JAUME CABRÉ, PREMI D'HONOR DE LES LLETRES CATALANES

9 d’abril del 2010

Jaume Cabré

Quan ahir a la tarda, a través de la ràdio, vaig saber la notícia que, enguany, Òmnium Cultural havia guardonat amb el prestigiós Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Jaume Cabré, el cor em va fer un salt i, està clar, vaig sentir la necessitat de fer córrer la nova a la gent que sabia -si era que encara no ho sabia- que se n'alegraria igual que jo.

Fet aquest impulsiu primer pas, vaig voler imaginar-me el moment en què el que per a mi és el millor escriptor viu que tenim en la nostra llengua va assabentar-se de la notícia... I me'l vaig imaginar assegut al seu estudi llegint... No, no; escrivint! Sí..., segurament deuria estar escrivint la nova novel·la que molts esperem amb candeletes, quan va sentir el telèfon i, veient que era la trucada d'algú que coneixia, el va agafar:

-Hola, X!, què hi ha de nou?
-Hola, Jaume! Et truco per donar-te una bona notícia.
-Vaja... Això sempre és de bon rebre. Tu diràs...
-Et telefono com a portaveu del Jurat...

A partir d'aquestes primeres paraules, vaig continuar imaginant-me que Jaume Cabré ja va saber quin era el motiu d'aquella trucada abans que la veu que li parlava a través del telèfon li acabés dient:

-... Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

I aquí sí que, si és que va anar així com m'anava imaginant, de ben segur que l'escriptor va deixar anar un ben expressiu:

-No fotis!

No fotis!” Sí, sí; deia “No fotis!”... Jo ja en tenia prou. No pagava la pena continuar allargant més la imaginada conversa telefònica. Volia imaginar-me la il·lusió d'aquell instant just en la vida de Jaume Cabré, i la vaig viure satisfet pel que considero un guardó que fa justícia a la seva trajectòria com a escriptor i com a persona -“Per la seva fidelitat a la cultura catalana i al País”, segons va destacar el Jurat del Premi-, i feliç pel reconeixement a un gran escriptor que tenim la immensa sort de poder gaudir en la nostra pròpia llengua.

Tot plegat, una gran alegria per haver fet justícia a un escriptor que ha creat personatges acoltellats pel pitjor dels mals que pot patir en pell pròpia l'ésser humà: la injustícia.

A l'esplèndida novel·la Les veus del Pamano, a una dona -no patiu: no desvelaré ni un bri de l'argument-, li toca viure i aguantar, tota sola, una terrible injustícia. Llegiu, si us plau aquest fragment:

[...] ja no sabia on anar a reclamar si no era a Déu; per això va agafar la capelleta de sant Ambròs, que li tocava per torn, i se'n va anar a l'església i la va abandonar a l'entrada, a la serena. Potser el sant no en tenia cap culpa, però Déu totpoderòs, sí. Va fer el senyal de la creu i a partir d'aquest moment ja no s'hi va parlar mai més.

Us ben prometo que aquest fragment gairebé me'l sé de memòria, i no és precisament la memòria una de les meves virtuts, però l'emoció, cada vegada que el recordo, se'm fa més que palesa a través dels ulls i de la pell de tot el cos. Moments com aquest de la novel·la fan que quan es parla de grans escriptors sempre em vingui al cap el nom de Jaume Cabré.

18 comentaris:

La cuina vermella ha dit...

Ara, anem pel Nobel, Oi?
Petons bonic!

Assur ha dit...

HAHAHAHAHAHA!!!! No ens deixaran! Mireu què van fer, a l'època de l'Alfons XIII, amb en Guimerà. No solament van pressionar perquè no si li atorgués el Nobel, sinó que van arribar a l'acord de donar-lo a Echegaray (el traductor de Guimerà al castellà), que es veu que va ser un gran matemàtic, però un dramaturg de segona.

Una abraçada!

Joaquim ha dit...

Qui tradueix al castellà a Cabré? Io tremo!

Quina emoció Assur!
Ahir quan vaig arreplegà tots els llibres per fer el post al blog, per tal de veure l'ordre cronològic en que els vaig llegir, ja que quan els compro o me'ls regalen, el primer que faig és posar-hi la data i el meu nom, per allò de què si els deixo, qui se'l quedi i no el torni, sàpiga que la gentil donació vaig fer-la jo, doncs bé, quan els tenia tots al davant em van venir ganes de tornar-los a llegir tots.
Com deia aquell, ÉS FA LLARG ESPERAR, i mentre no ens arribi la nova i segura obra mestra, res millor que tornar a gaudir-ne, no et sembla?
Ves per on, ja som dos els que creiem que en Cabré és el millor escriptor viu en llengua catalana. Ni haurà més que ho pensen, oi?

Anònim ha dit...

Echegaray era un dramaturg de segon ordre però va compartir premi amb Frederic Mistral que quasibé escrivia en català.

josep ha dit...

Enric,
Em vaig alegrar molt quan vaig rebre el teu SMS. La llàstima (o no) és que això del Nobel està pelut. Però no se exactament quin "prestigi" poden tenir aquests premis havent-los guanyats escriptors de segona fila, o personatges com Henry Kissinger. Penso que la millor recompensa per a un escriptor es la fidelitat dels seus lectors, tot i que mai està de més el reconeixement internacional que et pot donar un premi com aquest, tant per la persona com per la cultura a la que representa.
Una abraçada

Assur ha dit...

Joaquim: Sabia que te n'alegraries, i molt!, de la mateixa manera que ens alegrarà als seus "fans" el dia en què tregui la nova novel·la, la qual, per cert, tindrà l'alicient d'intentar esbrinar quina era l'escena tan complicada que diu que estava escrivint quan li van comunicar que havia guanyat el Premi.

Veus?... Jo me l'havia imaginat que estava escrivint quan li van dir, i ahir vaig llegir que va passar així mateix.

I pel que fa a si hi ha més gent que pensa d'en Cabré el mateix que nosaltres, et puc dir, així a la tum-tum, que jo conec tres persones que sí. A més a més, entre els lectors cecs té també molts i bons seguidors.

Rellegir Cabré, ni que sigui a fragments, és un plaer tan gran com per a alguns re-escoltar BBagner, oi? :)

Anònim: La veritat és que no entenc aquest “quasibé” referit a la llengua de Mistral respecte a la llengua catalana. El fet va ser que l'Acadèmia Sueca va voler premiar el renaixement literari de dues llengües -l'occità i el català-, i el govern de l'aleshores rei espanyol Alfons XIII va pressionar perquè no es donés el premi a l'autor català.

Josep: Sí que ho tenim pelut, sí, i fa ràbia, la veritat, que siguin també raons polítiques les que serveixin per atorgar o no aquest premi, carregat, per tant, moltes vegades de polèmiques extra-literàries. A més a més, quan et mires la llista dels premiats hi trobes a faltar tants noms i, naturalment, algun de català... Però ves a saber, potser algun any sonarà la flauta, però no vulguis saber, també, si se'n diran, de bestieses, amb la veu més o menys baixa.

Una abraçada!

Admin ha dit...

Hola, sóc el del blog "El Semàfor". Sobre la pregunta que em vas fer: es pot elegir qualsevol llibre, sense tindre en compte l'any de publicació.

Chis ha dit...

Va... avui s'ho val això d'escriure. Jo vaig conèixer el Jaume Cabré (i la seva obra) a segon de carrera. Va venir a fer unes xerrades i me vaig enamorar del seu bigoti (i de la resta). Automàticament vaig encarregar a la llibreria tota l'obra que havia publicat fins el moment i m'ho vaig llegir de tirada.
Del Nobel... val més que no digui el que pens perquè estam en horari infantil, i amb això ja m'enteneu si voleu.
Ah, i crec que el Cabré ja té un successor, un altre Cabré, el Jordi.

Assur ha dit...

Coro: Benvingut. Ja et vaig enviar per correu la meva llista i, com et deia a l'e-mail, espero que hi hagi força participació.

Chis: Benvinguda.Veig que amb en Cabré va ser un amor a primera vista i a primera lectura, oi? :)

No; no val la pena continuar parlant del Nobel i, pel que fa a en Jordi Cabré, t'he de confessar que només el conec pels articles que escriu a la premsa (“El Punt”), però t'agraeixo la recomanació i buscaré obra seva.

Francesc ha dit...

Justament l'Oreto s'acaba de llegir ara "Les veus del Pamano". El Jaume Cabré es mereix aquest premi i els que calga. Això del Borbó fa molta ràbia. Encara estem igual que llavors. Salutacions.

Josepb.Menja de bacallà. ha dit...

Enric; Vaig començar llegint Jaume Cabré amb Carn d'olla, després La Teranyina i vas volguer que "m'enamorés" de Senyoria... i així va ser, per després llegir les Veus del Pamano, que vaig tenir que tornar a començar a llegir-lo de nou, quant portava més de 40 pàgines... per després compendre'l i entendre'l que primer el personatge o pensa i després li passa, aixó em va costar d'entendre¡¡.
El telèfon de casa quànt sona sempre és per el mateix... estem promocionant unes cuotes del gas... que si promocions de Vodafone... que si seguros... que si...
Esperarem amb candeletes -com molt bé dius Enric- la propera novel.la de Jaume Cabré. Potser mentres estigui llegint la seva novel.la, valdrà la pena despenjar el teléfon...

Geisha11 ha dit...

Hola, veig que el teu bloc esta molt bonic i atractiu. Em un a les teves subscriptors i volia presentar una pàgina que a mi m'agrada molt: elbalcondejaime.blogspot.com és de trucs i ajuda blogger, igual que ciutat blogger. Tots dos són genials.

Assumpta ha dit...

Admeto la meva poca cultura i reconec que no he llegit cap llibre d'ell... però si esteu tan contents és que segur que s'ho mereix ;-)

D'altre banda, m'encantaria que un autor en llengua catalana tingués un Nobel... em faria molt, molt feliç!! :-))

... I ara vaig a recollir la capelleta que han deixat abandonada a la serena, davant de l'església... em sabria greu que es fes malbé i com jo sóc així de rara, que mai he pensat en culpar a Déu totpoderós de la gran quantitat de coses que m'han sortit malament a la vida, ni de quan el meu marit es va quedar sense feina; ni de quan em van diagnosticar artritis amb trenta-vuit anys, després de molt temps de voltar per metges; ni de quan vaig perdre un fill (que mon pare em cuida al Cel)... doncs res, ja que ningú més la vol, me l'enduc jo ;-)

Assur ha dit...

Francesc: Efectivament, Cabré és un gran escriptor i bé mereixia aquest prestigiós premi, que no se li va atorgar només com a reconeixement al conjunt de la seva obra -a més a més, encara ens ha de regalar molt bona literatura-, sinó també a la seva trajectòria personal. Suposo que a Oreto li deuria agradar “Les veus del Pamano”, oi?... Una abraçada per a tots dos.

Josepb: Entrar dins el món literari de Cabré produeix al lector uns efectes molt especials. És una mica com el pensament, que va d'un costat a l'altre en dècimes de segon, i si bé necessita una lectura més atenta que en la d'altres autors, quan hi entres, et quedes meravellat de sentir-te entremig dels personatges. I, sí: no és gaire normal que et truquin a casa per comunicar-te que t'han atorgat un premi com aquest. :))

Geisha11: Gràcies!, celebro molt que et trobis a gust en aquest blog, i ja saps que sempre hi pots dir la teva. Pel que fa al blog que suggereixes, em va dir l'Anna Maria -la meva dona i que és la que es cuida de la part tècnica-que ja el coneix i, com a tota la resta de blogs d'ajuda, hi va sovint.

Assumpta: En primer lloc, l'enhorabona pel 3 a 0 d'ahir! (Quin golàs el d'en Pedro, oi?)

Dir que no coneixes l'obra de Cabré no és cap signe d'incultura sinó que, tot al contrari, és reconèixer de manera implícita el greu que ens sap de no poder donar l'abast a tantes i tantes manifestacions culturals de tot tipus a les que voldríem arribar. De tota manera, uns bons lectors com ho sou tu i el teu marit, segur que sabreu gaudir d'aquest gran escriptor. si decidiu llegir-lo. Us recomano amb els ulls tancats “Senyoria”.

I, pel que fa al fragment que vaig posar com a exemple per mostrar la força de la forma de relatar de Jaume Cabré, m'agradaria que el llegissis dins el context de tota la novel·la, ja que aquest moment no reflecteix només la pèrdua de la fe d'una persona, sinó que és la síntesi de fins on pot arribar la desesperació humana, i et ben asseguro, Assumpta, que a mi, que no sóc creient, m'emociona tant la força d'aquest fragment després d'haver viscut dins la novel·la com “trinxen”, amb el silenci més que còmplice, covard, de gairebé tot el poble, aquella pobra dona, com tota la tendresa que irradien els mots del teu comentari, que comença dient, amb aquesta humilitat, que aniries a recollir la capelleta de sant Ambròs, tant és així que fins i tot t'he imaginat fent-ho com un personatge més dins la novel·la. Segur que amb tu com a personatge de la novel·la, aquella pobra dona perderia o no la fe, però el que és segur és que no estaria tan sola.

Una fortíssima abraçada!

Assumpta ha dit...

Ja imagino, ja, per tal com ho expliques, que a la pobreta li deurien fer la vida impossible... Segur que aquestes coses passen... No he llegit el llibre però dedueixo del que dius que la deuen criticar i ningú la defensa, fins i tot gent que deu saber que és una bona persona deuen callar per no quedar malament amb altres... Sí, segur que es deuria sentir molt sola...

Una abraçada també per a tu ;-)

Assur ha dit...

Ai, Assumpta!... No va ser ni perquè la critiquessin ni perquè callessin per quedar bé, no... La història que s'explica a "Les veus del Pamano" és molt dura -i a aquesta pobra dona li va tocar passar, com deia la meva àvia, "les de sant Quintín"-, però Cabré, a l'obra del qual les injustícies hi són molt presents, té la gran virtut de no rabejar-se en els qui les pateixen en pròpia pell: les exposa amb tota la serenitat d'un autor que no busca la llàgrima fàcil, i això el converteix en un autor que, sense adonar-te'n, et fa reflexionar sobre el comportament humà en circumstàncies que, a vegades, són extremes pels qui les han de patir.

Una abraçada!

Assur ha dit...

DISCULPA, ASSUMPTA!!! Volia dir que aquella pobra dona "va passar les de Caïm", i no pas les de "Sant Quintín", ja que aquesta darrera expressió s'utilitza quan es vol dir que es va organitzar un bon guirigall: "Es va armar la de sant Quintín". ;)

Assumpta ha dit...

Sí, jeje conec les dues expressions ;-)) però si no ho arribes a corregir jo no m'hagués adonat perquè entenia el sentit del que volies dir :-)

És nota que no he llegit el llibre, jo havia interpretat que li feien la vida impossible amb calumnies, crítiques, fent-li el buit i coses així més que no pas amb fets concrets... i és que amb la paraula i amb el "no fer", també es pot fer molt de mal.... hauré de mirar si el puc treure de la biblioteca que no tinc pressupost ja per sant Jordi (després miraré la 6/49 però ja no hi tinc confiança, que un amic em va dir que la probabilitat de que em toqués era d'1 sobre quasi 14.000.000... Què hi farem :-)

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

lectors


Facebook Twitter Subscripció al feed Rebeu les actualitzacions al vostre e-mail
Vitralls de Nadal
REBITAR. Arquitectura. Reformes i rehabilitació d'edificis.

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL