el tractament la mantenien apartada. I jo feia tots els possibles per tornar-l'hi amb força, tractant d'oblidar que l'endemà ens hauríem de tornar a separar.”

Cent setanta-sis pàgines on en cap línia hi trobarem el més mínim rastre d'autocompassió a l'hora d'explicar les estades a l'hospital de dia i durant els duríssims mesos d'internament a l'Hospital Clínic de Barcelona, ni d'autocomplaença a l'hora de saber-se curada, i ja no diguem de trobar-hi el més mínim indici de morbositat. Cent setanta-sis pàgines que conformen un dels millors llibres que he llegit darrerament.

M'agradaria destacar també que l'autora ha cedit part dels drets d'autor que li pertoquen a l'Associació Contra l'Anorèxia i la Bulímia.

I ja, per acabar, una petita estirada d'orelles a l'editorial per no haver fet una massa acurada correcció final del text, ja que si bé és normal, tal i com es diu en el món editorial, l'existència del follets que fan de les seves i converteixen, posem per cas, un “llegir” en un “llegar”, gràcies a la tecnologia, només passant-li el diccionari de qualsevol tractament de textos s'haurien pogut evitar a l'edició d'aquest llibre errors del tipus “afimen” per “afirmen”, “objetiu” per “objectiu”, “aceptar-ho” per “acceptar-ho”, o “seguirán” per “seguiran”.

Maria Cuesta
La meva anorèxia
Un testimoni de superació personal
Raval Edicions SLU, Pòrtic
Barcelona

ACTUALITZACIÓ DEL POST "MARTÍ DOMÍNGUEZ IL·LUSTRAT (II)" I UN RETRET AL MUSEU REINA SOFÍA, DE MADRID

Quan a principis de mes, mentre dinava, vaig llegir al diari que Google havia tret una nova eina digital -Art Project- per poder-nos acostar als fons artístics de disset importants museus de tot el món i poder contemplar, gràcies a imatges captades amb gran resolució, més de mil obres d'art -bàsicament de pintura-, mentre anava llegint a la notícia quins eren els museus escollits desitjava que un d'ells fos la Galleria degli Ufizzi perquè, n'estava segur, entre les imatges que hi hauria del citat museu no hi faltaria l'Adoració dels Reis, d'Albert Dürer.

Com era d'esperar, el nom de la Galleria degli Ufizzi figurava entre els museus escollits, pel que vaig suposar que el quadre de Dürer també hi seria i, efectivament, quan al vespre, a casa, vaig connectar-me a l'adreça d'Art Project vaig veure, complagut, que L'Adoració dels Reis, de Dürer, era un dels quadres triats per la Galleria degli Ufizzi i que, gràcies a la bona resolució que tenia la imatge, podia treure'n un detall que il·lustrés molt millor el fragment d'un dels dos articles -concretament el segon- de Martí Domínguez que vaig transcriure i il·lustrar (vegeu aquí), article on el biòleg i humanista valencià parlava de l'acuradíssima fidelitat amb què Dürer va reproduir en el citat quadre dues papallones: la Cynthia cardui i la Colias croceus.

La millor imatge de les que vaig ser capaç d'aconseguir per a aquell post va ser aquesta:

i aquesta altra és l'aconseguida gràcies a Art Project:

La difrència és ben notable, pel que no cal dir que, a part de substituir en aquell post la primera imatge per aquesta darrera, he fet, també, les oportunes modificacions a la part del text on m'excusava de no haver pogut aconseguir una imatge prou nítida, i si ho he fet és perquè és un post del qual em sento molt satisfet, i més encara me'n sento perquè és un dels que més visites rep i més estona s'hi estan els que se'l llegeixen.

Art Project és, sense cap mena de dubte, una magnífica eina per poder observar amb tot detall les més de 1.000 (!) obres d'art (pintures, escultures, estampes, armadures, màscares, fotografies...) que han estat fotografiades però -sempre hi ha d'haver un però- he tingut una gran decepció pel que fa a les obres triades pel Museu Reina Sofia, de Madrid, ja que estava plenament convençut que tant el Gernika, de Picasso, com El gran masturbador, de Salvador Dalí, dues de les joies més valuoses que van anar a parar a aquest museu figurarien entre les obres triades..., però resulta que no, que d'aquest museu només hi ha imatges de l'obra de Juan Gris; de la maqueta del Pavelló de la República Espanyola a l'Exposició de 1937 a París, i la resta d'imatges pertanyen a fotografies de la Guerra Civil, que no negaré l'interès, sobretot històric, que puguin tenir, però un museu amb una col·lecció tan basta d'art modern com ho és el Reina Sofía (només a la Fira Arco celebrada enguany ha adquirit obra per valor de 680.000 euros), bé podia haver aportat a Art Project un ventall molt més cromàtic i significatiu del seu valuosíssim fons.

Decebedor, molt decebedor!

"L'ÀNGEL CAIGUT", DE RICARD TERRÉ

El proppassat dia 23 de gener, l'amic Francesc, del blog A la taula i al llit..., ens va fer partícips del que sens dubte ha de ser una magnífica exposició del fotògraf valencià Francesc Jarque -Belchite i una llarga postguerra- una exposició que, d'una manera del tot imprevista, en Francesc i l'Oreto van anar a visitar a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània, de la ciutat de València.

Després de llegir al seu blog la curta però, alhora, entusiàstica valoració d'en Francesc i de veure les imatges que d'aquesta exposició hi va penjar, em van venir ganes de saber més coses d'aquest fotògraf valencià, (per cert, i entre parèntesis, persona non grata, segons es defineix ell mateix, a les actuals autoritats valencianes), i em vaig passar una bona estona buscant i contemplant més imatges de la seva obra, com aquesta, de l'any 1978 titulada La festa del Corpus:

I és que, malgrat que sempre que em ve a la memòria l'època dels 50, 60 i principis dels 70 del passat segle XX, que va ser la que em va tocar viure en plena joventut, la recordo com una època grisa i trista, em fascinen els testimoniatges gràfics en blanc i negre captats pels objectius d'allò que en dèiem màquines de retratar en mans, o millor dit: en els ulls, sempre a l'aguait, d'una generació de fotògrafs que van trencar els clixés encotillats i estàtics imperants en aquella època.

Parlo, per exemple, de Francesc Català-Roca:

de Joan Colom:

de Xavier Miserachs:

de Ramon Masats:

de Toni Catany:

de Leopold Pomés:

o d'Oriol Maspons, del qual és la fotografia que figura a la caràtula, en aquells anys trencadora, del primer disc d'en Raimon (1963), una veu, la d'aquest cantant valencià a qui, sigui dit de pas, tant i tant admiro i amb qui, quan aleshores l'escoltava, em semblava que, entaforat dins d'aquella trista grisor, hi albirava una llunyana però diàfana i alliberadora llum.

Però tornem a la fotografia, perquè del que volia parlar és precisament d'una que, en concret, em va impactar molt quan la vaig veure, i no va ser fins molts anys després que es va saber que darrere d'ella hi havia una història, una fotografia que l'autor de la qual, Ricard Terré, (Sant Boi de Llobregat, 1928 - Vigo, 2009), un altre dels grans fotògrafs d'aquella generació, va titular L'àngel caigut:

L'any 1958, Ricard Tarré va captar aquesta instantània a la processó del Corpus de Sant Boi de Llobregat. Som, doncs, en una època caracteritzada per la forta immigració a les grans àrees industrials, com la de Barcelona, de gent procedent, sobretot, del sud d'Espanya.

És indubtable que l'esguard estràbic, que m'atreviria fins i tot a qualificar de despietat, de la nena és com un poderós i invisible imant que ens atrau immediatament la nostra, de mirada, però ja després d'aquest primer impacte, si observem amb més atenció la fotografia ens adonarem que la nena no solament és l'única del grup que, en lloc d'uns delicats gladiols blancs, o d'un estilitzat lliri d'aigua, duu a la mà un senzillíssim, i molt probablement casolà, ramet de mosquitera, sinó que també és l'única de totes les nenes que se'ns mostra de cara. Sembla, talment, com si les altres, de nenes, fossin alienes del tot, tal i com, per altra banda, és del tot lògic, a l'indubtable i silenciós drama amb què ella ha de fer front, dia a dia, al defecte dels seus ulls fins al punt que la imatge que presenta vestida de primera comunió pot arribar a semblar grotesca quan, de grotesca, aquesta bellísima imatge no en té res.

Em produeix una sensació, barreja de tendresa i d'admiració, la decidida força amb què, més que no pas agafar, sembla aferrar el ramet de mosquitera que, amb tota probabilitat, a casa mateix la seva mare li va arranjar amb paper de plata, i és que més que portar un ram a la mà, diries que branda una bandera en la que hi creu fervorosament, i si alguna cosa hagués de titllar de grotesca sobre el més que ostensible esguard estràbic d'aquesta criatura, serien les actituds que, precisament en aquest esguard, s'hi poden veure reflectides de les més o menys dissimulades burles o de les més o menys sinceres compassions que aquella nena ha de suportar en el seu dia a dia.

Una magnífica poesia..., perdó; volia dir una magnífica fotografia la de Ricard Terré, qui va deixar dit que la fotografia "no es fa, sinó que es troba".

Ricard Terré. Al fons, L'Àngel Caigut. (EFE)

Però, tal i com deia abans, aquesta fotografia té una història al darrere, una història que durant molts anys Ricard Terré no va voler fer pública:

A la primera exposició col·lectiva on el fotògraf santboià va participar no havia volgut fer cas de les veus que li havien aconsellat que no inclogués aquesta fotografia, ja que potser provocaria rebuig en segons quins sectors de la societat de l'època, però ell estava ben decidit a exposar-la i així ho va fer.

El dia en què es va inaugurar l'exposició, una de les persones que hi van assistir va voler parlar amb l'autor. Era un metge, el qual, emocionat, va felicitar Ricard Terré per haver sabut captar tota la llum que irradiava entremig d'aquells vaporosos vestits blancs la figura d'aquella nena, i va demanar-li si s'avindria a retratar una neboda seva, una nena amb la síndrome de Dawn, que també havia de fer la comunió, perquè l'home, després d'haver vist aquella fotografia, estava segur que Ricard Terré sabria treure, també a la seva neboda, tota la llum que la il·lusió de la nena irradiaria en un dia com aquell.

Ricard Terré es va comprometre a fer una sessió fotogràfica a la neboda d'aquell metge i a no cobrar-li ni cinc..., si el metge aconseguia que un oftalmòleg operés a la nostra protagonista, ja que era més que evident que la situació econòmica de la família de la nena no els podia permetre una despesa tan costosa.

El metge va estar-hi d'acord. Es van repartir còpies, fetes pel mateix Ricard Terré, de L'àngel caigut a totes les escoles de Sant Boi i la nena va ser localitzada.

Poc després i per motius de feina Ricard Terré va haver de marxar de Sant Boi per instal·lar-se a viure a Vigo, i en un dels viatges de tornada que va fer per visitar la seva família, es va trobar amb la sorpresa que, a casa dels pares, hi havia, també, una altra família que l'estava esperant: Eren el pare i la mare de l'Àngel caigut, una família, efectivament, d'humils immigrants, que li van presentar una nena, la seva filla, a qui, després de quatre operacions, la cirurgia havia aconseguit corregir del tot el manifest estrabisme que la nena havia presentat des de la naixença.

Acabo aquí el post perquè en tot moment he intentat defugir de la sensibleria i, allargant-me, potser hi cauria sense voler, però no em puc estar de dir, per acabar, que, per fortuna, no només és vàlid pels temes escabrosos quan es diu que, a vegades, la realitat supera la ficció.

L'ULL DEL GÒTIC

Amb aquest nom és coneguda la rosassa de l'absis central de la Seu de Palma, que si bé en alguns llocs figura -erròniament- com la més gran de les rosasses de les catedrals gòtiques, en realitat, els 1.236 vidres que la componen fa que sigui, això sí, la que més superfície de vidre té.

Però no és de rècords del que volia fer esment en aquest post que, per dir-ho d'alguna manera, tanca aquesta mena de cicle nadalenc en què els vitralls han estat els grans protagonistes, sinó d'un fenomen que, com cada any, demà, dia de la Candelera, el dia en què la tradició mana desfer els pessebres de les cases, a la Seu de Palma es produirà, com cada any succeeix, el 2 de febrer i l'11 de novembre (Sant Martí):

Al matí, quan el sol s'alci per llevant, la llum travessarà els 1.236 vidres d'aquesta imponent rosassa i , de mica en mica, tota ella es veurà reflectida sota una altra de les set rosasses que hi ha a la catedral mallorquina, la de l'anomenada Porta de l'Almudaina, fins a formar un perfecte 8 de colors.

En aquest acurat vídeo de SigoloX hi podeu veure l'efecte, així com sentir les explicacions d'aquest espectacular fenomen.




De tota manera, no és l'únic fenomen que la llum, a través dels vitralls de la Seu de Palma, protagonitza, ja que no fa massa anys, concretament el 2007, Daniel Ruiz, membre de la Societat Balear de Matemàtiques, va descobrir que el 21 de desembre, el dia del solstici d'hivern, la llum del sol, quan aquest s'alça, travessa aquestes mateixes dues rosasses més grans de la catedral produint un calidoscopi de llums i de colors que es pot contemplar des de l'anomenat Baluard de Sant Pere:




La bellesa d'aquests efectes de llum i de colors és indescriptible, i crec que queda molt clar el perquè a la Seu de Palma se la coneix amb el nom de la Catedral de la Llum.