SANCTUS, SANCTUS, SANCTUS

7 de maig del 2010

Ja he expressat en alguna ocasió que, tot i que no en faig bandera, no sóc un home gens ni mica religiós i, no obstant això, des de sempre m'he sentit captivat per la música religiosa.

Josep Bennliure. Sortida de missa a Rocafort
Josep Benlliure. Sortida de Missa a Rocafort

Hi ha oratoris, com per exemple la magistral Passió segons Sant Mateu, de Johan Sebastian Bach, considerat un dels cims més alts de la música de tots els temps, i multitud de misses de diferents autors que em tenen el cor robat.

Recordo que un dia en què escoltava la ràdio vaig sentir per primer cop una missa que em va deixar garratibat, tant és així que l'endemà mateix vaig anar expressament a Barcelona a comprar-me el disc, i recordo també que el dependent em va comentar que ja era la tercera persona que a aquell mateix dia li havia demanat el mateix disc, pel que era d'imaginar que no va ser només a mi a qui, el dia abans, li va fer “efecte” aquella audició a través de la ràdio. Vaig tenir la sort d'emportar-me l'últim disc que els quedava i, tan bon punt vaig arribar a casa, de pet cap al tocadiscs!...

... I com que el disc era meu i el podia començar a escoltar per on volgués, en lloc de començar a fer-ho pel Kyrie vaig anar directe al track del Sanctus, perquè va ser el Sanctus el que més em va frappar de tota la aquella missa i sentia la necessitat -sí, sí, la necessitat!- de tornar-lo a escoltar...

...I ho vaig fer una vegada darrere una altra..., i no sé quantes vegades!

La missa a què estic fent referència és la que duu per títol Missa solemne en honor de Santa Cecília, del compositor francès Charles Gounod, l'autor, d'entre d'altres composicions, d'una de les òperes més celebrades de tot el repertori operístic, una òpera per a la qual, sigui dit de pas, sento una especial predilecció: Faust.

També és de Gounod el cèlebre Ave Maria, un arranjament basat en una peça per a clave de Johan Sebastian Bach, i de la qual se n'han fet infinitat de versions, així com -i això ho dic com a curiositats- l'himne del Vaticà i una altra melodia famosa arreu del món pel fet d'haver estat triada pel director de cinema Alfred Hitchcock com a sintonia per a la seva sèrie de televisió Alfred Hitchcock presenta: La Marxa fúnebre per a una marioneta.


Gounod va ser un home de profundes conviccions religioses, tant és així que va estar a punt d'ordenar-se sacerdot, i el seu llegat de nombroses obres de caire religiós (misses, oratoris, motets...) en són la mostra més evident. S'ha dit i s'ha escrit que aquesta Missa solemne té en molts moments un excés de teatralitat que l'allunya de l'intimisme i del recolliment que caracteritzen la música religiosa del compositor francès, potser sí..., però a mi, personalment, no hi puc fer més: m'entusiasma tota ella, i no puc evitar trobar reflectida en la seva música la sincera convicció d'un home molt creient.

El Sanctus, tant en la missa catòlica, com en l'ortodoxa i en molts dels oficis protestants és un himne d'alabança a la Trinitat, i d'aquí que, a l'inici, el mot Sanctus es repeteixi tres vegades: "Sant, sant, sant és el Senyor...”, i aquest Sanctus, en concret, té la virtut de fer anar creixent en intensitat i emoció aquesta alabança fins al moment de l'Hossanna, on l'orquestra, el cor i, sobresortint d'entre tots ells, el solista, arriben al punt àlgid d'una intensitat que només se m'acut poder definir, un cop més, com a frappant.

És un immens esclat de joia, que si bé hi ha a qui pot semblar-li teatral, a mi, ben al contrari, em fa tot l'efecte que només pot ser fruit de l'esperit d'un convençut i sincer creient.

Gounod va compondre el Sanctus d'aquesta Missa solemne perquè el solista que l'interpretés fos un tenor, però he trobat un vídeo a You Tube on una esplèndida i pletòrica Jessy Norman la va cantar com a cloenda d'un concert a París, en el marc incomparable de la catedral de Nôtre Dame.

Espero que, si us ve de gust escoltar aquest Sanctus, us provoqui la mateixa emoció que continua provocant-me cada vegada que el torno a escoltar.


En aquest enllaç al Rapid Share hi trobareu, tota sencera, la versió de la Nouvel Orchestre Philharmonique de Radio France, dirigida per Georges Prêtre. Solistes: Barbara Hendricks (soprano),  Laurence Dale (tenor) i Jean-Philippe Lafont (baríton).

14 comentaris:

MaryLou ha dit...

Estic amb tú!! No sóc religiosa, però la música religiosa m'agrada. Em dóna pau, em relaxa... No tinc els teus coneixements, per això m'encanta que ens ho expliques ten bé!!!
Petonets

Francesc ha dit...

La meua relació amb la religió diríem que és complicada i contradictòria. No entraré en detalls ara. M'ha encantat començar el dia llegint el teu magnífic post i tot escoltant la Jessy Norman. És una peça preciosa aquest "sanctus". M'ha corprés molt el moment de l'"hosanna". Sí, és espectacular. A més, tota eixa ambientació en un altar d'una catedral (i quina catedral!!), els músics, les flors, a il·luminació... molt teatral, sí, però la veu de la Noman, com un torrent de serenor vibrant que arriba fins a ben endins. Semblava una sacerdotessa antiga.

paco ha dit...

estimat enric tal como tú, posiblemte hayan una inmensa multitud de melómanos que nos gusta la música sacra aún siendo agnósticos ó ateos cómo es mi caso particular, péro la música es éso música, hablen de religión, dramas ó cualquier tema, a ti cómo a mi y a tantos otros, nadie nos vá a impedir dejar de escuchar la música compuesta por los compositores por ti citados en éste admirable post que nos has ofrecido, al igual que muchísimos compositores como Mozart, Verdi ó Rossini, con sus Stabats Maters ó Requiems, Música es Musica + a lirismo puro.....con todo mi afecto paco

josep ha dit...

Enric,
Encara tinc la pell de gallina. Ja saps que la meva religiositat no està gaire més amunt del terra, però aquest tipus de música cada dia m'agrada més i quan sona en una catedral, encara millor. Pel que fa al Sr.Gounod, pel meu gust és un músic extraordinari, el Faust que cites, és antològic i estic esperant amb candeletes la temporada 2011-12 que es representarà al Liceu. A més, tal i com tu dius, aquest senyor era molt religiós, em sembla que en algun lloc he llegit que és l'autor de l'himne del estat vaticà.
Mentre estic escrivint, m'estic baixant la missa completa per assaborir-la totalment. Gràcies.
Una abraçada

La lectora corrent ha dit...

Una vegada, un senyora que venia a casa a netejar, em va preguntar si jo era molt "de missa". Jo no queia per què m'ho preguntava fins que va dir-me que s'havia adonat que la música que més escoltava jo era música d'església.

Titus ha dit...

Coincidim en aquesta predilecció per la Missa de Santa Cecília de Gounod, una missa que sense tindre la monumentalitat de les de Beethoven, la maestria de les de Mozart, la trascendència de les de Bruckner ni molt menys el toc diví de la Missa en Si menor de Bach, sempre m'ha agradat tant que moltes vegades la trie abans que totes les que he mencionat per escoltar-la i gaudir-la.

pfp ha dit...

querido Enric, yo sin embargo y como tu bien sabes ando más bien en "misas" que en otras cosas...la vida,mismamente... ésta que nos cuelgas hoy, no tenía el gusto, otra "misa" más que escuchar,(no doy abasto), pero vale la pena.

un abrazo

Joaquim ha dit...

Jo crec que la pressumpta religiosistat d'aquesta música es limita a un text i a un títol que ens fa pensar en aquesta música com a religiosa, però la veritat és que si canviem el text per un altre que digui, per exemple, Vision fugitive! c'est toi, potser també funcionaria.
De la mateixa manera la immensa Norman (i ho dic per l'esplendor vocal)està més a prop d'una Aida fogosa que no de Suor Jessy, per entendre'ns.
Però aquest és el concepte de religiositat operística de finals del segle XIX, bastant allunyada del barroc i no cal dir de Déu pare nostre Senyor J.S.Bach.
El fragment i la interpretació són luxuriosos i no sé pas si el Rouco i la seva colla inquisitorial estarien gaire d'acord, però és clar, se me'n refot.
Visca Gounod, la Norman i l'Assur, que ens els serveix en aquest exquisit plat.

Assumpta ha dit...

Què bé! Post nou! ;-))

Segons un professor meu de Cursos Bíblics, professor d'hebreu i català a la Universitat de Girona i un dels traductors de la Bíblia al català (la B.C.I. Bíblia Catalana Interconfessional) de l'Associació Bíblica de Catalunya, sembla ser que la llengua hebrea no té forma superlativa i que el que fan quan volen expressar el concepte, és dir-ho tres vegades. D'aquí el Sant, Sant, Sant, voldria dir "Santíssim és el Senyor".

Dóna per segur que si l'explicació no fos ben exacta, no es tractaria d'un error del professor -que és un autèntic expert- sinó que seria jo que ho hauria entès malament. Però, sincerament, crec que ho recordo bé ;-))

M'agrada que sigui d'una Missa dedicada a Santa Cecília, doncs aquest és el preciós nom de la meva mare :-) Vaig a gaudir-ne :-)

Josepb.Menja de bacallà. ha dit...

Enric; Anar a missa -en aquest cas- i escoltar tot recolin-te aquest Sanctus de la Missa Solemne de Gounod, amb aquesta simplicitat tant natural de la Norman, et fa dir tres vegades -i moltes més- SÍ,SÍ,SÍ...
La pau interior, està amb tú...
Gounod, així potser ho va donar a coneixa.

Assur ha dit...

MaryLou: Els meus coneixements musicals, com molts d'altres -i no és falsa modèstia- pots ben creure'm que són molt ínfims. Gaudeixo, des que era molt jovenet, molt amb la música clàssica i, en aquella època, a base de ràdio i de cassettes, vaig anar fent-me una “cultureta” musical que mai ha depassat de l'emoció que, en uns casos més que en d'altres, em provoca, i sempre he pensat que aquest tipus de música agrada molt més del que li sembla a molta gent. Celebro compartir amb tu el gust per la música religiosa, ja que a mi també em provoca aquesta pau interior de què tu parles.

Francesc: Aquesta reacció teva davant aquesta gravació l'has definit de meravella! La Norman és molt gran, i no només físicament, i igual que quan canta goospel, es nota que es sent molt a gust amb el que està interpretant, i això, unit a l'esplèndid marc on actuava, fa que s'encomani al públic. Com celebro que t'hagi agradat tant!

Paco: Sí, sí: és cert. Podem gaudir de la música religiosa com, i per posar un altre exemple, de la pintura amb temes religiosos sense necessitat imperiosa de ser creients. ¿Cal ser-ho per trobar-se, posem per cas, al museu del Prado, davant per davant amb “El davallament de la creu”, de van der Weyden, o davant per davant amb l'imponenent figura del Pantocrator de Sant Climent de Taüll, i no emocionar-se? I és clar que no!

Josep: Com m'agrada, també, haver-la encertat amb tu! Sí, efectivament, en el post ja ho deia, Gounod és l'autor de l'himne del Vaticà, i sens dubte el Faust de la propera temporada al Liceu (només sé que la Margueritte la farà l'Stoyanova) serà un dels plats forts de la temporada que ve. És una d'aquelles òperes que mai et canses d'escoltar. Quan parlem ja em diràs què tal la Missa tota sencera.

Lectora: Molt bona, aquesta de la senyora que et venia a casa!!! Jo, per fer la guitza a la meva mare, que em deia que era un descregut, li deia, naturalment que en broma, que no es preocupés per la meva salvació, ja que havia escoltat tantes misses i tantes vegades que de ben segur que em servirien quan em toqu´´es declrar el dia del judici final. :))

Ai, Titus!: Has anat a tocar el pòquer d'asos!!! Jo també coincideixo, i amb els mateixos adjectius, amb els quatre asos, i pel que fa a aquesta de Gounod em passa exactament el mateix que a tu. Des d'aquell dia que la vaig sentir per primera vegada que l'he escoltada moltíssimes vegades..., i quan arriba el Sanctus, tingues la seguretat que sempre l'he de tornar a repetir.

Pilar: Que bo això que dius que “siempre andas en misas”!!!, i és que aquell dia que et vaig telefonar i t'ho vaig dir va ser boníssim!!!, fins al punt que ja forma part del nostre argot, oi?... No saps com celebro que t'hagi agradat el fragment. Ja veuràs com amb la resta també gaudiràs força.

Assur ha dit...

Joaquim: Quin fart de riure em vaig fer llegint el teu comentari! El que dius d'en Rouco Varela i de la Suor Jessy no té desperdici!!! De tota manera, però, respecte a Gounod i la seva missa, ens hem de posar sempre en l'època en què es va fer. Més amunt parlava a en Paco, que per cert, nen, fa uns arrossos impressionants, d'”El davallament de la creu”, de van der Weyden que, com tu ja saps, és per a mi la joia del Prado. No es pot pas dir, per les vestimentes, que les figures que envolten al Crist siguin massa reals, però tot i així t'ho creus perquè el pintor va saber reflectir, a través dels gests i dels rictus, l'atmosfera de l'immens dolor d'aquell instant.

Assumpta: Molt interessant la teva aportació. Jo ho tenia entès així: que es deia tres vegades “Sant” per la Trinitat. Ho he mirat a la xarxa, i a la Viquipèdia és a l'únic lloc on he trobat que també ho diu tal i com jo tenia entès que era, però és a l'únic lloc, ja que he estat mirant a unes pàgines religioses i a totes les que he vist s'hi explica que es diu tres vegades “Sant” perquè Déu és sant tres vegades, cosa que em sembla d'una falta de base total i absoluta. Suposo, doncs, que el raonament sobre els superlatius que us va fer el professor de qui parles serà l'explicació correcta.

Sí que n'és, de bonic, el nom de Cecília. Santa Cecília, com a patrona que és de la música té diverses composicions en honor seu. Al “yutub” hi trobaràs, per exemple, diverses versions prou interessants de la preciosa “Oda” que li va dedicar Händel (“Ode for St. Cecilia´s Day”).

Josepb: Sí que ho és, una meravella, escoltar aquest fragment de la missa de Gounod per la Norman, i ho és en gran part, també, degut al fet que, a part de ser una extraordinària cantant, ella està creient el que canta, i, com li deia a en Francesc, fa que ens encomani el seu fervor. Aquest és el gran poder de la música... sempre que estigui ben interpretada, perquè he trobat al “yutub” alguna que altra versió que n'hi ha per clamar:“ASSASSIIIIIIIINS!!!”

Moltíssimes gràcies a tots pels vostres comentaris!

Assumpta ha dit...

Sí, jeje :-) Segur que aquella explicació del Professor Joan Ferré era la bona :-) però no m'atrevia a dir-ho molt fort, perquè podria ser que tinguessiu una altre teoria i jo no ho sabria rebatre més que dient que "a mi m'ho van explicar així" :-) Ara bé, si l'altre font d'informació era la Wiki ja estic tranquil·la...
De la Viqui, Wiqui i la resta de la família un no es pot refiar massa, diuen cada cosa!! :-PP

Escoltaré aquesta "Ode for St. Cecilia´s Day" em fa molta il·lusió!! :-))

Cuida't molt, eh? Que t'has de posar bé aviat!!

Assur ha dit...

Assumpta: Disculpa, però porto uns dies que vaig molt atrafegat. He demanat vacances, que començaré dimecres que ve i ja aniré molt més tranquil, i referent al tema del Sanctus, jo, com vaig dir al post, ho tenia entès com que es deia tres vegades perquè es lloava a la Trinitat, però et torno a dir que la informació que aportes del professor Ferré em sembla d'allò més convincent, i aquí sí que val a dir allò de "doctors té l'església", oi?

Una abraçada!

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

lectors


Facebook Twitter Subscripció al feed Rebeu les actualitzacions al vostre e-mail
Vitralls de Nadal
REBITAR. Arquitectura. Reformes i rehabilitació d'edificis.

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL